2) MANIQUINS QUE PARLEN

—… i va ser diumenge que el vaig estrenar!

—Doncs, dissabte, passejant amb ell, vam veure una roba sensacional a molt bon preu… Li va fer molta il·lusió saber que m’agradava, perquè ell ja l’havia vista un dia qualsevol i s’havia fet a la idea de regalar-me-la pel meu sant…

—Filla, no sé què en faràs, de tanta roba!

—I ara, no sé d’on ho treus, això! No em diràs que sigui gaire roba els tres o quatre vestits per temporada, l’abric d’entretemps —per cert, amb el de l’any passat ja no puc sortir pel carrer—, els dos abrics d’hivern, la jaqueta tres-quarts…

—Em sembla que a casa teva, quan us caseu, haureu de tancar la cuina i convertir-la en un armari…

—Doncs sàpigues que, la cuina, no l’haurem de tancar per res, perquè, de menjar, no en faltarà, i que si tinc molta roba és perquè me la faig jo mateixa perdent hores de son i sacrificant-ne d’altres que podria passar amb ell, xerrant i perdent el temps, com fan moltes que jo sé!

—Ei, que ve!

—Nenes, nenes, una mica d’atenció. Sigueu bones minyones i feu-me quedar bé… Aquí s’haurà d’entrar la cisa… Tiba una mica…

—Sí senyora!

—Ara mateix ho arreglaré!

—Està de bones, avui!

—Com que totes li ponen!

—A més, aquest vespre li arriba el marit…

—Vols dir?

—Ja ho sé jo, però deixeu-me que ho enllesteixi i després ja us en faré cinc cèntims…

—Sí, fes, fes, que de tant en tant ja et toca fer alguna cosa…

—Calla, que…

—Jo, un matrimoni així, no el puc concebre… Si et cases, és per viure junt amb ell… Quan el vaig conèixer, així que vam començar a sortir plegats i vaig sospitar que algun dia em parlaria seriosament, me les vaig enginyar per saber a què es dedicava. Estic segura que abans d’engrescar-me li hauria donat carbassa si em diu que era viatjant o mariner!

—O aviador!

—Sí, també. Aviador encara menys, perquè el color negre no m’escau i amb aquesta feina no pots estar mai tranquil·la… Quina angúnia!

—Doncs a mi, i us ho ben prometo, tant em faria que fos una cosa com una altra. El pitjor és que ningú no pica. I mireu que ja estic tipa de ser manada. Tinc ganes de tenir una casa i de fer-hi el que em vingui de gust!

—Xist! Calleu, que torna!

—Què, com queda això?

—Molt bé, veu?…

—Vejam si me la trec del damunt ara. Ja esteu tranquil·les vosaltres, aquí. Jo he d’aguantar cada conferència…

—Vostè dirà…

—Ja ens en fem càrrec, ja…

—Bon vent i barca nova! Pobreta, encara potser ens faria plorar…

—Ja la voldria veure al nostre lloc quan cobrem!

—No, si ens farà creure que treballa per amor a l’art…

—Ja ho pots ben dir!

—I del marit, què en deies abans?

—Que ve avui, la minyona m’ho ha dit…

—Us asseguro que per a viure així no val la pena de casar-se…

—Quants escarafalls! A mi sí que tant em faria! Encara que fos el vigilant del barri. Un home… Vull un home! Que me’l treguin d’on vulguin, però que me’l portin… Gros o prim, amb bigoti o sense… Un home!

—Així, tu, en el cas de la mestressa, series feliç? Amb les seves representacions, no para mai a casa… No m’agradaria…

—M’és igual!

—A mi tampoc no m’agradaria. Però ells són d’una altra manera. Nosaltres estem acostumades a viure sempre amb poca cosa —no em miris així, que ja sé que tu tens molts vestits…—, i amb poca cosa també ens conformem. Però ells volen viure una gran vida de luxe. Tot en gran quantitat i de la millor classe… Jo, en el cas d’ella, tancaria el taller i me n’aniria amb ell. El seguiria pertot arreu. Viatjar: trens, autocars, cotxes, hotels… Sortir de nits, a ciutats desconegudes, sopar a les tavernes… Però no, ells volen més. Viuen gairebé separats, es veuen un parell de cops el mes, i després, vinga fer diners. És clar que quan estan junts se’ls gasten. Avui mateix…

—Ja veiem que t’agradaria el pla d’ells d’aquesta nit…

—I tant!

—És clar que sí! No enteneu la vida. Que diguin el que vulguin, però jo ja us he dit que necessito un home, de la mida i de la forma que vulgueu, negre o blanc, m’és igual. Diuen que, en casar-se, la dona perd la independència. Falòrnies! Jo, a casa, als meus trenta-dos anys, encara sóc la nena, i si un vespre vull sortir amb una amiga s’arma la gran revolució. Què diran els veïns! Que no tens vergonya?

—Per això no et cases…

—Què vols dir?

—Que ho dius d’aquesta manera, que tothom endevina la teva manera de pensar… Els homes se n’adonen…

—I què?

—Que veuen que vols ser independent. Que veuen que amb tu no portarien els pantalons.

—I això els preocupa?; Encara no en conec cap que els porti!

—Però són feliços perquè es pensen que sí que els porten. Tu ets massa oberta. Els fas por…

—Si és així, són completament folls. Jo sí que els faria feliços. Els portaria amb safata. Sí, no em miris d’aquesta manera. Tu-ets de les qui es queixen. Et faràs plànyer i et portaran com una nina: els donaràs feina i maldecaps… Jo, en canvi, els portaria a ells com uns «ninos». Sóc prou forta per a portar una casa. Els faria requisits, anirien nets i planxats, com una patena. Em comprometo a portar-los fills de gairebé cinc quilos, tants com en vulguin… Però, per Déu, que no triguin a venir-me a buscar! Acceptaré de bona voluntat el primer que vingui. Encara que sigui el vigilant…

—Quina mania que li tens, pobre home! Com si fos el pitjor de tots!

—Ben mirat, ho és. ¿Us imagineu què és ser casada amb un home que comença a treballar a l’hora que te’n vas al llit, i que torna quan has de sortir per anar a plaça…?

—I això, què hi vol dir?

—Tu, calla! Que no veus que hi ha roba estesa!

—Mira, nena, si vols fer anys amb nosaltres, t’has de treure la son de les orelles… Aquesta vol dir que al llit, quan es té marit, és dolent d’anar-hi sola…

—Xist! Calleu que…

—A l’últim se n’ha anat! Ha quedat molt contenta… Jo patia perquè no sé si recordeu que vaig canviar la idea inicial del model, i val a dir que ho ha trobat encertat… Estem bé de feina, oi? Avui ja no vindrà ningú més a emprovar… Jo, ara, sortiré una estoneta… Sí, aniré a la perruqueria… Faig por! I aquest vespre… Sí, sortiré un moment… Si hi ha res que valgui la pena, truqueu-me allà, a la perruqueria… Després faré una escapada, que haig de comprar quatre cosetes… Fareu força bondat, oi, maques? Ah, i per què no engegueu la ràdio? Sempre us ajudarà a passar l’estona… Bé, jo surto… Fins demà!

—Passi-ho bé!

—Bona tarda!

—Ha tancat la porta! Visca la llibertat!

—Semblava un llop disfressat de be…

—Us heu fixat com ens ha mirat? Ha fet una fotografia de com tenia la feina cada una de nosaltres. De segur que, demà, o aquesta nit, quan tornaran, entrarà a prendre nota del que hem fet quan era fora…

—«Per què no engegueu la ràdio?»…

—Ha, ha, ha!

—Quina esplendidesa! No s’arruïnarà per això!

—Ja l’amagarà el dia menys pensat!

—Si aquest vespre gasten molt, després tot són males cares…

—Vols dir que és per això, o és que…?

—Ei! Mireu: ja ha tornat a sortir aquell xitxarel·lo. És divertit. Em pregunta per la mestressa…

—Qui, i aquest xicot que surt a la finestra d’aquí davant?

—Sí.

—I com s’ho fa, per preguntar-ho?

—Que no ho veus? Amb senyals…

—Però, com?

—Oh, tens raó!; Encara no saps res dels nostres costums! És molt fàcil! Quan algú es passa un dit per damunt el llavi superior, pel bigoti, es refereix a la mestressa… Familiarment, i entre nosaltres, això vol significar «el sergent». De vegades, mentre parlem, entra ella. Per tal que els nois sàpiguen que hi ha moros a la costa, jo em passo el dit per sota el nas, ells ho entenen i dissimulen…

—Si que és divertit!

—Són joves i molt simpàtics… És un despatx d’arquitectes… Aquests que hi ha ara són els delineants. Els amos també ens saluden. Són molt agradables…

—Arquitectes, caram!

—Baixa dels llimbs i no somiïs, nena! ¿No saps per què són tan simpàtics aquests arquitectes? Doncs perquè la majoria són casats, i un, el solter, és un poca-vergonya que si et troba pel carrer et proposarà de passar la nit amb ell…

—Exageres! Tenen bones intencions…

—Arribaràs lluny, amb aquestes idees! No em facis riure!

—Mireu, ara diu que em telefonarà!

—Els coneixeu, de debò?

—No gaire, però l’altre dia, que va ser l’aniversari d’un d’ells, ens van esperar al carrer i ens van donar bombons…

—Per si de cas, no me’ls vaig menjar…

—Et feia por d’engreixar-te més?

—Poca-solta! I si t’hi posen pólvors de pica-pica?

—Aquesta ja no farà res més de bo, avui. Arreplega el telèfon i perd el món de vista…

—Sembla que aquests nois siguin de la seva propietat…

—I jo, que em conformaria amb un de sol!

—Si volies, bé prou que el trobaries…

—Sí, algun vellet asmàtic, potser…

—El meu, el mes que ve, se’n va al servei…

—… amb un color entre granat i morat, que ha sortit de moda. Es porta molt amb els pantalons texans…

—… la colla anirà a la muntanya, diumenge, però…

—… diuen que els tres primers mesos són dolents. No els donen permisos…

—… i me’l va regalar a principi de temporada. Encara no l’he pogut tallar…

—… no podré anar amb ells perquè ja veig venir què passarà…

—… no em fa cap gràcia estar tres mesos sense anar a ballar, però si sabia que ell havia d’anar per les seves…

—… perquè primer vaig haver d’enllestir el que vaig estrenar pel casament d’un cosí seu…

—… quan començo a tenir mal de cap, i em ve un pes als ronyons…

—… per desgràcia, a casa tenim telèfon, i m’ha dit que trucarà cada diumenge. Si no m’hi troba…

—… i ara, de cara a l’estiu, en tinc un de…

—… vol dir que tindré visites. M’arreplegarà diumenge, de ple…

—Ei, i si engegàvem la ràdio?

—Ja és badar! Vejam si hem fet tard!