VII


LA FUNDACIÓ DELS MONESTIRS DE CUIXÀ,
RIPOLL I SANT JOAN

Al costat de les institucions política i eclesiàstica secular, la institució monacal fou la tercera de les superestructures que modelaren la societat del temps de què ens ocupem ara. Precisament per la continuïtat, persistència i envergadura de la institució, és la que millor ha conservat el testimoni històric. La major part dels documents que ens han arribat d’aquella època provenen dels arxius monastirials, en un segon pla dels catedralicis, els comtals són molt migrats, els particulars gairebé inexistents.

Aquesta densitat de documentació monacal, sobretot en comparança amb la corresponent secular, podria portar el perill que caiguéssim en un sobrevalorar la institució dintre la vida social i econòmica del temps; això no obstant, el sol record i la constatació del perill ja ens l’allunya, posant-nos alerta contra tot desviament i desmesura. Tampoc per contrast no hem de derivar a una minimització; els monestirs, llurs funcions religiosa, social, econòmica, cultural, foren d’una importància considerable.

Els monestirs havien florit en l’època visigòtica^[001], però l’etapa de la dominació musulmana hagué d’ésser-los fatal en la nostra terra; mentre que moltes de les esglésies seculars arribaren a perseverar amb més o menys pena, les comunitats monàstiques, que no estaven com aquelles enquadrades dintre una jerarquia de conjunt, anaren desapareixent. Ben pocs monestirs visigòtics sobrevisqueren en el nostre país; potser l’únic cas una mica clar fou el de Sant Serní de Tabernoles, vora la ciutat d’Urgell; no tant els de Sant Andreu de Tresponts i el de Sant Climent de Codinet, probablement en la mateixa regió; el de Sant Cugat del Vallès és molt més obscur, i és segur, en tot cas, que aquest cèlebre monestir sofrí greus interrupcions d’existència.

La renaixença monàstica en els països que havien estat sotmesos un temps a la dominació sarraïna no es produí fins després d’un període de pau, a seguit de l’alliberació. A Septimània, alliberada en 760, és cap al 780 que apareix la febre monàstica que devia multiplicar les fundacions i anava a donar l’empenta a bon nombre de cases que, en el futur, havien d’omplir per segles la història de l’església regular de la regió. Sant Tiberi d’Agda, Caunes, Montolieu, Psalmodi, Sant Hilari de Carcassona, la Grassa, Sant Policarp de Rasés, apareixen gairebé simultàniament als volts del 782; llur gran animador fou sant Benet, el got Witiza que els donà l’exemple amb la fundació d’Anià i que els inspirà en la nova regulació espiritual adaptada a la Regla de sant Benet.

En la Catalunya pròpia la renaixença és més tardana, com és més tardana l’alliberació. I no es fa d’una empenta, sinó a poc a poc. Les condicions de seguretat són menys estables. Una temptativa prematura, feta pels volts de Peralada vers 780 per l’hispà Atala, acompanyat del jove Agobard, el futur bisbe de Lió que tanta influència havia d’exercir en l’imperi de Lluís el Piadós, fracassà, i els calgué anar-se’n a l’altra banda dels Pirineus, on fundaren Sant Policarp de Rasés en 782. El primer monestir estable de nova fundació a la nostra terra sembla haver estat el d’Arles de Tec, al Vallespir; ignorem e) moment precís en què fou fundat, per més que sigui probable que ho fos a la fi del segle VIII i després del pas de la regic gironina al domini carolingi; de totes maneres sembla ser l’únic monestir català que obtingué un precepte del mateix Carlemany^[002]. Posteriors a Arles, per més que encara contemporanis de Carlemany, degueren ésser els monestirs rossellonesos de Sant Andreu de Sureda i de Sant Genis les Fonts, i el gironí de Banyoles.

La sèrie de fundacions continua a l’època imperial de Lluís el Piadós. Malgrat que no es pugui precisar el moment en què Deodat posà els fonaments, en el poblet gironí de Sant Medir, de la casa monàstica que després hauria de transferir-se a Amer, és gairebé cert que això fou pels volts del 820. Cap al mateix temps, 820 a 825, Domnul construí el monestir de Sant Pere d’Albanyà, a la Garrotxa, amb llicència del comte-marquès Rampó. Encara a la mateixa època —potser un any més tard— ha d’atribuir-se la fundació, per un cert Adolf, del monestir de les Escaules, a les portes de l’Empordà. En fi, vers 835, l’abat Calort de Sant Semí de Tabernoles erigí un nou monestir a la Vedella, en el Berguedà, sobre l’Alt Llobregat.

Tots aquests monestirs eren fundacions de particulars^[003]. En els primers temps, els de Carlemany, es tracta de persones vingudes d’Hispània. És el cas de la temptativa avortada d’Atala en la regió de Peralada, el de l’abat Castellà fundador d’Arles, probablement el de l’abat Miró, que ho fou de Sureda. Sembla que tots ells foren ja abats abans de llur vinguda; devien ser-ho d’antics monestirs visigòtics de l’interior que s’havien vist obligats a abandonar per circumstàncies polítiques que els feien la vida difícil, sobretot després de la fracassada expedició de Carlemany a Saragossa de 778, i probablement havien vingut acompanyats de monjos i de personal dels monestirs abandonats. Més tard, els fundadors semblen ésser persones devotes del país; ho foren de segur els dels monestirs d’Albanyà, les Fonts, Banyoles, per exemple. De totes maneres, es tracta sempre de fundacions d’iniciativa privada. La intervenció comtal es limita a assenyalar i adjudicar al fundador i a la casa el predi sobre el qual s’ha d’assentar i maniobrar el monestir, puix que gairebé tots ells són emplaçats sobre terres érmes o abandonades que tenen categoria de béns fiscals. La intervenció reial, sempre filla de la súplica dels interessats, es concreta a algunes donacions de béns públics i, especialment, a regular llur situació jurídica privilegiada; aquesta situació de privilegi és la conseqüència més tangible de la defensa i mundeburdi acordats pel rei a cada casa; d’altra banda, el rei és molt lluny. És a dir, que el poder públic, els seus representants, no poden dir-se elements actius de la institució^[004].

Les fundacions de caràcter particular es van repetint al llarg del segle IX: unes, com en els casos que hem vist a principis de segle, s’inicien sobre terrenys erms i abandonats, així Sant Climent de Reglella, en el «pagus» del Rosselló, «quod ab eremo traxerunt»; així Sant Julià del Mont, en el comtat de Besalú, «de inculto eremo ad terrae culturam perduxit»; així Santa Cecília d’Elms, en el comtat d’Urgell, «quendam heremum ad culturam attraxit»; totes tres reben preceptes reials, les dues primeres de Carles el Calb en 844 i en 866, la tercera de Carloman en 881^[005], amb concessió d’immunitat i amb donacions especials de béns fiscals. Altres es fan a base de reunir el fundador un patrimoni variat i extens que el rei confirma i sobre el qual traspassa tots els seus drets, així Sant Aniol d’Aguges, en el comtat de Besalú, per precepte de Carles el Calb en 871^[006]. Altres encara es basen en el patrimoni particular del fundador i dels seus veïns amics, i el rei l’incrementa amb donacions de propietat fiscal, com a Sant Pau de Fontclara, en el comtat de Girona, pel precepte d’Odó de 889, del qual ja hem parlat re-ferint-nos al comte Guifred en el cinquè capítol^[007].

Finalment nombroses fundacions no tenen més base que el patrimoni del fundador i les petites aportacions que puguin fer-hi els monjos que aconsegueix captar i algun llegat d’amics devots; es mouen dintre un cercle exclusivament privat, sense cap intervenció comtal ni menys reial.

Però tots ells, en aquesta segona tanda, així els que semblen tenir una finalitat de repoblació i proselitisme com els que es limiten a un fi d’as ces i privada, no arriben pas a agafar empenta. Ha passat el bon temps de les fundacions monacals, la bona època de Lluís el Piadós com a rei i com a emperador. Dels monestirs que acabem de citar, Sant Julià del Mont ja en 878 no és més que una cel·la del potent Banyoles; Fontclara figura en 908 com una possessió de la Grassa; Sant Aniol en 899 ha anat a parar, en part, si més no, a l’església de Girona; Elins en 1080 és un convent de monges i acabarà per ésser incorporat a la col·legiata de Castellbò. Altres nombrosos tenen una fi més trista. A la Seu d’Urgell, pel març del 914, es reuní una assemblea presidida pel bisbe urgellenc Nantigís, per Adolf bisbe de Pallars i pel comte Sunifred, amb assistència de multitud d’abats, preveres, clergues, jutges i nobles del comtat d’Urgell, per disposar sobre cinc monestirs «que en altre temps havien estat regularment constituïts i que ara no sols estan faltats d’abats i de monjos ni de qui hi faci el servei de Déu, ans no hi ha tampoc qui treballi les terres i vinyes ni endreci les cases ruïnoses»; sis reunits acorden transferir aquestes cases, llurs patrimonis i drets al potent monestir de Tabernoles^[008]. És una mostra palpable de la decadència de les fundacions d’entre-segle. Solament les grans cases dels orígens que nasqueren en el bon moment: Arles, Sureda, Banyoles, Amer…, més lluny Gerri, havien aconseguit fer-se prou fortes per a resistir passatgeres depressions i desafiar el pas de molts segles.

Ara, però, l’enfortiment del poder comtal havia de canviar la conjuntura político-social del país, i les conseqüències d’aquest canvi es farien sentir de seguida en l’ordre monacal. Sota la protecció decidida, sota el patrocini i la intervenció directa dels comtes locals, tornarien a néixer monestirs que, com aquells dels orígens de l’alliberació, podrien perdurar potents al llarg de les generacions. Ens referim determinadament a tres: Eixalada-Cuixà, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses.

En una altra ocasió he fet un estudi monogràfic sobre els orígens i l’evolució del monestir d’Eixalada-Cuixà fins a l’any 1000, on són presentats en detall i analitzats tots els records històrics, molt abundants i de gran qualitat, que sobre la casa ens ha ofert la documentació conservada d’aquells temps; vaig fer seguir l’estudi de l’edició dels dits documents. Ara, aquí, estalviaré al lector les precisions i l’excés erudit, enviant-lo, si té més curiositat, a aquell estudi, on podrà comprovar en cada cas el fonament de les meves afirmacions^[009]. Hi deia, en la introducció:

«El monestir d’Eixalada neix humilment (en 840-841), com tants altres del segle novè, en el sector central de la regió pirinenca, per iniciativa particular i local, i en els seus començos es regula vagament segons la flotant tradició monacal visigòtica, a base de pactes. A diferència, però, de la majoria dels seus semblants, que fracassen aviat i desapareixen sense deixar rastre, el nostre supera la màxima prova d’una inundació que el destruïa de soca i arrel. Hauria també desaparegut aleshores (878) de no haver estat la presència a la casa d’un sobrevingut extraordinari, el convers Protasi, que la fa ressuscitar en els seus dominis de Cuixà.

»Ni això hauria estat possible sense altres dues condicions: l’aferrissada protecció comtal de l’enèrgic Miró; la ubicació del monestir en una comarca tancada, el Conflent, de característiques especials i favorables.

»El comte Miró fou qui s’interessà personalment vora el rei Carles el Calb (871) per obtenir a favor del monestir el privilegi reial que havia de donar a la casa el to i la importància de què fruïen les abadies consagrades i solidades des del temps de Carlemany o del seu fill l’emperador Piadós. Al comte li interessava especialment», en els moments en què començava a regir el “pagus” de Conflent d’on originàriament procedia, “tenir a les seves mans l’instrument d’eficàcia espiritual i àdhuc temporal que representava un monestir fort i potent”. Per això no li estalvià tampoc la seva protecció econòmica. Per això, també, junt amb el privilegi reial gestionà del rei la comanda especial de patrocini de la casa a favor seu.

»La situació del monestir era en dos sentits particularment encertada. Ubicat en el Conflent, resultava ésser Túnica casa monacal existent en aquesta comarca i en la veïna alta-plana de Cerdanya; no tenia, doncs, competència ni podia suscitar les enveges ni l’oposició de cases germanes. Les dues comarques, en l’aspecte econòmic, eren gairebé verges per a poder-hi suscitar la formació del corresponent patrimoni. Per altra banda en l’ordre eclesiàstic estaven partides sota la regència dels bisbats d’Urgell i Elna. El bisbe d’Urgell era molt allunyat; el d’Eina, radicat en un altre comtat.

»La política de protecció iniciada pel comte Miró tindrà una represa de major envergadura encara amb el comte Sunifred a mitjans del segle X; el comte Sunifred es trobà sense bisbat propi, no tan sols al Conflent, sinó també a Cerdanya, puix que la regència del comtat d’Urgell, amb la corresponent seu, havia passat a d’altres mans per separació dels dos comtats, d’Urgell i de Cerdanya, a la mort del seu avi Guifred el Pilós; i la del Rosselló amb la seu d’Eina, també havia estat separada de la de Conflent des de la mort del vell Miró; doble raó per a propulsar la intervenció eficaç dels seus monestirs, entre els quals el de Cuixà se’n porta les millors preferències.

»No s’ha de pensar que els mòbils polítics dels comtes patrons de Cuixà tinguessin un aire exclusivament temporal. Ben al revés: un alè de millorament espiritual batega en llurs actuacions. Quan Miró recapta del rei el patrocini de la casa d’Eixalada, aquesta es regula, com hem dit, per uns pactes estrafolaris de derivació visigòtica, no pas gaire adients a la reglamentació-estricta benedictina que Benet d’Anià havia assolit d’implantar gairebé un segle abans a les regions pirinenques orientals. El privilegi que Miró portà de França l’any 871 explícitament suposa l’aplicació de la Regia de sant Benet. I quan Protasi, en 878, en uns moments crítics, tement la mort, suplica a Miró que vetlli pel nou monestir que s’instal·la a Cuixà, li encarrega que el defensi, que el salvi, que castigui si cal, que faci elegir l’abat entre els monjos o aquell que ell mateix trobi més pietós i digne, a fi que no s’esgarriïn com ovelles sense pastor, que no es viciï i destrueixi el monestir, no hi regni el pecat, el furt, l’adulteri, l’homicidi, no s’hi mengin carns, no es tinguin béns particulars, sinó que, tal com mana la Regla, es pregui, es dejuni i es treballi. La Regla al·ludida, com taxativament es dedueix de la carta fundacional de l’any següent, és la instituïda i decretada per sant Benet. I és al comte a qui confia Protasi el seu manteniment, penyora de l’interès espiritual que se li reconeix.

»La història dels inicis del monestir d’Eixalada, la volgué fer el redactor del precepte de 871 explicant-la d’aquesta manera: “Set sacerdots, d’estat lliures —deia—, o sigui Guitiza, Protasi, Víctor, Lucà, Gontefred, Recesvind, Sanxol, venint de la diòcesi d’Urgell i amb la llicència i l’ajut del seu bisbe Guisad, i altres homes lliures que després se’ls ajuntaren, entre ells Atila, Baró i Leudemir, se n’anaren al lloc dit Eixalada, tocant al riu Tet, en el capçal de la vall de Conflent, i allí compraren, amb els seus béns i amb els rebuts de la liberalitat dels fidels, un lloc molt apte al servei de Déu; hi construïren un monestir que dotaren amb compres, commutacions i donacions en els llocs d’Entrevalls, Ocènies i Canavelles amb els seus termes, i amb terres i vinyes a Llar, a Cuixà, a Codalet, a En, a Sautó, a Marians, a Nyer, a Taurinyà i al mont Aliberga; i amb l’ajut de Déu l’endegaren. El dit lloc està situat en el confí de la marca nostra de Cerdanya, en la província de l’arquebisbe Frèdol de Narbona i la diòcesi del bisbe Odesind d’Eina”»^[010].

Aquesta narració, però, feta una colla d’anys després dels fets que conta, pateix de la necessitat de reduir i simplificar els esdeveniments a fi de poder-la adaptar al seu caràcter de simple preàmbul del precepte reial. La realitat és que els sacerdots urgellencs, comandats per Protasi, no fundaren Eixalada, sinó que anaren a establir-s’hi en una casa monastirial que ja existia. El que hi ha és que foren ells que la tragueren de la misèria i li donaren nova vida i importància, i en aquest sentit es pogué dir anys després, com es fa en la narració, que l’havien fundada i, sobretot, que amb l’ajut de Déu l’havien endegada.

La veritable fundació d’Eixalada cal retrotraure-la al 840-841, quan una colla de germans, dirigits per un d’ells, el prevere Comendat, doten una casa de Sant Andreu i els monjos que hi visquin amb tots llurs béns i especialment amb el vilar Paulià, que era la base centenària del patrimoni familiar^[011]. Comendat esdevindrà tot seguit l’abat de la casa, on professen familiars i veïns. Es tracta d’una fundació molt reduïda i el monestir portaria una vida molt raquítica que no ha deixat rastre de cap activitat en els seus primers quinze anys. Cal esperar l’entrada de Protasi i els companys urgellencs, que seran el ferment de la seva expansió.

Aquesta entrada es féu pel juliol del 854. Hem tingut la sort que s’hagi conservat el text del document que la consigna i regula^[012]. És una peça històrica molt important per l’escassesa de documents semblants en el nostre país; remotament podria lligar-se amb els pactes constitucionals de monestirs a Astúries, Galícia, Rioja, on seguien la Regla de sant Fructuós, és a dir, que cal veure-hi un fet de tradició visigòtica; la gran diferència consisteix en això: que el nostre document no s’ocupa de problemes de disciplina, sinó merament de l’estatut econòmic. Els urgellencs entren conjuntament a la casa i van a fer-hi, plegats, una donació de llurs béns. Però «necessitate timendi», per por de la misèria (i això és una confirmació de la pobresa en què degué viure la casa d’Eixalada) es reserven l’usdefruit dels béns que van a donar, de manera que vagin passant d’entre ells als supervivents a mesura que vagin morint els companys que han entrat plegats, i sols una vegada mort l’últim d’ells recaigui definitivament la donació a la casa, a l’abat i als monjos que la serveixen. Encara aquesta donació post mortem, «post obitum nostrum», ve condicionada per la permanència dels donadors en el monestir, de manera que, «si nosaltres —diuen— fóssim expulsats d’aquest lloc on entrem a un altre monestir, retinguem la potestat sobre tots els nostres béns, poguem fer-ne el que voldrem».

Difícilment podrien prendre’s més precaucions i garanties; s’endevina clar la reserva amb què, alguns d’ells, rics, prenen la determinació d’ingressar en la pobra casa d’Eixalada i sotmetre’s a la seva disciplina. Fins al punt que hom no s’explica bé quina raó tingueren —alguna de pes n’hi devia haver— per a obrar d’aquesta forma, en lloc de procedir a la fundació d’una nova casa independent. De totes maneres, els fets són aquests.

Els béns que aportaren els nou-entrants eren importants i suficients, ells sols, al muntatge d’una casa apreciable. La major part d’ells provenien de Protasi, que era el cap de la colla, fins al punt que un dels seus companys el tracta de «senior meus», i era indubtablement el més ric. En conjunt, i referint-nos particularment al bestiar com a element més determinat, hi entraven: 123 ovelles, 30 cabres, 19 caps entre vaques i vedelles, 8 egües, 3 cavalls, un mul, 5 bous, 34 porcs; un parament considerable, entre el qual dotze llibres; cases, horts i vinyes a Taurinyà, a Arrià, a Cuixà, al castell de Terrassa; 300 sous en diner.

Protasi no havia fet l’entrada de tots el seus béns al monestir; s’havia reservat expressament el patrimoni que tenia a Cuixà i una quantitat, 146 sous, en diner. Això determinà una situació especial d’ell en relació a la congregació monacal: mentre els seus companys entren al monestir en qualitat de monjos, ell resta sols com a convers i és amb aquest títol de «conversus^[013]» que el veurem actuar repetidament en la documentació posterior, moltes vegades a nom i profit propi; arriba a fundar en el seu vilar de Cuixà, «in proprio suo», una església particular que dedica a sant Germà. Això comporta una triple diversificació de personalitat jurídica: per un cantó el monestir, per un altre Protasi, per un tercer el monestir i Protasi obrant conjuntament.

Perquè, bon punt feta l’entrada, l’activitat i la influència de Protasi —bon amic del comte aleshores regent, el nostre conegut Salomó— es fan sentir en la progressió del monestir. Segurament fou per la seva gestió que tot seguit s’obtingué la cessió de propietat dels veïns d’Entrevalls, poblet dins el terme del qual radicava la casa, i la donació de l’extensa propietat que els familiars i legataris del cèlebre comte Bera, que ho fou de Barcelona entre 801 i 820, tenien en els termes d’Entrevalls, Canavelles i Ocènies (Ceny, segons identifica P. Ponsich), posant així la base de l’alou central al volt del monestir^[014].

Tan important per a aquest havia d’ésser la intervenció que alguns anys més tard anava a emprendre el comte Miró. En un capítol anterior hem explicat que fou probablement entre 870 i 871 quan Guifred el Pilós degué cedir al seu germà Miró el govern del «pagus» de Conflent. Aquest, d’entrada, degué endevinar la conveniència de fer amistat amb Protasi i d’enfortir el seu monestir.

L’inici de la seva intervenció consistí a gestionar de Carles el Calb el precepte al qual repetidament hem al·ludit. Portava la data de 5 d’agost 871. El diploma era redactat en forma excepcionalment solemnial i concedia al monestir el privilegi que «després de la de Déu, el lloc i els seus habitants estiguessin per sempre sota la règia potestat d’ell (el rei) i dels seus successors», és a dir, que el convertia en un monestir reial; li atorgava la plena immunitat civil, alliberant-lo de tot cens i càrrega i sostraient-lo a la jurisdicció ordinària; li permetia la lliure elecció d’abat segons la Regla de sant Benet, i prohibia al bisbe ordinari que posés cap dificultat i que imposés cap exacció anticanònica per a l’ordenació eclesiàstica ni per al lliurament dels sants olis^[015].

El precepte diu que es concedí a petició dels interessats, o sigui dels sacerdots que procedents d’Urgell anaren a Eixalada i dotaren el monestir, però no fa cap referència a qui fos el qui anà a recaptar-lo vora el rei a Douzy. Això, ho sabem indirectament per altres documents: Protasi, dirigint-se al comte Miró, pel setembre del 878, li diu: «L’excel·lentíssim rei Carles manà fer-nos un precepte per gràcia vostra i ens encomanà a les vostres mans per carta seva, firmada amb el seu segell»; els monjos que procedents d’Eixalada entraren a Cuixà en 879 parlen del «precepte del gloriosíssim rei Carles, que per la seva gràcia manà fer-noi a nosaltres i als nostres successors a petició de Miró senyor nostre». Fou, doncs, el comte Miró qui anà a Douzy en 871 amb la requesta dels urgellencs per impetrar del rei el privilegi, i no sols obtingué el precepte, sinó que encara el rei, després d’haver adoptat «sota la seva mà» el monestir, l’encomanà «per carta seva signada amb el seu segell» a mans del comte. Així, si bé teòricament, el cenobi era elevat a la categoria de monestir reial, de fet quedava convertit en monestir de la casa comtal, el comte n’era per l’encomana-ment el patró i el senyor, «senyor nostre», com li diuen els monjos. Aquest senyoriu i patrocini s’anirà perpetuant en els titulars de la casa de Cerdanya.

A partir d’aleshores, Miró exercí els drets i deures del patrocini amb fervor i escrupolositat. Al binomi abat-Protasi, s’hi ajuntà un tercer element, el del patró, de manera que el monestir d’Eixalada quedà de fet sota una triple direcció, la regular de l’abat, la del protector Protasi, la del patró Miró.

El comte s’encarrega d’arrodonir l’alou al volt del monestir a base de canvis que fa entre béns seus i de la casa en 873-874; presideix una assemblea a Escaró en 876, en la qual personalment fa una sèrie de donacions al cenobi; en presideix encara dues altres a Eixalada mateix, i el mateix any, que serveixen per a sistematitzar el patrimoni i l’arxiu de la casa i anar formalitzant la integració en ella de les adquisicions de Protasi.

Dos anys després, els primers dies de setembre del 878, tindria lloc la gran re vinguda de la Tet, que féu naufragar el monestir, posat en l’escanyall del riu a Tuès, i s’emportà la casa aigües avall i, amb ella, gairebé tot l’arxiu i parament i els cossos d’alguns monjos ofegats.

La catàstrofe fou tan grossa que comportà la desaparició definitiva del monestir d’Eixalada, la necessitat de refer-lo en un altre lloc. La gravetat del cas era augmentada per dues circumstàncies desgraciades: Protasi jeia al llit, a Cuixà, malalt i deprimit; el comte Miró era segurament lluny, al concili de Troyes, on l’hem vist, aquests dies, obtenir l’adjudicació legal del comtat de Rosselló. En aquests moments crítics, 13 de setembre, Protasi dicta una mena de testament que és un crit de demanda d’auxili al comte Miró, a ell adreçat en forma de «precatio». La gran temença de Protasi és per al cas de la seva mort, i amb aquest testament procura de prevenir la salvació de la seva obra encomanant-la al comte per escrit, ja que la llunyania no permet de moment fer-ho de paraula^[016].

La hi encomana —diu—, suplicant-li que com a senyor es digni a rebre-la, ja que ell i els seus monjos el consideren ajudador, defensor i dotador del monestir de Sant Germà, on resideixen a disposició seva. Li recorda que ell, Protasi, i els seus companys li són serfs, «servi vestri sumus, sive secundum Deum, sive secundum seculum», d’acord amb el precepte del rei Carles i amb la carta segellada per la qual els encomanava a les seves mans. Li prega que, si ell mor, vetlli pels seus servents del cenobi de Sant Germà defensant-los, salvant-los, si convé, castigant-los, elegint abat entre ells aquell que pugui trobar més digne i pietós; entronitzant-lo de seguida, no fos cas que es dispersessin com ovelles sense pastor i entrés el vici i la depredació en el monestir; a fi que en la casa no regni el pecat, el furt, l’adulteri, l’homicidi, el menjar carns, sinó que es pregui, es dejuni i es treballi tal com mana la Regla. Li dóna nota detallada del «conredum monasterium hujus vestri». Li recorda que, tal com li manà el rei per la carta d’encomanació, faci que hi visquin monjos i posi rector en les esglésies o cel·les que amb el seu ajut foren per ells fundades i fetes consagrar pel bisbe, i que no les deixi decaure per incúria. Li fa notar que no retenen res que pertanyi al fisc, sinó que totes llurs possessions són alodials. Acaba: «Et quid dicam plura? Sapienti parva sufficiunt»; «no cal dir res més: els entesos ja ens entenem».

En aquesta «precatio» o súplica de Protasi vénen resumits els drets i els deures del patrocini tal com són concebuts i entesos en aquells moments, i per això he tingut un interès especial a resumir-la, per a il·lustració del lector. Altrament, del seu tenor es dedueix que Protasi, immediatament després de la inundació, havia pres dues decisions importants: primera: traslladar a la seva propietat particular de Cuixà, on havia bastit temps abans l’església de Sant Germà, la casa monastirial d’Eixalada, fent-la continuadora de l’antic monestir de Sant Andreu, i això amb l’anuència i el consell dels monjos; segona, constituir-se’n abat; i això comptant amb el consentiment del comte Miró. El que se suplica al comte Miró és que admeti aquella substitució amb totes les conseqüències del patronat de la nova casa i del traspàs de béns i dotacions.

La realització d’aquestes dues decisions de Protasi comportava en la pràctica un seguit de dificultats que l’activitat d’ell i els seus monjos, amb la col·laboració en casos necessaris del comte Miró, anaren resolent en el curt espai de nou mesos. En primer lloc calgué construir a Cuixà l’allotjament per als monjos, improvisar una casa monastirial, engrandir l’església; es féu ràpidament, però naturalment d’una manera molt rústega. Temps a venir es parlarà amb certa commiseració d’aquestes simples construccions de pedres i fang. En segon lloc calgué atendre al risc que comportava, per a l’estabilitat del patrimoni de la casa naufragada i la possibilitat de fer-ne el traspàs a la nova de Cuixà, la pèrdua de la titulació, i procurar de restaurar-la.

També hem tingut la sort que s’hagi conservat en gran part el text dels documents que es produïren en l’acompliment d’aquesta tasca, i així podem seguir-ne el procés. El cas més simple era el d’aquelles donacions i vendes, els autors de les quals encara vivien i estaven disposats a més a ratificar-les; només calia documentar la ratificació, i això és el que es féu amb data del 2 de novembre del mateix 878^[017]. Més complicada era la feina de refecció d’aquells documents que, per defunció o per qualsevol altra causa, no podien ésser renovats pels antics lliuradors. La «Llei gòtica» preveia el cas acudint als testimonis que signaren el document o bé, a manca d’ells, a aquells altres testimonis que haguessin vist i conegut el text de l’instrument perdut. Això no obstant, en aquest cas calia la intervenció judicial, «publica judicum investigatione».

Fou necessària, doncs, la recerca d’aquells testimonis coneixedors de les escriptures perdudes, i, previnguts els testimonis, preparar les corresponents audiències judicials per rebre llur declaració, estendre-la i aixecar-ne la corresponent acta solemne. La preparació s’emportà gairebé tres mesos; fins a últims de gener de 879 no començaren a celebrar-se els judicis de recuperació per als documents perduts. N’ha quedat el text, sencer o parcial, de quatre: dos tinguts a la vila d’Estoer el 29 i 31 de gener de 879, els altres dos a la vila de Clarà el 10 de febrer i en data ignorada, que devia ésser molt pròxima a aquest dia 10^[018]. El tribunal que presidia el judici fou aproximadament el mateix en les quatre sessions: amb poques variacions individuals els mateixos jutges del comte Miró i els mateixos bons-homes que els assistien, sempre el mateix saig, el canceller-secretari tres vegades fou Sant, una el prevere Eldesind, que ja havia redactat la «precatio» de Protasi i que redactaria també lacta de constitució del nou monestir de Cuixà.

Perquè, enllestides les feines preparatòries, calia ja sistematitzar la nova situació. És el que es féu pel juny mitjançant un document que el dit redactor Eldesind qualifica de donació i lliurament i nosaltres podríem designar com a acta constitucional de la fundació del monestir de Cuixà^[019]. Per ell, Protasi, convers, nomenat abat, i els 35 monjos que escaparen de la inundació d’Eixalada es donen personalment i tots llurs béns al lloc de Sant Germà de Cuixà, fundat per Protasi en el seu propi i cedit per ell per viure-hi plegats monàsticament. Els béns que donaven eren els pertanyents a les esglésies subjectes d’Entrevalls, Sant Joan, Sant Pere sota Canavelles i Sant Tomàs de Balaguer, és a dir, tots els béns procedents de l’antic monestir d’Eixalada. D’altra banda Protasi, a més de la cessió de la casa de Sant Germà, donava tots els seus béns de propietat particular en tot lloc i sense reservar-se res personalment. Uns i altres, els d’Eixalada i els de Protasi, passaven a ésser conjuntament i per igual dels firmants d’aquella carta, per a viure regularment: «que tots els qui firmin aquesta carta en rebin herència, tots per un igual».

Quedava així regularitzada la situació econòmica de la nova casa amb l’aportació de béns i drets de l’antiga i amb la dels béns i drets de Protasi, quedava també regularitzada la situació personal d’ell amb aquesta cessió que l’adaptava a les prescripcions de la Regla de sant Benet; quedava, en fi, legalitzada la posició del mateix Protasi i la dels monjos d’Eixalada en lliurar-se tots ells personalment a la nova casa. Naixia, aquesta, del document fundacional de 29 de juny del 879, amb totes les garanties i subjectant-se estrictament a totes les regles de l’ordre de sant Benet.

En l’estudi que vaig fer sobre el monestir, estudi citat en començar aquest apartat i que he estat resumint, s’intenta fer una mena d’inventari del que era el patrimoni de Cuixà en aquest moment d’arrencada. Aquí allargaríem massa volent-lo detallar, però sumàriament en donaré els resultats a fi que el lector pugui tenir un concepte de la seva importància relativa. El patrimoni consistia en bestiar, terres de cultiu, parament de la casa, celles parroquials a administrar.

En bestiar, Protasi confessa en la seva «precatio» que compten amb un ramat de llana de 500 caps; una vacada d’un centenar de caps; una eugassada de cinquanta caps; un ramat de quaranta porcs. En bestiar de treball es consignen dos cavalls, cinc ases i deu parells de bous. A més, un centenar de ruscs d’abelles per a la producció de mel i cera, tan essencials en aquell temps per a l’alimentació i la il·luminació.

Com a parament s’esmenten primer una partida de llibres: «et libros perfectos XXX». Trenta llibres sencers és un nombre que sobrepassa les necessitats ordinàries del culte i, per bé que ens en manqui la seguretat, ens permet de fer-nos la il·lusió que a més dels litúrgics, la majoria, hi havia un lot exponent d’una certa activitat espiritual i cultural dels monjos; aquí les obres dels Sants Pares, de sant Gregori i de sant Isidor especialment, textos legals i històrics, algun volum miscel·lani d’aquells que a nosaltres avui dia tant ens interessen. Del parament d’església només se’n diu: «et vestimenta optima ecclesiarum, quinqué parilia»; cinc jocs bons és un nombre que guarda proporció amb la relativa riquesa de la biblioteca. Quan al parament de la casa i a l’utillatge agrícola, només sabem que era a bastament complet; «de vestits per a l’ús dels monjos, hi ha tots els que es necessiten»; «d’eines de treball i d’envasos, la casa n’està plenament servida».

La propietat immoble del monestir, feta l’agregació del patrimoni particular de Protasi, consistia en l’antic nucli al voltant d’Eixalada: Entrevalls-Ocènies-Canavelles, i el nou al voltant de Cuixà: Cuixà-Taurinyà-Codalet; i amb predis a Campllong, Marians, Soanyes, Talau, Llec, Tuès, Albaret, Oleta, Clarà, Pomers, Nyer, tot això dintre el Conflent; a Cerdanya, a Llo, Gurguja, Ans, en el terme de Llívia; al Rosselló, a Pontellà i a Palaldà; i al «pagus» de Fenollet.

POSSESSIONS DEL MONESTIR DE CUIXÀ EN EL CONFLENT I LA CERDANYA A FINALS DEL SEGLE IX.— A excepció dels predis als volts d’Eixalada i de Cuixà, les propietats del monestir consisteixen en béns dispersos en els llocs indicats en el mapa. Les esglésies assenyalades són del monestir; la de Sant Andreu d’Eixalada, destruïda per la inundació del 878, no ha estat refeta.

Com es veu, llevat dels dos nuclis centrals d’Eixalada i de Cuixà, la propietat del monestir era molt espargida i devia consistir en general en camps relativament petits i disseminats en els termes que s’expressen; això era una conseqüència natural, en comarques d’antiga població no remoguda, de l’extrema divisió de la terra de cultiu al volt dels llocs poblats, divisió agreujada per les contínues particions successòries familiars. Només la successiva amortització de predis en caure a mans d’una entitat perenne, com un monestir o una església catedral, és el que permeté de formar els grans patrimonis eclesiàstics. Encara per a obtenir nuclis d’una certa extensió en llocs ja poblats, calgué una aplicació diligent per part d’aquelles entitats.

Per últim, i lligat amb els fins espirituals del monestir, aquest posseeix i serveix diverses esglésies o cel·les a més de la casa mare. Desapareguda per la inundació la de Sant Andreu, que ja no serà reconstruïda, la substitueix com a mare Sant Germà de Cuixà. Hem citat a més les esglésies de Sant Pere sota Canavelles, Sant Tomàs de Balaguer, Sant Joan no sabem don; cal afegir-hi Sant Vicenç de Campllong donada pel comte Miró i que provenia de l’herència del seu avi Bel·ló. És probable que prestessin servei parroquial i que el bisbe en consagraries els hagués atribuït els delmes i primícies dels termes que servien.

Darrer detall: el monestir d’Eixalada havia arribat a aplegar cinquanta monjos; són 35 els que s’incorporen a Cuixà en 879, després del naufragi d’Eixalada; al cap de pocs anys ja han arribat a la seixantena.

La fundació del monestir de Ripoll^[020] ha estat contada, un segle després d’haver tingut lloc, pel comte-bisbe Miró, nét del fundador Guifred, en lacta que redactà quan la tercera consagració de l’església, en 977. Allí explica com, entre els insignes barons constructors i protectors de la casa, hi hagué el comte Guifred, de bon record, que consta que fou patrici estimat dels súbdits, baró ple de noblesa i d’una valentia inexhauribles; el qual, entre altres edificis eclesiàstics, construí el cenobi de Ripoll dedicat a la Verge Maria, hi aplegà monjos que cada dia lloaren l’Omnipotent amb cants i himnes, després el dotà amb moltes possessions, l’enriquí amb liberals privilegis i, finalment, acomplert el curs de la vida, manà d’ésser-hi enterrat^[021]. Una generació més tard, l’abat i bisbe Oliba, renét del comte Guifred, en l’acta de la quarta consagració, de l’any 1032, escrivia que el comte i el marquès Guifred, de santa memòria, havia construït el cenobi des dels seus fonaments^[022]; i en els versos a llaor del monestir de Ripoll confirmava que Guifred havia bastit aquella casa i bon cop construïda l’havia enriquida amb llargueses^[023].

Aquesta tradició familiar i secular no feia més que confirmar i ratificar les paraules consignades en l’acta de la primera consagració de l’església ripollesa, del 888, que deien: «In diebus illis et tempore praefato veniens… Godmarus episcopus… ad consecrandam ecclesiam Dei quae est sita in eodem loco (a Ripoll)… quam corde contrito et nuto divino aedificare conatus est videlicet vir illustris, id est Wifredus comes et Widinilles comitissa, in cujus merito surrexit limina templi…»^[024]: en aquells dies vingué el bisbe Gomar a consagrar l’església de Ripoll, que, amb devoció i ajut divinal, havia edificat el baró il·lustre Guifred comte i la comtessa Guinedilda, pel mèrit dels quals sorgiren les parets del temple…

Bé és veritat que la present acta es referia determinada-ment a l’església i que més avall de les paraules consignades, i després d’unes clàusules de dotació, s’afegia: «Tot això, ho lliurem a mans de l’abat Daguí i de tots els monjos que resideixen aquí, tant als presents com als futurs, i que hi militen sota el jou de la Regla, traslladant-ho del nostre dret al seu…», donant a entendre l’existència anterior d’una congregació monacal a la qual es lliurava la nova església i les dotacions, congregació que podia haver estat de fundació particular i no dels comtes.

Aquest és el dubte que es posà amb la publicació pel pare Villanueva d’un document de vuit anys anterior a lacta de consagració, exactament del 2 de desembre de 880, pel qual un prevere Ariolf donava les seves possessions de la vall de Brocà, en les viles de Cerdanyola, Cosp, Riutort i Brocà mateix, «a la casa de Santa Maria del monestir de Ripoll i a les altres esglésies allí fundades de Sant Pere i Sant Joan, a l’abat Daguí i als monjos que hi serveixen Déu…»^[025]. És evident que ens trobem aquí davant un monestir ben constituït i en ple funcionament, amb el característic triple joc d’esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Tant es així que funciona, que pocs mesos després, el primer de maig de 881, l’abat Daguí ja fa reclamacions judicials i obté sentència favorable sobre uns predis a Ogassa davant del tribunal del comte Guifred i els seus jutges, a presència d’arxiprestos i vassalls comtals^[026]. I en 885, indirectament, sabem que ja el comte Guifred havia fet donació al monestir d’una porció de la vila d’Estamariu^[027].

Tot això, però, no suposa pas necessàriament que el mones tir hagués estat una fundació privada, de l’abat Daguí per exemple, que posteriorment hagués estat adoptada i protegida pel comte Guifred, a la manera com Eixalada, dirigida feia temps per Protasi, rebé amb posterioritat el patrocini del comte Miró el Vell. Jo, al contrari, em decanto a creure que quan el bisbe-comte Miró, en 977, ens deia que Guifred havia bastit el cenobi i que hi havia aplegat els monjos, ens deia 1 estricta veritat, i volia expressar que el seu avi era el fundador del monestir de Ripoll. La ubicació de la casa parla en el mateix sentit: el predi al centre del qual fou assentada devia ésser una aprisió del comte, com ho eren les terres que voltaren el veí monestir de Sant Joan, com ens consta que ho eren també les pròximes viles d’Armàncies, Balbs, Saltor, Muiols, Vidabona^[028]. És natural que, si el monestir es fundava sobre una propietat comtal, en fos el comte el fundador. En el cas present, en què el comte acabava d’ocupar la regió i es preocupava d’organitzar-la, encara és més natural que la fundació fos obra seva, com una de les iniciatives primordials d’aquella organització, como ho havia estat o, millor, ho era, en aquells mateixos moments, la instauració de la seu ausonesa.

El comte Guifred encomanà la direcció i regència del nou monestir al prevere Daguí, que en fou el primer abat. Jo he pogut saber de qui es tractava; investigant la documentació de Ripoll, entre les notes del pare Olzinelles^[029] vaig tenir la sort de trobar lacta de consagració de l’església de Sant Andreu de Gréixer, sobre Brocà, pel desembre de 871; en resulta que el prevere Daguí amb setze veïns més de Gréixer edificaren l’església, la dotaren, la feren consagrar per Guisad, el bisbe de la seva diòcesi urgellenca. Daguí hi donava una casa, amb les corts i l’hort; fóra la seva casa que quedaria convertida en rectoria. I ell, de segur, en primer regent, en rector de la nova església^[030]. El comte Guifred, en encomanar a Daguí de Gréixer la direcció de Ripoll, deuria conèixer bé les qualitats personals d’iniciativa d’aquest prevere, organitzador de la nova parròquia, qualitats que es confirmaren prou a posteriori.

¿Quan féu aquesta comanda el comte, quan fou fundat el monestir ripollès? Sobre aquesta pregunta no poden ocórrer gaires dubtes. Si l’ocupació del Ripollès i de la Plana de Vic tingué lloc el 879, si pel desembre del 880, com hem vist, el monestir ja funcionava normalment, és entre aquestes dues dates que fou fundat i organitzat. La iniciació degué ésser contemporània a l’ocupació, a l’aprisió de la comarca, en 879.

El primer establiment, com sempre en aquests casos, fóra de fortuna; l’església o les esglésies de què es parla en 880 serien uns edificis humils i pobres, com aquells de pedres i fang que hem vist a Cuixà, quatre parets i unes quantes bigues sostenint just la teulada. Mentrestant, amb calma, s’emprengué la construcció dels edificis permanents: per l’abril del 888 era consagrada la nova església de Santa Maria, pel juny del 890 la de Sant Pere.

La consagració de Santa Maria, l’església pròpiament monastirial, degué fer-se, com era costum del temps en casos semblantment importants, amb tota solemnitat. Els comtes que l’havien construïda la lliuraren al nou bisbe diocesà de Vic, Gomar, perquè la dediqués, com ho féu. Amb aquest motiu Guifred i Guinedilda hi donaren un calze i una patena d’or, un Missal, un Leccionari, una casulla, alba, estola i maniple; un serf de nom Acfred. Per la seva banda, el bisbe regalà unes tovalles a honor de la Verge Maria, per a cobrir l’altar. La dotació d’immobles obligada en tota consagració, la feien exclusivament els comtes, ratificant així el seu caràcter de fundadors i patrons, i es limitava a una sola finca, l’alou de Llus, a la Cerdanya, finca important, però, puix que n’havien pagat 300 sous onze anys abans en comprar-la a un tal Sesenand^[031]. Això no obstant, la clàusula més interessant de la dotació era la que, coronant-la, feia dir als comtes: «i lliurem aquí el nostre fill Radulf amb tota la seva herència, que dividirem amb els seus germans i germanes, a fi que hi habiti tots els dies de la seva vida». L’acta feia constar que tot el sobredit es lliurava a mans de l’abat Daguí i als monjos allí residents, passant-ho del dret dels comtes a llur dret^[032].

La consagració posterior de Sant Pere revestí, a judicar per l’acta conservada, la mateixa solemnitat que la de Santa Maria. També els comtes havien edificat l’església i la lliuraven al bisbe Gomar perquè la beneís i dediqués. Els comtes regalaven un calze i una patena de plata; Daguí i els monjos, a tenor —diuen— de llurs possibilitats, uns llibres (Heptateuc, Homiliari, Missal, Ordinari), dues casulles, unes tovalles, dues albes. Els comtes dotaven la nova església amb terres vora el Ter, unes en el vilar d’Engordans, altres de les comprades a Eldesind. Les donacions es feien a la casa de Sant Pere, però aquesta a la vegada era encomanada a l’abat Daguí i als sacerdots i monjos de Ripoll, que la servirien per sempre. Mentre l’església de Santa Maria era, com hem dit, l’església pròpiament monastirial, la de Sant Pere tenia el caràcter de parroquial, havia de fer el servei religiós ordinari de la comarca i els seus habitants. Per això l’acta de consagració acaba, com és corrent en les consagracions parroquials, amb la clàusula episcopal adjudicant-hi els delmes i primícies de la circumscripció, que aquí s’estén a les viles Palleres, Campdevànol, Vidabona, Sal-tor, Armàncies, vilar Balbs, vilar Lambert, vilar Fafilà, vilar Massó, Vilardanó, les Moles, les Tenes, les Isoles, Puigmal, Ripoll, Ordina^[033].

És clar que la dotació del monestir feta pel comte Guifred, amb l’alou cerdà de Llus, llavors de la consagració de 888, era purament ocasional, no podia constituir-ne la base patrimonial, suposava almenys un patrimoni original al volt i veïnatge de la casa; i d’altra banda aquesta necessitava noves aportacions importants si havia de respondre al to que suposava una fundació comtal a la qual arribava a destinar-se un membre de la pròpia família.

Aquesta necessitat quedava satisfeta si hagués estat autèntic un document que publicà Baluze en la Marca Hispanica^[034]. El document es presentava en la seva introducció com la «gesta» o relació «que féu ordenar el comte Guifred dels alous del monestir de Santa Maria de Ripoll en el dia de la consagració de Santa Maria, quan lliurà aquí el seu fill anomenat Radulf amb tota la seva herència i fixà els termenals del monestir i de les seves cel·les»; seguia efectivament una llista de béns, iniciada per l’alou al voltant de la casa, i acabava prenent el caràcter de document executiu, redactat en primera persor na, i no, com inicialment, en forma de notícia: «Tot això sobreescrit, ho donem i ho concedim jo Guifred comte i Guinedilda comtessa a la casa de Santa Maria del monestir de Ripoll per a remei de les nostres ànimes en el dia de la consagració»; a continuació la data d’aquest dia, 20 d’abril 888, i les signatures dels comtes i altres.

Però Valls-Taberner, en el seu erudit estudi sobre els documents de Guifred^[035], ja posà en dubte l’autenticitat de la peça: «Ens trobem —digué— davant d’un document factici, conjuminat amb posterioritat. És una relació (feta probablement en el segle XII, però elaborada sens dubte damunt de documents autèntics) de donacions atorgades a favor del monestir de Ripoll pels comtes Guifred i Guinedilda»; més avall apunta la possibilitat que en fos autor el mateix que escriví la Brevis historia monasterii Rivipullensis del 1149. Després d’un minuciós estudi que he fet del document, estic del tot conforme amb les conclusions d’En Valls, excepte en el que es refereix a la data de confecció; el document no pot ser fabricat el segle XII, puix que a l’Arxiu de Ripoll, segons testimoni d’Olzinelles, n’existia una còpia del 1066. Jo he arribat a la conclusió, per un seguit de raons que m’excuso de donar aquí a fi de no allargar massa, que fou producte de la feina d’investigació feta a l’arxiu monastirial per preparar la minuciosa llista de béns que conté el precepte que atorgà el rei Lotari al monestir l’any 982^[036]. L’autor de la llista de béns i el de la «gesta» és probable que fossin la mateixa persona; la «gesta» ós un inventari de totes les donacions que el redactor conegué fetes pel comte Guifred a Ripoll, i fou buidada en el precepte, llevat d’algun cas assenyalat com a inoperant, per exemple el de Centcelles. L’autor de la «gesta» degué treballar, si no sempre, en la majoria dels casos, damunt uns originals que s’anaren perdent ara que quedaven prou clarament substituïts pel nou document; ell inventà la introducció que hem traduït per justificar-lo, i l’escatocol, que també hem traduït, per donar-li la força executiva independent dels originals. En resum: el document fou inventat en la seva presentació, però ha de considerar-se autèntic com a inventari; degué ésser dreçat poc abans del 982.

En aquestes condicions el seu valor és considerable; ens permet de saber quin fou l’esforç comtal per dotar la seva fundació i, bàsicament, quin en fou el patrimoni originari. Per això ens permetrem de donar una ullada sobre les peces inventariades.

Com hem dit, l’inventari s’iniciava amb l’alou al volt del monestir, el predi on s’assentava aquest; aproximadament comprèn l’actual terme municipal. Aquest predi degué ésser adjudicat a l’abat Daguí per la fundació i delimitat tot seguit: era consubstancial a la fundació. Amb el temps s anà eixamplant, i n’és un bon testimoni la nova descripció dels seus termenals feta en el susdit precepte de 982.

Seguia un alou de Matamala (les Llosses), en la comarca ripollesa, on fou bastida l’església de Santa Maria i Sant Pere, que després el bisbe Gomar consagrà i instituí com a parròquia; l’inventari en dóna les afrontacions.

A la Cerdanya l’alou de Llus, que ja hem vist adjudicat en el moment de la consagració i que havien comprat els comtes a Sesenand pel juliol del 877.

També al comtat de Cerdanya, però al migdia de la muntanya, en la vall de Brocà, la vila de Gréixer, amb l’església i els seus termes. Sabem que l’abat Daguí n’era originàriament rector i per a traspassar la jurisdicció sobre la parròquia al monestir de Ripoll degué caldre l’autorització del bisbe d’Urgell; el comte Guifred també degué intervenir-hi i donar aquí béns seus. Olzinelles ha deixat memòria d’altres adquisicions fetes per Ripoll en els termes de Gréixer per aquesta època, 892-899, fos per donació fos per compra. La procedència de l’abat Daguí motivà aquest lot de possessions al monestir de Ripoll.

En el Berguedà l’inventari consigna dues donacions fetes pels comtes a Ripoll: Santa Maria de Borredà, amb l’església consagrada, i Sant Vicenç d’Albiols, també amb la seva església consagrada; l’inventari anota els termenals de cada una d’aquestes possessions. La primera sabem que havia anat a parar a mans del comte per ser d’un llibert. Sarraí, que li llegà la tia Ailo. De la segona donació, en tenim també altres notícies per un judici posterior, de 921.

L’inventari al·ludeix a continuació a l’escriptura de donació feta pel comte de la vila d’Esdús, amb la seva església i alou, en el comtat d’Urgell. És l’única, de totes les donacions consignades en l’inventari (exceptuat el cas de Llus), de la qual s’hagi conservat el text del document originari. La donació fou feta el 31 de juliol del 890 pels comtes Guifred i Guinedilda al «seu monestir» de Santa Maria i comprenia tot el que tenien per herència i per compra a la vila d’Esdús, amb l’església de Sant Miquel allí fundada i de poc dedicada^[037]. La perfecta concordància del document amb l’extret de l’inventari ens és una garantia per als altres casos en què estem mancats dels instruments originaris.

Una sèrie de donacions consignades en l’inventari tenien un caràcter i una intenció especials; es tractava de béns situats a la marca o regió de frontera, alliberada pel comte o amb esperances d’alliberar-la; la intenció era clara: que el monestir les aprisionés, les organitzés i les explotés. Era la col·laboració que en la gran obra de restauració del país assignava el comte a la seva fundació ripollesa. Quatre llocs eren designats a aquest fi: a Ponts de Segre, a Sorba en la vall de l’Aiguadora, a Montserrat, a Centcelles vora Tarragona. Els tres primers, posats en comarques que ja havien estat alliberades, són delimitats i es preveu per a cada un d’ells l’erecció d’una església dedicada a Santa Maria, la patrona de la casa mare. Al quart lloc, Centcelles, que no era de moment més que una esperança, una expectativa de dret per al dia de la conquesta que en la ment del comte devia augurar-se pròxima, com no podia delimitar-se tangiblement, se li atribuïa un circuit ideal de quatre milles.

Aquestes donacions resultaren inútils molt de temps. Els monjos de Ripoll degueren tenir prou feina a casa seva, o mancaren de prou empenta, per a dedicar-s’hi. De la de Centcelles, no tornà a parlar-se’n mai més: després d’alliberada Tarragona, el lloc fou molt discutit, a mitjans del segle XII, entre la família Aguiló i l’arquebisbe; les baralles arribaren fins a assassinats d’una i altra part; mai no es fa cap al·lusió a un dret de Ripoll, que de fet no podia existir, puix que Guifred donà el que mai no arribà a ésser seu^[038]. Les altres tres passen també per alt en l’enumeració que de les esglésies parroquials es fa en el precepte que el rei Lluís d’Ultramar donà per a Ripoll en 939, i no compareixen com a possessions del monestir fins a la detallada llista que ens dóna el precepte de Lotari del 982 i per a la preparació de la qual opinem que fou redactat l’inventari de donacions de Guifred que estem comentant. Encara aleshores, si bé sembla que sobre Sorba i Gargallà el monestir hi exerceix realment el domini, no pot pas afirmar-se el mateix sobre el lloc de Ponts, que enllà del segle XI és objecte de cura per part del comte Ermengol IV d’Urgell, el qual hi refà la casa de Santa Maria de Gualter i la torna a donar a Ripoll «on pertany el lloc per dret legal i per donació del comte Guifred, avantpassat meu»^[039]. Montserrat tampoc no fou posseït per Ripoll a seguit de la donació de Guifred; en 933 el comte Sunyer tornava a donar-lo, al·legant tenir-lo per herència de l’aprisió del seu pare; també aquesta segona donació restà inoperant i el veí monestir de Santa Cecília posà mà sobre l’abandonat predi que l’any 1023 hagué de reclamar judicialment l’abat Oliba per a finalment assentar-hi l’efectiu domini de Ripoll cent-trenta anys després d’haver-ne rebut la donació del comte Guifred^[040]. Cal concloure, doncs, que la funció reconstructora que Guifred hagués pensat encomanar a Ripoll en la marca aleshores acabada d’ocupar fracassà totalment.

L’inventari dels volts del 982 acabava amb una última concessió de Guifred: la dels serveis dels habitants de les viles d’Estiula i d’Ordina; per la forma com la consigna el precepte de 939, «els serveis reials», s’entén que es tractava dels que com a súbdits devien a l’autoritat pública comtal.

Malgrat que en fos la intenció, l’inventari no contenia pas totes les donacions que el comte Guifred féu a Ripoll. Per documents posteriors que hi fan referència, nosaltres sabem d’altres donatius: així, per exemple, de l’alou d’Aja a la Cerdanya amb un aprofitament d’aigües del Segre^[041]; d’un predi en la vila d’Estamariu, vora el monestir, comprat pel mateix comte a Eldesind^[042]…

Independentment de les donacions de béns immobles, Guifred degué atendre a l’estatut jurídic del monestir que creava. Com a fundador que n’era, en quedava constituït patró, i per això podia dir-ne el «seu monestir», com ho feia en la donació d’Esdús del 890. ¿Quina part tingué en la concessió de drets públics i jurisdiccionals a la casa? En el precepte repetidament citat de 939 es consignen: els serveis reials dels homes d’Estiula i Ordina; les pesqueries al Ter i al Freser; el terç del teloneu i de les justícies en el mercat de Ripoll; la immunitat judicial per homicidis, incendis, raptes i altres negocis; la lliure elecció d’abat entre els monjos segons la Regla de sant Benet. És evident que l’autor del precepte, el rei Lluís, no era pas qui iniciava totes aquestes concessions; no feia més que confirmar-les. Ja existien d’abans: en l’extret que de lacta de consagració de 935 fa l’autor de la Brevis historia ripollesa de 1147, consten la immunitat i la lliure elecció d’abat i hi consten amb unes fórmules especials que el precepte no féu més que repetir. Altrament, tampoc de la dita acta no derivava la concessió, puix que els bisbes i comtes firmants declaren que «confirmantes decreverunt», és a dir, que ordenaren la confirmació dels drets esmentats. Eren, doncs, anteriors. Pels serveis reials dels homes d’Estiula i d’Ordina, ja sabem que remuntaven a Guifred. Quant a jurisdicció, en 900 ja actua a Estiula presidint un judici el jutge Planquer assistit del saig Guimerà^[043], jutge i saig que per força han de ser-ho de Ripoll, la qual cosa vol dir que el monestir frueix ja de la immunitat. No sabem més sobre el tema, però la meva personal creença és que els drets de caràcter públic consignats en el precepte del 939 tenien l’origen en concessions fetes pel fundador, el comte Guifred.

És natural que el comte tingués un interès especial a privilegiar el seu monestir si, com hem vist per lacta de consagració del 888, pensava que aquest seria el dot del seu fill petit Radulf. No creiem pas que el monestir fos fundat expressament a aquest fi, àdhuc és probable que en 879 Radulf encara no fos nat: nascut ja, és quan el comte devia concebre la idea de dedicar-li la fundació. Quan el lliurà a la casa, en 888, devia ésser un infant de molt pocs anys. Fins el 899 no comença a figurar amb la personalitat que naturalment havia de correspondre-li en la casa, al costat de l’abat; aquest any en un document de compra feta per Daguí i els seus monjos quan es vol sancionar la contradicció, es diu «qui volgués inquietar els dits Radulf clergue o els monjos…»: una donació del mateix any es feta «a la casa de Santa Maria i a Radulf clergue i a la seva congregació…». Però quan Radulf torna a aparèixer en la documentació dels temps ja és prevere, ja actua privadament, ja ha abandonat el monestir on el seu pare va dedicar-lo. Som a l’any 908, vint anys després del seu lliurament a la casa. Radulf fa a la Plana de Vic una compra pel seu compte, el venedor el titula: «Radulf prevere, fill del comte Guifred»; altres documents del 911, del 913, compres que fa en les comarques de Berga, de Ripoll, el titulen igualment. La seva característica, abandonat el monestir, és ésser fill del comte Guifred estat. No trigarà, però, a trobar el seu destí. En 914 degué vacar la mitra d’Urgell: fill de l’antic comte d’Urgell, germà de l’actual comte, era l’indicat per a ocupar l’alt lloc. La pràctica de proveir les seus episcopals amb familiars comtals ja era iniciada; el seu oncle Ricolf havia ocupat la seu d’Eina, ara ell continuava el costum a Urgell.

Bisbe de la Seu d’Urgell, assistí a la presa de possessió de l’abat Ennegó de Ripoll pels volts del 918, a la segona consagració de l’església renovada en 935; en ambdues solemnitats ocupa un lloc d’honor, abans que el bisbe de Vic, que era el diocesà del monestir; degué ésser en atenció a pertànyer a la família patronal, al record de la seva estada a la casa^[044]. Això no obstant, tot ens fa endevinar que en abandonar el monestir retirà els béns familiars que el seu pare hi havia dipositat com a herència seva. Alguns hi tornaran una generació després, per via del seu fill.

El comte Guifred pogué morir, en 897, encara, amb la il·lusió que el seu fill regiria la seva fundació de Ripoll. Aquesta il·lusió, com la de veure Ripoll esdevingut un instrument de recuperació de la marca, fou vana. La glòria del monestir ripollès vindrà per uns altres camins.

Parlant dels orígens de Ripoll explicàvem com ja en 880 funcionava el monestir a la casa de Santa Maria amb «les altres esglésies allí fundades de Sant Pere i Sant Joan». És probable que aquesta darrera frase del document de donació que la conté traduís més una intenció que una realitat existent. Tal vegada degué ésser en el moment d’anar a posar-la en pràctica quan als comtes Guifred i Guinedilda sels acudí de dedicar la projectada església de Sant Joan, no al monestir de Ripoll, sinó a una nova fundació monastirial de caràcter femení. Ripoll quedà limitat, com hem vist, a la casa de Santa Maria, monastirial, i a la veïna de Sant Pere, parroquial. La casa de Sant Joan, degut al nou pla, anà a construir-se separada, a un parell d’hores riu amunt.

També és probable que el nou pla fos relacionat amb el naixement d’una darrera filla als comtes, que fos aquest naixement, ocorregut en tot cas després del 880 i abans del 885, el que en motivés la iniciativa. Els comtes planejarien l’avenir de la nou-nada destinant-li la nova fundació que a aquest fi anaven a emprendre.

Així s’explica que el primer document que ens dóna notícia de l’existència del monestir de Sant Joan sigui lacta mitjançant la qual es fa a la vegada, per part dels comtes, l’oblació de la filla Emma a la casa i la dotació d’aquesta. L’acta porta la data del 26 de juny de 885^[045]. Els comtes hi lliuren la seva filla Emma a Déu i a Sant Joan; la dotació es fa a favor de la casa i monestir de Sant Joan i dels sacerdots i ancil·les que hi serveixen i els que hi serviran en el futur. Aquesta acta tradueix el moment inicial jurídic i, de fet, el de la fundació. A diferència de Ripoll, que s’inicià per via d’un tercer, l’abat Daguí, aquí els comtes actuen directament. La casa haurà de regir-se, mentre duri la minoritat d’Emma, per uns sacerdots que s’encarregaran de dirigir-la i d’anar reclutant les monges que el dia de demà hauran de fer companyia a la futura abadessa; per a la cura personal d’aquesta, els comtes lliuren cinc serfs domèstics, tres homes, Samsó, Gualter, Bel·ló i dues criades: Adilia i Susanna.

Aleshores degueren emprendre’s les construccions definitives; en la de l’església s’esmerçaren dos anys. El 24 de juny del 887 compareixia el bisbe de Vic, Gomar, cridat pels comtes, i procedia a la consagració de la nova església aixecada per aquests. Amb tal motiu es redactà una altra acta en què els comtes ratificaven la dotació fundacional i hi afegien ornaments per al ministeri eclesiàstic i béns mobles per al servei del monestir. Ara s’anomenava ja com a destinatària de la dotació, a més de la casa, sacerdots i monges que la servien, la senyora Emma, «domna Emmone». El bisbe per la seva banda concedia a l’església atribucions parroquials (com féu tres anys més tard a Sant Pere de Ripoll) atribuint-li els delmes i primícies dels vilars de la Vinya, de Genebrosa, Perella i Olceia, i de les extirpacions noves que es fessin en els dominis del monestir^[046].

Les memòries posteriors sobre els orígens del monestir confirmen les deduccions històriques que hem fet de les actes precedents: un judici comtal del 913 referint-se al monestir diu «que el difunt gloriosíssim comte Guifred reedificà i manà dedicar»; i una elecció d’abadessa de l’any 949 explica: «En temps passats el comte Guifred construí d’obra nova aquesta casa, la dotà de béns i terres i hi lliurà a Déu la seva filla…»^[047]. El text de les dues memòries, literalment interpretat, deixaria entendre l’existència d’unes ruïnes antigues, restes d’una església que hagués existit sobre el lloc en temps anteriors a la despoblació del segle IX. Però d’això no en tenim altra sonada^[048].

Anem ara a ocupar-nos de la dotació originària de la casa feta pels comtes en el moment de fundar-la i que consta en les actes de 885 i 887. En primer lloc li fou atribuït un espaiós predi tocant a la casa, terres comtals limitades a llevant per la carena que dividia els comtats d’Osona i Besalú, a migdia per la serra de Vallfogona, a ponent per la serra d’Arcamala i el camí públic d’anar a Osona, al nord pel riu Ter. En segon lloc el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església; ja explicarem més avall que els comtes havien comprat el castell al bisbe intrús Esclua segurament amb el fi de traspassar-lo a la fundació que anaven a fer^[049]. En tercer lloc els comtes hi donaven altres béns menys importants i dispersos que havien adquirit al vilar de Sagnari d’un tal Daniel, a la vila d’Estamariu d’un tal Eldesind, a la vall de Conflent vinyes comprades a un tal Padern.

En les còpies retocades que ens han transmès el text d’aquelles actes, hi figuren altres béns la donació dels quals és atribuïda al comte Guifred en el moment fundacional. Talment com en el cas que hem examinat de la «gesta» de Ripoll, es tracta en certs casos de traspassos realment fets pel comte però amb posterioritat i afegits pel copista en la seva transcripció del document primitiu; potser foren fills de disposicions testamentàries. Aquest pot ésser el cas de l’església de Sant Martí, amb el seu alou, en la vall del Congost, «que m’advingué —es fa dir al comte— a mi, Guifred comte, del meu germà Sunifred, i a ell li advingué per la seva aprisió»: ara bé, Sunifred sabem que morí a darrers de 890 o principis de 891, posteriorment, doncs, a les actes de 885 i 887. També el cas del vilar d’Espinosa en la vall de Lillet, vora Brocà, que els comtes no adquiriren fins per l’abril de 889^[050].

És evident que en els primers temps i fins a la mort del comte Guifred, ocorreguda l’estiu del 897, la direcció del monestir, essent Emma una criatura, hagué de dur-la el comte mateix a través segurament dels sacerdots que s’esmenten en les actes dotals; els serfs adjudicats llavors de la fundació tindrien cura de la infanta. La mort de Guifred determinaria un canvi essencial. Arribada Emma aleshores a la majoria d’edat, a la catorzena d’anys, faltant el pare, li fou atribuït el títol i càrrec d’abadessa. Això no obstant, la direcció de la casa, donada la seva joventut, degué portar-la el bisbe Gomar. Per un inventari del segle XV tenim notícia de l’existència d’un document atribuït a l’any 898 pel qual «el reverend bisbe de Vic, Gomar, donava al monestir l’església de Sant Quirze de Besora, en la diòcesi vigatana, a precs i instància de la senyora Emma, abadessa del dit monestir^[051]». M’afiguro que degué fer aquesta donació precisament el bisbe en ocasió de presidir l’acte de nomenament i instauració d’Emma com a abadessa, i significava l’interès que el prelat es prenia en la marxa de la casa. Al bisbe es deuria també la iniciativa de la consagració de l’església de Sant Martí del Congost realitzada el 5 d’agost del mateix 898, el primer acte en el qual es feia actuar Emma amb el títol d’abadessa. No es tractava pas exactament d’una propietat atribuïda a Sant Joan, sinó de pair de l’herència del difunt Sunifred, que havia passat a mans de1 seu germà el comte Guifred i d’aquest a la seva filla Emma, més que com a legatària, com a marmessor encarregat de portar a compliment els projectes del seu oncle, un dels quals fóra l’erecció de la parròquia del Congost per al servei de tota la comarca alliberada allí pel difunt. En lacta de consagració, Emma —de qui es diu que acabà l’erecció de l’església— la dota amb l’aprisió que el seu oncle ja li havia destinat i hi afegeix uns predis seus particulars; el bisbe hi dóna ornaments i llibres eclesiàstics i, sobretot, li adjudica el terme i drets parroquials, i li sotmet, a més, drets i terme de la parroquial de Centelles i l’església del castell de Sant Esteve. La nova fundació es preveu com una casa independent, encara indeterminada en la forma, si serà regida por una comunitat de sacerdots, per monjos o bé per monges; no deurà servei a comte, centener, vicari, sinó sols, per honor a la càtedra de Sant Pere, serviria cada any a la seu episcopal sis modis de blat, «com és costum oclesiàstic de la diòcesi^[052]».

Un altre fet important en els inicis d’actuació, forçosament dirigida, de la joveníssima abadessa fou l’obtenció d’un precepte reial per al seu monestir. Aquest precepte donat des de Tours-sur-Marne el 4 de juny de 899 pel rei Carles el Ximple^[053] es diu lliurat a petició de la reina mare Adelaida; en realitat degué fer la gestió l’arquebisbe Arnust de Narbona, que per aquells dies era vora el rei i n’obtenia no sols altres preceptes (per a un dels quals també fa mitjançar Adelaida), sinó un decret reial imposant als comtes i altres funcionaris públics el respecte al fur personal eclesiàstic en totes les diòcesis sufragànies seves i, per tant, en les catalanes. El precepte per a Emma i Sant Joan també estava destinat a la defensa de la casa contra les pretensions excessives que poguessin tenir els comtes fills de Guifred mort el seu pare, sobre d’ella i en perjudici de la seva jove germana Emma. Encara cal pensar que potser fou el bisbe Gomar qui mogué el seu arquebisbe a fer la gestió.

Pel precepte el rei posava sota el seu mundeburdi i autoritat l’abadessa Emma, el monestir, les monges i els seus béns, a fi de sostreure’ls de tota potestat de tercer. Confirmava els béns del monestir, que enumerava i que eximia de tota potestat judicial prohibint que ningú hi entrés ni per prendre fideïjussors, ni per allotjar-s’hi, ni per exigir-hi cap mena de teloneu o tribut. La redacció queda una mica restringida, però pot interpretar-se com una concessió de plena immunitat com era la que acostumaven a concedir els preceptes reials als monestirs de nova fundació.

Pocs anys després de mort Guifred, no sabem la data exacta, morí també el bisbe Gomar. Aleshores Emma ja va obrar de segur per pròpia iniciativa, devia tenir una vintena danys.

Així com amb el precepte reial de 899 s’havia tractat de consolidar la posició jurídica del monestir enfront de les autoritats civils, la primera actuació que sabem ara d’Emma és per fixar-la també envers les autoritats eclesiàstiques.

Recordem que l’any 906 es reunia un concili a Barcelona presidit per l’arquebisbe Arnust de Narbona i amb assistència dels bisbes de Girona, Urgell, Osona, Barcelona i Cavaillon, on es tractà de la situació jurídica de la seu ausetana; doncs bé, és a aquest concili on l’abadessa Emma trameté els seus legats carregats amb les escriptures de titulació perquè gestionessin dels bisbes reunits la corroboració, d’acord amb el dret canònic, de totes les parròquies, esglésies i cel·les, amb llurs predis, que pertanyien al monestir. El prec de l’abadessa fou ajornat, com l’afer ausetà, per al concili a reunir l’any següent. Fou d’aquest, celebrat a Sant Tiberi d’Agda, que emanà el decret pel qual els conciliars confirmaven els drets parroquials del monestir, d’acord amb l’estatuït en les lleis canòniques dels Sants Pares, prohibint que ningú en prengués res, llevat del cens anual que als bisbes i seus de les corresponents diòcesis és acostumat de donar, el qual serà satisfet puntualment cada any; els altres rèdits seran exclusivament del monestir, abadessa i monges. En el decret es fa constar que el monestir està «sota la tuïció i cura episcopals, tal com manen els sagrats cànons», com si es volgués fugir del patrocini comtal dels fills de Guifred^[054].

Una altra etapa en l’afermament de la situació jurídica de la casa de Sant Joan té lloc l’any 913. La coneixem a través de dos documents molt importants, dos judicis, l’un entre l’abadessa Emma i els pobladors de la vall de Sant Joan, justament cèlebre en els annals de l’erudició —com hem dit abans— perquè conté el nom de cada un dels quatre-cents setanta i tants pagesos de la vall; l’altre entre la dita abadessa i el seu germà el comte Miró, que jo vaig tenir la sort de copiar a Sant Joan mateix abans que es perdés, com és perdut en el dia d’avui. Els dos documents són datats el mateix dia 15 de juny del 913^[055].

Pel primer, els sobredits pagesos de la vall de Sant Joan, que és el predi que aprisionat pel comte Guifred fou adjudicat ja inicialment al monestir en 885, reconeixen que les viles que ocupen i que varen bastir i arrencar els foren concedides a ells o als seus pares per l’abadessa Emma com a regent del monestir i les tenen per tant com a benefici, essent de propietat del monestir, i havent ells de prestar al monestir tots els serveis com es fa en les altres propietats de la casa.

Pel segon, és un tal Oliba, mandatari del comte Miró, el qui reconeix que tots els habitants de la vall estan exempts de prestar-li els serveis reials, especialment el militar de la host, en virtut de l’adjudicació feta pel comte Guifred a l’abadessa Emma i al monestir.

SEUS EPISCOPALS I NUCLIS MONÀSTICS ANTERIORS A L’ANY 1000

Signes convencionals: núm. 1, probables fundacions monàstiques d’època visigòtica; 2, fundacions monàstiques de finals del segle VIII; 3, fundacions monàstiques de primers del segle IX; 4, fundacions monàstiques de mitjan o final del segle IX; 5, fundacions monàstiques del segle X; 6, seus episcopals, totes elles, excepte Roda, de tradició visigòtica.

De fet, pel primer judici quedava establerta la situació jurídica dels pobladors des del punt de vista que avui diríem de dret privat, dominical, mentre que pel segon es resolia llur situació en l’aspecte de dret públic, senyorial. Sant Joan era no sols el propietari dels predis d’aprisió concedits pel comte Guifred, sinó el senyor dels seus habitants, que escapaven a la jurisdicció comtal per quedar sotmesos a l’abacial. Això podia ésser una conseqüència del precepte reial d’immunitat atorgat per Carles en 899, però per la manera de presentar l’antecedent en els judicis que comentem, confirmada pel silenci que sobre el precepte guarden, fa la impressió que tots els interessats reportaven a la primitiva concessió del comte Guifred l’origen dels drets dominicals i senyorials del monestir; i aquesta presentació jurídica té més transcendència en tant que és feta pels mateixos jutges comtals, els tècnics juristes del temps. Ens trobaríem, doncs, com en el cas de Ripoll, que Guifred ja concedí la immunitat al monestir des de la seva fundació i que, per tant, la gestió i obtenció del precepte de 899 i la formulació pràctica dels dos judicis del 913 no són més que confirmació i fermances d’uns drets que l’abadessa podia considerar convenient de refermar donada la defunció del fundador i les possibles vel·leïtats i apetències dels successors.

Que l’abadessa exercia aquells drets jurisdiccionals, en són prova uns judicis conservats del mateix 913 i del 917 en els quals actua el tribunal abacial en lloc de fer-ho l’ordinari del comte. Per ells ens cerciorem que Emma disposa d’una organització judicial pròpia, amb els seus jutges: Planquer, Tulicà, Lleopard; amb els seus saigs; amb els seus assertors o mandataris legals; que és el seu tribunal propi el que actua en les causes internes de la circumscripció monastirial^[056].

Emma desenrotllà una gran activitat econòmica al llarg del seu abaciat real, és a dir, a partir de la mort del bisbe Gomar. Udina, amb la publicació integral dels documents primitius de Sant Joan feta en la seva utilíssima obra El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X, en la qual a més dels conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó hi ha registrats tots els extractes inserts en l’antic inventari del Libre de Canalars dreçat per l’abat Isalguer entre 1457 i 1484 i alguns extravagants, ens ha permès als investigadors de seguir-ne el rastre amb molt detall: més de cent escriptures de compra fetes per Emma entre 902 i 942 són copiades o registrades per Udina. Aquestes escriptures posen un problema: ¿actuava Emma en les compres en nom i profit propi o en representació i a compte del monestir? Jo concloc en el primer sentit: Emma comprava per a ella, per al seu patrimoni particular. L’enunciat dels documents sempre es refereix exclusivament a la seva persona, no es fa mai menció del monestir, i això en contrast amb les donacions de tercers que sempre es fan a la casa de Sant Joan monestir i, alguna vegada s’afegeix, de les seves serventes. Ho corrobora el fet que en els documents es distingeix bé, en fixar afrontacions, entre «terra de domna Hemmone abbatissa» i «terra Sancti Johannis». Cal acceptar, en conseqüència, que, malgrat que el monestir es regeixi, com es declara explícitament en alguns documents, per la Regla de sant Benet, Emma l’abadessa té, cura i propulsa un patrimoni privat personal. Així s’explica que al terme mitja de la seva actuació, al cap de vint anys d’anar acumulant béns propis, pugui fer-ne una donació molt important, potser total en el moment en què es feia, al monestir que regeix: l’instrument que la documentava de 8 de setembre del 921, s’ha perdut, el registre de Canalars l’explica així: «Donació de tots els béns i alous que la senyora Emma abadessa d’aquest monestir fa a la casa i monestir de Sant Joan. I degué tractar-se de molts béns i de molts alous, però no són detallats en aquest instrument, només es designen els comtats ori els alous donats radicaven»^[057]. Aquests comtats serien els d’Osona, Besalú i Cerdanya, les compres d’Emma pluralitzant-se especialment a la Vallfogona i comarca de Llaiers, en el primer comtat, Segúries en el segon, valls de Lillet i de Ribes en el tercer.

La donació del 921 no posa pas un terme final al patrimoni privat d’Emma; les compres de l’abadessa continuaren com abans, potser disminuint una mica en el ritme. De totes maneres aquest patrimoni quedà a la seva mort incorporat a fa casa i amb ell tota la documentació que el titulava i que per això avui podem encara llegir.

I és que Emma tingué un concepte elevat del seu càrrec, dels deures espirituals que comportava. En un document posterior a la seva mort, l’acta d’elecció d’Adelaida en 949, es fa constar, en contrast amb la incúria de la seva immediata successora, que Emma «mentre visqué regí el ramat de les ancil·les de Déu a ella sotmès… d’acord amb l’orde de la monàstica institució»^[058].

Són mostra d’aquella activitat espiritual religiosa les repetides edificacions d’esglésies que emprengué, amb la sistematització de les corresponents parròquies, amb els presents amb què les afavorí. Prescindint de la intervenció que tingué des de molt jove, en 898, en l’erecció, dotació i consagració de Sant Martí de Congost, que ja hem explicat, en 922 Ca consagrar l’església de Sant Joan de Mundarn i la fa erigir en parròquia pel seu germà Radulf, bisbe d’Urgell; la dota amb la casa parroquial, horts i terres, amb ornaments eclesiàstics: casulla, alba, estola, maniple, amb llibres: Missal, Leccionari, Saltiri, Antifonari, Sermonari^[059]. En 932, i obrant conjuntament amb els corresponents parroquians, intervé en la consagració de l’església parroquial de la Roca del Vallès i en la de l’Ametlla del mateix Vallès; a ambdues esglésies dóna vestidures litúrgiques sacerdotals, calzes i patena, llibres: un volem contenint el Missal, Leccionari i Antifonari, un altre amb el Saltiri^[060]. Dóna la significació espiritual d’aquests actes sobretot el fet que, en els dos darrers casos, es tracta de pura devoció personal; ni el monestir de Sant Joan té el més petit lligam ni relació amb la Roca ni amb l’Ametlla, ni s’endevina per enlloc que la mateixa Emma hi tingui interessos materials^[061]. Les dues parròquies queden constituïdes, segons les actes de consagració, en parròquies normals diocesanes. El cas de Mundarn és diferent, puix que allí, malgrat que els sacerdots rectors vinguin obligats envers la seu urgellenca, l’església queda sota el patrocini del monestir, «en subjecció —es diu repetidament— del monestir de Sant Joan Baptista del comtat d’Osona, vall de Ripoll, sobre el Ter».

Hem dit més amunt que el comte Guifred degué obrar, en la fundació de Sant Joan, almenys en part, amb la finalitat de constituir un recer espiritual i temporal per a la seva filla Emma. Aquest caràcter inicial de fundació destinada a dames d’alt llinatge comtal es perpetuarà fins a la dissolució del convent de monges en 1017. Udina ja ha fet notar que la tercera abadessa, Adelaida, era vídua del comte Sunifred d’Urgell; la quarta Ranlo, filla del comte d’Empúries, Dela; la cinquena, Fredeburga, filla segurament del comte Miró de Cerdanya; la sisena i darrera, Ingilberga, filla del comte Oliba Cabreta de Cerdanya-Besalú^[062]. Només la segona, de la qual per pudor s’ha amagat el nom, no devia ésser de legítima família comtal; potser es tractava d’una amistançada del comte Sunyer do Barcelona-Osona; és la primera ombra que plana on la història, que seria prou accidentada, de Sant Joan^[063]. D’acord amb aquest caràcter de la casa, los monges que acompanyaran l’abadessa deuran ésser també filles d’una selecció social. Ja comencen per ésser poques, una dotzena: a l’elecció de l’abadessa Adelaida, 949, n’hi participen onze; en una commutació de 964, hi signen dotze monges fora de l’abadessa^[064]. S’han conservat algunes actes d’oblació o testament d’altres tantes monges i per elles es veu que es tracta de persones de posició acomodada^[065]. Quan donen prou detalls perquè puguem saber de qui es tractava, ens trobem, en 926, amb la filla d’un Teudemon que per precepte reial havia obtingut un alou important en la vall de Segúries; o bé, en 955, amb una filla d’Òliba, néta del bisbe Radulf, renéta, doncs, del comte Guifred, fundador de la casa.