COM EN CARBÓ EM FA PENSAR

Sempre conforta de comprovar que la realitat pot ser utilitzada de diferents maneres i que un narrador, en aquest cas en Joaquim Carbó, té l’habilitat de demostrar-nos-ho amb la seva obra. La realitat tota sola té poca consistència i, sense acudir als extrems d’un Giorgias de Lentini, que al capdavall venia a destruir-se quan la destruïa amb els seus raonaments, sempre és bo de recordar que, fins a cert punt, les ciències naturals s’avenen a reconèixer que el món objectiu no existeix. És a dir, no existeix per a nosaltres. O, per no exagerar res, no existeix en grau suficient. Ens cal construir-lo, i així ho fem. Partits d’un ordre de coses idèntic, el meu veí i jo no coincidim a l’hora de descriure’l, d’analitzar-lo, de valorar-lo. Sabem que parlem del mateix, aproximadament del mateix, d’una mena de matèria bruta que, de grat o per força, ho accepta tot i sempre ens fa quedar bé, perquè fet i debatut ens veiem obligats a respectar la versió dels altres si volem que ells respectin la nostra, però aquest «mateix» reposa sempre sobre una convenció. I més encara quan no es tracta d’interpretar unes lleis físiques, dites immutables encara que no en sapiguem res, i únicament vàlides a una escala determinada, sinó d’una realitat en la qual ja ha obrat la complicació de l’esperit humà, feta precisament d’aquest obrar que altera les coses i aquells que les manipulen o que hi reaccionen. Al nivell de l’anàlisi, només la nostra obstinació permet de creure que, ara i adés, s’aconsegueixen uns resultats operants, sobre els quals trepitjar ferm, sense por d’equivocar-se. Al nivell descriptiu l’engany és més dèbil, perquè hom no pretén demostrar res i es limita a mostrar la pròpia aventura. Aquest és el cas del novel·lista, del narrador, que ens presenta un món més o menys fet a la seva imatge i semblança. Només que la cosa tampoc no és tan senzilla i, més enllà o més ençà de la nostra acceptació global, cal comptar de vegades amb el fet que el faulista s’ha servit, gairebé simultàniament, d’un conjunt d’òptiques que, sense contradir-se si tenim present que la veritable lògica operant no és l’aristotèlica quan es tracta de la vida, difereixen prou entre elles perquè un esperit aliè a les nostres maneres de manifestar-nos cregués en una multiplicitat de la persona. De fet és així. O més bé: es tracta d’abraçar tantes parcel·les de la pròpia realitat com sigui possible, de situar-nos a diferents profunditats i des de cadascuna d’elles procedir a l’única creació permesa.

Em penso que això és el que ha fet en Carbó, i la cosa no pot sorprendre els lectors dels seus dos llibres anteriors, La sortida i l’entrada. Les arrels. Perquè en Carbó ja no és un desconegut, l’home que en publicar per primer cop creu en la necessitat d’una presentació que el situï o intenti de situar-lo davant del públic i, ensems, esmorteir aquesta mena d’impacte que hauria de produir sempre un llibre inicial, la revelació, doncs, d’una altra persona que es creu en dret de proposar la pròpia ordenació dels afers humans, públics o privats. L’autor de Solucions provisionals ja ha superat aquesta etapa, que li ha valgut un bon crèdit, avui confirmat per l’obtenció del premi «Víctor Català», i pot molt ben passar-se de coixins o de crosses. En el món de les lletres ja és un adult al qual només cal, ara, desenvolupar totes les seves potencialitats.

Sortosament, aquestes potencialitats són múltiples, i el lector que no se n’hagi adonat abans es veurà ara obligat per força a reconèixer que en la persona d’en Joaquim Carbó les nostres lletres han guanyat un esperit inquiet i, per tant, poc amic del convencionalisme, que pot ajudar a renovar això que hom en diu un gènere literari, la narració, que no es troba pas, precisament, en una fase de balbuceig, sinó en un moment de maduresa que permet, ja, totes les aventures. És un moment, doncs, molt oportú perquè ens surtin aventurers com en Carbó que, un cop ben afiançats sobre els peus, s’arrisquin a anar fins al final. I això sense preocupar-se d’una problemàtica definició del conte, de la novella, de la narració, perquè les regles, en la mesura que existeixen suficientment, només són un punt de partida, el trampolí del qual llançar-nos a la nostra pròpia ordenació, sempre més autèntica si és feta amb honestedat. En altres mots, i com és sabut, les regles són fetes per trencar-les, i trencaries potser és la pedra de toc que ens permet de mesurar la importància d’un home i d’una obra. Repetir no és crear. La creació, que naturalment reclama un sòl que la faci possible, no comença a ser viable fins que se’n desprèn per un costat o altre. I no dic del tot, perquè la creació absoluta queda reservada a un acte primer, misteriós i arbitrari, atzarós i impersonal, que mai ningú de nosaltres no podrà realitzar. Ens movem en la relativitat.

S’hi mouen les criatures d’en Carbó, que tampoc ell no ha creat del tot i a les quals es limita a donar una mica de la sang que li fa bategar el cor i que li rega el cervell. Criatures, d’altra banda, que només semblen interessar-li en mesura de la situació en la qual les ha col·locades o, potser, s’han col·locat elles mateixes. En realitat, això darrer, perquè res no és inventat. Existeix la criatura i existeix el seu context. Ell hi posa això que he dit: la interpretació. I, és clar, l’esforç que sempre suposa fer-la versemblant. Perquè no l’acceptaríem pas si no en reconeguéssim la possibilitat, per allunyada que es trobi de nosaltres, si no hi hagués un mínim d’aquest fons comú gràcies al qual admetem l’existència del veí i, més, sense el qual no seríem ni podria haver-hi expressió de cap mena, perquè tot comença sempre amb els altres, enemics, potser sí, però no sols inevitables, sinó necessaris, imprescindibles, àdhuc quan hom eren en la impossibilitat d’una autèntica comunicació. Si tot sembla demostrar que aquesta comunicació, en un nivell profund, no existeix, tot tendeix al mateix temps a fer creure que assolir-la és una de les màximes aspiracions humanes, la que potser un dia, si hi tenim èxit, ens permetrà de transcendir-nos i iniciar un món altre, que hom espera millor. I aquí, naturalment.

La possibilitat de comunicació, no cal dir-ho, és un dels problemes que preocupen el nostre autor i que d’una manera o altra bateguen en el substrat de les seves narracions. Ell mateix ho creu així, ho ha expressat públicament i, a més, no podia evitar-ho si volia seguir vivint en aquest moment històric sense constituir-se en anacronisme. Però, això, no cal ni discutir-ho; és en la vena oculta que informa tota la literatura que ara és contemporània i que algun dia potser serà estudiada amb curiositat. Confiem que comprensiva, perquè això indicaria que, a la fi, s’ha pogut superar una etapa que ara ja fa uns seixanta mil anys que dura segons càlculs dels experts. Però, sense discutir-ho, és d’interès al·ludir, ni que sigui molt breument, les formes en què es manifesta, els mitjans de què es val i la problemàtica subsidiària que provoca.

No sé si en Carbó s’havia proposat fer un llibre unitari i m’imagino sense dificultats que molts lectors poden inclinar-se a pensar que no. Jo, per la meva banda, opino que, amb intenció o sense, ho és, sempre que no oblidem aquella mena de contradicció inherent a l’home i que el possibilita per a sortir d’ell mateix, per a acceptar o revoltar-se contra el món dels altres, el nostre en definitiva, i en conjunt ben insatisfactori. Això és ben clar només d’entrada al llibre que ens ocupa. I no perquè el seu autor ho hagi volgut explicar. Ell no ha explicat res, s’ha limitat a mostrar-ho, cosa sempre més eficaç i força més difícil que engranar uns quants raonaments que ens deixin tots plegats com uns draps bruts. Al mateix temps, aquest mostrar, si manifesta el disgust, revela també l’amor. Perquè en Carbó rarament s’acarnissa amb les criatures; si de cas ho fa amb els sistemes, com en aquest impagable. «La superació», on la víctima no és únicament el pobre empleat que amb el temps acabarà per fer-ho tot i convertir-se en una mena de robot que de tant en tant cal només oliar i que, d’amagat, rarament, es nodreix de fitxes esguerrades. Ho són tots, els altres empleats que sense que se’ns digui tindran una fi semblant i els dirigents només justificats, si de cas, per una comesa: precisament la de posar oli a la màquina. Qui ho ha començat? Com, quan? Acceptem que sigui una reducció a l’absurd. Al cap i a la fi només aquesta mena de reduccions ens permeten de veure-hi clar, d’adonar-nos que seguim un camí equivocat, ja que en les seves darreres conseqüències anihila la nostra condició d’homes. No cal confiar, ben cert, que la lliçó sigui apresa. Se n’han donades moltes ja i ningú no n’ha fet cas. Ens falta la lucidesa suficient per a operar aquesta reducció pel nostre propi compte, per a acceptar-la fora de la narració, com si entre aquell món i el que vivim cada dia no hi hagués res de comú. I són el mateix. El mateix on es mouen, també, les criatures de la secció. Tot a punt per al serial, algunes acarades amb l’absurd sentimental que traspua, encara, la mala fe, sortosament més inconscient —error, doncs, en lloc de voluntat de perjudicar o de perjudicar-s—, que la monstruositat deliberada dels protagonistes de La visita o de L’ajuda, dos contes escruixidors que ens palesen la urgència amb què cal procedir si hem de justificar als nostres propis ulls la legitimitat de la nostra existència.

Sovint les coses són més amables tot i el desastre, i l’autor ho enfoca amb una punta d’humor que gairebé amaga la tragèdia o el drama, minúsculs, si es vol, però en aquell instant, i per a aquella criatura, el més important, el més significatiu de tot. «El talismà» n’és una bona mostra. Com ho és «La substitució», per exemple, de l’error que hom sap evitar al darrer moment encara que no eviti aquesta altra tragèdia de la qual l’interessat, òbviament, no pot adonar-se: la inconsciència. Tragèdia par a algú altre, és clar, demà, quan sigui.

Com ja es pot començar a veure, l’autor no és esclau d’una concepció tancada del conte. És més: confio que no en tingui cap de ben arrelada. Amb la mateixa desimboltura posa en marxa un mecanisme que mostra una acció total i necessària donades unes determinades premisses que presenta una acció limitada i particular vàlida per a una persona, per a un grup, per a un moment, però, dintre el seu propi àmbit, i per altres raons, igualment amenaçadora. L’humor no li lleva perillositat, potser encara n’hi afegeix, perquè al capdavall només és una manera de dir-nos que les coses han arribat tan lluny, són tan terribles, que cal defensar-se’n d’una manera activa i, entre les moltes possibles, la darrera arma, la de l’humor precisament, pot ser efectiva. L’esperit de seriositat encara embolicaria les coses. Perquè el mecanisme que ens falseja no seria desmuntat, sinó revertit, i cauríem potser en un altre extrem no pas més abellidor. Únicament l’humor és capaç de posar un terme a la destrucció, perquè la destrueix si s’ho proposa.

Amb el mateix encert amb què domina el problema que té entre mans, gros o petit, aparentment gros o petit, cal dir, amb la mateixa facilitat de què dóna proves en el to, en el ritme intern de cadascuna de les seves narracions, en Carbó s’acara amb la tècnica o les tècniques precises que el material li sembla exigir. Retrospectives, diàlegs nets, sense acotacions, descripcions globals, ordenacions cronològiques disposades en el sentit habitual, tot li és bo si serveix adequadament els seus propòsits. No es limita, sap que cada situació reclama la seva tècnica, que entre forma i contingut hi ha d’haver, hi ha una estreta relació, més, que fet i fet, forma i contingut són dos vessants de la mateixa cosa, indissolublement units, formant un tot que no es comprendria si un dels dos aspectes del conjunt narratiu fos menystingut, alterat; que un problema no existeix sense un suport material que l’expressi, que faci possible de discutir-lo i de buscar-li solucions. Buscar-les, dic bé, no trobar-les. El títol del llibre és prou explícit: «Solucions provisionals». De vegades, ni això; el problema queda plantejat i prou. Els problemes. No hi fa res que en el fons només n’hi hagi un, perquè es manifesta de moltes maneres, acudeix a molts expedients i disfresses per fastiguejar-nos i la seva solució, si existeix, depèn encara de tota una sèrie de conflictes anteriors que de vegades ens n’amaguen la importància, sovint l’existència i tot. Ens deixem enganyar, i en Carbó ho sap prou bé quan al llarg del llibre parla de la mort, de l’amor, del sexe, tot fonamental, però també de la rutina, de l’ordre, del treball, de les distraccions, dels anhels, impulsos o il·lusions sempre limitats pel mateix horitzó, més reduït, més fosc i amenaçador que no caldria si la vida fos una altra, si entre tots en féssim una altra cosa i ens obríssim com ara per ara sembla que només puguin fer uns guants elegits: el poeta, l’artista que no toca de peus a terra i que per definició és una mena de solitari. Confiem que sigui un estat tan transitori i provisional com les solucions d’en Carbó.