IV

La taula del menjador té unes faldilles que cobreixen les potes, neulides i passades de moda. Damunt el bufet hi ha el rellotge que mesura tranquil·lament un temps que llisca amb indolència. El sol il·lumina indiscretament el vidre, de manera que deixa veure una capa de pols considerable. La cartera d’anar a col·legi resta oberta, damunt una cadira i deixa endevinar llibres i llibretes barrejats desordenadament. Una vella fotografia familiar on es veu un home amb un bigoti arrogant i una dona tapada coll i tot i els cabells aixafats sota la feixuguesa d’una tannara monumental, que contemplen en silenci la mare i el fill. El nen està d’esquena a la paret, acorralat en un racó. No pot fugir. La mare el vigila amb atenció. El controla. No té escapatòria. Els quatre ulls es fiten i creen la tensió. El nen té la mà dreta que avança, i ofereix una moneda a la mare. Amb el braç esquerre, encongit, sembla protegir-se d’una possible escomesa. Ha passat ja dels ulls de la mare l’expressió d’indignació que li ha produït el furt, i ara el sentiment de justícia s’ha barrejat a un altre, més tèrbol, de venjança, i té una mirada terrible. I tot succeeix en un instant. Amb un cop de mà fa saltar la moneda de la mà del nen. Mentre se sent com dringa en caure per terra, ja té la mà dreta del seu fill entre les seves i li clava una agulla de cap als dits, una i altra vegada. La sang, jove i inexperta, sembla que encara l’excita més, i continua el càstig. La mà petita no es gosa retirar. Queda tan encarcarada com la resta del cos. No se sent ni un crit, ni una exclamació.

És cosa d’un segon i queda ja lliure. Però no es mou. I la mà oberta queda a l’aire. I una gota llisca de cada dit i s’ajunten totes cinc al palmell. I els ulls infantils la segueixen en èxtasi, fins que s’adonen que és vermella, que és tèbia, que és seva.