II

Una simfonia en blanc, perquè les bates dels metges i de les infermeres havien de ser blanques com la llet. Ho havia sentit explicar tantes vegades! Damunt la taula d’operacions, la criatureta. Ajaguda, lligada per cada una de les quatre extremitats. Uns draps cobreixen el cos, mentre deixen veure solament una tira de pell, on es marquen amb relleu les últimes costelles. No pesa més de tres quilos! «Sembla un conill», havien dit sempre, i era una frase que s’enganxava, fàcil de recordar. A la tauleta del costat hi ha tot l’instrumental. Pinces, tisores de totes menes —eines de modistes estrafolàries d’altres planetes—, agulles, fil. Ganivets, bisturís. Les cares serioses, però no preocupades. Un dels homes de la bata blanca encara es renta les mans a la pica que hi ha al fons. La instrumentista mira l’operador amb insistència. Els altres, tots, contemplen com es belluga, compassadament, l’estri de goma —talment una bufeta de pilota de futbol— que, seguint un tub, connecta la boca de l’infant amb els aparells que hi ha a la capçalera, controlat per un altre dels homes de la bata blanca. L’escena és il·luminada per uns focus molt potents. De sobte, a un senyal de l’home de la capçalera, l’operador avança. Es tapa la cara amb una gasa lligada darrera el clatell i ofereix les mans a una de les infermeres. Tot ha començat a moure’s al compàs d’aquest moviment. El gest de l’operador és repetit per tots els altres. És cosa de segons. Organitzada. Perfecta. Les cares tapades —els ulls limitats entre el casquet i la gasa—, i les mans enguantades avancen, s’apropen, apunten, assenyalen, es precipiten cap al cos lligat. En aquell instant, l’infant, ja adormit per efectes de l’anestèsia, no podia veure com es retallaven, a la finestreta del sostre, els trets d’un rostre que seguia esfereït el primer temps del ballet que anava a començar.