EL TALISMÀ
Se sorprèn que ella no separi la cara. ¿Que potser es trenca la mala ratxa de tota la tarda? Llàstima que no l’hagi vista abans… Ara pot ser que sigui massa tard. La sessió acabarà de seguida. I la cosa hauria anat bé: es veu d’una hora lluny. De tant en tant, ella li estreny la mà. Els cabells de la noia li pessigollegen el nas. Té l’orella arran de llavis. Hauria de dir alguna cosa que quedés bé, però no li acaba de sortir. De vegades, però, en aquests moments, val més no dir res. Les paraules poden fer tocar de peus a terra i desfer l’encís.
Fan unes quantes voltes entre les tauletes. Ja no balla tanta gent com una estona abans. Només resten a la pista els qui encara no han triomfat del tot o els qui volen amortitzar l’entrada fins al darrer moment. Els del quintet toquen més de pressa. Tenen ganes d’enllestir. Un número, dos, potser, i al carrer…!
Sap que ha de dir alguna cosa. Que d’aquí a uns segons ja no la podrà tenir més entre els braços, i que se separaran, i que potser no es veuran més. La imaginació li treballa. Unes quantes fórmules de compliment apareixen falses de tan tòpiques. Rumia una mica més. La peça s’acaba. Vés a saber si en tocaran cap més… Per fi, es decideix:
—Et puc portar a casa, ara…?
Ella enretira la cara. El mira de front. Tenen els ulls fit a fit. Els dos nassos gairebé es freguen. El maquillatge no ha pogut dissimular unes pelletes mig aixecades a prop dels badius, però aquest és un petit detall sense importància al costat del conjunt. Fa goig la noia. Diu:
—He vingut amb unes amigues i…
No la deixa acabar. Somriu. Fa el valent:
—I jo amb uns amics… —i puntualitza—: però primer és el primer…
No té temps d’acabar. Han de separar els cossos. Ho fa amb recança. Mentre l’acompanya cap al guarda-roba li caça la mà al vol i ella no fa res per deixar-se anar. Les coses s’han començat a arreglar, és evident.
Al vestíbul hi ha xivarri. La colla de sempre, que volen fer el viu —i que el fan— i que passen davant de tothom. Qualsevol els planta cara, però… Són lluitadors o boxa-dors d’un mateix gimnàs. Imposen la seva llei i els seus gustos. No hi ha noia que resisteixi l’atractiu d’aquelles amples espatlles i d’aquells músculs que s’endevinen potents sota la indumentària esportiva. Tothom respira quan els veu marxar. Es veu que avui tenen pressa…
Ella li passa el número i ell recull el tres quarts i la bossa. Dóna una propina i es disposen a sortir plegats, escales avall. Abans de ser al carrer, però, els criden:
—Mal amic! Ei, tu, atura’t! No et despistis…
És una altra parella. El noi és un dels amics amb qui ha anat al club. I la noia, per alguna d’aquelles casualitats, és una amiga de la seva acompanyant. Presentacions, encaixades, crits… Surten tots quatre fora al carrer. Fa una mica de fresca. Riuen, fan gresca. Les dues noies s’han agafat de bracet i ells, situats als extrems, s’hi arrapen de valent… L’altra noia protesta:
—Ei, que per aquí no es va a casa meva…!
I el seu acompanyant:
Si, dona, sí… Aquest, aquest ens portarà amb el seu cotxe!
Satisfeta, no s’ho fa dir dues vegades. Segueix el camí dels altres sense replicar. El del cotxe rep una dutxa d’aigua freda. Ja no li feia massa gràcia que els altres dos els haguessin empaitats. Quan les coses començaven a encarrilar-se, algú o altre havia de vessar-la. Insinua una disculpa. Imagina un pretext:
—Tenim pressa…, pressa, sabeu? Ella ha de ser aviat a casa… Jo li he dit que la portaria de seguida i…
Ella no havia dit res d’allò, però calla. Comprèn. No li fa la contra. El noi li ha caigut bé, es veu d’una hora lluny. Té cotxe… El deixa dir. Però l’altre és tenaç. No està per brocs:
—Nosaltres dos no tenim cap pressa, oi, preciosa? Tu l’acompanyes a caseta, i després ens portes a fer una volta… Fantàstic, oi?
La d’aquell diu que sí. Que sí a tot. Allò és formidable. S’embala i li clava un petó a la galta davant els altres dos. Diu:
—Amb tu vaig a l’altre racó de món!
La noia no diu res. Coneix la seva amiga… Bé, més que amiga, una coneguda com una altra… Sap que és una tranquil·la. Segueix sense dir res. Té curiositat per saber com reaccionarà el seu noi, el del cotxe…
Es mossega els llavis. Hauria de violentar-se, d’engegar-los a dida… No gosa… Sap que els altres encara li prendrien el pèl… No hi ha sortida. S’ha posat de peus a la galleda quan ha dit que la noia tenia pressa. Hauria d’haver-ho previst. Es posa seriós. Pensa. No troba cap solució. Està d’un humor molt negre.
Tomben la cantonada. El cotxe és allí mateix. Però hi ha algú al costat, com prenent-ne possessió. És una parella que s’hi repenja. Tapen la porteta d’entrada. Amb brusquedat, intenta d’apartar-los i diu:
—Facin el favor, va…
No en fan cas. Acaben de besar-se amb tota tranquil·litat i després es fan un pèl enrera. El noi es treu un mocador de la butxaca i s’eixuga els llavis. Quan veu els qui l’han destorbat, es fa un tip de riure. Encara els esbronca:
—Ja està bé, oi? Em pensava que us havíeu mort… Arribeu tard i encara foteu la guitza!
És l’altre amic amb qui han anat plegats al club. Els ha esperats que sortissin. Hi ha més crits, més exclamacions, més encaixades. N’hi ha dos, però, que romanen seriosos.
—Bé, i ara què vols? Què fas aquí? Per què m’esperes?
L’altre se sorprèn.
—Què vols dir amb tot això? ¿No hem quedat que ens trobaríem en sortir? Doncs, t’espero, t’esperem, vaja…
—Vaig acompanyat, haig de portar la meva amiga a casa seva, i vosaltres no…
L’altre no s’immuta:
—No et justifiquis. Ho comprenc. Me’n faig càrrec. Farem un sacrifici, però t’acompanyarem. Ja sé que no anirem gaire còmodes, però què vols fer-hi? Els amics són per a les ocasions, no és veritat?
L’altre amic hi fica cullerada:
—És el que li deia jo, abans… Si la seva nimfa té pressa, que la porti a casa i després nosaltres, quan ella l’abandoni, ens quedarem per fer-li companyia… Tot plegat, sis en un cotxe no és cap cosa de l’altre món, encara que es tracti d’una capsa de «mistos» com aquest… Ja ens encongirem, no et preocupis…
Obre la porteta i puja primer. Després obre l’altra, doblega el seient i els altres passen. Volen que la noia vagi darrera, també, a la pila del greix, però ella no en vol saber res. Ell acaba imposant-se:
—No veieu que la porto a casa seva, primer? Ha de seure aquí, al meu costat, davant. Vosaltres quatre, arregleu-vos com pugueu…
La noia s’ha assegut al costat seu. Ell se li apropa, agafa la maneta i tanca la porta. En fer-se enrera, la cara frega la de la noia. Que n’és, de diferent de les altres dues, tan barroeres! Li agafa la mà, però ella no li torna l’estreta. El deixa fer, però no hi posa calor. Ell fa el manyac. Diu, en veu molt baixa:
—Ens hem de tornar a veure…
I ella:
—Ja tens els teus amics…
Insisteix:
—Són uns pesats. Vull estar sol amb tu… T’ho asseguro… Dóna’m el teu telèfon. On treballes? Vindré a esperar-te…
Reflexiona uns segons. Té unes paraules a punt de deixar anar, però la sorprèn el silenci que s’ha fet darrera d’ells. Se n’adona. Gira el rostre i veu les quatre cares congestionades, expectants, esperant que ella parli per deixar anar rialles i comentaris per a tots els gustos. S’empassa les paraules, torna la cara endavant i diu, fredament:
—Adéu…
Obre la porteta i intenta sortir. Ell la reté per un braç. L’atrau cap a dins.
—Fes el favor! No te’n vagis, ara…!
Els altres tornen a callar. No acaben de comprendre per què ella vol baixar, però esperen que la situació s’aclareixi. En tot allò hi ha alguna cosa que ha de fer riure… Les paraules d’ell es retallen en la nit:
—… aquests no m’interessen. Vull que et quedis amb mi. Vull tornar-te a veure… No saps que…
I ella:
—I què més? Deixa’m anar, que els teus amiguets s’enfadaran… Corre, porta’ls a passeig i diverteix-te força!
Amb una batzegada s’ha deixat anar i tanca la porta furiosament. Per poc que no enganxa els dits d’ell, que es feien enfora en un intent fallit de retenir-la.
Darrera, tot és gresca, ara. Intenten de consolar-lo, de convèncer-lo.
—Has tingut sort!
—Quina mossa més llepafils! De qualsevol pa fa rosegons, aquesta!
I les noies també tenen la seva per dir:
—És una malagraïda! Jo, que la conec, t’ho puc ben dir… Mira que ni donar-te el número de telèfon…! Tu que et sacrificaves i la portaves a casa, que tenia pressa…
—Oh! I quina educació!; Ens planta i no diu ni bona nit!
Els deixa dir. Que vagin a pastar fang tots plegats. Mai més no quedarà amb ningú per a després del ball. Les coses, amb cotxe, semblaven més senzilles que mai. Les vegades que s’havia dit: «Veus?, ara, si tenia cotxe, això aniria sobre rodes…». Però avui, ni amb cotxe! I això que la noia s’hi havia posat bé de seguida… Llàstima d’haver-la trobada tan tard. Si la cosa hagués començat a primera hora, potser haurien fet prou coneixença i no s’ho hauria pres tan a la valenta… Però ara, aquesta, l’havia perduda per sempre. Li havia faltat empenta per a engegar-los a qualsevol lloc i quedar-se sol amb ella… Bé prou que hi anaven, tots, a la seva! Ell, amb cotxe, bé havia de fer el mateix i aprofitar les oportunitats… A més, tant que costava de mantenir! Si havia de seguir igual que abans, no valdria la pena de fer cap sacrifici… Valia més no pensar-hi i acabar el vespre de qualsevol manera… Fent de xofer, ja ho veia venir…
Quan és a punt d’engegar, un dels nois li diu que pari, que passarà davant. Aniran millor. Ho fa. Darrera queda el més desvergonyit entre les dues pàmfiles. Els passa els braços pels muscles i tots tres es diverteixen d’allò més. El qui ha anat a parar davant s’arrisca a agafar torticoli, perquè no para de mirar enrera. La cosa queda ben engegada. Ell, el del cotxe, no compta per a res. Ha de conduir i prou…
I consti que amb això de conduir ja té prou feina. Fa pocs dies que el té. Comença a revisar els seus coneixements automobilístics. Posa el contacte i engega. S’oblida de desembragar, empipat com està; el cotxe fa un salt però no arrenca. L’esbronquen. Repeteix la maniobra.
Surt a batzegades. En ve un altre pel centre del carrer i els ha d’esquivar. Se’n surten per casualitat.
L’home de l’altre vehicle es posa amb algú de la seva família. Ell es torna vermell, però no contesta. Val més deixar-ho córrer. Uns metres més endavant s’han d’aturar pel llum. Els dos cotxes queden paral·lels. L’home se’l mira amb menyspreu. Les dues noies se n’adonen. L identifiquen amb el d’abans.
—Mireu el perdonavides!; Ja es veu que no sap on té la mà dreta! Passerell! Més que passerell!
L’home, entre ofès i divertit, els engega tots a les cinc lletres. Les noies estan excitades. Volen baixar. Els respectius acompanyants prenen cartes en l’assumpte. La cosa es posa malament. Sort que canvia el color aviat i l’home desapareix, no sense haver deixat anar un irònic:
—Adéu, Nuvolari!
Allò no pot quedar d’aquella manera. Comencen a engrescar-lo que l’empaiti. Que ha de demostrar-li que és més home que l’altre i que no pot perdonar tantes ofenses seguides. Que tots s’avergonyiran d’ell si no els posa sobre la taula i li fa empassar les seves paraules. Ell, però, es disculpa:
—No puc, no puc córrer gaire, jo… A més, té raó… El cotxe encara és en rodatge, sabeu?
No en fan cas. Volen la pell d’aquell home! No li miraran més la cara, arribaran a no voler pujar més al seu cotxe, si no fa els possibles per atrapar-lo… De moment, els fa… Està a punt d’envestir una vella que travessa un pas zebra i se salva de miracle de no anar a parar sota les rodes de l’autobús… Per sort, quan desemboquen en un carrer força ample ja no es veu ni rastre de l’altre cotxe. Ells somriuen, satisfets, però no del tot:
—Ha tingut por, aquell brètol!
—S’ha amagat! Ha fugit!
Pensa que val més que s’ho prenguin d’aquella manera. Torna a la marxa prudencial que es veu en cor de mantenir tot controlant el vehicle. Comença a respirar, tranquil.
Més avall decideixen de baixar a prendre un refresc. Entren en un bar. Seuen en una taula. Les dues parelles estan d’allò més encaramelades. Elles els toquen la corbata, els arreglen el coll de la camisa, i ells les tenen ben engrapades… No sap on posar la mirada. Engoleix la beguda d’un glop i diu que va als lavabos. No li fan cas. Hi va, es mira al mirall i troba que fa cara de babau. Pren una resolució. S’ha acabat de fer el gamarús aquell vespre! Surt lentament i, en lloc de tornar a la sala, va a parar fora al carrer. Obre la porteta del cotxe, s’asseu, els fa botifarra mentalment i va per posar el contacte. Troba a faltar alguna cosa… És clar! La clau! No hi és…! Escorcolla totes les butxaques, però no hi ha manera de trobar-la. De sobte, comprèn…
Torna dins el bar i retroba les dues parelles, més tendres que mai: talment uns colomins. Espera que en tinguin prou i els segueix cap al carrer quan s’aixequen. N’està fins al capdamunt.
En ser al cotxe, un dels amics es treu la clau del contacte i la col·loca al seu lloc. S’explica:
—He vist que la deixaves posada i he pensat que valia la pena de treure-la… No fos cas que algun desaprensiu d’aquests que es dediquen a pispar cotxes…
Encara li ha de donar les gràcies. És tard. Li diuen l’adreça d’una de les noies. S’imagina que es posa la gorra de taxista i, amb resignació, es disposa a complir.
Marxen en silenci. Aviat són al lloc indicat. Salten del cotxe el noi que anava al seu costat i una de les noies de darrera. El noi fa:
—Ara torno…
S’allunyen uns quants metres. De dins el cotxe els veu que s’encauen en una portalada. El noi els ofereix l’esquena. Les mans de la noia apareixen agafant-li el clatell. Aixi, amb lleugeres modificacions, s’estan una bella estona. No els treu la vista del damunt. S’imagina, de moment, tot d’escenes en les quals els protagonistes són ell i la noia que l’ha plantat fa una hora. ¿Quina pega, també! I aquells dos, allí davant, sense recordar que ell s’espera, que ells —perquè n’hi ha dos mes, també, que ells l’esperen…—. Es tomba per comentar-ho amb els dos del darrera, però s’empassa les paraules. Es besen a cor què vols, els ulls en blanc…
Torna la mirada endavant i decideix esperar. Per fi, ja no pot més. Fa sonar el clàxon dues o tres vegades. Els de la portalada ni se n’adonen; en canvi, els dos de darrera l’escridassen:
—Que t’has tornat boig? Ximple! El clavaran una multa… Que no ho saps, que això no es toca, ja?
Torna a callar. Està disposat a acceptar-ho tot. Avui ho accepta tot. Però serà l’última vegada. Mai més no voldrà saber res amb ells… Amb el seu cotxet, bé prou que se’n sortirà d’ara endavant!
Hi ha un silenci profund, trencat només de tant en tant per algun sospir, o un gemec, de la noia del seient del darrera.
Passa el temps. Finalment, quan ja comença a endormiscar-se, apareix el de la portalada. La noia ha desaparegut. Entra al cotxe, a poc a poc, sense fer soroll. Li diu:
—Engega, però sense anar de pressa… No els destorbem…
En desembocar en una avinguda, el fa aturar i baixa.
De la vorera estant li diu:
—Això ha anat força bé, noi… Ja et trucaré dissabte.
Diumenge repetirem…
I un be negre, pensa! Es tomba de cara als altres dos. No s’han adonat de res. Els pregunta en veu alta:
—I ara, on voleu anar?
Separen els rostres. La noia fa:
—On ens hem aturat abans. Visc allí mateix…
Va per engegar, però el noi li diu que s’esperi. Salta al seient del davant. Parla en veu baixa.
Allò ha d’acabar d’aquesta manera… La sap llarga i ja no es veu en cor de defensar-se: que amb aquella noia tot havia anat de primera; que vés a saber fins on podria arribar encara; que la noia —encara que ho dissimulés molt bé— se sentia avergonyida per la presència d’ell, testimoni discret, però testimoni, en fi, dels intercanvis d’afecte…
Bé, baixa del cotxe, recomana a l’altre que sobretot vagi amb molt de compte i que el deixi al garatge on ja sap que el tanca cada vespre. Tot són seguretats, naturalment… No cal que es preocupi, no caldria sinó…!
Es troba sol, caminant per la voravia. Es gira. El seu cotxe ja només és una taqueta que es fon avinguda enllà. Es diu:
—Creu i ratlla! No m’enganxaran mai més! Canviaré de barri, de ciutat, però no vull saber mai més res amb ells…!
Enraona sol mentre camina. S’apropa a casa a poc a poc. De sobte, sent que el criden. Es gira. Són uns coneguts. S’apropa. Ja tant se li’n dóna el que li puguin dir. Ja no és possible que li prenguin més el pèl. Un dels xicots se l’emporta a part:
—’…anem en una festa a casa d’una d’aquestes noies. És una torre fora de la ciutat. Tot fantàstic. Ens ha fallat un de la colla. Una d’elles queda desaparellada… Ens fa falta un noi… Vols venir?
El cor li fa un bot. Però no se’n refia:
—La noia, què tal és?
—De bandera! Vine, que te la presento…
És un bombonet. Somriu. Simpatitza de seguida amb ella. S’engresca. No tot és perdut, encara. Però…
El qui l’ha cridat li diu:
—Au, vés a buscar el cotxe, que t’esperem…
Canvia de fesomia:
—El cotxe…?
—És clar! Ens fa falta un vehicle… T’he cridat perquè sé que en tens… Aniràs amb la noia i una altra parella…
—Així, així, no hi ha lloc en els vostres, de cotxes?
—No… Per això t’he dit que vinguessis… El que ens ha fallat havia de portar el seu, comprens? Vés de pressa que…
Se’ls mira amb cara de pena. Se sent desgraciat, com mai… Té ganes de plorar. Mira la noieta que el contempla, sorpresa. De sobte, fa un crit i arrenca a córrer: la seva figura s’esmuny en la fosca.