XIV


LA REPRESA MOMENTÀNIA DEL PODER REIAL
FRANC AMB LA RESTAURACIÓ CAROLÍNGIA
DE CARLES EL XIMPLE

El bienni 897-899 fou crucial en la història interna dels comtats catalans i en la de llur relació amb el poder superior del rei franc. Dos fets transcendentals marquen la importància del moment: ací, a casa nostra, la mort del comte Guifred, amb el gran afer de la seva successió familiar, mort ocorreguda, com sabem, a Festiu de 897; a França la mort del rei Odó, mig any més tard, pel gener de 898, amb la seva successió per Carles el Ximple, el fill petit de Lluís el Tartamut, que renovava la legitimitat carolíngia en el poder.

El comte Guifred havia reunit sota el seu poder la major part de Catalunya. Sols a l’extrem nord-est quedaven els dos comtats marítims relativament poc extensos, d’Empúries i Rosselló, en mans del vell i sempre enèrgic Sunyer II; i a ponent el Pallars-Ribagorça, regit en plena independència pel comte Ramon. Guifred governava els comtats de Barcelona, de Girona d’Osona, de Cerdanya (amb els «pagus» de Conflent i Berga) i d’Urgell; el comtat de Besalú (esqueixat del de Girona en el seu temps) el tenia confiat a la regència del seu germà Radulf. Si Guifred hagués tingut consciència de la unitat del país que governava, si en el país mateix hagués existit una noció conscient d’aquesta unitat, Guifred l’hauria salvaguardada en establir la seva successió. Com que la idea no existia, com que el comte no creia haver fet altra cosa que reunir accidentalment sota el seu domini una sèrie de comtats que portaven cada un llur tradició carolíngia, es cregué amb el dret de disposar-ne com dels seus béns privats, repartint-los entre els seus fills. Al seu fill gran, Guifred, conegut a més pel nom de Borrell a fi de distingir-lo del pare, li havia adjudicat els comtats de Barcelona, Girona i Osona, adjuntant-li el seu germà menor Sunyer; a Sunifred, el comtat d’Urgell; a Miró, el de Cerdanya amb els «pagus» adjunts. Besalú continuava sota la regència del germà Radulf, que encara visqué, sembla, una quinzena d’anys; és probable que Guifred hagués designat el fill Miró, el de Cerdanya, per a l’eventual successió a Besalú quan arribés la mort de Radulf.

Les adjudicacions comtals de Guifred entre els seus fills no comportaven pas cap lligam jeràrquic; cadascú d’ells rebia el seu o els seus comtats amb plena independència els uns dels altres. El comte de Barcelona, però, com era de tradició, tenia de fet una categoria social i política superior als altres; responent a aquesta tradició, Guifred assignà el comtat al fill gran (la progenitura té un relleu jurídic tradicional, però caldrà encara més d’un segle perquè aparegui en les nostres terres la institució de l’hereu en la successió comtal), li adjuntà el comtat de Girona i, sobretot, el d’Osona, que cent anys abans havia estat encarregat per Lluís el Piadós al comte Borrell d’Urgell-Cerdanya; en rigor aquesta superior categoria venia determinada de sempre, i ara amb la fallida militar del rei franc encara més, per la posició estratègica del comtat, plantant cara i aguantant la frontera sarraïna sovint enemiga. Corresponent a la superior categoria, els documents del temps usen per a Guifred-Borrell unes formes ditiràmbiques que no es troben pas per als seus germans. Com el seu pare, és intitulat comte i marquès, com ho serà després el seu germà Sunyer, com ho és l’altre germà Sunifred, el d’Urgell (Miró de Cerdanya només excepcionalment); però a més se’l designa príncep: així en el concili de Barcelona del 906 el bisbe Idalguer l’anomena repetidament «eximius prínceps et marchio»^[001]; en l’entronització del bisbe de Girona Guigo en 908 és dit «prínceps maximus marchio Wifredus»^[002]; ja en una donació a Sant Cugat, del 904, se l’intitulava: «inlustrissimo viro atque venerabile Wifredo Dei gratia comite et marchione»^[003]. El fill continua guardant la categoria del pare malgrat la disminució extensiva dels honors.

El caire transcendental d’aquesta successió radica en el fet que s’hagi portat a terme sense que hi intervingui el poder superior del rei franc, de la manera més natural, i que, malgrat el trasbals que suposen les divisions establertes, no doni lloc a reaccions locals de cap mena; això demostra fins a quin punt s’havia evolucionat, en els vint anys que anaven de 878 a 897, en la concepció bàsica de les condicions del poder comtal.

És possible que facilités aquesta llibertat en el traspàs successori dels honors de Guifred la posició especial de reserva que, malgrat el reconeixement, se sostenia envers el rei Odó i la seva legitimitat. Aquesta situació, però, havia de durar molt poc. El rei Odó moria al cap de pocs mesos d’establerta la successió del comte Guifred, exactament el 3 de gener de 898. Un quant temps abans, i després d’uns anys de lluites, Odó havia arribat a una entesa amb els partidaris del jovenet Carles el Ximple, perquè aquest recollís la seva successió a la seva mort. L’entesa fou mantinguda i pel gener de 898 era generalment reconegut el nou rei. Aquest era un fill pòstum de Lluís el Tartamut, el rei que en 878 havia adjudicat a Guifred Barcelona i Girona, a Miró el Rosselló, i que els havia encomanat l’ocupació del comtat d’Osona. Amb ell quedava, doncs, restaurada la casa carolíngia, restablerta la legitimitat del poder reial. A Catalunya i a Septimània, on els nostres comtes derivaven en bona part llurs poders originaris de l’atribució que els en fou feta pel seu pare, aquesta restauració fou especialment apreciada i motivà una represa de consideració envers el poder reial. El professor flamenc Dhondt, que altres vegades ja hem citat, ha vist molt bé aquest aspecte dels inicis del regnat del Ximple. Diu: «A primer cop d’ull el regnat de Carles el Ximple sembla oferir el major contrast amb el d’Odó. Bon punt establert al tron, el jove Carles actua gairebé com ho haurien fet els seus grans avantpassats; els diplomes que se n’han conservat, principalment els referents a l’Aquitània, farien creure que el regnat d’Odó sols ha estat un parèntesi, que, mort l’usurpador i restablert el rei legítim al tron, tot retorna de nou com en els temps antics. La il·lusió, puix que d’il·lusió es tracta, no és pas, però, dels moderns historiadors, sinó dels mateixos contemporanis de Carles el Ximple. I es comprèn bé: a l’esperit humà, li costa molt d’acceptar el canvi de les coses que s’ha acostumat a concebre com a incommovibles. L’arraconament de la dinastia carolíngia, de tant temps gloriosa i potent, ha hagut d’afectar profundament els homes del temps. Així, la restauració de Carles el Ximple degué semblar un retorn a la normalitat, un recomençament del règim gloriós i potent dels carolingis. Això passà especialment a Aquitània. Els primers mesos d’accessió al tron, el rei fa la impressió d’exercir en aquesta regió la plenitud del poder reial. No sols disposa dels béns fiscals en els comtats de Narbona, Minerva, Rasés, Substanció, Nimes, Rosselló, Girona, Besalú, Peralada; no sols disposa autocràticament de totes les esglésies de Rosselló i Conflent, sinó que actua com si estigués en plena possessió de l’autoritat sobirana acordant la immunitat a certs béns, atribuint regalies com el teloneu, drets de naufragi, de mercat, de pasquari i, en general, de tots els drets fiscals. Finalment, testimoni suprem de la seva omnipotència, dirigeix manaments als comtes de la regió. De fet, en els primers mesos del seu regnat, Carles actua des de molts caires com si fos el veritable amo d’Aquitània. Pel breu temps del seu regnat anterior al 900 dóna per a aquesta regió no menys que dotze diplomes, sobre un total de vint-i-set per a tot França. En canvi, per la resta del regnat, o sigui per un espai de temps deu i fins onze vegades més llarg, no en dóna sinó dotze més. El contrast és colpidor i significatiu; encara ho es més si es té en compte el contingut d’aquests darrers diplomes: dels dotze posteriors al 900, deu són simples confirmacions o renovacions de concessions que, si poden constituir títols per a la justícia, no modifiquen en res un estat de fet i, per tant, no lesionen en res els prínceps locals… Remarquem encara que Carles no intervé mai en la successió dels comtats ni en la designació dels bisbes d’Aquitània (error això últim: nosaltres veurem com intervé en el nomenament del bisbe de Girona) i com sembla que no hagi pas mai vingut a la regió del Migdia durant el seu regne». Més endavant aclareix molt justament: «Altrament creiem que aquelles múltiples intervencions del rei a Aquitània s’expliquen per la iniciativa de Jes esglésies de la regió, que esperen trobar en el poder reial un contrapès a la influència abassegadora dels prínceps»^[004].

Aquesta visió sintètica de Dhondt és en línies generals molt encertada, i ho és especialment en les seves darreres paraules; a la represa momentània del poder reial en les nostres regions, hi contribueixen en bona part les iniciatives locals, com haurem de veure tot seguit. Passa una mica llavors de l’entronització de Carles el Ximple com passà amb el reconeixement d’Odó: que els poders locals especulen, per enfortir-se en les competències entre ells, amb el recolzament en el poder reial.

De totes maneres és evident que aquesta reaproximació vingué facilitada per la posició legitimista carolíngia tradicional en la família dels nostres comtes. Les fórmules de datació també expressen aquesta posició en designar Carles comunament com a fill de Lluís: «any tants —diuen— regnant Carles rei fill de Lluís». L’enunciació que Carles era fill de Lluís no podia obeir a necessitats d’identificació, perquè no hi havia per aquell temps cap altre rei Carles que pogués donar lloc a confusió; representava, doncs, la constatació que Carles continuava la dinastia paterna, el govern de la casa carolíngia. La pràctica es repetirà més tard en una altra represa legitimista, la de Lluís d’Ultramar, que serà designat com a fill de Carles; i d’aleshores endavant es generalitzarà la fórmula en els carolingis com a testimoni de continuïtat: Lotari fill de Lluís. Lluís fill de Lotari. Els usurpadors no poden presumir d’una filiació reial que aboni el seu dret.

En canvi, la mateixa represa del poder reial franc vingué minimitzada —com es dedueix de les explicacions que acabem de donar més amunt— per l’assentament sòlid i definitiu del principi de l’hereditat en la successió comtal; el poder que pugui exercir el rei sobre un personal subaltern queda molt limitat i disminuït si no pot nomenar-lo ni destituir-lo; es redueix a concedir premis a l’adhesió o bé a protegir les maniobres d’oposició a un dissident. Encara la concessió de premis és dificultada per la disminució bàsica de predis i de drets fiscals reials, puix que els primers han estat gairebé liquidats per les concessions dels mateixos monarques carolingis al llarg del segle novè, i els segons han anat relliscant insensible-ment a les mans comtals, que d’administradores s’han anat convertint en propietàries. Aquest aspecte de l’esgotament del patrimoni territorial com a causa de la decadència del poder reial, ha estat també estudiat especialment per Dhondt, que arriba a aquestes conclusions; diu: «L’extens domini territorial sobre el qual es basava el poder carolingi s’ha mantingut gairebé intacte sota els tres primer reis de la dinastia Pepí, Carloman i Carlemany; Lluís el Piadós, en canvi, es mostrà excessivament pròdig dels béns fiscals i, malgrat això, les seves dilapidacions no tenen comparació amb la massa enorme de béns que Carles el Calb hagué d’alienar. L’abandó temporal de la corona de França per la dinastia carolíngia una vegada elegit l’intrús Odó, tingué com a conseqüència reduir a no res el patrimoni reial a Aquitània^[005] i a Borgonya. D’aleshores endavant els carolingis no faran més que vegetar a base de les magres rendes que poguin proporcionar-los les comptades vil·les que guarden al nord del Sena»^[006]. Si a aquest aspecte territorial acusat per Dhondt afegim el no menys important que assenyalàvem nosaltres de pèrdua de drets fiscals, ens cerciorarem de com quedava d’enormement reduïda la massa de maniobra de què pogués disposar el rei per a premiar o captar les adhesions dels seus súbdits.

Anem a veure ara pràcticament el descabdellament en les nostres terres catalanes de tot aquest procés que acabem de presentar. I, com malauradament estem faltats per aquesta època de tota crònica o altre element narratiu, ens haurem de limitar a seguir-lo a través dels preceptes reials.

Coronat Carles el Ximple, el primer precepte que obre la sèrie per a Catalunya és el concedit des de Viena, el 24 de juny de 898, a un tal Teodosi^[007]. Per al nostre objectiu és d’una importància i significació considerables. Consisteix en l’adjudicació a l’agraciat d’una sèrie de béns fiscals espargits en els comtats de Narbona, Rosselló i Besalú; en aquest darrer, alguns vilars sobre el Fluvià i a Montagut, les riques valls d’En Bas i de Joanetes en la regió d’Olot. Pel tenor del precepte es tracta d’una donació originària, no duna confirmació; el rei, referint-se als béns fiscals que cedeix, precisa que «pertanyien al seu fisc»; en relació a les donacions en general, fa constar que les «trasllada del seu dret al dret i propietat» del beneficiari de la manera més solemne i per això li’n fa precepte. Li dóna permís per a adquirir els béns que vulgui «en tot el nostre regne de Gòtia o Septimània» sense prestar-ne cap servei. «Tots els homes —afegeix— que habitin en les sobredites vil·les o que en seran habitants prestaran a Teodosi o als seus hereus els mateixos obsequis o els mateixos serveis que acostumaven a fer als comtes, i això tant els hispans com els altres»^[008]. Encara el rei concedia a Teodosi la lliure disposició d’aquests béns que li donava o dels que adquirís, convertint-los en alodials, equiparant-los als altres béns de la seva propietat. Finalment sobre uns i altres estenia el privilegi de la immunitat judicial, els alliberava de tot servei d’allotjament i de bagatges, els eximia de tributs, teloneu, pasquari, etc. Com pot veure’s, el to del precepte no difereix pas del que poguessin tenir els expedits per Lluís el Piadós o Carles el Calb en els temps més brillants de la potència reial a favor d’alguns de llurs escollits vassalls dominicals. En el present cas, per desgràcia, desconeixem la personalitat d’aquest Teodosi que obtenia una posició tan independent en les nostres terres, si era del país, si era un per-vingut de la cort reial; només en sabem tres coses: que era fidel, vassall del rei: «fidelem nòstrum»; que era un recomanat del duc Robert, el germà del difunt rei Odó, que s’havia erigit en el director, podríem dir tutor, del jove rei Carles; que, si no era del país, almenys degué venir a radicar-hi, ell o els seus, puix que el precepte que comentem anà en definitiva a parar, com a títol de béns, al monestir de Sant Pere de Rodes.

Fos quina fos la procedència de Teodosi, és evident que el gest del rei lliurant aquest precepte que afectava els comtats de Narbona, del Rosselló i de Besalú, que minvava als respectius comtes llurs percepcions fiscals i llurs drets judicials, havia d’impressionar tots els jerarques del país, donar-los la sensació d’una decidida voluntat d’intervenció del poder reial. En aquest sentit aquella frase que hem subratllat quan es refereix al «nostre regne de Gòtia o Septimània», frase que aquí apareix per primera vegada en la documentació carolíngia^[009], pren una significació especial: ell, el rei, era el rei dels francs («rex Franchorum» és el títol que acostumen a donar a Carles el Ximple en la seva mateixa cancelleria), i el seu regne és el «regnum Franchorum»; ara, quan parla del «regnò nostro Goticae vel Septimaniae», no pot voler indicar amb aquesta nova expressió més que la seva afirmació contundent que també les nostres terres, al Migdia, pertanyen al seu regne, per més que llunyanes, per més que de franques, ja en tinguin ben poc. Obeint a aquesta concepció, un document solemne, la dotació de la catedral d’Eina l’any 915, es dirà fet «l’any 18 del regnat del gloriosíssim Carles, rex Franchorum atque Gothorum»: que en feia de generacions que no es parlava d’un rei dels gots^[010]!

Les primeres autoritats que acusaren el cop d’aquesta decidida manifestació de represa del domini reial foren les eclesiàstiques. Cal recordar que havien estat les més afectades deu anys abans pel joc polític ocasionat per la caiguda de la dinastia carolíngia i l’entronització d’Odó. L’arquebisbe de Narbona, aleshores, a conseqüència de les maniobres del comte Sunyer II d’Empúries i del comte Ramon de Pallars, havia vist perillar la seva jurisdicció metropolitana sobre les terres catalanes i s’havia vist obligat en últim terme (i, com a legitimista a contracor, hem de suposar) a reconèixer Odó i a acudir a la seva protecció recaptant-ne preceptes.

Però és que encara havia fet més; per obviar millor els perills passats, ell i els seus bisbes havien recorregut també a un altre poder: el de Roma. Havia iniciat el nou camí en 892 el bisbe Servus-Dei, que acabava d’ésser reposat, anant a Roma a recaptar del papa Formós una butlla de confirmació de béns i drets de la seva església de Girona^[011]. I l’havia seguit l’arquebisbe Arnust en persona quatre anys més tard, per l’agost del 896; Arnust aconseguí un privilegi del papa Esteve VI que no es limitava a la confirmació de béns i drets de la seu, sinó que, anant al fons del problema que havia suscitat aquestes gestions, regulava la successió arxiepiscopal i episcopal i sobretot I llur procés sota l’autoritat del metropolità. En resum, la butlla papal disposava que, en el cas de vacant de la seu arxiepiscopal, els bisbes veïns, el clericat i el poble nomenessin el successor, escollint-lo d’entre el clericat de la mateixa església si n’hi havia d’idoni, sense que ningú gosés d’usurpar la seu, ni per dignitat, ni per règia autoritat; que, si moria un bisbe sufraga-ni, el metropolità visités la seu vacant i gestionés l’elecció corresponent, i en cas que en l’Església vacant no es trobés persona apta, el metropolità, per apostòlica permissió, pogués entronitzar bisbe un clergue de la seva pròpia església que en fos digne^[012]. Com pot veure’s, aquest privilegi havia estat formulat pensant sempre en el conflicte Esclua-Ermemir; Servus-Dei era el cas del bisbe sufragani entronitzat pel metropolità recaptant-lo de la seva pròpia diòcesi. Altrament el document papal tendia a sostreure tota nominació del poder reial.

Encara a continuació del metropolità Arnust, un any després, per l’octubre de 897, s’havien presentat a Roma el bisbe Ricolf d’Eina, de la nostra família comtal, i novament Servus-Dei de Girona. Ara el papa era Romà, i era ell qui expedia les corresponents butlles als visitants, butlles que confirmaven els béns de les respectives esglésies i garantien «per apostòlic privilegi» llurs drets i immunitats, corroborant totes les concessions fetes pels emperadors i reis francs. La de Girona feia constar que Servus-Dei havia rebut la seva seu «justament i canònicament», «essent-ne expulsat Ermemir, deposat i excomunicat». Sempre, doncs, actuant sota l’obsessió del gran conflicte passat^[013].

El toc d’atenció llençat pel nou rei Carles el Ximple, féu, doncs, reflexionar l’arquebisbe Arnust i el bisbe Ricolf sobre l’encert que haguessin tingut amb el reconeixement d’Odó i encara més amb la nova direcció marginal empresa en cerca d’una superior protecció romana. Els féu pensar en l’oportunitat, en la necessitat, de retornar al respecte i a la protecció tradicionals del rei franc, més que més ara que era restaurada la legitimitat carolíngia.

El viratge devia ésser una mica compromès, calia fer una provatura. Per l’octubre del mateix any, 898, l’arquebisbe i el bisbe Ricolf trameten a la cort uns seus fidels a temptejar el terreny, a veure si aconsegueixen d’arrencar un precepte reial; la I petició es fa exhibint els anteriors preceptes carolingis obtinguts per les respectives esglésies, silenciant els d’Odó, valorant els del pare de Carles, Lluís el Tartamut, i, sobretot, ajudant-se de la intervenció de la vídua d’aquest, la reina mare Adelaida. La gestió tingué un èxit complet i el dia primer de novembre eren lliurats pel rei Carles dos preceptes, un per a l’església de Narbona, un segon per a l’església del Rosselló, que no sols confirmen els béns i drets de les respectives esglésies tal com venien consignats en els antics preceptes carolingis exhibits, sinó que afegeixen per a Narbona nous béns fiscals al Narbonès, als comtats de Substanció i Nimes, i per a Elna nous drets fiscals, la meitat del teloneu, dels naufragis, del pasquari, de les salines^[014].

És a la vista d’aquest bon resultat —resultat evidentment desitjat pel rei o pels seus consellers tant com per les autoritats del nostre país— que té lloc la gran expedició de maig-juny de l’any següent, 899, de la gent del «regne de Gòtia i d’Hispània» a la cort reial establerta en aquells moments a Tours-sur-Marne. No tenim prou dades per a saber quants ni quins eren els presents. El que ressurt clar és que el director de l’expedició era l’arquebisbe Arnust de Narbona i que d’ell parteixen totes les iniciatives; era un home considerable, d’una gran envergadura política^[015]. És molt probable que l’acompanyés, com veurem, el nostre comte de Barcelona Guifred-Borrell; també és probable que hi fos el fidel Esteve, un pròcer d’origen narbonès, emparentat amb les nostres famílies comtals i amb grans interessos en les comarques del Rosselló, l’Empordà i la Garrotxa; cal pensar que hi hauria molts altres magnats del país; és segura la presència del bisbe de Girona, Servus-Dei, de l’abat de la Grassa, Durand.

Com a resultat d’aquesta visita col·lectiva ens han estat conservats vuit preceptes amb el seu text complet, notícies d’un novè; possiblement se’n donaren alguns altres que s’hauran perdut. Els vuit preceptes conservats són aquests: per a la seu de Girona, del 29 de maig^[016]; per al monestir de la Grassa, del mateix dia^[017]; per al de Sant Joan de les Abadesses, del 4 de juny^[018]; per a l’església de Narbona, del 6 de juny^[019]; per a la d’Eina, del mateix dia^[020]; per al monestir narbonès de Saint-Chinian, d’igual data^[021]; del mateix dia encara un decret o «auctoritas» d’ordre general per a tota la província narbonesa sobre fur eclesiàstic^[022]; precepte per al fidel Esteve, del 14 de juny^[023]; probablement pels mateixos dies precepte per al comte Guifred-Borrell^[024].

Si ara analitzem el contingut d’aquests preceptes ens serà possible de formar-nos una idea bastant aproximada de la importància i la significació que pogué tenir la reunió de Tours-sur-Marne, que fins avui ningú no ha valorat en el procés de relació entre Catalunya i el domini reial franc.

Es tracta en gran part de preceptes de confirmació de béns i drets de les entitats corresponents, però amb la característica que les al·lusions determinades fetes a preceptes anteriors acostumen a ésser-ho dels donats pel pare i per l’avi del lliurador, Lluís el Tartamut i Carles el Calb; es trasllueix la intenció d’acusar la legalitat dinàstica, i per això es fa un silenci total i es prescindeix en absolut dels preceptes que hagués donat el rei Odó. A les confirmacions s’hi afegeix alguna vegada alguna donació nova, directa, que fa el rei Carles; molt poques, perquè també foren reduïdíssims els béns fiscals dels quals pogués disposar. En aquest aspecte són interessants dues noves adjudicacions fetes a les seus de Girona i de Narbona. A Girona, li són atribuïdes les cel·les de Sant Pere de Rodes, de Sant Cebrià de Pineda, de Sant Joan ses Closes i de Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu, en el «pagus» de Peralada, que havien estat definitivament adjudicades, després de molts plets i en virtut de les decisions preses a Troyes en 878, al monestir de Banyoles segons sentència judicial del comte Dela i del propi bisbe de Girona, en aquells moments, 879, Teotari; eren les cel·les que en un primer moment de confusió el rei Odó havia tornat a lliurar a Sant Policarp de Rasés. Però hi ha quelcom més greu: no sols el rei Carles despullava Banyoles de les seves cel·les, sinó que per un altre precepte lliurava el propi monestir a la seu de Narbona: «per la nostra règia liberalitat (concedim a Narbona), en el comtat de Besalú, l’abadia de Sant Esteve anomenada Banyoles» amb les seves propietats i els seus mancipis^[025]. Aquestes donacions són el testimoni que en la reunió de Tours-sur-Marne foren examinades davant el rei les qüestions que venien afectant tradicionalment el nostre país i que es cregué que l’autoritat reial tenia el poder de decidir-les, puix que disposava de Banyoles per «règia liberalitat».

En aquest sentit també por tenir un significat la concessió del precepte al fidel Esteve. No és que el rei li faci donacions noves, però li confirma i garanteix la seva propietat, i això en premi a la seva fidelitat. En el fons de l’afer, hi endevinem una causa política. El precepte és gestionat per l’arquebisbe Arnust, cosa que vol dir que Esteve és un seu amic. Amic ¿contra qui? Probablement contra l’intrigant i sempre inquiet Sunyer II d’Empúries-Rosselló. Semblava que després del concili del 890 que havia arreglat el gran conflicte promogut per l’afer Esclua-Ermemir, el comte havia arribat a una entesa i unes paus amb l’arquebisbe narbonès; això no obstant, anys a venir, en 909, un concili de la província narbonesa celebrat a Jonquières, «in regno Septunaniae», aixeca 1 excomunió a ell, als seus familiars i als seus fidels, amb la condició que observin l’acatament què haurien promès a l’arquebisbe, la qual cosa ens fa pensar que entremig les relacions haurien estat prou tibants per a motivar una excomunió molt àmplia; en aquestes condicions d’enemistat amb el comte d’Empúries i Rosselló, interessa a l’arquebisbe de tenir al costat els personatges importants del país. Esteve ho era. Es tractava del fill d’un altre Esteve que havia estat vescomte de Narbona en temps de Lluís el Piadós, havia rebut un precepte de Carles el Calb en 849, era qualificat de vassall reial en 852. El nostre Esteve, el fill, era casat amb Anna, una néta del cèlebre comte Bera de Barcelona, per part de mare, filla d’Alaric, el comte episòdic d’Empúries en 843; Esteve era encara, probablement, cunyat de Radulf, el germà de Guifred el Pilós, que aleshores devia estar administrant el comtat de Besalú. El matrimoni Esteve-Anna se’ns presenta com uns grans propietaris que, reunides de les dues branques, paterna i materna, té extenses possessions en els comtats de Narbona, Rosselló, Empúries i Besalú^[026]. Esteve és finalment qualificat pel rei de «fidel seu», o sigui que es tracta d’un vassall reial, com ho era Teodosi, l’altre gran agraciat en el país d’un any abans.

Amb l’amistat i valoració d’uns potents vassalls reials (en uns moments en què semblava que aquest tipus político-social havia entrat en decadència) el rei s’agenciava uns puntals importants per al seu domini i consideració enfront de rebel·lions larvades com la que s’endevina de part del comte emporità.

Tota altra devia ésser la posició del comte de Barcelona, Guifred-Borrell. Creiem haver posat en clar que és aquest comte qui rebé el precepte d’un rei Carles^[027] que tant entusiasmà Pròsper de Bofarull, que hi fundà —i amb ell Balari, ja ho hem vist en el capítol primer d’aquesta segona part— la falsa teoria d’un títol de sobirania independent a favor de Guifred el Pilós. El precepte, que creiem-donat per Carles el Ximple i precisament en els moments de què estem parlant —juny de 899— des de Tours-sur-Marne, concedia al comte Guifred-Borrell —segons el seu successor Borrell— tots els fiscs i erms de les seves terres, i, segons el testament del mateix interessat, el dret de moneda en la seca de Vic. Per diversos documents que fan referència a aquest precepte, es pot deduir molt versemblantment que es tractava de l’adjudicació al comte de totes les terres ermes i despoblades que el seu pare Guifred el Pilós havia ocupat en el seu avenç sobre les comarques d’Osona i Bages, i, a més, de totes les regalies que pesaven sobre aquestes terres^[028]. De fet unes i altres es trobaven ja en mans del comte; Guifred el Pilós n’havia fruït lliurement i per això havia pogut fer concessions de terres despoblades —recordem les fetes a Ripoll i a Sant Joan—, i per això havia pogut consentir en el traspàs de totes les regalies, «omnes regias dignitates», sobre la ciutat de Manresa a la seu de Vic. Però una cosa era posseir-les de fet, una altra tenir-les en dret. En dret estricte pertanyien al rei i, per tant, només el rei podia atorgar-ne el títol jurídic de possessió; quan l’autoritat, el domini reial, són oblidats, el comte actua per ell mateix prescindint d’aquell títol. Quan l’autoritat reial torna a fer-se sentir, quan el comte palpa la necessitat i el deure de posar-se en regla, la situació jurídica torna a encarrilar-se. Jo crec que Guifred-Borrell anà personalment a Tours-sur-Marne amb l’arquebisbe de Narbona, el bisbe de Girona i tota una altra comitiva la composició de la qual ignorem; crec que el comte s’encomanà al rei, li prestà el jurament de fidelitat i vassallatge; si s’hagués conservat el precepte que el rei li donà, deuríem llegir-hi la fórmula de rigor, «fidel nostre», potser «estimat fidel nostre». De totes maneres, el títol obtingut pel comte era jurídicament molt important per a ell; però, en contrapartida, suposava un nou reconeixement de l’autoritat i domini del rei franc sobre el nostre país.

Aquesta autoritat ve refermada i solemnement expressada per l’altre dels documents expedits pel rei a Tours-sur-Marne i que ens falta encara comentar. És 1’«auctoritas», o decret, al qual hem fet referència, dedicat a la defensa del fur eclesiàstic i que afectava tot l’àmbit de la província eclesiàstica narbonesa. Ací ens interessa més que el fons del decret, destinat a sostraure de la jurisdicció civil tot el clericat, la forma del manament, forma expressiva de l’autoritat reial en el país. El document va adreçat a tots els marquesos, comtes, ducs, vicaris, accionadors i administradors de la cosa pública de la regió, és a dir, a les autoritats civils del país. El rei els fa saber que seguint el costum dels reis anteriors, avantpassats seus, atenent els precs de l’arquebisbe Arnust, creient-los justos, «decreta la promulgació d’aquest seu precepte escrit, pel qual disposa i mana per la seva reial autoritat i ordena que cap comte ni jutge ni qualsevol altre administrador de la cosa pública en tota la diòcesi narbonesa ni en cap dels bisbats sufraganis» no gosi judicar, ni exactar en llurs béns, els sacerdots i levites, sinó que aquests siguin jutjats sempre per llurs bisbes. Els infractors «incorreran en l’enemistat del rei i seran obligats a satisfer el ban reial».

Com es veu, el to del document en la seva presentació suposa una represa absoluta del poder reial sobre les autoritats polítiques del país, com si talment ressuscitessin aquells temps de l’Estat ferm que regiren Carlemany, Lluís el Piadós i el rei Carles en la seva bona època.

Fins a quin punt s’acordava aquest to, aquesta presentació, amb la realitat, és una cosa difícil de precisar. És evident que per part de la cort reial hi ha una intenció de reprendre el comandament del regne, les ganes de donar la sensació que es retorna a la situació brillant de temps passats; que per part de les altes jerarquies eclesiàstiques es mostra també un interès a fer costat a l’autoritat reial, per emparar-se sota la seva protecció; que entre els mateixos magnats polítics, i és sobretot el cas del comte Guifred de Barcelona, tampoc no es defuig el restabliment d’una autoritat que dóna més que no exigeix… Però en la vida del món els temps antics no tornen i les circumstàncies polítiques han sofert un tal canvi, l’evolució del poder en la realitat quotidiana ha estat tan profunda, que un restabliment, una restauració, ni tan sols aproximada, del règim típic carolingi ja no és possible. La represa dels inicis de Carles el Ximple s’apagarà de pressa, com un foc d’encenalls.

A la cort reial donaran encara una mostra del seu intervencionisme l’any 908 amb el nomenament del bisbe de Girona Guigo. Com tenim l’acta de confirmació i entronització d’aquest bisbe, cerimònia que fou realitzada pel novembre del 908 a Girona amb assistència de l’arquebisbe Arnust, els bisbes d’Urgell i Barcelona, el marquès Guifred, «príncep màxim», i multitud de clergues i laics, podem saber, per les explicacions que s’hi donen^[029], que Guigo procedia de l’aula reial, que havia estat criat al Palau i que el seu nomenament per l’arquebisbe i coprovincials s’havia fet «per manament reial». Feia de segur generacions que un rei franc no nomenava bisbes per a les nostres diòcesis; ara eren els comtes que començaven a col·locar-hi els seus familiars: Miró I havia iniciat aquesta pràctica posant el seu germà Ricolf a Elna; a la mateixa seu hi pontificaren en la seva successió seguidament dos fills del comte Sunyer II d’Empúries. El bisbe Guigo fou naturalment un element actiu per al manteniment de l’autoritat reial franca en el nostre país.

També per la seva part el nostre comte Guifred manté obertament la ficció d’un domini franc efectiu. Pel seu testament de 911 deixa a l’església de Vic, en mans del bisbe i dels seus canonges, el terç de la moneda de la ciutat que «tenia per donació del rei», amb la condició, però, que els dits canonges o llurs legats «vagin al rei i sol·licitin i obtinguin un precepte sobre això»^[030]. Aquesta condició demostra fins a quin punt d’escrupolositat el comte portava la seva consideració al domini eminent reial.

Encara en un judici del 913, referent als drets del comte Miró II de Cerdanya sobre els homes del monestir de Sant Joan de les Abadesses, es justifica jurídicament el traspàs dels seus serveis reials en un manament del rei. El mandatari del comte Miró es queixava que en els vilars del monestir no es prestessin «els serveis reials» i reclamava dels homes que els habitaven llur prestació al seu mandant i senyor, el mateix «els militars que qualsevol altre servei reial»; el representant de l’abadessa contestava que aquells homes no devien prestar cap «servei» al comte Miró ni a cap altre comte perquè el comte Guifred havia investit d’aquells vilars l’abadessa «per mandat del rei»; els jutges acceptaren l’al·legació de l’abadessa: el mandat reial era encara el suprem títol jurídic^[031].

Per sobre de tots, però, el més gran mantenidor de l’autoritat reial en el país, el qui n’havia propulsat més la restauració i més interessat estava en la seva eficàcia, era l’arquebisbe Arnust. A Tours-sur-Marne havia estat el director d’orquestra: dels vuit preceptes que s’han conservat expedits aleshores pel rei, quatre fan constar que foren gestionats personalment per ell; de dos, els de Sant Joan i de Saint-Chinian, no consta, però s’entreveu que degueren ésser concedits a indicació seva.

Ara bé, l’any 912 es produí un fet insòlit i tràgic: mentre Arnust venia cap a Catalunya per celebrar-hi un concili, fou assaltat pel camí, mutilat, buidat d’ulls, la llengua li fou arrencada i poc després moria malgrat els auxilis que li aportaren els bisbes de Béziers i d’Urgell, que l’atraparen pel camí. L’historiador canonge Griffe diu: «No hem pogut aclarir el misteri d’aquesta agressió ni endevinar-ne els motius»^[032]; és sempre molt exposat bastir de hipòtesis sense fonaments concrets, però nosaltres gosaríem pensar que l’odiós atemptat podria tenir relació amb la tradicional oposició i baralla polítiques entre els arquebisbes narbonesos i el comte Sunyer II d’Empúries, amb les repetides excomunions i enteses fallides, i que podria haver-se produït en travessar Arnust els dominis del comte. ¿Qui sap si el concili anava a reunir-se precisament per renovar l’excomunió aixecada condicionalment en 909?

La mort de l’arquebisbe Arnust portà un cop capital a la relació del país amb el rei. La successió arxiepiscopal ja no fou intervinguda per la cort; molt discutida, i amb molta violència, entre dos candidats, un dels bisbes coprovincials i un altre de l’arquebisbe Rostany d’Arles, fou decidida en definitiva per la intervenció papal. Es conserva la carta que el papa Joan X adreçà en 914, entre altres coprovincials, als nostres bisbes d’Eina, de Girona, de Barcelona, d’Osona i d’Urgell^[033], responent a llurs súpliques i definint com a intrús i anticanònic el candidat d’Arles i notificant la concessió del pal·li al candidat local, Agí.

Com el comte Guifred-Borrell havia mort l’any abans, 911, ja no quedava entre les jerarquies catalanes cap altre element actiu de relació amb la cort franca que el bisbe Guigo de Girona. De fet, durant una dècada, del 912 al 922, només un precepte reial fou donat per a Catalunya: el lliurat des d’Herstal el 9 d’abril de 916 per al monestir de Banyoles. L’anà a recaptar vora el rei l’abat Acfred i no és més que una còpia literal del que en 878 havia donat al monestir el pare del rei i que fou exhibit a la cancelleria junt amb altres de Lluís el Piadós i Carles el Calb^[034]. Aquest precepte suposava la independència de la casa i el seu domini sobre les conegudes cel·les del «pagus» de Peralada; com pels preceptes del mateix rei Carles de 899 hem vist que Banyoles era atribuït pel rei a la seu de Narbona i les consabudes cel·les de Peralada a la seu de Girona, el present diploma resultava contradictori amb aquells. És simptomàtic que això escapés a la cancelleria i a la cort reial, demostra la poca atenció prestada al cas i que el lliurament del diploma s’havia fet de manera purament mecànica, sense més garantia que els títols anteriors que es presentaven, i amb ple desconeixement o oblit de les condicions polítiques de la regió afectada. Comencem a topar-nos amb els preceptes que no tenen cap significat polític, que són donats pels reis francs a qui els demana i, gairebé, com els demana. Tampoc no sembla que en arribar a casa nostra produïssin cap reacció.

Els que tenen tanmateix un significat polític són els lliurats des de Tours-sur-Marne o els seus voltants els primers dies de juny de 922. Són els següents: al bisbe Guigo i a la seva església de Girona^[035]; al monestir d’Amer^[036]; a l’ardiaca de Girona Sunifred i els seus germans^[037]; a un tal Adroer^[038]; al fidel Agí, arquebisbe de Narbona, i la seva església^[039]; probablement al monestir de Colera^[040], i a un fidel Teodemon^[041].

La característica comuna d’aquests preceptes és la d’haver estat tots ells gestionats pel bisbe Guigo i lliurats a petició seva. Com explica el mateix rei en el del monestir d’Amer, «el venerable bisbe de l’església de Girona, anomenat Guigo, s’arribi a la nostra presència i suplicà de la nostra bondat que confirméssim per precepte nostre certs béns de llur propietat a alguns fidels seus». Una altra característica és precisament aquesta, que es tracta de confirmacions de béns que ja eren propietat dels agraciats, no de noves donacions. El precepte és destinat a assegurar-ne el lliure ús, sense cap interferència pública: que cap comte, vescomte, vicari, jutge ni altra potestat no gosi inquietar-los ni violentar-los ni pretengui cobrar-ne cap cens.

Fa excepció a aquestes característiques, i mereix per això una consideració a part, l’atorgat personalment al mateix Guigo. Comença, com tots, amb una confirmació de béns, en aquest cas els de la seva església de Girona, atribuïts ja per preceptes anteriors de l’avi Carles el Calb i del pare Lluís el Tartamut, béns dels quals es fa una llista; es fa menció dels drets de terç fiscals de la mateixa Església. «A més d’això», s’afegeix aleshores, «tenint en compte la gran fidelitat servada per ell envers nós, li atribuïm quelcom del poc que resta a disposició del nostre poder reial», a saber, dos vilars, els de Domeny i de Bruguera, i unes terres de cultiu i vinyes, fiscals, de les quals dóna les afrontacions. Per a comprendre el significat de les paraules subratllades cal tenir en compte que, en els mateixos moments que el rei lliurava a Guigo la sèrie de preceptes que estem comentant, tota la França occidental se li escapava de les mans per una rebel·lió general dels magnats del regne; tres setmanes després, el duc Robert, el germà de l’antic rei Odó, el que durant vint anys havia estat dirigint els passos de l’incapaç rei Ximple, era al seu torn coronat rei a la catedral de Reims.

La gestió de Guigo, el bisbe palatí de Girona, que acudeix al rei en els seus moments crítics amb tan «gran fidelitat» —mogut, és fàcil, per l’agraïment personal dels favors rebuts—, el lot de preceptes que amb la seva visita arrenca del Palau, són el cant del cigne del domini franc a Catalunya^[042]. Els nous reis francesos donaran encara durant més de mig segle preceptes escadussers per a entitats o magnats catalans que aniran a sol·licitar-los a la cort; però, com tindrem ocasió de veure, llur significat, llur valor polític, serà poc més que nul. Els nostres comtes, els nostres bisbes, actuaran en el país per pròpia iniciativa, prescindint que, per damunt d’ells, hi hagi un poder eminent reial, no contradint-lo, no negant-lo, sinó de fet ignorant-lo; àdhuc, també ho veurem, es permetran d’anar a buscar per altres direccions uns altres poders eminents o uns altres patrocinis polítics per a balançar-lo.

De moment, com dèiem, fou consagrat Robert com a nou rei de França. Carles es defensà, lluità, aconseguí fer morir Robert en batalla, al cap d’un any, pel juny de 923, però ell la perdé. Aleshores fou elegit i coronat rei Radulf de Borgonya. La sort de Carles sempre perseguit i acorralat, sovint empresonat, fou tràgica, fins a la seva mort, per l’octubre del 929.

El nostre país quedà al marge de totes aquestes lluites i de tots aquests esdeveniments. Mentre Carles visqué fou tingut com a rei; ni Robert ni Radulf no foren reconeguts. A la mort de Carles, octubre de 929, els parers dels escrivents dels documents es divideixen: els uns compten pels anys de Radulf, els altres van comptant a partir de la mort de Carles. Trobem, per exemple, a Sant Joan de les Abadesses: un document datat «anno primo regnante Radulfo rege post obitum Karoli regis» i un altre «anno secundo post obitum Karoli regis filii Ludovici regis. Christo regnante regem spectante»^[043]. El mateix passa en la documentació de la catedral d’Eina, del monestir de Rodes. En canvi a Girona, començant pel bisbe Guigò i continuant pel comte Sunyer, compten per la mort de Carles. Si poguéssim reportar als lliuradors dels corresponents documents l’opinió que suposa llur forma de datar-los, conclusió una mica arriscada, hauríem de pensar que Radulf (sempre després de la mort de Carles) fou reconegut pel comte Acfred de Carcassona, per la comtessa vídua de Cerdanya Ava, per l’abat d’Arles, pel propulsor del monestir de Rodes, Tassi; en canvi, guardaren fidelitat a la memòria del difunt Carles, esperant nou rei, els bisbes Guigo de Girona, Radulf d’Urgell i Guadall d’Elna, els comtes Gausbert d’Empúries-Rosselló i Sunyer de Barcelona^[044].

De fet l’única memòria que, tretes les eventuals al·lusions de l’any del regnat en les fórmules de datació documental, hagi deixat en el nostre país el pas del borgonyó Radulf per la corona de França és un precepte donat per a Oliba en data i des de lloc indeterminat, tractant-se d’un text molt fallat en la seva transmissió. Hagué d’ésser entre 929 i 935^[045]. Oliba és qualificat de fidel de Radulf, però no crec que pugui interpretar-se que hagués anat a encomanar-se personalment al rei; almenys no anà pas personalment a recollir el precepte; en el text mutilat es diu que els qui hi anaren foren un Bernat i… Com que no sabem qui era aquest Bernat ni el nom del seu company, quedem a les fosques sobre les circumstàncies de tramitació i expedició del precepte. El contingut tampoc no ens aclareix res; es limita a una simple confirmació de béns que ja eren propis de l’agraciat. No sembla, doncs, que es tractés d’altra cosa que d’obtenir un títol brillant i una major seguretat del patrimoni. L’interessat era un fill del difunt Radulf, comte estat de Besalú, germà de Guifred el Pilós; per part de mare era nét d’Alaric, el que fou comte d’Empúries eu els primers temps de Carles el Calb i renét del comte Bera de Barcelona. Tota aquesta filiació faria pensar si, en l’intent d’una relació amb el rei Radulf, Oliba hi buscava quelcom més que una confirmació de béns, hi anava a iniciar una maniobra per a la recuperació del comtat de Besalú que havia governat el seu pare i que ara estava en mans de la comtessa vídua de Cerdanya, Ava, en tutoria d’uns fills potser encara menors. Si aquesta era la intenció, li degué sortir fallida; políticament el precepte sembla que restà inoperant.

Altrament, en el nostre país, i d’acord amb la vacil·lació que demostren les fórmules de datació presentades —vacil·lació que devia ésser en bona part filla de la indiferència—, la vida política havia passat a moure’s d’acord amb les premisses locals i al marge del que pogués suposar un domini superior del rei franc. En aquest sentit podem presentar un exemple molt característic del deslligament a què s’havia arribat: la donació del terç de la moneda de tot el comtat a l’església de Girona feta pel comte Sunyer en 934, l’«any sisè de la mort del rei Carles»^[046]. En contrast amb la donació que pel testament del 911 havia fet el seu germà Guifred-Borrell a l’església de Vic, i que hem analitzat abans, aquí ni es fa menció de l’origen del dret sobre la regalia en una cessió reial, ni molt menys, és natural, es condiciona la validitat de la donació a una aprovació posterior del rei per precepte. El comte Sunyer disposa de la regalia com a cosa pròpia, com a part del patrimoni heretat dels seus passats, i per això aplica l’acte elemosinari per a les ànimes del seu pare Guifred i del seu germà Guifred difunts. L apropiació de les funcions comtals, llur equiparació al patrimoni privat, era un fet entrat en la concepció corrent del temps. El document de Sunyer no dóna pas la impressió que tots els qui hi intervenen tinguin el menor dubte sobre la correcció i la legalitat de l’operació i de totes les condicions amb que és tractada^[047].

Es pot donar per segur que, a diferència de Guifred-Borrell, que creiem que encara s’encomanà personalment al rei Carles a Tours-sur-Marne en 899, cap dels comtes que ara governaven a Catalunya: ni Sunyer de Barcelona, ni Sunifred d’Urgell, ni Gausbert d’Empúries-Rosselló, ni la comtessa Ava de Cerdanya-Besalú, no havien prestat l’homenatge personal a, llur rei, no li havien jurat fidelitat. Es consideraven uns súbdits del rei, el tenien per una autoritat eminent i suprema, però ineficient en la pràctica; vivien al marge de la seva autoritat. La represa de l’autoritat reial amb la reinstauració de la dinastia carolíngia amb Carles el Ximple en trencar el segle, s’havia enfonsat al compàs del nou enfonsament de la dinastia.