VII

El catedràtic ha acabat de parlar. Els caps, que s’han aixecat un instant, encuriosits, s’acoten i es claven gairebé al full de paper. En un silenci impressionant, se sent, de tant en tant, una exclamació ofegada. Hi ha cares crispades, encarcarades. Rostres que cerquen, esglaiats, la fórmula necessària que no els pot arribar ni pel sostre, ni per les parets, ni llucant de cua d’ull el paper dels companys del costat, massa separat, i protegit pels colzes que barren tota possibilitat. Els dos ajudants es passegen lentament i esguarden amb atenció les taules, els papers, els posats dels alumnes, i les cadires, les carteres, els genolls, que no hi hagi res que pugui ajudar a desenvolupar la tasca. La nau és la de sempre, però avui sembla revestida d’un to solemnial donat pel silenci imposant, per la veu més greu que de costum, pel pas dels vigilants, pel neguit que nua tots els cors. Avui porta el vestit nou, amb corbata i tot. Però els cabells ja s’han esbullat com de costum. Les sabates, excessivament gastades de la punta, palesen l’ensopegada contínua amb tots els rocs que troben pel carrer. Els ulls, indiferents, orfes de cap mena de neguit, ressegueixen sense trobar-hi sentit els relleus de l’aula, tan coneguda. El temps s’ha escolat a poc a poc. Ara ja no falta gaire per a sortir. Ho acaben de dir. Tant se val. Mira al seu voltant i creu veure la imatge per primera vegada. Aquell espectacle que té davant seu pren un caràcter fantàstic, fabulós. Ell està lluny de tot allò. Fa un esforç per situar-se, però no acaba d’entrar en aquell joc frenètic, de rostres congestionats que s’apressen a enllestir la prova damunt un paper blanc, ara arrugat i brut de ditades, de taques de suor. Un paper febrós pel contagi amb cossos fora de si. Immediatament contempla el seu full de paper i se sorprèn de trobar-lo tan blanc com quan l’hi han lliurat. Sols el seu nom, escrit barroerament al capçal, trenca l’harmonia de la resta. Queda encisat per aquella blancor.