LA TARDA

La vella ha tombat la cantonada. Davant seu s’ofereix la visió tan coneguda d’aquell carrer estret. Clava estrebada al braç del nen que camina al seu costat, per la calçada, i l’empeny. Ella, però, augmenta de velocitat i aviat el deixa enrera. Mentre camina, la criatura cantusseja unes paraules que ningú no podria entendre. Intenta de col·locar els peus al punt just on s’ajunten la calçada i la vorera. Així, els peus freguen la pedra abans de posar-se a terra del tot. No se surt amb la seva només que en comptades ocasions, ja que fa uns passos molt irregulars i, de vegades, ensopega i fa tentines.

La vella sembla que l’hagi oblidat i no es gira fins que ja és a prop de la porta metàl·lica. Es tomba i, en veure’l entretingut amb aquella estranya manera de caminar, fa un crit per indicar-li que s’apropi de pressa.

El nen aixeca uns ulls que no tenen misteri, la contempla sense fer-ne cas, segueix amb el seu joc fins a trobar-la. La vella s’ha aturat davant mateix de la porta. Ja hi ha unes altres persones. Més o menys totes es coneixen. Canvien lleugeres salutacions. Hi ha dos vells. Un xicot jove, un obrer, que porta un braç enguixat penjant de la bena que li rodeja el clatell amb una abraçada penetrant. Una noia que sembla jove, amb un infant de bolquers als braços. I el cec que ven cupons, assegut en una cadireta plegable, amb la placa al pit i les tires de papers als dits, tot remenant-les, com si es tractés d’un estri d’espantar mosques, cada vegada que deixa anar el seu esgarip:

—Deu i vint i cent d’iguals per a avui!

Després de contestar la salutació de la vella, tots queden una estona en silenci. Fa fred. De tant en tant passa una ràfega d’aire gelat. Llavors tots s’ensorren una mica més dins les robes d’abric força tronades que porten al damunt. S’encongeixen i procuren que la roba s’adapti a la pell, la qual ha de sortir beneficiada d’aquest contacte que impedeix que el vent es filtri pels pedaços i pels sargits que hi ha.

Mentre esperen i no acaben d’encetar una conversa que els faci l’espera més curta, no saben què fer. Per això, totes les mirades, menys les de la vella, es dirigeixen amb un petit bri de curiositat cap al nen que s’està dret, palplantat, amb un dit ensorrat, en una recerca laboriosa, dins un dels forats del nas.

Hi ha humitat pertot arreu. No ha plogut fa dies, però el terra es veu mullat i les parets són llefiscoses. La porta metàl·lica roman avall, encara. A les vitrines de les parets hi ha els quadres de les pel·lícules. Estan enganxats al fons amb xinxetes, i són ratats i descolorits perquè fa molts anys que s’arrosseguen per les entrades de les sales de tota la geografia del país. Més amunt de la porta metàl·lica hi ha uns rètols de colors estridents. El vent n’ha esquinçat un i, sota, surten residus dels cartells que s’hi han acumulat durant les darreres temporades.

El cec porta una gorra sense visera, una mena de passamuntanyes, que li tapa les orelles. Tot i això, no deixa de percebre el més petit soroll. És a l’aguait permanentment. Fa pocs dies que l’han robat i té basarda de tot el que s’apropa. Quan sent veus a la vora seu, llança el seu crit sense esperança.

La vella s’adona que els altres miren el nen. Es fixa que té els dits al nas i li etziba un cop a la mà. Sense comprovar-ne els efectes, es dirigeix als altres en un intent de passar l’estona més distretament:

—Aquestes criatures! S’ha de vigilar sempre que no en facin alguna…!

Les seves paraules desvetllen una mica l’interès general. Un dels dos vells es posa a parlar, mentre el jove, l’obrer, segueix mirant estranyat el nen, que ja torna a estar com abans, sense fer cas del cop alliçonador.

De l’altra banda de carrer, un parell de portes enllà, d’un bar, surt un gat negre, borni, corrents, empaitat per l’escombra que esgrimeix una dona molt pintada que porta un jersei ajustat, provocatiu, tot ple de llànties. El nen, ara, s’ho mira amb la boca oberta. Els ulls, més concrets que abans, segueixen el gat en la seva cursa, fins que es perd per la cantonada. La vella torna a mirar-se’l i li diu:

—Un gat, has vist? I li peguen, quan no creu, li peguen…

El nen fa una mena de xiscle i al seu rostre, decebut per la desaparició de la bestiola, torna la mateixa expressió absent d’abans.

Ara tots parlen. De gats.

—… lluent i tip de ratolins… Es barallava amb els gossos i tenia una gràcia especial a clavar-los les urpes al morro o als ulls… Allò sí que era un gat!

—Gats! Ja es podrien morir tots! De nit, quan comences a agafar el son, surten i es passegen. I vinga miolar! I tot per fer el pinxo davant una gata pollosa! No es pot suportar! Hi ha vegades que obro la finestra, desesperat, i no sé què tirar-los pel cap! Crido, i no sóc sol. Prohibir que n’hi hagués pels pisos, haurien de fer… Això! Tots, dins un sac, pedres, i a mar…!

La vella no diu res, perquè en recorda un d’Angora, blanc, com si fos un glop de llet. Es fregava dolçament per les seves cames quan ella era a la cuina i se sentia olor de peix fregit. S’estremeix i el torna a veure, com l’última vegada, aixafat per un camió, amb aquell pèl tan blanc tot tenyit de vermell.

El nen, ara, ja no s’està dret. S’ha assegut per terra, amb el cul damunt la voravia, i repenja el cap en els genolls, que manté lleugerament separats. Davant seu hi ha tot el misteri de les llambordes gairebé unides però que no arriben mai a tocar-se. Estan separades per una mica de terra, fang, més aviat, que impedeix que formin una superfície uniforme. Al costat té una petita pila d’escombraries. Ha agafat un trosset de fusta, una canya esquerdada, potser, i ressegueix embadalit els contorns de les llambordes. Cada vegada és més difícil de treure el fang que les limita. De moment, però, fa una pileta que creix a mesura que passa d’una llamborda a l’altra. Quan comencen a quedar descarnades i el joc es fa més difícil, s’enfada i se sufoca. Sembla que vulgui abandonar-ho tot, però després d’uns moments d’indecisió comença a resseguir-ne una altra fins que torni la sorpresa i hagi de deixar-la estar. Aviat es cansa.

Arriba algú més. Fins ara, la gent que transita pel carrer —poca, val a dir-ho— ha passat de llarg. Algú ha dirigit una mirada més aviat indiferent als cartells i no s’ha dignat ni a mirar les fotos. Però ara, per separat, ja s’han afegit algunes persones més al grup que de primer hi havia format. Amb evident sentit de la disciplina, els nou vinguts pregunten cada vegada:

—Qui és l’últim?

Han arraconat el tema dels gats. I la conversa ja no és general. S’han format un parell de grups. La dona jove que porta la criatura als braços xerra amb la vella i amb dues dones que acaben d’arribar. Totes són del barri. Es coneixen de la fleca, de cal carboner, de la lleteria, de l’adroguer, de la cua del petroli, d’allà mateix, també… Potser han repetit centenars de vegades el que diran, però no hi fa res. Mentre s’esperen, tot es bo per a passar l’estona. La noia més aviat sembla una mica cohibida. Però les altres es mostren estimulants, tenen ganes de fer-la parlar.

—… fa set mesos que és a l’Àfrica. Encara no la coneix. Però escriu que porta el retrat a la cartera, al costat del meu. Jo ja sé que no en puc fer massa cas, que els homes, ja se sap…

Les dones li fan aixecar la roba grisa que separa l’infant de l’altra grisor: la del cel, la del carrer, la dels vestits, la de les parets… S’escridassen totes i assenyalen que és ben igual que el pare. La nena, que té tres o quatre mesos i que, de tan primeta —les orelles com un tel de ceba que deixen que es vegi a contraclaror—, sembla que encara no hagi nascut, no fa cas de res i dorm. La noia se la mira i somriu quan s’adona que respira compassadament. Segueix:

—… i jo ja estava tipa d’estar a casa, que la mare d’ell no para de cridar que si el seu fill, que és tan bo, va fer una bestiesa, i que quan torni no sé què és el que ha d’explicar-li i, i jo ja no puc més i agafo la nena i surto i allà on s’està millor és aquí dins, que per un no res pots passar tota la tarda, i la nena, quan convé, s’agafa al pit i xucla una miqueta… Perquè els diners són meus, que me’ls guanyo cada matí quan faig feines en aquell despatx… Que m’haig de llevar a les cinc cada dia, i no sé qui és més màrtir de les dues, que ella només es queixa, però no és bona per a fer res més…

El nen segueix assegut per terra, però ha oblidat les llambordes. Ara es dedica completament a contemplar la pila d’escombraries. La cara s’anima uns segons i, a continuació, hi fica la mà. Hi ha cendra i brossa, però s’apodera de seguida d’una taronja arrugada que hi ha pel mig. La ressegueix amb la mà sense habilitat, fins que troba un punt feble. Hi ha una taca blanca i els dits s’hi ensorren. Dintre hi ha una mica de suc. Mentre canvia la taronja de mà, treu els dits que hi ha ficat i se’ls porta a la boca. Llepa i fa un altre xisclet.

Potser la vella l’ha sentit, o potser ha recordat que era per allà a la vora. Però la qüestió és que l’ha buscat i l’ha cridat. El nen se la mira com si no l’hagués vista mai i s’aixeca dòcilment quan ella l’engrapa per sota l’aixella. Ara el porta cap al grup. Les dones se’l miren. Ja no parlen. La vella, amb una guspira de satisfacció, comenta:

—Les criatures, ja se sap! Aquest mateix, i qui ho diria? Però ja ho veuen, el primer que si li acudeix és d’agafar una taronja.

Canvia de to i el renya:

—Brutícies! Que ja t’ho dic, que no s’ha de tocar res de terra…

—Ja ho veuen, oi? No s’ha posat cap porqueria a la boca! Una taronja. Ell ha vist ben clar el que era bo. No, si ja se sap que ara, aquests, també, neixen ensenyats…!

Mentre la vella parla, la noia no deixa de mirar l’expressió estúpida del nen, que escolta indiferent i sense entendre. Quan la noia sembla que hagi après de memòria aquella cara, aixeca altra vegada la roba que tapa el rostre de la seva filla i se la mira. Ressegueix atentament les faccions i somriu, alleujada.

Les altres dones han entrat en el joc de la vella. S’interessen per les reaccions del nen, pel que fa i pel que deixa de fer. Ella contesta amb naturalitat. Amb tranquil·litat.

—… el seu pare es va entossudir a portar-lo a col·legi. A mi em semblava que era perdre el temps. L’hi vam portar un parell de dies fins que ens van cridar… Hi va anar ell. Després, quan tornà, em va mig explicar que li havien dit que no el volien. Que, si de cas, l’havíem de portar en un col·legi especial, on es queden a dinar i tot i on els ensenyen no sé quin sistema especial… Ell, que no està per brocs, els va engegar a dida quan va saber que allò costava molts calés…

Mentrestant, la porta metàl·lica roman encara avall. Ara potser hi ha una vintena de persones que fan grups, arrambats a la paret. Tots tenen els membres una mica entumits per la humitat. De tant en tant, passa algun tricicle amb l’espetec desenfrenat del motor.

De sobte, els grups s’han estilitzat. Tot pren una forma més definida. Ara es veu més clarament que fan cua davant la porta metàl·lica. És que ha arribat una dona una mica gran que sembla tenir força autoritat en tot el ritual de la primera hora de la tarda. La seva veu es fa sentir per damunt de la dels altres, o bé és que tots han callat en veure-la arribar, ja que la seva presència preludia el que tots esperen. Ella es lamenta:

—Encara no ha obert, aquell ximple! Aquest vespre en parlaré amb l’amo… —es mira el rellotge de polsera, i fa—: I això que és tard. Després tot són presses…

Alguna de les dones que té més confiança en ella, o que té ganes de quedar bé, fa:

—Si tothom fos com vostè, rai! De persones més complidores, no en coneixem…!

L’altra s’estarrufa i, amb aire confidencial, informa:

—La setmana que ve sí que se la passaran bé! Tinc entès que en faran una de molt bona i que no fa pas massa temps que van estrenar a…

Tornen a néixer comentaris aïllats. Tothom especula segons les particulars preferències… amor… aventures… reis i princeses… viatges… lladres i serenos…

Per fi arriba l’home esperat. No ve sol. L’acompanya un altre també de l’empresa. Se sent un murmuri. Tots, però, callen de seguida i escolten xerricar la porta metàl·lica. La dona que sabia de què anava és la primera d’entrar. Es fon per una porteta i aviat apareix darrera el vidre de la seva gàbia. Encén un llumet, disposa unes monedes per als primers canvis, comprova que ja passen deu minuts de l’hora i es corda el darrer botó de la bata que acaba de posar-se.

Quan s’obre la porta de la sala se sent olor de resclosit. Entre els qui fan cua corre una mica de nerviositat quan senten que a la sala ja hi ha música. S’agrupen al voltant de la taquilla i premen amb els dits els diners que lliuraran a canvi de l’entrada.

El xicot del braç enguixat s’està dret en un costat i vigila si entra alguna noia jove, sola. El vell que té tírria als gats ensopega amb el del local quan travessa el passadís en direcció al lloc preferit. La noieta de la criatura de bolquers es descorda la brusa així que s’apaguen els llums… Quan les primeres imatges apareixen a la pantalla, el nen fa un xiscle d’admiració i pica una mica de peus sobre la fusta del terra. Després, calla i mira. Ja no cridarà més. La vella, que ho sap, no li ha dit res.

A la fila del darrera, dues de les dones que havien parlat fora el carrer amb la vella, comenten:

—Pobret, sempre aprendrà alguna cosa…!