ABANS D’ANAR A DORMIR

Aquella nit feia molta calor. Tot el dia n’havia feta, però, llavors, amb el vel espès i xafogós que havia cobert el cel i que ens el feia més proper, més opressiu i asfixiant, damunt nostre, l’ambient s’havia fet gairebé irrespirable.

Feia estona que treballava, ja cansat. Ho vaig deixar perquè no podia més. Després de la jornada sencera a la feina, encara me n’havia de dur a casa. Amb un gest vaig apartar del meu costat la màquina d’escriure i vaig separar-ne els ulls. Les lletres em feien pampallugues. Valia més plegar, perquè la cosa començava a fer-se insuportable. Per la pitrera em regalimaven gotes de suor que pessigollejaven la pell. No calia dir que tenia la finestra oberta de bat a bat, però era tan escàs l’aire que s’hi filtrava, que feia l’efecte que tot era tancat.

Vaig obrir la nevera: no hi havia res que valgués la pena d’encetar. No em vaig endur cap desil·lusió en tocar l’ampolla de l’aigua i trobar-la normal, gens fresca, ja que ens l’havíem acabada per sopar i la que hi havia dins feia sols una estona que hi era. Abans de tancar la nevera, en veure el gel un xic escantonat, se’m va acudir que podia preparar-me un refresc d’aquells que anunciaven els diaris. Un got, dos dits de conyac, una cullerada de sucre, tot remenat amb una cullereta, i el terròs de gel que es va desprendre sense massa dificultat. Una mica d’aigua, i la cosa s’enllestí en un moment. La dona, l’endemà, segur que rondinaria en veure que el gel durava menys del previst, però jo ja seria fora i no me l’hauria d’escoltar. Vaig remenar-ho tot una mica i, després de tancar el llum de la cuina, em vaig apropar al balcó.

Era tard. Estava a punt de seure altra vegada a la taula de treball, però se m’acudí que estaria millor fora al balcó. En efecte, per poc airet que bufés, sempre s’estava millor allà. Ben mirat, algun dia valdria la pena de fer instal·lar un llumet al balcó per poder treballar i aprofitar la mica de benestar que hi havia. Al cap d’uns instants aquella sensació havia desaparegut i ja tornava a sentir-me com abans. M’havia repenjat a la paret, i l’escalfor que el sol hi havia acumulat durant tot el dia se’m transmetia a través de la camisa. Malgrat tot, semblava que hi havia una sensació de pau, fora del neguit que moments abans m’havia consumit per poder enllestir la feina.

A més, aquell refresc que m’havia preparat amb un cop de geni inesperat, traient d’alguna raconada una dosi d’iniciativa inconeguda, em portava un benestar notable. Potser tot plegat tenia un gust una mica estrany que venia del gel que es fonia amb rapidesa dins el got. Vaig tenir un surt: alguna vegada havia sentit dir que feien el gel amb salfumant. En efecte, allò que bevia amb tant de deler tenia el gust que l’olor del salfumant feia preveure que podria arribar a tenir aquest líquid en cas d’arriscar-se algú a fer-ne un tastet. Però ja no valia la pena de fer-se enrera, perquè, si m’havia de fer mal, la cosa ja s’havia decidit: al got, només hi quedaven les escorrialles i, això sí, aquella frescor compensava de sobres el perill de ser emmetzinat.

No me’n vaig preocupar més després d’engolir d’un glop tot el que quedava. Àdhuc va ser agradable d’esmicolar amb les dents els residus de gel que restaven al cul del got.

[…]tribuït a desvetllar-me pel que tenia d’excitant. Per altra part, s’oferia, davant meu, un espectacle desconegut. Ja feia uns quants anys que vivia en aquella casa i potser —enfeinat com estava— no m’havia vagat mai de contemplar amb tranquil·litat el contorn de les cases que ens voltaven. I, si ho havia fet en alguna altra ocasió, mai no havia estat de nit.

Entre la casa on visc i les del davant hi ha un espai considerable. La nit i el silenci, potser, me les apropaven. De fet, també, la casa que tenia més a la vora era de construcció recent i feia una curta temporada que era habitada. Davant meu s’oferien, amb plenes oportunitats per a especular, una sèrie d’arguments dramàtics o divertits, del tot vius.

Així com els pisos de la meva escala orientats en aquella direcció —concretament, el meu— tenen un balcó en aquell indret, els de la casa del davant només hi tenen finestres. D’aquestes finestres, n’hi havia d’obertes i de tancades. De fosques i d’il·luminades.

Era curiós de seguir la silueta d’algun dels veïns d’aquella casa. Una dona plegava roba que semblava blanca en una de les cambres —potser era el menjador, perquè s’hi veia una taula gran al mig— i, cada vegada que enllestia una peça, desapareixia per l’esquerra. Alguns segons més tard s’obria el llum de la cambra del costat i, a través d’una persiana entreoberta, apareixia altra vegada la mateixa dona, la qual col·locava dins un armari obert la peça que havia plegat al menjador. Així la vaig seguir successivament, fins que va acabar. Tancà el llum i desaparegué.

Al pis de dalt d’aquell on vivia aquella dona, hi havia llum a la cuina. Una altra dona treballava a la pica, d’esquena a mi, i, de tant en tant, penjava un plat al rasteller.

A la cambra del costat es veia un home que llegia el diari i que es gratava el cap —pelat del tot— amb una mà.

Des del meu lloc d’observació no distingia fesomies ni podia reconèixer en aquelles persones cap dels veïns que trobava pel carrer, pel tramvia, en anar a la feina. Eren massa lluny i, a més, com que feia poc temps que vivien en aquella casa, m’eren impossibles d’identificar.

Era també divertit d’imaginar què passava als altres pisos, les finestres dels quals romanien a les fosques. Potser la gent que hi vivia eren de vacances en alguna localitat de la costa o de la muntanya, i havien de dormir sota una flassada per protegir-se de la frescor del llogarret… Potser aquella nit havien anat al cinema i —les finestres tancades— el pis era un forn que els sufocaria just al moment d’entrar-hi… Potser, i era el més probable, dormien feixugament, suats, nus sobre el llit, i el son pesat era sotraguejat per maldecaps produïts per la calor i per la set…

No sé què va ser que em va atreure a una altra de les finestres que fins aquells moments s’havia mantingut absent de la meva indiscreció. Potser s’havia il·luminat en aquell instant, o d’una llum somorta havia passat a lluir amb força. El cas és que aquella finestra em va atreure de sobte. Potser, inconscientment, havia vist passar la figura que més tard havia d’obsessionar-me.

De moment, no hi havia res en aquell rectangle que pogués interessar-me. Tampoc no podia identificar cap de les peces del mobiliari que —més aviat escasses— hi havia dins. Però jo ja no en treia els ulls.

Ella tornà sobtadament. Sí, era allò el que m’havia atret: una noia que semblava jove i ben feta, que passejava en camisa de dormir o amb alguna bata molt especial. Començà a moure’s amunt i avall del sector que jo podia controlar. Quan s’apropava a la finestra, per efectes del llum que hi havia a la cambra, la seva silueta es tornava opaca, ombrívola, i es retallava perfectament en el marc de la finestra, però sense que jo pogués distingir cap tret. Era com una taca de contorns perfectament definits, però que no passava de ser una taca. En canvi, quan es feia enrera, es tornava més petita, però es podien distingir perfectament les característiques més íntimes: rostre, vestit, pentinat…

De lluny, semblava atractiva. Molt més que aquelles dones que havia pogut sorprendre a casa seva, mentre plegaven roba o rentaven els plats. Potser era jove, però feta. El cos tenia maduresa.

Més que la línia atractiva o el contrast del canvi de fesomia en allunyar-se o apropar-se al marc de la finestra, el que em va interessar van ser els moviments. No caminava per la cambra. Tampoc no es podia dir que corregués. Es bellugava, m’atreviria a dir, artísticament. Me la mirava bocabadat i no comprenia com ella tenia tantes ganes de moure’s amb aquella calor que es feia sentir de valent. Ja m’havia fet a la idea d’anar-me’n a dormir quan ella tancaria el llum, quan la cosa s’animà més. Va parar de bellugar-se i s’apropà a la finestra. Altra vegada distingia la taca del seu cos. Va fer un moviment estrany amb els braços, s’encongí i va fer com si estirés alguna cosa que hi havia sota. Després passà els braços per sobre el cap. En fer-se enrera, vaig poder comprovar que s’havia tret l’estranya camisa que portava.

En voleu, llavors, de cabrioles! Amunt i avall. Contorsions, salts, moments d’èxtasi, com si cerqués la plàstica ideal… Jo, ho confesso, estava engrescadíssim. Era una llàstima que fos tan lluny, perquè, amb franquesa, com que no deixava de moure’s, no arribava a copsar la bellesa d’aquell cos.

De mica en mica va alentir el ritme, fins que s’aturà. Potser s’emmirallava, perquè jo veia que amb les mans es tocava els cabells deixats anar i se’ls pentinava. Després, de cop, va disminuir d’estatura. Com si s’hagués assegut en algun lloc. Finalment, es va fer enrera, a poc a poc, i s’apagà el llum.

Encara vaig estar una bella estona mirant aquell indret, però la noia no va tornar a aparèixer. Em vaig refer una mica i, mig esverat, vaig comprovar que eren tres quarts d’una. La majoria dels llums dels altres pisos s’havien apagat. Val a dir que tampoc no m’interessaven gens.

L’endemà, vaig apressar-me, havent sopat, a enllestir la feina que m’havia emportat a casa. Era la comptabilitat d’una petita empresa on anava un parell de cops la setmana i on, si no em pagaven massa, tampoc no m’ocupaven gaire. Aquells dies, però, sabien que hi hauria una inspecció, i volien tenir les coses ben clares.

Malgrat la meva bona intenció, no em treia la feina del damunt. Estava un xic nerviós. Per postres, aquella nit la dona no trobava el moment d’anar a dormir. Deia que al llit tenia tanta calor, que valdria més la pena d’estar-se tota la nit al balcó, endormiscada en una cadira. Potser no vaig arribar a contestar-li o, el màxim que vaig fer va ser botzinar alguna inconveniència entre dents.

Quan, finalment, ella se n’anà, vaig esperar una estona més. Després vaig anar a la cuina. Dins la nevera el gel era tot d’una sola peça. Vaig intentar de fer-hi un esvoranc amb el ganivet, però el gel era dur i se’m resistia. A més, si hi hagués reeixit, s’hauria vist massa l’endemà que l’havia escrostonat, i no era de raó fer enfadar la dona.

Vaig renunciar al refresc; però, en canvi, em vaig vessar els dos dits reglamentaris de conyac en un got i me’ls vaig engolir d’una tirada. Quan, per fi, arribava al balcó, tenia una gran sensació de calor per tot el cos. L’estómac em bullia i una alenada de cremor em pujava pel pit fins a tallar-me la respiració. Abans de sortir, vaig entrar a la saleta i, amb precaució, per no fer soroll, vaig despenjar uns vells binocles que havíem heretat d’una àvia aficionada al teatre.

En sortir al balcó, malgrat la calor, tot somreia.

Immediatament vaig llucar la finestra. La de la noia, naturalment. No hi havia llum. Vaig mirar el rellotge. Eren dos quarts de dotze! Havia anat massa de pressa. Amb exactitud, no hauria pogut dir a quina hora havia aparegut ella el dia abans. Sabia a quina hora s’havia fos, però no podia dir l’estona que havia estat mirant-la. Havia perdut la noció del temps. Amb seguretat sabia, però, que aquella visió meravellosa no havia durat més d’una hora. Potser uns minuts, solament.

El panorama, binocles en mà, no era diferent del dia abans. Hi havia més finestres il·luminades, senyal evident que era més d’hora. Encara em vaig estar una estona clavat amb l’esquena a la paret, tot fent temps. Els ulls no s’apartaven d’aquella finestra ideal que un moment o altre s’havia d’il·luminar. Els sorolls s’havien esvaït al meu voltant. Ni tan sols recordava que la feina no era enllestida, la qual cosa em costaria haver de fer un gran esforç l’endemà. Vaig tornar a mirar el rellotge, però havien passat únicament set o vuit minuts des de l’altra vegada. Em vaig adonar que perdia lamentablement el temps. Encara faltava estona, molta estona.

Dintre el pis feia més calor. Un gran esforç em va fer penetrar altra vegada en la feina. Em costava de fer-me càrrec d’aquells assentaments absurds, d’aquelles columnes de números, d’aquells títols que calia fer amb lletra rodona…

Una petita diferència en tancar la pàgina em va entretenir més que no hauria pogut preveure. El rellotge, en consultar-lo, em va dir que ja era un quart d’una. Vaig saltar de darrera la taula, vaig agafar els vells binocles. La porta del balcó grinyolà en obrir-la, i mentalment la vaig maleir.

La finestra encara era a les fosques!

Vaig sospirar. Després, però, vaig començar a prendre les meves precaucions. Volia passar desapercebut. Només hauria calgut que algú s’adonés que passava el temps intentant de filtrar-me en la intimitat de les jove-netes del barri! Vaig apagar discretament els llums del pis, de manera que no se’m pogués veure de lluny, i em vaig encastar a la paret. Estava una mica nerviós. Vaig graduar perfectament els binocles d’acord amb una finestra propera a la que em feia anar de bòlit, i em vaig disposar a esperar. Ja no podia faltar gaire, si és que aquell vespre ella havia de repetir l’exhibició del dia abans.

De sobte —el cor va bategar amb força—, s’encengué el llum. Em vaig portar els binocles a la cara, però la corretja s’embolicà amb una fusta del balcó, i van caure per terra… Em vaig ajupir immediatament tot pensant que s’haurien trencat. En agenollar-me per collir-los vaig sentir tossir molt a la vora meu. Em vaig tombar i, al balcó del costat del meu pis, hi havia un xicot jove que mirava amb unes ulleres de llarga vista cap a la finestra de la noia. De terra estant em va ser possible de veure al pis de dalt, repenjat a la barana, un altre veí que mirava també en aquella direcció. Vaig quedar bocabadat. En mirar a la dreta em sobtà la presència d’un altre individu, veí i conegut, també amb binocles a la mà, el qual em mirava fixament, desviada la seva atenció de la finestra per l’espetec que, en el silenci de la nit, havien produït els meus en caure per terra.

Vaig comprovar que s’havien trencat. Em vaig entretenir recollint-los. Fet de nou el silenci, vaig comprovar que els veïns m’havien oblidat. Tots miraven cap al mateix indret…