XI

Vermell fins a les orelles, s’ha deixat menar per la dona a la cambra. És rossa, grassa, i s’assembla a aquelles mateixes dones que pujaven cada vespre per l’escala de casa seva. Ha quedat palplantat dins la cambra, la porta entreoberta, i ha obeït maquinalment la veu d’ella quan li ha manat que la tanqués. Encara té a les mans el tebi contacte de les d’ella, que l’han guiat pel passadís, entre les rialles dels altres. La dona, com totes les que papallonejaven per la sala, portava uns pantalons molt curts i una brusa, insuficients per a tapar l’excessiva abundor de la carn que desborda fàcilment aquells límits tan reduïts, oferint-se a la vista blanca i tova, com marcida. Quan ella es treu la brusa i els seus ulls contemplen impressionats l’espectacle de la nuesa, se sent agafat al parany, i el pressentiment esdevé més clar. Fa una passa enrera i topa amb la porta que ell mateix acaba de tancar. Vol fugir. A fora l’esperen els companys de la fàbrica, que han passat tot el dia per convèncer-lo que havia d’acompanyar-los en un lloc on no havia estat mai, on es cursava amb aprofitament la darrera assignatura de la carrera d’un home de debò. La broma barroera encara no havia parat quan pujaven l’escala de la casa. Sense adonar-se’n s’havia trobat empès pels de la colla, que l’havien posat en mans de la dona que el conduí en aquella cambra. Tot havia estat tan ràpid que no acabava de reaccionar. Els altres reien. Havien rigut tot el matí, tota la tarda. Es miraven i es feien signes equívocs. Havien rigut pel camí. Havien rigut al bar, on l’obligaren a prendre’s una copa de conyac. I reien mentre ell seguia lentament el ritme d’aquell cos que no sabia on el portava. Les rialles sonaven encara al seu cap, i les orelles enrogien davant del que s’oferia als seus ulls. La dona va fer un signe. Demanava que s’apropés. La porta, tan fàcil d’obrir, era clavada a l’esquena. Abans de tornar de seguida amb els companys, els quals riurien encara més i —ho intuïa— dubtarien de la seva condició d’home, preferia portar a terme el que s’esperava d’ell. El seu instint de mascle se sentia ja atret per la insinuació de la femella. Havia caigut a la trampa. No podia recular, malgrat que pressentia que quedaria tacat, que anava a perdre el darrer grau d’una puresa miraculosament intacta. Que, de tot allò, en sortiria brut. Va fer un pas endavant.