XX

El carrer és el mateix de sempre. Potser la façana de les cases és més bruta que abans, però és natural, havent-hi passat també el temps. No es veu cap cara coneguda. Tots els que s’encreuen amb ell són gent que pertanyen a d’altres carrers i que ara hi són de passada, també. Però ell, interiorment, s’hi sent atret. Molt atret. Quan és davant de la casa on va néixer, es para uns instants. Mira enlaire. Veu el balcó. Com sempre, nu, pelat. Orfe de testos, amb les velles persianes descolorides i la part inferior escantonada. Els ferros rovellats. Algú surt de l’escala, d’aquella vella gola de llop que l’engolia cada dia, en sortir de l’escola, i ell desvia la mirada i camina unes quantes passes, de por que no el coneguin. Torna a parar-se, però, fascinat en aquella contemplació. La persona que ha passat li porta vells records. Està envellida, però. No l’ha reconegut, a ell. Ara, ningú no el reconeixeria. Ni els més veïns, ni aquella amb qui havia arribat a tenir algun tracte més cordial que el de simple veïnatge. Han passat massa anys i massa coses. Tampoc no té ganes que el coneguin. S’aixeca les solapes de l’americana, vella i gastada, ratada pels colzes, i ensorra la cara, jove però xuclada, els pòmuls molt sortits. Es mira el pedaç que cobreix l’esquinç que hi havia als genolls. Fa un esforç per allunyar-se, però les cames no el saben obeir. Torna la mirada cap aquella porta, cap aquelles finestres, i li arriben a la memòria figures de persones ja desaparegudes, el record de les quals ha esdevingut suau pel pas del temps. En veure sortir un infant, talment un marrec, fora al balcó, el rostre s’endolceix i pren, uns segons, una serena expressió de pau. Es repenja d’esquena a la paret i no sap treure els ulls de l’edifici. Tus molt seguidament i ha d’abaixar el cap, que li pesa massa. Comença a tremolar i li ve un petament de dents. Se li entelen els ulls i una llàgrima llisca cara avall, en tombar la cantonada, quan veu, ja de lluny, la casa per darrera vegada.

* * *

Quan ha acabat el reconeixement, el grup s’ha desfet i cadascú va a fer la seva via. La infermera, però, abans de reintegrar-se al servei normal, refà el camí i torna al costat del llit del malalt de les fotografies. Abans d’arribar-hi li fa l’efecte que dorm, però quan és davant d’ell s’adona que s’ha acomplert el que el malalt havia anunciat feia una estona. Per la posició de les fotos i de la mà, sembla com si hagués tingut temps de veure-les totes, ja que estan escampades, sobre la gira del llençol, i la mà en reté una solament. Els darrers esforços d’aquell cos sense vida s’han concentrat en la mà i han fet que premés aquell trosset de cartolina fins a deixar-lo rebregat. En arrugar-se la foto pels efectes de la crispació de la mà, la cara que hi figura s’ha contret i sembla que faci una ganyota grotesca que contrasta amb la serenitat que desprèn aquella cara austera, absent i sense vida, que sobresurt del coixí.