^[001] VILLANUEVA, Viage: XI, ap II. [Torna]

^[002] España sagrada, XLIII, ap. 15, i Histoire de Languedoc, V, ap. 35. [Torna]

^[003] JOSÉ RIUS: Cartulario de «Sant Cugat» del Vallés. Editado por…, Barcelona, Sección de Estudiós Medievales del CSIC, I, 1945, doc. 2. [Torna]

^[004] DHONDT: Naissance des principautés, pp. 56-58. [Torna]

^[005] Cal tenir en compte en aquest cas, i en un altre d’anterior, que quan DHONDT parla d’Aquitània ho fa en un sentit, encara que poc exacte, extensiu, i que s’ha d’entendre que s’hi comprenen la Septimània o Narbonesa i Catalunya. [Torna]

^[006] DHONDT: Naissance des principautés, pàg. 269. DHONDT presenta tot seguit un quadre de les donacions o cessions territorials de la corona fetes pels reis carolingis de França, dreçat a base dels preceptes conservats. És molt instructiu malgrat que forçosament hagi d’ésser ben incomplet, pel gran nombre de preceptes reials que s’han d’haver perdut. [Torna]

^[007] Vegeu-lo en els Diplomes carolingis, pàg. 368. [Torna]

^[008] A remarcar aquests serveis consuetudinaris que fan els hispans als comtes. Originàriament i segons els capitulars de Carlemany i Lluís el Piadós (vegeu-los en els Diplomes carolingis, pàg. 412 i ss.), els hispans immigrats eren eximits de tot servei i impost; amb el temps uns probables obsequis, inicialment voluntaris, degueren anar-se convertint en serveis acostumats i per fi obligats. És la situació que tradueix aquest i altres preceptes de Carles el Ximple. Un judici celebrat a Alzonne, del Llenguadoc, en 918, plet entre el vicari del comte Ramon de Tolosa i l’abat de Montolieu sobre propietat d’una vil·la, fixa el servei que d’allí «debet exire circa et quarta et cavalcata, sicut alii Spanii debent facere de illorum aprisione»; resulta, doncs, que els hispans a més del servei militar indicat per la «cavalcata» acostumarien a pagar la «quarta» de les collites. Document publicat en Histoire de Languedoc, V, ap. 43. [Torna]

^[009] La locució es repeteix en un altre precepte per a l’església d’Elna de 899 (Diplomes carolingis, pàg. 109) amb la forma «in omni regno nostro Goticae sive Hispaniae». Després d’aquest precepte la tornem a trobar usada algunes vegades. Així en les actes del 909 del concili de Jonquières «in regni Septimaniae», on acudeixen bisbes de Septimània i d’Hispània (Histoire de Languedoc, V, ap. 36); en una venda a l’església de Béziers, en 918, es localitza la vila comprada: «in regno Septimaniae, in comitatu et territorio Biterrensi…» (Histoire de Languedoc, V, ap. 44). Estem sempre en els temps del regnat de Cartes el Ximple. En sentit polític és evident que, sota l’expressió «regne de Septimània», hi ve compresa la terra dels comtats catalans; ho certifica la variant consignada més amunt «regno Goticae sive Hispaniae»; en les designacions corrents geogràfiques es distingeix entre Hispània, la terra estrictament catalana, i Gòtia o Septimània, la terra narbonesa, així en els concilis narbonesos del temps es diu que hi acudeixen els bisbes de Septimània (o de Gòtia) i d’Hispània, alguna vegada també els de «Provinciae», de la Provença. [Torna]

^[010] Marca Hispanica, ap. 65. [Torna]

^[011] La butlla publicada per KEHR: Die ältesten Papsturkunden, pàg. 38 i reproduïda en la làm. 1. [Torna]

^[012] La butlla en Histoire de Languedoc, V, ap. 15. [Torna]

^[013] Veure aquestes butlles en Marca Hispanica, la d’Elna en l’ap. 58, la de Girona en l’ap. 59. A notar que, en la de Girona, entre els béns de la seu són incloses les illes de Mallorca i de Menorca. El fet que Servus-Dei acudís en 897 al papa Romà per a una butlla, tenint-ne ja una de Formós de cinc anys abans, KEHR l’explica «per la caiguda de Formós i la seva condemnació pel successor. El previsor Servus-Dei es procurava per això un segon privilegi de l’indubtablement canònic nou papa», KEHR: El papat i el principat de Catalunya, pàg. 327. [Torna]

^[014] El precepte de Narbona en LAUER: Recueil des actes de Charles le Simple, núm. 14. El precepte d’Elna, Diplomes carolingis, pàg. 107. [Torna]

^[015] Podeu veure’n una biografia resumida en l’excel·lent obra del canonge GRIFFE: Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude, I, París, 1933, pp. 120-124. [Torna]

^[016] Diplomes carolingis, pàg. 145. [Torna]

^[017] LAUER: Recueil des actes de Charles le Simple, núm. 20. [Torna]

^[018] Diplomes carolingis, pàg. 215. [Torna]

^[019] LAUER: Recueil des actes de Charles le Simple, núm. 23. [Torna]

^[020] Diplomes carolingis, pàg. 109. [Torna]

^[021] LAUER: Recueil des actes de Charles le Simple, núm. 25. [Torna]

^[022] Diplomes carolingis, pàg. 438. [Torna]

^[023] Diplomes carolingis, pàg. 372. [Torna]

^[024] Diplomes carolingis, pàg. 375. [Torna]

^[025] Fa molt estrany aquesta atribució, que sembla totalment arbitrària, de Banyoles a la seu narbonesa. Només podem assenyalar com a antecedent el fet que a principis de segle l’elecció del segon abat de la casa, Mercoral, fos aprovada, no pel bisbe de Girona, com sembla que hauria estat normal, sinó per l’arquebisbe de Narbona, Nibridi. (Vegeu l’exordi del precepte de 822, Diplomes carolingis, pàg. 46.) ¿Hauríem de suposar que el cèlebre Nibridi intervingué en la fundació del monestir? La història del monestir de Banyoles en els segles IX i X està molt lligada i reflecteix en certa manera la història general de la diòcesi gironina. Esperem aclarir-la, si Déu vol, quan tinguem ocasió de fer el volum corresponent a Girona dintre la sèrie de la Catalunya carolíngia, volum que està en preparació. [Torna]

^[026] Totes les dades que aquí s’utilitzen sobre la personalitat d’Esteve han estat presentades en la introducció al seu precepte inserida en els Diplomes carolingis, pp. 371-372. [Torna]

^[027] Vegeu tota l’argumentació en els nostres Diplomes carolingis, pp. 375-377. [Torna]

^[028] Que el precepte concedia al comte totes les regalies sobre el comtat d’Osona s’ha de deduir del fet documentat que concedia la de la moneda. És la regalis més gelosament retinguda pels monarques carolingis del segle IX. Al llarg del segle són repetidament atorgades immunitats i participacions en els drets fiscals a totes les catedrals del país; la participació en el monedatge és sols excepcionalment concedida a la seu de Barcelona per Carles el Calb (¿en 874?) i ratificada per Lluís el Tartamut en 878. L’encunyació de moneda fóra dirigida i administrada pel comte com una de les tantes funcions del càrrec, i de fet s’havia anat convertint en atribució comtal; quan Carles el Calb traspassa el terç del seu rendiment a la seu barcelonina ho fa obtingut el consentiment del comte-marquès Bernat. Les altres catedrals nostres, Osona, Girona, no obtingueren drets sobre la moneda fins al segle X i directament de mans dels comtes. [Torna]

^[029] L’acta de confirmació és publicada per VILLANUEVA: Viage, XIII, ap. 9, i en la Histoire de Languedoc, V, ap. 35. [Torna]

^[030] L’acta d’execució testamentària de primer de desembre del 911 en UDINA: El archivo condal, doc. 33. [Torna]

^[031] Vegeu el judici en UDINA: El archivo condal, ap. II. a. [Torna]

^[032] GRIFFE: Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude, I, pàg. 124. [Torna]

^[033] La publica la Histoire de Languedoc, V, ap. 40. [Torna]

^[034] El precepte en els Diplomes carolingis, pàg. 62. [Torna]

^[035] Diplomes carolingis, pàg. 149. [Torna]

^[036] Diplomes carolingis, pàg. 18. [Torna]

^[037] Diplomes carolingis, pàg. 378. [Torna]

^[038] Diplomes carolingis, pàg. 382. [Torna]

^[039] LAUER: Recueil des actes de Charles le Simple, núm. 119. [Torna]

^[040] Diplomes carolingis, pàg. 472. [Torna]

^[041] Diplomes carolingis, pàg. 473. [Torna]

^[042] El nou arquebisbe Agí de Narbona, afermat per la intervenció papal, sentí encara la necessitat de cercar una confirmació tàcita reial gestionant la concessió d’un precepte. S’ha conservat el text d’una carta seva a dos bisbes companys d’ell que segons té entès pensen anar a visitar la cort; els fa saber que ha pregat als comtes Ermengol de Rodez i Ramon de Tolosa que els demanin que vulguin impetrar-li del rei un precepte; i els ho comunica suplicant-los que li facin aquest favor (Histoire de Languedoc, V, ap. 47). Fos pel que fos, la carta no devia donar resultat i en definitiva, com hem vist, hagué d’ésser el bisbe Guigo qui obtingués del rei el diploma desitjat. Seria l’últim precepte per a Narbona. A la mort d’Agí fou elegit (927-928) l’indígena Aimeric, que pontificà durant cinquanta anys, sense relacionar-se amb la cort reial. [Torna]

^[043] UDINA: El archivo condal, doc. 94 i ap. II, pp. 171 i 173. [Torna]

^[044] L’amic Coll i Alentorn em fa notar que una família de «Llistes cronològiques dels reis francs», de derivació ripollesa, consigna per a després de Carles el Ximple: «post cujus obitum fuerunt anni VII sine legitimo rege, in quibus regnavit Radulfus»! Això dóna dret a pensar, com diem en el text, que la forma de datació no tradueix pas sempre l’opinió política sobre la legitimitat del rei anomenat. Dels que sí sabem de segur que reconegueren Radulf foren els germans Ramon de Tolosa i Ermengol de Rodez; els Annals de Flodoard per a l’any 932 diuen: «Regemundus et Ermingaudus principes Gothiae regi se Radulfo commitunt». [Torna]

^[045] Vegeu el precepte i els comentaris que el precedeixen en els Diplomes carolingis, pp. 385-386. [Torna]

^[046] Document publicat en la Marca Hispanica, ap. 71. [Torna]

^[047] En el document sembla que s’encomanen a l’Església les operacions de l’encunyació, puix que es preveu que el comte o els seus successors podran reprendre-les i confiar-les als seus ministerials i, en aquest cas, els ministerials del bisbe tindran un dret d’inspecció i els primers estaran obligats a lliurar a mà dels segons el terç del benefici. També es reserva el comte per a ell i el seu fill o successors (confirmació del caràcter patrimonial que es dóna a la regalisa) el dret de vendre-la a un tercer, lliurant aleshores a l’Església el terç del preu. Aquell encàrrec d’encunyació, que també devia fer-se a Vic, explica que les últimes monedes encunyades amb inscripció de rei franc a Catalunya siguin, segons comprova JOAQUIM BOTET I SISÓ (Les monedes catalanes, I, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1908, pp. 70-71), les de Carles el Ximple. A partir d’aleshores, a l’anvers de les monedes catalanes acostumen a figurar-hi efígies religioses, que traduirien la fabricació eclesiàstica, F. MATEU I LLOPIS: El «ius monetae» en el condado de Ampurias. Notas diplomáticas sobre la regalía condal, siglos IX-XIV, Peralada, Biblioteca Palacio de Peralada, 1957, pp. 12.-14, insinua que l’òbol cm purità conservat fos fill de la concessió a Girona de 934. [Torna]