EBRI TOTAL

Es pot dir que no s’ha adonat que es moria. Tot ha anat de pressa. Aquell cansament, aquella indolència, aquelles ganes de no fer res, tan freqüents, no feien pressentir l’aparició sobtada i freda de la mort. Ell ha pensat, potser, que estava a punt d’endormiscar-se. Se sentia pesat, com de costum. L’estómac bullia. Els ronyons assenyalaven amb una punxada la seva existència. Una certa opressió al cor manifestava un antiga queixa, sempre latent.

En ajeure’s, però, disposat a passar una estona dolça, havent dinat, no podia esperar que es produís allò. Ara, ja tot ha passat. Ja no pot ni esperar ni recordar.

A la cambra, silenciosa, penetra una llum migrada per la lluerna que hi ha gairebé tocant el sostre. Hi ha un vidre gruixut, aprofitat d’alguna claraboia trencada. En un principi, potser no havia quedat ben encaixat en la mica d’obertura, dalt al sostre, per dins, i arran de terra, des del carrer. Però la pols, la terra, l’aigua, el temps, en fi —subtil artesà que ho arregla tot—, van fer una massa compacta que emmarca el vidre gruixut, com un màstic, i que el deixa perfectament clavat a l’obertura. A més, hi ha una reixa que impedeix que el vidre es faci enrera.

I la claror que passa per aquest vidre és mínima. Des de fora al carrer, un observador, per curiós que sigui, no podrà penetrar en la intimitat de la cambra, ja que no es veu res. Res no indica que dins, a l’altre costat, hi pugui haver una cambra, una vida… És una paret completament llisa. Separa el carrer d’un altre món. Sembla més aviat la paret d’un magatzem, d’un petit local abandonat. I dins hi ha hagut una vida. Una vida que s’hi ha mogut molts anys. Ara acaba de fondre s, de desaparèixer, per bé que la presencia física encara es manifesti amb un cos que hi ha ajagut damunt el llit, amb la boca oberta, com si no s’amagués de fer un badall grotesc, llarg i inexpressiu.

I aquesta vida s’ha desenvolupat de fa molts anys darrera aquella paret escrostonada, guixada i bruta, que desdiu de la moderna avinguda que ara, avui, s’exhibeix com un nou ric en un indret fins fa poc tan humil. Només ha calgut l’ajuda de mans barroeres que han esmicolat una dotzena d’edificis, i s’han unit dos carrers amples fent-ne un de sol en una encaixada no massa cordial en l’única presència d’aquelles velles cases, massa baixes, massa estretes, massa pobres, que ja no podran resistir les empentes d’un nou món que neix als voltants.

De moment, però, mentre els autobusos passen rabents, mentre d’altres vehicles exhibeixen unes velocitats absurdes on només fa quatre dies que hi havia un hort, un jardí, un llit, una gàbia d’ocells, encara no hi ha hagut temps d’arranjar l’aspecte de l’avinguda. Només han deixat com cal la pista, l’indret pel qual els vehicles han trobat un nou camí per a realitzar proeses mai no pensades. La voravia que correspon a la paret on hi ha la lluerna arran de terra és tota de terra, és tota de fang, quan plou.

Dos dies enrera, només, ell encara va tornar de la feina sota la pluja, va deixar a l’entrada i per tot el passadís un rastre de fang que es barrejà amb el que hi ha anat acumulant en molts d’anys…

Ara, de moment, ja no hi haurà més fang. Més ben dit, ell ja no en portarà més amb les seves velles i pesades sabates. Unes sabates que no es treia ni per dormir, a l’hivern, i que encara porta posades ara.

I ara ho sembla, que dorm. Sí, i que badalla. I, si no hagués estat perquè acaba de morir, ara dormiria, ara badallaria, ara portaria igualment aquestes enormes sabates.

Tota la vida que ha entès molt en sabates, però no s’ha preocupat mai de les seves. S’ha passat tota la vida adobant les sabates dels altres, sense dignar-se a fer una petita reparació a les seves.

Les sabates dels altres han estat el seu pa. I el seu vi, i el seu tabac, i la seva llar, i el seu cafè, i el seu amor.

Era un home alt, gras, de cabells negres i ulls clars. Una cara bovina, un posat desmenjat, absent, una mirada sensual. Els llavis molsuts, sempre humits. Aquells cabells foscos, espessos, agitanats, més aviat recargolats, sempre llargs, molt llargs. I sempre amb una barba de tres dies, i alguns solcs al rostre, encara més pronunciats per la suor greixosa que s’hi detura i que es torna fosca. I unes mans fines que no lliguen amb la resta: fines però plenes de durícies. Impossible de fer-les tornar del seu color natural. Els tints que fa anys que ha vessat damunt les sabates dels altres hi han deixat la seva empremta, que mai no ha fet res per esborrar. I tenia, té, una panxa voluminosa, plena de vísceres que sempre ha maldat per omplir i per tenir satisfetes, i un cervell pel qual no ha passat mai cap altre pensament que adquirir el que feia falta a aquell cos que hauria pogut ser poderós, però que ha estat indolent, aviat satisfet.

I ell, ara, encara és tot això, malgrat que sigui mort. I, si no és tot això, ho sembla, perquè, com cada tarda, havent dinat, sembla que fa la seva horeta de migdiada. Una horeta llarga, que de vegades s’ha convertit en dues… Abans quedava limitada sempre per l’aparició del mosso així que s’allargava massa: calia obrir la botiga…

La botiga! N’havia tinguda, certament. Amb mosso i tot, i un petit aparador, sempre amb les mateixes capses de betum, opaques per la llum del sol que hi queia de ple; els mateixos cordons, plens de pols, de color diferent del d’origen; un cartró arrugat que anunciava una marca gairebé il·legible, presidida per un animal de banyes recargolades; un petit rètol que especificava amb sintaxi original que s’adobaven sabates i d’altres articles del mateix ram… Una densa capa de pols s’havia sedimentat al terra de l’aparador. A la botiga hi havia hagut unes prestatgeries i un petit taulell, buit per la part de dins, on s’acumulaven parells i parells de sabates de totes les mides, de tots els colors, i on era dificilíssim de trobar el que corresponia a la persona determinada que en aquell moment s’esperava dreta, a l’altre costat. Sovint s’ajornava aquella enutjosa recerca amb una frase que tot ho arreglava: «Encara no està! Torni demà…». La botiga, sí. Aquest cos mort que jeu, i que ja no pensa ni espera, havia tingut una botiga. I un mosso.

Quan van tirar a terra la casa per fer-ne una altra de més gran, va recollir aquells diners amb què el van indemnitzar. No sabia què fer amb tot allò. Mai no n’havia vistos tants de junts. És clar que no n’hi havia per a obrir una altra botiga, però això ja no l’havia preocupat des del moment que trobà l’oportunitat d’establir-se al costat mateix, en una mena d’escaleta on, en lloc de porteria, hi havia una raconada on instal·là el vell taulell. Col·locà a l’entrada el mateix rètol que havia conegut dies més gloriosos a la botiga ja desapareguda.

En aquell nou cau, només hi cabia ell. El mosso es va fer fonedís de la mateixa manera que la botiga, els prestatges, les cadires, l’aparador… Ja només quedava el taulell i una fila llarga de parells de sabates, o de sabates desaparellades que s’arrengleraven sense ordre ni concert.

Perquè, de sabates, continuava havent-n’hi. Tenia bones mans, deia la gent de les cases properes. En efecte, les mans eren bones. No lligaven amb la resta del cos.

Semblaven mans d’artista, fines, punxegudes. Quan clavava un clau al taló d’un escarpí, mai no necessitava modificar la posició de la punta. Amb un cop d’ull la posava al lloc precís i, després, amb un cop de martell l’ensorrava hàbilment fins a la cabota. Un parell de cops més i ja podia anar per un altre…; Era un espectacle veure’l treballar! Gros, feixuc, pesat, semblava que no s’havia de poder bellugar, d’actuar amb agilitat. Ah, però, allà jugaven les seves mans! Amb traça, àgils… Com quan feia la partida de dòmino, com quan pelava patates a la cuina de casa seva, com quan destapava una ampolla de conyac, com quan, tot fent l’amor, amanyagava el cos d’una dona…

Els diners de la indemnització s’havien fos d’una manera o altra. No se n’havia penedit mai. Els diners, calia guanyar-los. Els altres no valien res… Havien durat poc. Algú o altre se’ls havia emportats, a grapats. Llavors, però, sense mosso, en establir-se en aquella entrada, havia perdut categoria. Ja hi havia qui no recordava que tenia bones mans, ja hi havia —elles— qui no gosava entrar en aquella escala fosca com una gola de llop i posar-se davant aquell home que feia por, il·luminat per un llu-met petitó, aquell home que no tenia gaires paraules, però que mirava, allà dins, profundament, que despullava. Continuava tenint clients, naturalment, però l’estrella ja declinava. Tenia els més addictes i també algunes de les que es deixaven despullar. Havia perdut categoria i no se’n planyia. Les coses anaven com anaven. No es podia forçar el destí. A més, sempre estava content. No. Content, no. Igual. Si, sempre havia estat igual. Abans i ara. Necessitava poc. S’adaptava. Quan hi havia hagut força, tot se n’havia anat. Ara, que guanyava menys, tampoc no feia estalvis. No es preocupava d’això. Ni de res. Vivia. Es conformava.

La vida, davant seu, era una aventura continuada. No s’estranyava de res i s’estranyava de tot. Un client nou, un client vell, que entrés a l’escala on treballava, el sorprenia. I, en canvi, no el sorprenia que tingués feina encara, poca, menys, però suficient per a viure.

I la seva vida, tot i ésser igual, era diferent. Tot i que cada dia feia el mateix, tot semblava nou. Cada dia, en haver de prendre una decisió, prenia, naturalment, la que li imposava la força de la rutina, però la prenia com a cosa nova. I les seves decisions eren elementals, primàries, i es referien a fets sempre tan concrets com anar a treballar, plegar, dinar a casa o al bar, jugar al dòmino, fullejar el diari, dormir, fer l’amor.

Aquella decisió final, la mort, no havia hagut de pensar per a prendre-la. S’havia presentat de sobte, estranya a la seva voluntat, però no del tot mancada del seu consentiment. Estava d’acord amb tot. Tot era natural, perquè la seva vida era feta d’actes naturals, només.

Cada migdia, quan tancava la parada, sortia al carrer. Passava per davant d’on hi havia hagut la botiga, la seva botiga, però ell no hi pensava, ni s’admirava de trobar, en lloc del seu vell aparador, tan ple de pols, d’altres de barrocs, carregats de gèneres diferents, atractius, estimulants. Ell seguia el seu camí, que el portava a una botiga de queviures o al bar, si es volia fer el dinar ell o si se’l menjava en algun establiment.

Si havia dinat al bar, després, sense fer cas dels qui li proposaven que es quedés a fer una partideta, se n’anava cap a casa, a fer la migdiada. Travessava un parell de carrers, en seguia un altre en línia recta i, ja sense deixar la voravia feta de terra o de fang, arribava a la porteta de fusta que deixava passar a un altre món.

Obria amb una clau gran, pesant, com aquelles que els representants d’una ciutat ofereixen als visitants il·lustres. Una clau que li calia portar penjant d’un cordill, perquè foradava totes les butxaques. Després de tancar la porta per dins, deixava enrera un món diferent, tranquil abans, quan encara no havien obert l’avinguda, i hostil i sorollós ara, després del pas de les brigades de demolició.

Hi havia una mena de pati, una eixida, amb una figuera que ho cobria tot. El terra era ple d’herbes que creixien desordenadament, altes, grogues, les més velles, i verdes, les més noves. Eren herbes que havien nascut per voluntat pròpia i no pertanyien a cap espècie determinada. Hi havia un gran aiguabarreig. En algú racó més proper a la paret, unes mates recordaven uns geranis. Efectivament, molts anys abans, quan hi havia la vella, n’hi havia hagut, i aquelles herbes actuals eren rebrots en plena decadència. La figuera, però, d’ombra poderosa, oferia un to una mica especial a aquell ermot ple d’herbotes, a través de les quals es dibuixava un camí cap a l’entrada de la casa, fet per les trepitjades de l’home.

Dins la casa hi havia moltes coses, començant per una porta que no tancava massa bé, amb una de les frontisses desenganxada de la paret, i per a tancar la qual calia empènyer amunt per tal d’encaixar els dos batents. Després de travessar-la, una sala gran, que havia estat el menjador, i que ara només servia de passadís cap a la cambra i a la cuina.

A la cuina, per terra, fent de niu dels escarabats, llaunes de sardines buides, residus de verdura, ossos, crostons de pa sec i florit, closques d’ous… i, damunt els fogons, ansats, pots i una paella, junt amb uns plats d’alumini, amb residus de menges ben diferents, seques i enganxifoses. Per terra, als fogons, a la pila d’escombraries, hi havia tota mena d’ampolles. De vi, d’aigua mineral, de medicaments, de conyac. Alguna de xampany, també.

Fora al pati, en un racó, sempre seguint el camí que el pas de l’home havia dibuixat damunt l’herbei, s’arribava immediatament en un petit annex on hi havia la comuna. La porta, arrencada del bastiment, es repenjava a la paret. L’espai que limitaven els tres envans i el petit sostre era ple de teranyines antiquíssimes, a través de les quals s’obria un forat que corresponia a la silueta de l’home que diàriament hi feia alguna visita, de dia o de nit.

Dins la cambra on ara jeu mort, amb aquell badall grotesc a la boca, hi ha una bombeta que penja del sostre lligada amb un fil d’electricitat Per terra hi ha diaris apilotats en desordre, alguns ja rosegats per les rates que nien en algun racó ignorat, i que s’atipen amb notícies de deu o quinze anys enrera. També hi ha un grapat d’ampolles damunt les rajoles que originàriament havien estat vermelles. Al llit hi ha un parell de matalassos que amb la col·laboració del somier fan un buit al mig, un clot on el seu cos encaixa perfectament. No hi ha llençols. Potser si buscàvem pels racons de la cambra en trobaríem algun, per terra, o damunt una pila de diaris. Al llit hi ha flassades, un parell o tres que sempre es posava o treia a mesura que el temps canviava, si és que en realitat se n’adonava. Últimament, igual que ara que és mort, sempre es ficava al llit vestit i es cobria amb les flassades.

Avui, però, que fa calor, s’havia tret els pantalons. Els té posats a terra, al costat per on s’ha ficat al llit, i resten encarcarats, acostumats com estan a les seves cames gruixudes, lleugerament arrugats, en forma d’acordió, i ofereixen generosament els dos forats dins els quals ja mai més, per pròpia voluntat, no posarà els peus, les cames, les cuixes.

És en aquest mateix llit on ara jeu i on l’hem trobat mort, on d’altres vegades ha fet l’amor. Perquè, malgrat tot, també ha tingut els seus èxits sentimentals. Des d’una vídua, rossa oxigenada, que volia posar una mica d’ordre en aquella casa i en aquella vida, fins a una minyona que no podia treure els ulls d’aquelles mans tan fines, passant per d’altres dones que, de franc o pagant, havien seguit el mascle fins al seu habitacle, ell havia deixat fer, gairebé indiferent, esperant que arribes el curt espai de plaer per a acabar d’arrodonir un dia en el qual, així, havia acabat de satisfer les seves necessitats.

Ara ja no sent res. Resta ajagut, amb la boca oberta, i ja ni espera la mà que hagi de tancar-la, i que qui sap quant trigarà a arribar. De moment, hi ha silenci, una quietud que s’interromp quan a través de la paret es filtra l’estrèpit d’un vehicle pesat que circula per l’avinguda a tota marxa.

Ara és l’hora que hauria d’anar a obrir altra vegada la parada que té en aquella escaleta. Ningú, però, no s’estranyarà massa de la seva falta de puntualitat. Potser aquella tarda no passarà gaire gent a portar-li feina. Potser no aniran massa clients a reclamar-li el gènere lliurat dies enrera.

L’endemà, quan algú, més observador, s’adoni que encara no ha obert, pensarà que aquell dia sí que n’ha agafada una de grossa…