3) LA VIDA ÉS AIXÍ

… tenia divuit anys i era d’una família humil. Festejava amb un bon xicot que m’estimava d’allò més i al qual jo corresponia amb tot el meu cor. Quan va haver d’anar al servei, ens vam separar, molt tristos. No pot imaginar les llàgrimes que vaig vessar. Va marxar molt lluny. Ens escrivíem. Cada dia, a la primeria. Els meus pares, que sempre l’havien tractat com un fill, van començar a canviar d’actitud. Tot va coincidir amb el fet que vaig conèixer un jove, el qual va resultar ser fill de l’amo de la fàbrica on treballava el meu pare. La meva senzillesa el va captivar i jo vaig saber que, a la feina, mai no parava de parlar de mi amb el pare i que, per això, el distingia cada dia més. Aquell jove començà a seguir-me i a tenir atencions amb mi. Els meus pares, a casa, no paraven. La mare trobava defectes al meu promès, que abans havia estimat com un fill. El pare estava molt engrescat amb el fill de l’amo. El meu promès, de mica en mica, com si s’hagués pogut fer càrrec del setge a què em sotmetien, es va anar fent fonedís. Jo prou que li escrivia amb el mateix deler de sempre, però no sé si li va arribar alguna nova del que passava o si va endevinar la tristesa que m’envaïa, el cas és que va espaiar la correspondència. Vam deixar córrer les relacions, tot per culpa dels meus pares. Aquí comença el meu sacrifici…

Em vaig casar. Ell llavors ja era l’amo de la fàbrica. No ens vam arribar a entendre mai. Quan vaig intentar de posar-me al lloc que em corresponia, i disposar del nostre patrimoni, ell va dir que no n’havia de fer res, de tot allò. Em lliurava una quantitat per a les atencions més indispensables de la casa i ell ho administrava tot. Això em revoltà. Acostumada a treballar, no m’hauria fet res d’ajudar-lo en el negoci. Només en una ocasió, quan les coses no van anar bé, intentà d’explicar-se i demanar-me l’opinió. Naturalment, com que jo no tenia cap culpa d’allò, i ja n’estava tipa, vaig dir-li que s’espavilés.

Les coses van seguir com abans. Ja hi havia, però, dos fills, un nen i una nena. Vostè, estimada senyora, que en tantes ocasions ha portat consol a persones infortunades, coneix perfectament el dolor de la mare que, malgrat els seus esforços, veu com els fills creixen sense obrir-se-li plenament. El meu marit, en canvi, tot i no ser mai a casa, se’ls feia seus només amb una mirada.

I va morir. En el moment que se’l veia més ple de vitalitat. Volia ampliar el negoci. Hi volia fer un lloc per als fills, per a tots dos. Tots els seus projectes es bastien pensant en l’esdevenidor dels nois. A mi, em tenien arraconada. No pensaven que jo també formava part d’aquella comunitat. Per més que m’esforçava, no aconseguia introduir-me en aquell equip tan compacte que formaven tots tres, sempre contra meu.

Li he dit que ell va morir inesperadament, però el testament revelà que ja havia pensat en aquella possibilitat. Res no em pertanyia. No podia disposar enterament de res. Tot quedava, en definitiva, en espera que els nois fossin prou grans per a determinar què calia fer i quines iniciatives havien de prendre. A desgrat d’això, se’m concedia un paper gris: procurar que res no canviés de ritme, fins que els meus fills poguessin decidir l’esdevenidor de la indústria. Això va ser, després de tot, la més greu de les ofenses que em féu el meu marit. El meu pensament garbellà les solucions més contradictòries: des de la idea d’engegar-ho tot a rodar i deixar que anés en orri fins a la de lliurar-m’hi en cos i ànima i treballar de manera que ell, si del lloc on havia anat a parar em podia veure, s’adonés de la greu injustícia que m’havia infligit. El meu temperament apte per al sacrifici em decantà cap aquesta darrera solució.

La casa passava uns mals moments. Tot anava un xic a la deriva. L’optimisme del meu difunt marit en creure que allò era una gran empresa i la falta d’oportunitat que havia tingut de veure-ho de prop m’havien donat una idea desproporcionada. M’hi vaig llançar amb decisió. Vaig haver d’internar els fills en un col·legi perquè acabessin la seva formació, ja que jo, a casa, no els hauria poguts controlar com calia. L’empresa exigia que una persona decidida s’hi aboqués amb amplis recursos d’organització. Crec que vaig trobar-me, per primera vegada, en el meu element. No hi vaig plànyer cap esforç, no vaig regatejar una hora de son. Tothom admirà la meva capacitat.

Una vegada més, però, el destí em va fer una mala passada. Els meus fills no van ser testimonis de la meva lluita. Quan els veia, escadusserament, els feia creure que tot era com abans, que tot eren flors i violes com els havia fet creure el seu pare. Em reservava les males estones, els malsons, les lluites, els fracassos.

En aquella època, l’empresa no va poder millorar.

Els projectes del meu marit, d’ampliació, no es van poder portar a terme. Era una temporada de vaques magres. La meva gestió serví, únicament, per a defensar amb el bec i amb les dents tot el que era nostre.

Així van passar uns anys i els nois es van fer grans. Vaig tenir una gran desil·lusió quan el noi no va voler seguir cap carrera important. Tenia una idea fixa que l’obsessionava des de la mort del seu pare: entrar a la fàbrica. I, en lloc d’anar a parar a la Universitat, s’hi va ficar. Els temps havien començat a canviar. És evident que és un noi eixerit i que ha heretat de mi una gran dosi de tenacitat, però va tenir la sort de recollir el fruit del meu esforç d’aquells anys, la qual cosa li va fer creure que tots els èxits que assolia eren mèrit seu. M’arraconà immediatament. Van tornar els temps del seu pare. Aquells anys grisos per a mi, però que ara eren pitjors que abans, ja que jo m’havia demostrat a mi mateixa que servia per a aquella activitat. Amb un somriure poc amable escoltava els meus consells, com si ell, un marrec que acabava de sortir de l’escola, la sabés més llarga que jo. Amb la nena va passar el mateix. Va sortir del col·legi més aviat que jo no havia previst, gràcies a les pressions del noi. Va col·laborar amb ell, però aviat li traspassà tots els seus drets i es va prometre amb un metge amic de la família.

Durant aquests anys he refusat una pila de proposicions matrimonials serioses i interessants. Un altre aspecte del meu sacrifici! Jo no estava per brocs. La feina i l’avenir dels meus fills era el que m’interessava. Ara, però, arraconada a tot arreu, separada dels meus fills —tots dos s’han casat i han format família—, se m’ha presentat una altra oportunitat.

Cap dels meus dos fills no va manifestar intenció de quedar-se a viure amb mi. Van fugir, per casar-se. Em visiten protocol·làriament, de tant en tant, celebrem alguna festa plegats, però això no és la veritable vida de família com sempre l’he entesa jo. No he pogut simpatitzar amb el marit d’ella ni amb la muller d’ell, malgrat els meus esforços. Ells no hi han posat res per la seva part. Em tracten fredament, com si fos un destorb per a les seves vides. No comprenc com els meus fills, que amb mi sempre han estat tan durs, conviuen tan bé amb unes persones tan carregades de defectes… Són freds, artificiosos, incapaços d’una expressió que surti del fons del cor. Més aviat m’inclino a pensar que són àvids dels diners dels meus fills i que em consideren un obstacle per a la plena possessió de la fortuna. És un misteri comprendre com viuen tan harmoniosament!

Senyora, ja he arribat al final. Vostè, amb la seva comprensió, ja es pot haver fet una idea del que ha estat fins ara la meva vida. Jo crec que també tinc dret a treure’n algun profit. Sóc jove, encara. Els meus quaranta-nou anys no em pesen. I ara se m’ha presentat la gran oportunitat de la meva vida, de refer-la, de viure encara amb plenitud els anys que Déu em vulgui atorgar. He conegut un home incomparable, que s’ha fet càrrec del que he sofert fins ara. És un artista. Pinta. Ell també, val a dir-ho, ha passat les seves trifulgues. Es troba sol, ara. No té família i al meu costat ha reviscut els moments més dolços de la seva existència. Fa temps que ens veiem. Sortim. Parlem. Ell m’ha ensenyat el seu estudi. M’ha visitat a casa. Hem parlat molt. Hem revisat la nostra posició en la vida. Senyora, sé que vostè ens aprovarà: hem decidit de casar-nos.

He viscut aquests darrers dies les èpoques més belles de la meva existència. Ell és gentil amb mi. És un cavaller i m’ha fet objecte de totes les atencions imaginables. Experimento un calfred d’angoixa quan imagino què hauria pogut ser la meva vida en una companyia semblant. No puc deixar de tenir, encara, un record aïrat contra els meus pares, que van fer-me casar amb un home que ara me n’adono, no vaig arribar mai a estimar.

Sí, senyora. Aquests darrers dies he estat feliç. Ho he estat plenament. Avui, però, ja no ho sóc. Els meus fills van venir-me a veure. Tots dos sols, sense el marit i la muller respectives. Abans de saber què volien, van començar a vessar un doll d’exabruptes sobre la persona del meu estimat. Van arribat a dir-me que si m’havia tornat boja, que si volia caure en mans d’un aventurer, d’un gigoló…

Això, no ho podré perdonar mai. Es van desfer en consideracions sobre la memòria del meu difunt marit. Em van dir que jo els devia —jo els devia, fixi-s’hi bé!— un respecte a tots dos, i a ell, també. Que si jo em casava amb aquell home els avergonyiria davant llurs famílies respectives!

No vaig poder més. Els vaig treure de casa a empentes. Em van colpir. Mai no havien estat tan egoistes. El meu estimat és més jove que jo, és cert, però no crec que pugui renunciar a ell només pels sis o set anys que ens separen. Sempre més me’n penediria. No puc renunciar a ell, senyora. Ni per un moment, sols un moment, no he pensat a fer-ho.

Ell no sap res encara dels meus problemes.

Senyora, què he de fer? Bé, vull dir a part del meu casament, perquè indiscutiblement m’hi casaré. Però després, què cal fer? ¿Puc seguir considerant-los fills meus o he de renunciar a ells, renegant l’instant que els vaig portar al món?

Cregui’m, senyora, espero amb avidesa el seu consell. Si vostè m’ho mana, faré el cor fort i procuraré seguir-los veient de tant en tant, sempre que, naturalment, m’acceptin en la companyia del meu futur espòs; però, si vostè ho creu més oportú, no els miraré mai més la cara.

I, finalment, una altra pregunta: en aquestes condicions, en aquests moments que jo formaré una altra família, i és lícit que no pugui disposar enterament del patrimoni del meu difunt marit, d’uns béns que amb lògica haurien de ser meus? No hi hauria un requisit legal, una fórmula, que em donés plens poders de fer i desfer en el negoci de manera de poder-lo dirigir i administrar amb la col·laboració del meu estimat?

Si això no és possible, amb motiu de les despeses que originarà el meu casament, i tinc força legal per a exigir dels meus fills una subvenció extraordinària que em permeti de fer front dignament a tots aquests esdeveniments amb el màxim de possibilitats?

Cregui’m, senyora, que escoltaré atentament el seu consell i que em farà feliç la seva atenció. Faci’m el favor de prendre aquesta carta en consideració i faci cas d’aquesta servidora seva, que no dubta a signar com una

DESESPERADA.

RESPOSTA:

A partir de demà, divendres, pot passar qualsevol tarda per les nostres oficines, on podrem parlar del seu problema. Al mateix temps, ens plaurà de posar-la en contacte amb un advocat que ens mereix la màxima confiança i que l’assessorarà dels tràmits legals que es poden portar a terme en el seu cas.

MÚSICA DE SIBELIUS.

RESPOSTA a «Aclaparada pel dubte»:

La seva carta, filla meva, m’ha impressionat vivament. Comprenc el seu problema i li haig de dir que l’he estudiat amb tota la comprensió que el seu cas i la simpatia que em desperta la seva persona es mereixen.

Veig clarament la seva posició. Per una banda, el més pur sentiment que pugui experimentar una persona, el de la caritat, s’ha refugiat en el seu esperit. Per a la bona família on serveix, vostè ha esdevingut la llum que els pot fer viure tranquils per sempre més. La preocupació més gran que poden tenir els pares d’un fill anormal és la vida que aquest portarà quan ells desapareixeran d’aquest món. Amb vostè, una persona que ells ja coneixen, tan gentil, disposada a sacrificar tota la seva vida al costat d’aquella desgraciada criatura casant-s’hi per tal de fer-lo tan feliç com pot ser-ho una persona subdotada, aquesta preocupació s’esvaeix.

Si el desig d’aquests pares —desig al qual vostè fins ara ha correspost— es porta a terme i vostè contrau matrimoni amb llur fill, els vellets podran respirar tranquils perquè sabran que vostè en tindrà cura i administrarà sàviament el patrimoni familiar.

Comprenc també perfectament la satisfacció que aquest esdeveniment havia de produir a la família de vostè. Els pares, ja se sap, moguts sempre pel desig de felicitat dels seus fills, no podien deixar de pensar sense exterioritzar la seva alegria que vostè, llur filla, amb aquest casament, que els havia anunciat gairebé com una cosa imminent, quedava a recés de tota preocupació de tipus econòmic. I també que els demostrava haver-se guanyat la confiança dels seus amos pel fet d’oferir-li llur fill en matrimoni. Faci’s càrrec, ara, també, filla meva, que després de la satisfacció que els produí aquesta notícia —que indirectament també els afavoria a ells, que així podien veure la seva vellesa amb més optimisme— el descoratjament més profund s’ha introduït en els seus esperits quan vostè els ha anunciat que l’amor ha trucat al seu cor en la persona d’un modest obrer i que és ben segur que aquest nou sentiment arraconarà d’una manera despietada el generós sentiment de la caritat, i que deixarà de banda el seu primer projecte per a passar a ser l’esposa d’aquest humil treballador, encara que hagi de passar-se la vida fregant les cases dels altres.

Comprenc, naturalment, que vostè és una persona capaç de voler saber què és l’amor. Comprenc també que aquest sentiment es manifesti amb una violència superior a la serena i reflexiva caritat que la feia decantar-se a ser l’exemplar esposa d’una persona que necessitava més que ningú el seu afecte i les seves atencions.

Voldria ser completament objectiva, estimada amiga; però, si bé sospeso adequadament els elements que fan decantar la balança cap a un o cap a l’altre cantó, no em puc estar de recomanar-li que sigui ben bé vostè mateixa la qui prengui aquesta decisió que ha de donar un tombant definitiu a la seva existència.

Abans de prendre la decisió definitiva, però, voldria que tingués en compte que…