UNA FEINA COM UNA ALTRA

L’home està repenjat en un dels arbres que limiten les vores de la carretera. Estàtic. El seu cos, encastat a la immòbil silueta vegetal, és a punt de començar la feina. Amb els nervis en tensió, té la voluntat a punt de portar a terme el treball d’aquell dia. Fa uns moments que ha rebutjat dues motos que han passat molt de pressa, un autocar que fa la línia de la costa i un parell de cotxes de poca presència.

Ningú no s’ha adonat d’ell. Silenciós i amatent a qualsevol soroll, esguarda impàvid la línia de la carretera, cinta d’asfalt que reflecteix la llum de la lluna.

Després se sent, llunyana, la remor d’un vehicle que s’apropa. L’home surt del seu refugi, i la seva ombra es projecta entre la de les plantes. Deixa enrera el marge i s’enfila al turonet. El vehicle que es perfila a la llunyania sembla de categoria. Baixa de pressa, camina unes passes més i es col·loca a l’altre cantó de la corba que fa la carretera en aquell indret.

S’aguanta la respiració. El cotxe ja és allà mateix. Sent com disminueix de velocitat per poder enfilar millor la corba. Veu els llums, poderosos. És, en efecte, un cotxe de luxe: el que ell esperava. Sap el seu paper. No s’hi pensa gens. Fa un pas endavant i és escomès pel vehicle, que no ha pogut endevinar aquella maniobra.

El xofer ha intentat d’impedir l’inevitable, però no hi havia res a fer. El peu ha enfonsat el fre al màxim, i amb el volant ha provocat un canvi de direcció fora de tota prudència. El vehicle queda, panteixant, com una bèstia ferida, a un tel de ceba de distància d’un dels arbres més poderosos. L’esforç a què ha estat sotmès per l’obligada maniobra l’ha capgirat totalment de la ruta que portava, i ara ha quedat travessat al mig de la carretera.

El xofer, lleugerament commocionat per l’impacte nerviós i pel cop que el volant li ha clavat a les costelles, tarda uns segons a refer-se. Es palpa, sense adonar-se’n, amb la intenció de comprovar, sumàriament, si s’ha trencat alguna cosa. Després, en passar-li l’astorament inicial, recorda que el vehicle ha envestit un cos, un home, segurament.

Obre la porta, i d’un bot, es precipita a la pista. No se sent res. Un xic desorientat, cerca inútilment davant seu. Després es tomba i veu, per terra, prop de la cuneta, una massa quieta.

La lluna es filtra entre les branques dels plàtans i el xofer s’apropa, decidit, en aquella direcció. Per terra jeu, de qualsevol manera, el cos d’un home que, per la manera d’anar vestit, sembla un captaire. És un espectacle depriment. És un amuntegament de robes esparracades que deixen veure tires de carn magra i ferida. Dels llavis prims i pàl·lids, raja un fil de sang, que és com una taca en aquella cara de cera, les galtes sense afaitar, els cabells llargs i embolicats. Té una orella esquinçada.

El xofer el voldria ajudar, recollir. No sap com posar-s’hi, no sap com ho pot fer per arreplegar-ho tot d’una vegada. És com un conjunt de peces que es podrien esgarriar al més petit contacte.

Se sent un soroll de lluny, i el xofer endevina que s’apropa un altre vehicle. Empeny amb cura el cos cap a la cuneta i corre cap al cotxe. L’engega i fa la maniobra necessària per a situar-lo correctament a la carretera. El treu de la proximitat de la corba i, malgrat un breu desig d’engegar-lo i de desaparèixer, torna enrera, a peu, per fer-se una idea de la gravetat del ferit.

S’hi aboca al damunt i, al cap d’uns segons, veu com l’home, a poc a poc, obre els ulls…

Li costa de fer-ho. Més: quan està segur que els té oberts, encara no veu res. De mica en mica, però, algunes de les ombres que han aparegut després prenen una forma vaga i inconsistent, difícil d’identificar. Tot li fa mal. A la boca té una sensació de dolçor a punt de provocar el vòmit d’un moment a l’altre. Una salivera espessa i llefiscosa, tebiona, es projecta enfora sense aturador. I les ombres ara han pres moviment. Allò que té al davant és un home. Ell, ara, dintre la boirina del record, pensa que esperava un home que hauria de baixar d’un cotxe. Aquesta figura que té al damunt, que el mira de fit a fit, és l’home esperat. La feina, avui, s’ha complert. Però no pot pronunciar el que sap que ha de dir i que arrodoneix la tasca. Intenta d’obrir la boca per dir alguna cosa, però ell mateix no pot reconèixer en aquells sons guturals l’esquema lineal d’unes paraules apreses de memòria que bullen al cervell. L’home se’l mira. Se’l veu indecís. Fa cara de bona persona. Sap que ara és el moment oportú de demanar la retribució. Té les paraules a la punta de la llengua, però no poden sortir. Torna a obrir la boca, però sent només aquella salivera que s’escapa. Ha de dir alguna cosa. Ha d’aprofitar aquells moments, ferir el cor de l’home, com l’home ha ferit el seu cos. Recorda. El cos ferit. Molt ferit. Massa. Se sent desfet, separat dels racons més allunyats del seu cos. No pot experimentar dolor als peus, perquè el seu cos sembla que acabi a partir del coll. Tot el dolor s’ha concentrat al cap. Ja no sap si li queda cap altra peça, cap altre membre. No pot aixecar el cap per comprovar-ho. No pot fer cap esforç. Se sent més vell que mai. Més cansat que mai. Davant seu, només, en la foscor de la nit, veu una silueta d’home que s’ajup damunt seu.

El xofer està esgarrifat. Sembla que no hi hagi res a fer. Aquell pobre cos del captaire està terriblement mutilat. Però no pas com a resultat de les ferides que li ha produït el cotxe que ell condueix, sinó que té un braç acabat sense mà: al lloc del puny hi ha un monyó cicatritzat. Al mateix rostre, sota els espais que cobreix la sang que llisca, s’endevinen horribles solcs llaurats en d’altres ocasions. Per altra part, la sotragada de fa uns minuts l’ha baldat completament. Se’l sent respirar amb dificultat. La sang no deixa de lliscar per les comissures del llavis i, de tant en tant, una glopada amb espessos grumolls fa entendre que, per dins, les vísceres han perdut l’equilibri.

El xofer no sap què fer. Mira fascinat aquell rostre inexpressiu, aquells ulls oberts que potser no veuen res, i intenta de desxifrar els sons que la boca, un moment, ha intentat deixar anar.

Treu un llumí de la butxaca i, després d’encendre’l, l’apropa al rostre. El passa per davant dels ulls del ferit. Els ulls es tanquen amb horror.

L’home que té al davant s’ha bellugat. Una petita cosa brilla a la mà d’ell. S’apropa al rostre. Enrera, cal fer-se enrera. Hi ha perfil. L’única defensa és desfer-se d’aquella visió. El foc s’apropa. No voldria veure’l. És perillós. Intenta de clavar el cap en terra per defugir aquella monstruosa visió lluent, però no ho aconsegueix. Tanca els ulls i encara reté uns segons aquella imatge vermellosa. Ara, a poc a poc, s’enllaça amb una altra de passada ja fa uns quants anys, però mantinguda sempre vivament al record, perquè com tantes desgràcies, va marcar una fita en el seu destí. Desastre, foc, incendi… Tot lliga en el seu record. Cada vegada, però, hi ha hagut un contrapunt suau, fet de sales pintades de blanc, de llits metàl·lics, de robes blanques, d’infermeres vestides també de blanc. El seu etern contrapunt, fet del vermell del foc i de la sang, oposat al blanc del consol i de la reparació.

A poc a poc pren consciència del seu cos, ara, amb els ulls tancats, i recorda d’un a un els accidents que ha protagonitzat. La vida, però, no havia estat sempre així. Hi havia hagut també colors suaus, que anaven entre el vermell ardent i el blanc apaivagador. Els dies tan llunyans de la infantesa. Un riu. Una barca. Uns arbres. Un prat. Un paller. Uns nois. Un gos…

Però això va passar aviat. Després va venir tot. La feina, la primera de les feines. La il·lusió i el cansament. L’esforç i la suor. La bastida i la caiguda. I el principi de tot. El llit. La cama ja sempre més curta que l’altra. La ironia de la gent: «Mira-te’l, fa pela i deu…!». I després un altre color fatídic: el negre. El plor i les llàgrimes. I, més tard, la ciutat. La serra, amb el xiulet estrident. I, primer, un dit perdut. Després, un altre. I el blanc, i el repòs. La mà infectada. El perill de gangrena. L’amputació. La inutilitat. La temporada dels encàrrecs, pesos petits, portats amb una sola mà. La pena i la llàstima. I un dia el foc. La carn socarrimada, els cabells com el ble d’una llàntia. I més blanc, i més llits, i més còfies…

Ja no sent la proximitat del foc. A poc a poc torna a obrir els ulls i veu l’home, aquell home al qual ell ha dedicat aquell dia el seu treballi, que roman quiet, encara indecís, pendent dels seus moviments. Sap que hauria de bellugar-se, de plànyer-se. Sap que hauria de dir aquelles paraules tan ben estudiades, que tan bé penetren a les mentalitats de la gent que va amb cotxe. Però no surten. Se les sap de memòria. Sap quins gestos ha de fer amb la cara. S’ho ha estudiat davant el mirall. Sap quins són els gemecs més segurs. N’ha estudiat els efectes sobre el terreny, a cada nova mutilació, a cada nova ferida…

El xofer sap que l’hauria d’agafar a pes de braços i portar-lo al cotxe per deixar-lo al poble més proper on hi hagués unes mínimes garanties sanitàries. Malgrat tot, no s’atreveix a tocar-lo. Segueix, de genollons, amb els ulls fits en els de l’altre. Voldria intentar de conversar amb aquell home. Voldria que els llavis del captaire li diguessin que ell no té cap culpa en aquell accident. Que ha estat una imprudència de part seva. Voldria que l’home pogués tenir encara prou domini per a poder omplir una declaració que l’alliberés de tota mena de culpa. Sap positivament les conseqüències que pot tenir per al seu esdevenidor aquell accident. Quan veu que el captaire torna a obrir els ulls, s’explica, però no és un diàleg, sinó un monòleg. Diu el que pensa, i ho diu més per ell que per l’altre. Ha de buidar-se, encara que l’altre no el senti; necessita justificar-se, encara que només sigui amb ell mateix…

—… tu saps que no ho he fet expressament. Jo més aviat diria que és culpa teva. No vull pas que te la carreguis, no! Potser no és culpa de cap dels dos. Tu, que estàs força tronat, potser no hi sents massa, i per això has sortit a la calçada al moment que jo tombava. Però jo he seguit totes les indicacions del codi: he afluixat la marxa, he fet el canvi de llums, he tocat la botzina un bon tros abans… I ara, què em passarà? No et puc deixar aquí al mig i fugir. No estaria bé. Jo en puc sortir malparat, però tu hi podries deixar la pell… Per altra part, no sé ni com agafar-te… Si em podies dir alguna cosa, si m’informaves de com et trobes… No sé concretament què tens… Tu, ara, pateixes molt, però jo estic molt preocupat. Molt. Per tu i per mi. És difícil de trobar una bona feina! Ara anava a buscar l’amo. Potser ja m’espera. Si arribo tard, no voldrà saber res… Potser no saps com són els amos, perquè vivies la teva vida, independent… Si ho explico tot, em diran que per què m’he aturat. Que, si no tenia culpa, t’havia de deixar com un gos… Ja sé que jo també sóc culpable, perquè això és el primer que he pensat. Però ara no puc. Els teus ulls em seguirien pertot arreu. No podria fer un pas darrera el volant sense que et veiés sortir de la fosca i precipitar-te sota les rodes… El cruiximent dels teus ossos sonaria amb estridència a cada volta que fessin… Jo sóc un xofer, pagat, mal pagat, i no sé què fer amb tu, que no sé ni qui ets, ni sé si t’he fet gaire mal… Si em sents, però, si és possible que dins la teva inconsciència entenguis alguna de les paraules que et dic, jo, germà, et demano perdó d’haver-te envestit. Voldria que em creguessis i que, si un dia pots declarar a favor meu, ho facis, perquè em fa l’efecte que ho necessitaré…

Mentre parlava, havia pres un determini. Va passar els braços per sota d’aquell cos tan desfet, i l’aixecà amb facilitat. Gairebé no pesava gens. El va portar cap al cotxe.

Ara se sent més trasbalsat. En sentir-se enlairat, en comprendre el to humil de les paraules d’aquell home que l’ha agafat amb afecte, ha comprès el seu lamentable error d’aquell vespre. Comprèn que no hi ha res a fer. El to de les paraules indica que l’altre és un home manat, que no és l’amo del cotxe. El mateix to, suau, ple de condol, li fa entendre que no és dels qui ho podrà arreglar tot amb diners. Per altra part, també, el dolor que sent ara per tot el cos, del qual li ha tornat plena consciència, li fa entendre que està molt greu. Reconeix que ha calculat malament la distància i que el que hauria hagut de ser un lleuger fregadís amb els parafang del cotxe s’ha convertit en un veritable accident. Està molt malament. Li ha fallat la tècnica. Ja és massa vell per a aquella feina. El lleuger sotrac amb el costat del cotxe i el salt enrera no s’han pogut portar a terme. Ha quedat empresonat sota les rodes, s’ha sentit arrossegat per terra, i el cap ha petat contra les soques dels arbres.

A més, l’home del seu davant és també carn que sofreix. Lamenta la grotesca equivocació. Aquella professió no vol despertar sentiments humanitaris, ni vol sentir-se tractat com una persona, amb dolcesa i amb comprensió. Vol desvetllar, únicament, ràbia i indiferència. Després, ganes de tapar l’accident. Ganes d’indemnitzar i de quedar tranquil. Després vol, naturalment, un altre llit blanc. El preu havia estat sempre suficient: un tros esqueixat de la seva carn per un bon sou i una temporada de llit. Era el preu del seu treball des que no era bo per a cap més classe de feina, des que el seu cos havia quedat inútil per a fer el mateix que feien els altres homes.

Ara sofreix molt. Sembla que de cop hagi recuperat tots els membres perduts a través dels anys. Tots li recorden el sofriment de quan va perdre’ls per separat. Sent de nou la serra que sega els dits de la mà que ja no existeix. Sent les flames que rosteixen els pèls del pit. Sent com s’encongeixen els ossos de la cama més curta… No pot més… De les pregoneses de l’entranya treu un crit paorós que trenca el ritme de la cursa del xofer en direcció al cotxe. Se sent posat en terra altra vegada. Veu els ulls de sofriment de l’home que té davant seu, uniformat. Se’l mira. Veu que té por: ho diuen els ulls, marcats per la humilitat. S’esforça per darrera vegada i aconsegueix de dir dues paraules seguides que l’home entén:

—Salva’t! Fuig!

I tanca els ulls novament, per sempre.

El xofer agafa la mà i cerca el pols. No el troba. Resta uns instants indecís. Sospira, alleujat. Té remordiments de sentir-se’n.

El xofer s’aixeca i es posa a córrer cap al cotxe.