4) IL·LUSIONS QUE S’ESCAMPEN

Tanca la porta darrera l’aprenenta. Ha quedat sola. Se sent deprimida. Acaba de sentir les paraules que totes les noies pronunciaven abans d’arrencar el vol, camí de la llibertat, i l’ha envaïda una sensació pesant de tristesa.

Totes han marxat amb el cap ple de pardalets. Totes tenien, o esperaven tenir, algú baix al carrer que les esperaria. Ella ha de restar a la casa. Avui no té ni el recurs de sortir a comprar la llet i de xerrar una estona amb el xicot a la cantonada. No pot sortir. Ha d’esperar que vingui l’amo, o estar amatent per si truca la senyora. L’han molestada les exclamacions joioses de les noies que fugien escales avall. Elles no saben què és estar lligat de mans i de peus tot el sant dia en una casa que no és la pròpia. Quines ganes que té de tenir-ne una!

Desmenjada, tanca la finestra de la cambra on cusen les noies i, sense interès, s’asseu i obre uns figurins. Segueix amb una mirada aquelles siluetes tan poc corrents, esveltes i vincladisses. Sent el timbre del telèfon. El despenja i, en sentir la veu que li parla, es trasbalsa.

—Si, si… Ja han plegat, i ella tardarà molt encara… Ha anat a la perruqueria i a comprar algunes coses… On ets, tu?

Escolta la veu de l’altra banda de fil i s’empassa totes les paraules que li arriben amb molta tendresa.

—No, no. És impossible. No puc sortir. De cap de les maneres… És igual que ella no hi sigui… El cas és que haig de rebre tots els encàrrecs i no em puc moure… Si sabies quin greu que em sap de pensar que ets tan a la vora i que no ens podem veure…

La veu d’ell sona a l’orella i té la inflexió segura i decidida que tantes vegades l’ha commoguda, en sentir-la també tant o més a la vora, però més real que ara, més viva…

—No, ja et dic que no haig de baixar per res al carrer… Ni a buscar la llet ni res… Em sap més greu que a tu… Ja us conec, els homes! Tu, ara, al bar, de segur que et fixes en qualsevol de les cambreres, tan pintades…

Surt de l’escala i camina a poc a poc, sense una direcció fixa. No vol tornar tan aviat a casa. Li pesen ja aquelles parets, la veu dels pares que encara l’afalaguen com si fos una criatureta. És prou gran per a fer el que li agradi. Però sola, ha d’anar sola pel carrer. Les altres s’han escampat, en sortir. Una amb el xicot, l’altra amb el pretendent, o amb una amiga amb la qual aviat tindran un esbart de nois al darrera…

S’atura davant un aparador d’una botiga d’aparells de la llar i veu la seva imatge reflectida en un mirall d’augment. S’entreté uns segons i després segueix amunt.

Abans d’encauar-se al tramvia i de retrobar la tranquil·litat absurda d’una llar postissa, vol respirar aires nous i diferents. En aquella hora, el centre de la ciutat és molt animat.

Passen parelles i més parelles. Algunes són de moco-sos, de veritables cadells. Fan goig, però. Com més joves, més goig fan!

Ara li vindria de gust de menjar-se un gelat. La cosa no té cap importància, però li fa una mena d’angúnia d’anar a comprar-lo, tota sola. No té prejudicis, però és una sensació estranya. Bé, però és ridícul d’estar-se’n sense cap motiu important. Li ve de gust, sí senyora! Se’l comprarà, i doncs!

—Barrejat… Sí… No sé… Potser de xixona i de xocolata, així, sí, barrejat…

Ja el té i el llepa. És bo. I fred. Naturalment, per força ha de ser fred. La mestressa, de vegades, en compra i els guarda a la nevera elèctrica. Aquests estris sí que són una gran cosa… A casa, un dia de festa gran, treuen la geladora i, som-hi, a voltar s’ha dit fins que els braços s’adormen. Cal ser pràctic i deixar de banda els procediments antiquats. És el segle de l’electricitat. Cal aprofitar-se’n abans que arribi el de l’energia atòmica i se’n vagi tothom al canyet…!

Potser és millor el tros on hi ha xixona, encara que el de xocolata no és gens dolent, no… Fan bonic les parades de flors! També en compraria. Però no val la pena. De què servirien? ¿Per a posar-les en un gerret, damunt la calaixera de la seva cambra de noia-gran-condemnada-a-ser-soltera-tota-la-vida?

Les flors s’han de posar a la finestra oberta d’una cambra en una nit de noces, o a la tauleta de nit de la dona que acaba de deslliurar… En d’altres circumstàncies, és absurd o grotesc… Igual que quan les porten als morts…

Se sent una mica cansada. A més, sola, sense poder parlar amb ningú, es torna pessimista. Agafarà el tramvia ara. En aquesta parada sempre hi haurà possibilitats que vagi més buit… Però això sembla impossible, aquests dies. No se sap què passa, però no hi ha manera d’as-seure’s.

Puja i paga a l’entrada. A cops de colzes s’obre pas fins que és al passadís. Mira el número del bitllet i veu que li falta una unitat per a ser un cap-i-cua. És un d’aquells que els tècnics en diuen «llàstimes». Ni en això no ha tingut sort!

Sent que algú s’apropa més del compte. Potser és efecte d’una sotragada del tramvia, pe… No! Això va seriosament. Una mà frega la natja i la recorre cap amunt. Pensa que de seguida la mà trobarà la cotilla. En efecte, la mà ja no puja més, al contrari. Ja ho arreglarà ben aviat. Dubta uns segons. Si fos un xicot jove, encara el perdonaria.

Es gira a poc a poc, i pel vidre de la finestreta veu la imatge d’un home gran, vell, gairebé, que fa cara de circumstàncies. A la primera sacsejada del vehicle, es precipita amb tota la força del seu cos, concentrada en la punta del taló de la sabata, damunt el peu de l’home.

Aquest llança un gemec de bèstia ferida i es torna pàl·lid com la cera. Ella no diu res i marxa més endavant.

Ja torna a tenir mal humor. Per acabar-ho d’arreglar, només li falta sentir-se dir unes grolleries per un parell d’homes d’edat que la veuen baixar a la parada de casa seva…

La minyona recull satisfeta la flor, potser poc delicada però espontània, que ell ha deixat anar, i penja el telèfon després d’acomiadar-se’n.

S’està una estona quieta al costat de l’aparell, com si ell encara li hagués de trucar per repetir-li, com acaba de fer, que només l’estima a ella. Després va cap al balcó i mira cap al bar d’on li ha trucat. El carrer és fosc i l’establiment és massa arraconat per a poder-lo veure sortir i passar pel carrer. Es queda uns minuts repenjada al balcó i absorbeix l’aire del capvespre. Se sent atreta per una de les finestres del davant, on hi ha més llum, i hi veu la figura d’un sol xicot —els altres fa estona que han plegat— que la saluda bellugant els braços. Ella pensa que és un estúpid i torna a ficar-se dintre. Tanca el balcó darrera seu. Entra a la cuina. Li fa mandra d’haver-se de fer sopar per a ella sola. Ho arreglarà fàcilment. Una amanida. Obre la nevera i veu que hi ha fruita, tomàquets, unes cerveses… També hi ha formatge. I carn rostida. Treu un plat del rasteller i el deixa damunt els fogons. Té un lleuger sobresalt, perquè ha sentit que algú ha trucat a la porta.

Obre i es queda bocabadada davant el seu xicot. Ell li posa un dit als llavis i pregunta en veu baixa:

—No ha tornat encara, oi?

No acaba de refer-se ni sap què dir. Fa que no amb el cap, i, sense adonar-se’n, ell ja s’esmuny dins el pis.

—Però què vols? Què has vingut a fer aquí?

Ell riu:

—Si la muntanya no ve a mi, jo haig d’anar a la muntanya…

Ella se’l mira encara més estranyada:

—Què vols dir amb això de la muntanya?

—És un dir… Com que tu no em podies venir a veure, jo he vingut a veure’t a tu… Què et sembla?

Ella ja torna a tocar de peus a terra. Ara s’ha fet càrrec de la situació.

—Si vénen, estic llesta! Això no està bé…

—On ho has llegit?

—Ja saps que no m’agrada llegir. M’ho diu la veu de l’experiència i el sentit…

—Això són filosofies… He vingut a conèixer-te sobre el terreny que trepitges. Vull veure de prop on vius, com vius i de què vius… Mira, et seré franc: t’enyorava molt. He plegat més aviat de la feina per veure’t, et truco i em dius que no pot ser… La mestressa no hi és… Un cop he sentit la teva veu que em deia que m’estimaves, ja no he tingut aturador. Em prenc un conyac per agafar empenta, surto al carrer, entro a l’escala, faig pam-i-pipa a la portera i pujo els graons de quatre en quatre…

Ella el contempla amorosament, però sap que la mestressa pot tornar d’un moment a l’altre. Es deixa besar, de moment, sense entusiasme. Ell veu que té por, i intenta fer-la reaccionar.

De sobte, se sent soroll a la porta…

Camina carrer enllà, sense tombar-se. Va de pressa. L’ha vist, de cua d’ull, estintolat contra la paret, però intenta dissimular. Segueix endavant sense girar-se. Sent unes passes que s’apropen. El cor li va molt de pressa. Sap que ell és allà, que li trepitja els talons. Sent escalfor al rostre. Algú, ell, li agafa el braç. S’atura i es tomba amb cara malhumorada. Ell comença:

—Caram! Quin tip de córrer que m’has fet fer!

Se’n desfà i continua el camí. Ell no s’hi conforma i la segueix. Torna a agafar-la per fer-la parar.

—No em puc creure que encara estiguis enfadada… Es torna a desfer d’aquella mà i diu:

—Com que ets un poca-vergonya, t’estranya que els altres no ho siguin, també…

Torna a caminar. Ell la segueix altra vegada i torna a agafar-li el braç. Ella, ara, es para i se’l mira amb menyspreu:

—Deixa’m estar tranquil·la! Ja m’has perjudicat prou! Ell se la mira i diu, a poc a poc, dolçament:

—Ja sé que em mereixo tot el que em vulguis dir, però no estic disposat a desaparèixer de la teva vida. Vull esborrar la mala impressió…

—Et vaig dir que no vinguessis més!

—Ja ho sé… Què vols que et digui, ara? No vull que quan pensis en mi ho facis amb ressentiment…

—Oh, no! De cap de les maneres! Et faré un altar, i veneraré el teu record… Vés-te’n, fes el favor, vés-te’n… Si ho fas, et prometo que no pensaré en tu… Que oblidaré que m’has fet molt de mal, que…

Torna a desfer-se d’ell i es llança altra vegada carrer amunt. Ell no en fa cas i li segueix al costat. Insisteix:

—Sé que em vaig portar malament…

—Com un porc!

—Sí, ho reconec…

Ella sanglota. Té els ulls amarats de llàgrimes.

—Vés-te’n… T’ho demano pel que tinguis de més sagrat. Vés-te’n, per favor. No et puc mirar a la cara. No puc comprendre com vas ser tu qui em vas portar en el cotxe i després, en no accedir al que em demanaves, em vas deixar al mig de la carretera…

Plora. Ell aprofita l’ocasió per passar-li el braç per damunt el muscle i atreure-la cap a ell. Li tusta breument l’esquena. Amb l’altra mà li aixeca la cara mentre li eixuga les llàgrimes amb els dits. Després se’ls porta als llavis i els besa.

—No vull que ploris més per culpa meva. Les teves llàgrimes són molt dolces i me les beuré totes. No ploris per culpa meva, petita… T’estimo… Sé que no t’ho hauria de dir, però no puc esperar més… Vull que comprenguis que això és seriós…

Ella escolta. Ja no plora, però de tant en tant li puja un sospir, un sanglot.

—Com vols que et cregui? L’altre dia vas gosar deixar-me d’aquella manera, tan vergonyosa… Ets, ets…

—Tens raó, i ho sé. No puc justificar-me. T’asseguro que moltes vegades m’havia sortit bé. És un sistema que no falla… Ja sé que és vergonyós, sí… M’agradaves, pensava que eres com totes… Vas acceptar de venir en cotxe de seguida… No vaig comprendre que eres diferent. Ara, després de no veure’t, he comprès que sense tu ja no podria viure… M’has de creure… Mira, jo no havia plorat mai, t’ho asseguro. I ara ho faig… Sé que et vaig agradar aquell dia, i que després em devies odiar… Ara només vull que m’escoltis… Que m’acceptis en la teva companyia… Que em deixis estimar-te fins que tornis a veure’m amb els mateixos ulls d’abans de tot allò…

Ella ja no plora. Ha abandonat una mà entre les d’ell i se l’escolta. Se’l creu. Se l’ha de creure. El veu trist. Diu la veritat. Somriu una mica, i els ulls, en obrir-se, deixen anar una altra llàgrima, la darrera… Ell li besa la mà i l’agafa de bracet. En tombar la cantonada, la besarà als llavis.

Ella ofega un xiscle. El xicot pren consciència del perill. Tots dos es precipiten cap a la cambra d’ella. La noia li indica que s’ajegui entre la paret i el llit. Ell obeeix sense fer-se pregar. La noia surt quan l’amo ja travessa el passadís.

—Hola! Bona nit! On és la senyora?

—Bona nit, senyor! Ha sortit ja fa una estona… Ha dit que compraria alguna cosa i que aniria a la perruqueria…

—Saps on és?

—’Sí senyor…

—Telefona-hi i digues-li que ja he arribat… No. Val més que em busquis el número i ja hi trucaré jo…

—Com vostè mani, senyor…

Agafa la guia, cerca el número, el marca i ofereix l’aparell a l’amo. Ell, llavors, parla amb la seva esposa. Aviat queden d’acord. Els dutxarà i la passarà a buscar a la perruqueria. Aniran a fer una mica el tronera… Soparan fora de casa, aniran a veure alguna cosa al teatre, una revista…

Ha sortit discretament de la saleta on hi ha el telèfon; però, amb l’ai al cor, escolta la conversa des del passadís, d’esquena a la porta de la seva cambra, com per protegir-la. Després, porta les dues maletes de l’amo al menjador i espera ordres.

L’home pregunta si hi ha aigua calenta al bany. Queda satisfet en saber que sí que n’hi ha. Després, desapareix. Ella no sap què fer. Voldria tornar a la seva cambra, però té por de ser descoberta.

Sent la veu de l’amo que la crida des de la cambra de bany. Hi entra amb una certa prevenció, però sent la veu de l’home que demana que li porti una tovallola.

Pensa que ja ho hauria pogut mirar abans, si n’hi havia, de tovallola, però no diu res i surt a buscar-la. Quan la porta, veu que surt de darrera el plàstic un braç blanc, flàccid, amb uns pèls mullats que s’escampen desordenadament sobre la pell. Lliura la tovallola amb cura de no ser tocada per aquella carn vella, de gallina plomada.

Tota l’estona que l’home ha estat allà dins, sense pressa de marxar, ella ha tingut el cor ben petit. Quan, finalment, sent la porta que es tanca darrera d’ell, sospira alleujada i s’hi repenja, per assegurar-se que és ben tancada. Hi passa el forrellat.

El noi, encarcarat, fa veure que mira l’aparador, però no el mira. La noieta li passa pel costat. Ell sembla que no se n’adoni i ella resta, potser, decebuda. Després, però, quan ja és més amunt, el noi es decideix i diu:

—Bona nit…

Ella es tomba, segura que allò va per ella.

—Bona nit… Passi-ho bé…

El noi s’anima i se li posa al costat. No sap com començar. Prova:

—L’aparador… El mirava… Se les pensen totes, ara, els botiguers…

Ella coqueteja:

—Oh, miri, miri… Per mi no s’estigui de mirar-ho tot… No el voldria destorbar.

Ell s’apressa a negar:

—No val la pena. Ja me n’anava… Ara, ara surten?

Ella fa que sí.

Caminen uns passos sense dir-se res. Ell inicia una conversa vulgar, sobre la gent que coneixen tots dos.

—Se l’han passada bé, aquesta tarda, sense la mestressa…!

Ella fa:

—Pobra senyora! Si sabia que perdíem tant de temps parlant amb vostès!

—Em sembla que té mal geni.

—No s’ho cregui. Si de vegades té mal humor és perquè troba a faltar el marit, que és representant d’una casa molt important.

—A mi, ella em fa por… Comprenc que el marit no passi massa estona a casa seva…

—Oh, vostè no la coneix. No pot dir que sigui així…

Tornen a caminar en silenci.

—Les altres, vull dir, vostès, sí que són simpàtiques!

—Què ha de dir, ara, davant meu! Si ens coneixia… També tenim el nostre geni, no cregui… El que passa és que ens divertim d’allò més amb això d’entendre’ns a base de senyals de cantó a cantó de carrer…

Ell s’apressa a manifestar el seu entusiasme:

—Nosaltres sí que ens la passem de primera!

El noi es torna vermell cada dos per tres. Voldria dir moltes coses, però no sap anar més enllà d’aquelles paraules tan simples. Ella s’atura:

—Bé, jo ara vaig cap aquí:

Ell torna a enrojolar-se:

—Oh, jo no vaig enlloc, ara… Si em permet que l’acompanyi…

Ella fa una mica la desmenjada:

—Vaig a agafar el metro. És aquí mateix…

Ell intenta fer el graciós:

—No es pensi, que sóc prou valent per a agafar el metro i tot…!

Ella somriu discretament. Comencen a baixar les escales. Compra els bitllets i ella el deixa fer. Arriben a l’andana i corren una mica per pujar al que acaba d’entrar-hi. A dins hi ha molta gent. Ella s’arracona i ell la protegeix de les empentes amb el braç. Són molt a la vora l’un de l’altre. Ell dibuixa un somriure tímid. La proximitat l’estimula. Diu:

—Veu?, tant que hem parlat aquesta tarda per telèfon i tantes coses que li he dit, i ara, que la tinc tan a la vora, no surt res…

Ella somriu:

—És clar! Com que aquesta tarda ha acabat el repertori!

—No, cregui’m… Ara voldria dir coses que em fessin quedar bé davant seu…

Fa una cara terrible i prossegueix:

—’…voldria que algú la molestés per poder-li trencar la cara.

Tots dos esclaten a riure. El glaç s’ha fos. Ella comenta:

—El tip de córrer que es faria!

—Depèn…

—De què?

—De com fos l’altre… Si era baixet i primet, poca cosa, potser encara m’hi atreviria…

Baixen i parlen. Són joves i tot els fa riure. Aviat arribaran en un carrer poc il·luminat. Ella diu:

—Bé, jo visc una mica més avall… A casa no volen que m’acompanyi ningú, per això que…

—Són molt intel·ligents a casa seva!

Ella se’l mira, sorpresa.

—Per què?

Ell se sincera:

—Perquè jo tampoc no vull que l’acompanyi ningú… llevat de mi, és clar…

—Oh, això és fer trampa!

Ell es posa tendre. Ella li dóna la mà.

—Puc esperar-la, demà, a l’hora de plegar?

—Com avui?

—Sí, com avui…

Ella hi fa uns ulls maliciosos:

—Fent veure que mirava aquell aparador…?

El noi no sap què dir. Queda una mica atabalat. Contempla com la noia es fon, carrer avall, i la veu ficar-se en una portalada. Passen uns segons. Se’n va, content, i clava una puntada de peu a la primera pedra que troba per terra. Quina noia més simpàtica!

La minyona torna a la seva cambra i queda sorpresa en veure el xicot, ajagut damunt el llit, sense sabates, dormint. Aquesta li calia!

Va per sacsejar-lo, per pregar-li que se’n vagi, però ell, d’un bot, li demostra que feia broma i que fingia.

—Avui soparem junts, tu i jo…!