LES ORELLES

Mentre baixava les escales del metro i era envaït per l’alenada ardent que ja s’iniciava un parell de metres abans d’enfocar la boca de sortida, sentia amb precisió que les orelles continuaven tan vermelles com abans. Llucà dissimuladament la seva figura en un mirall que hi havia en un passadís i comprovà que les tenia vermelles tal i com l’escalfor que palesaven feia sospitar.

Havien estat inútils tots els intents d’oblidar la renyina del cap de la secció, amb crits que se sentien d’una hora lluny, i que tornaven amb insistència a la seva memòria, sense que res els pogués bandejar. Havia estat un matí infortunat. Tornava a veure’s dret, enravenat, aguantant el xàfec de crits i d’insults sense poder obrir la boca. Palplantat al mig de la secció, tots els companys amb el cap clavat en la feina, amb aquella rialla alleujadora que hom adopta en veure que la cosa no va per a ell. Les noies, burletes, mirant l’esmalt de les ungles de reflex sangonós i fent-se l’ullet amb malícia.

Després, un cop l’home s’havia esbravat i fos per la porta que menava al carrer, la compassió dels companys, els copets a l’esquena, els «deixa’l estar, que ja saps com és», i la fiblada d’algun que es creia molt graciós: «i tot perquè, aquesta feina, l’havies d’acabar fa tres mesos…», i «no s’hi val, mira que posar-se així per tres faltes d’ortografia en una pàgina…».

Vermell, sí, vermell com un pigot, vermell com les ungles de les «meques», vermell com la sang que algun dia impensat rajaria, vermell com la bena que se li havia posat a l’entorn dels ulls…

—Jove, miri on trepitja!

—… vermell! Ai, perdoni, però anava…

—Sí, dormint, i els altres que es f…! No hi ha educació ni vergonya…

—Perdoni, és que…

Però l’altre ja no es veia, engolit entre aquella gentada que s’escampava pels dos corredors que classificaven els qui volien anar amunt i els qui volien anar avall.

Li sabia greu d’haver trepitjat aquell home. Ni se n’havia adonat. Anava abstret en els seus pensaments. Per fi, la taquilla. Paga, agafa el bitllet, s’allunya. Arriba a l’andana. Sent com darrera seu la taquillera colpeja els vidres de la cabina i crida. Per dintre seu pensa que hi deu haver algú que fa el viu i vol passar sense pagar. Després, ja dins el vagó, sent un comentari:

—… no passava res, era un que s’ha deixat el canvi i la noia el cridava.

—Si, sempre n’hi ha que baden!

El canvi! Cinc duros a l’aigua. Mira que va bé això! Està de pega. Quan s’adonà que havia perdut els cinc duros, les orelles van pujar de to. Era la dita de l’espardenya i d’allò que se li enganxa… Sort que aviat arribaria a casa i es canviaria de roba, i podria jeure una bella estona, i tindria tota la tarda per a oblidar les preocupacions.

El metro va parar i entrà una gentada que hom hauria cregut impossible que hi cabés; però, com si fossin de goma, les parets van cedir, els qui ja hi eren s’empetitiren i el vehicle va marxar com si res. Tenia un colze estrany que se li clavava als ronyons, una aixella amb sentor de bassa que li enviava la ferum al rostre, una maleta de soldat que el feia estar amb un peu a terra i l’altre en equilibri, encongit. El vehicle clavà una sotragada i uns es precipitaren damunt els altres. Ell va girar a l’entorn seu com una baldufa, i quan la marxa es normalitzà havia canviat de veïns. Ara hi havia una senyora que se’l mirava amb cara poc tranquil·litzadora.

—N’hi ha que s’aprofiten de les circumstàncies…

—El món és ple de poca-vergonyes…

—Sí, i fan cara de mosques mortes, però…

Ell tombava la cara perquè preveia que hi havia algun malentès i s’estimava més no ficar-s’hi. A més, ell no havia fet res. Però la senyora l’assenyalà amb decisió. Va agafar-li una orella i l’obligà a tombar la cara:

—Vostè, vostè. No dissimuli, que ja és massa gran!

—Però, senyora, vostè s’equivoca…

—Quin cinisme! Tan jove! Tots diuen el mateix!

Tothom el mirava i ell no sabia què dir. La dona continuava, implacable:

—Ja veuran, ja. Ara baixarà a la pròxima… Tots fan igual…

—Però si jo, en fi, jo visc aquí…

—Què els deia jo, eh?

Les mirades dels veïns esdevenien cada vegada més fosques. En un racó, un vell deia, fent escarafalls:

—No hi ha res a fer! La joventut cada dia està pitjor!

Va baixar. Vermell com un pigot, però les orelles més. El metro ja fugia per la foscor del túnel, però ell encara sentia clavades a l’esquena les cent mirades que l’agullonaven. A fora al carrer va respirar alleujat. Abans d’arribar a casa es va sentir dir «idiota» pel conductor d’un camió sota del qual, per voler evitar l’escomesa d’un tramvia, va estar a punt de ser esclafat.

La mestressa de la pensió, fent-s’ho venir bé, va comunicar-li que li augmentava el preu de la dispesa. Després, mentre dinava, va trencar un plat quan intentava ajudar la minyona a posar-li la sopa, i s’empassà un tros de préssec amb mig cuc, l’altra meitat del qual va veure com ballava quan anava a engolir el que restava de la fruita.

Feia uns moments que s’havia ajagut per fer la migdiada quan entrà el company de cambra i el despertà per ensenyar-li un tocadiscos que li havien regalat. Van entrar alguns dels altres dispesers i s’organitzà un concert que no el deixà dormir en tota la tarda. Per altra part, tampoc no es podia vestir, perquè entre els visitants hi havia dues noies. Va romandre dins el llit, esverat, mentre veia que els altres, cada vegada més engrescats, esvalotaven i es disputaven les dues mosses per ballar. Cap a mitja tarda va minvar la bullícia, fins que es pogué vestir, ja que havia perdut les ganes de dormir.

No sabia cap a on anar ni què fer. Es decidí a passejar una mica, en solitari, per indrets poc freqüentats, ja que d’aquesta manera seria difícil que la mala ratxa prosseguís i que li passés alguna altra cosa desagradable. Encaminà els passos cap als jardins que miraven al mar i caminà una bella estona. La tarda declinava i pel cel hi havia uns quants núvols, no gaires, que rebien els raigs darrers de sol, mostrant-se afavorits d’una gràcia multicolor. De tant en tant, s’encreuava amb alguna parella que, amb l’encís del moment, oblidaven prejudicis absurds i es prodigaven tota mena de falagueries. També s’encreuà amb minyones que caminaven amb passa lenta, desfent el camí trenat hores abans, i que acompanyaven marrecs cap a casa. En algun banc hi havia uns vells que, meravellats per la bonança i per la bellesa del paisatge, deixaven lliscar el temps, muts, amb un diàleg interior ric d’imatges retrospectives de record inesborrable.

Abandonà els camins principals i s’endinsà per unes dreceres que menaven cap a l’altra part de la muntanya. Els jardins s’havien transformat en terrenys secs, sense conrear, on l’herbei creixia en desordre. Sense adonar-se’n, encaminà els passos cap a un indret d’on sortia una musiqueta ballable enganxosa i atractiva. S’hi apropà.

Hi havia un cobert aïllat per un envà. Per una porta oberta es veia un tros de pista, amb tauletes, i un sostre de canyes, de banderetes i de fanalets. A dins hi havia gent. Els vestits de les noies, de tots colors, oferien una sensació agradable, de postal de festa típica. Va veure la taquilla, amb la indicació del preu, i el trobà raonable. Sense adonar-se’n, es trobà amb l’entrada a la mà i fent l’acció de lliurar-la al porter. Aquest s’adonà que era la primera vegada que hi anava i li indicà que podia seure en qualsevol taula buida i que hauria de demanar una consumació, però que podia passejar lliurement pel local o prendre alguna cosa al taulell, si no volia seure. Agraí la informació i s’adreça amb passa lenta cap a la pista.

Hi havia una orquestrina de quatre arreplegats que, dalt un empostissat, dirigien els passos de les moltes parelles que ballaven a la pista. Gent de totes menes, amb predomini d’una classe que semblava pertànyer a la barriada. Els qui anaven com ell, amb americana i coll i corbata, desentonaven del conjunt, més aviat una mica estripat.

Es repenjà en una barana i va resseguir amb la mirada les noies que seien a les taules més pròximes. N’hi havia alguna que no estava gens malament. Va passar-li pel cap de demanar a alguna d’elles si volia ballar, però va sentir que les orelles se li tornaven a escalfar. Recordà amargament tot el que li havia passat aquell dia, i pensà que per a anar a rebre una carbassa no valia la pena de perdre el temps.

Els músics no eren gaire bons, però tenien ritme. Donaven un sentit a tot el que tocaven, i per això es trobà seguint el compàs amb el cap i xiulant, per a si mateix, entre dents, la melodia que sentia.

Hi havia una moreneta dues taules més avall que feia de bon veure. Vestia amb senzillesa, però amb un punt exòtic que li donava un gran encís. Es veia que era una noia de fàbrica, mudada. Tenia la cara simpàtica, amb un clotet i un nasset que insinuaven un tracte entre ingenu i picardiós. No la perdia de vista. Llavis molsuts, pintats de vermell, que semblaven clavells a punt d’esclatar. No podia veure què tal estava de cos, perquè tota l’estona se la passava asseguda i només podia distingir el contorn dels braços, ben modelats, i la línia del pit, que, si s’alzinava, esdevindria segurament exuberant. D’antuvi, ella no s’adonava que ell la mirava amb atenció, i es perdia en la contemplació indiferent de les parelles. Més tard, el va veure i se’l mirà de cua d’ull. El noi no s’atrevia a dirigir-s’hi, i únicament se la mirava de front, amb interès. Ella es va girar, encara que de tant en tant es tombava, dissimuladament, i no podia contenir un somriure que se li dibuixava per sota el nas. El noi va adonar-se’n i va creure que ella miraria amb bons ulls que la convidés a ballar. La sensació que potser faria el ridícul quan ella l’engegués a dida el retenia. Buscà amb els ulls el camí més adient per a acostar-se-li, per a atacar-la de sorpresa, i després, també, en cercà un altre per batre’s en retirada si la cosa, com estava segur que passaria, li sortia malament.

La noia tenia uns ulls grossos, negres i ardents. Abans que ell acabés de decidir-se, se’l mirà, de ple, sense el riure maliciós d’abans, i ell hi pogué llegir un plany, un crit de solitud, un desig de companyia, de la seva companyia. No dubtà més. Seguí el camí escollit. Trepitjà amb fermesa. Sabia el que feia i estava encoratjat. Tenia un pressentiment: no podia fallar!

—Vol ballar?

Es va girar de sobte, com si alguna força oculta l’hagués fiblada. Se’l mirà i l’envoltà càlidament amb una mirada llarga, plena d’afecte, i s’aixecà. No va dir cap paraula. Ell, tampoc.

No es va sorprendre que tot anés tan bé. Sabia que hi havia d’anar per força. Es va sentir atrevit i l’agafà pel braç per guiar-la cap a la pista. Un cop hi arribaren la va enllaçar i percebé, amb un estremiment, tot el cos d’ella, jovenívol però massís, de dona de vint anys, adossat contra el seu, íntimament vinculats en una estreta en la qual ella demanava protecció, afecte, calor.

Era dòcil, i els peus i el cos seguien el ritme que ell imposava. I ell no tenia ulls sinó per a contemplar-la, per a cercar-se dintre les ninetes d’ella, obscures i lluents alhora, que el reflectien amorosament. Per a ell es van fondre les altres parelles, i les banderetes del sostre, i les taules, i les noies que no ballaven, i els homes que s’ho miraven, i de l’orquestra només sentia el ritme, però havia oblidat la melodia i els músics, i el color dels vestits, i el reflex dels instruments.

Les coses li començaven a anar bé. S’havia estroncat la tanda malastruga del dia. Tornava a ser ben bé ell. Tranquil, serè, dominador. Ella li havia endevinat el caràcter i es doblegava a la seva voluntat, es deixava dur per la mà segura i hàbil, i admirava, admirava d’ell, obertament, el cos, la veu, el gest, la decisió…

Havien començat a parlar. Es deien coses corrents, banals, les de sempre, però ell les deia amb seguretat i amb aplom. Van reposar una estona. Ella estava cansada i volia tornar a lloc per acabar-se de beure el refresc. Ell, és clar, s’havia fet l’amo de la situació, i podia anar a seure al costat d’ella. No hi havia cap inconvenient.

Més, hi tenia dret.

Per acompanyar-la a lloc l’havia agafada de la mà i ella s’hi havia abandonat amb confiança. Quan va seure no la deixà anar; al contrari, va apropar la cadira i la-tragué suaument per l’espatlla. Ella no oposava resistència, però els seus ulls, bonics, expressaven un lleuger sentiment de recança, potser de por. Ell, cavaller, no volia forçar.

—No ho vols?

Ella, per tota resposta, se li apropà més, s’empetití contra el pit i va fer, amb veu baixa:

—És que aquí tots em coneixen, i no podran comprendre que tu i jo, tan aviat…

Ell es va fer càrrec de seguida de la situació. No la volia comprometre. De cap de les maneres; però, és clar, també li sabia greu d’abandonar-la, de deixar aquella noia tan meravellosament trobada. Va mirar el rellotge. Eren dos quarts de nou, i la fosca dominava. Va preguntar-li:

—A quina hora has de ser a casa?

Ella va indicar que fins a les deu tenia temps i que vivia molt a prop. Ell desitjava estar sol amb ella, i no es pogué estar de proposar-li que sortissin a donar un tomb, a prendre la fresca, i, de passada ens direm coses boniques que mai no hauràs sentit. Coses que jo portava amagades dintre meu i que mai no m’hauria pensat que avui, avui, precisament, haurien trobat l’ocasió de brollar, de dir-te a tu, sortosament descoberta, ja que…

L’escoltava amb els grans ulls oberts, sorpresos de sentir aquell ruixat de paraules. De paraules que fluïen…

Van sortir del local i s’endinsaren primer per la vegetació verge i abandonada, per l’erm solitari, i després, seguint l’únic camí, fins a una raconada on hi havia un banc aïllat, orfe de la llum d’un fanal que s’exhibia grotescament sense bombeta, apagat.

Com si obeïssin una llei natural, s’hi assegueren sense fer comentaris, i ell prosseguí el rosari inacabable d’intencions contingudes, de desigs insatisfets, de reivindicacions malmeses.

Més tard es besaren. Ella no s’hi sabia resistir, però tenia una actuació més aviat freda, mecànica. Les mans d’ell resseguien el cos suaument, amb una carícia inacabable, i ella, sense expressar-ho, començava a impacientar-se.

Quan ell va sentir la gran escalfor a les orelles, ja era tard. De darrera les mates van sortir un parell d’homes, amb ganivets a la mà que reflectien terroríficament els raigs de la lluna. Ella es queixà:

—Ja està bé. Em pensava que no vindríeu!

Mentre li contestaven que havien tingut feina en una altra banda, un dels dos homes indicava polidament al xicot que comencés a treure’s la roba en silenci si no volia acabar malament el dia. La noia seguia amb les seves queixes:

—Sou uns tranquils! I tu, més… Un dia li faran una criatura, a la teva dona, i tu tan fresc!

L’home no en feia cas: anava per feina. Escorcollava l’americana. Li van tornar la documentació. Ell no se’n sabia avenir, encara. Quan es tragué els pantalons, ho féu d’esquena a la noia, mentre una llàgrima s’escolava ràpidament cara avall.

No li van deixar ni la roba interior.

Després, tot sol, s’amagà entre unes mates. Per entre els arbres passava una mica de vent de llevant, i se li va posar la pell de gallina. Malgrat això, les orelles li bullien i eren més vermelles que mai…