X

El lavabo desprèn la fortor acostumada. Per terra hi ha algun bassiol de l’aigua corrent que, per excés de pressió, salta de vegades i cau per terra. Es dirigeix a la pica mentre es corda la granota. L’aigua raja per l’aixeta i cau damunt les mans. De moment, frega amb interès, fins que s’adona de la inutilitat del seu esforç. Les mans, que han pres definitivament una tonalitat negrosa, amb unes ungles que, malgrat estar arranades, marquen la línia fosca del límit, reben parsimoniosament el líquid sense donar mostres de fer-ne cas, i l’escupen sense fer res més que embrutar-lo, sense perdre, però, la seva condició de cosa bruta i ennegrida. Quan aixeca el cap es contempla al mirall. Un mirall esquitxat que reflecteix a penes els trets del seu rostre. Té cara de nen, perquè es pot dir que encara ho és. Però una expressió greu, de vell, solca el rostre en totes direccions. Uns moments, potser se n’adona. Intenta de dibuixar un somriure, i el vidre torna la imatge d’una ganyota grotesca. No en sap. I s’hi aplica. Gairebé ho aconsegueix. Se sent alleujat. La rialla es fa més ampla, més oberta. En aquell instant s’obre la porta i, amb la veu aspra i ronca de l’encarregat, torna el soroll de les màquines, el brogit de la sala del costat, i torna també l’expressió de sempre al rostre, davant el record del que hi ha a l’altra banda. Reté la mirada al mirall mentre li passen successivament pel cervell els moviments de les peces metàl·liques, glàndules i músculs de l’horrend gegant que li vibra sota les mans. A través de la humitat que encara hi resta de l’aigua del lavabo, sembla percebre el contacte glaçat, deshumanitzat, dels estris que mou, ara ja d’esma. Es veu, de panxa enlaire, amb el monstruós setrill, engreixinant les vísceres malaltes del gegant, i sent als dits la dolorosa escomesa del monstre que es defensa, impassible, i clava i punxa, i fereix i colpeix, impertorbable, indiferent, fins a lliurar sense esforç el producte que ha covat.