L’ESTÍMUL
La saleta que la ponència «Impuls a la producció» havia habilitat per indicació del president, a la planta baixa, reunia les condicions necessàries per a fer productiu el treball que s’hi havia de desenvolupar. La llum, natural, ni massa forta ni massa tènue, es filtrava del carrer a través d’uns finestrals que donaven tot el rendiment possible gràcies a unes persianes de plàstic del darrer model, que es graduaven amb tota comoditat.
La sessió s’encarrilava degudament després d’uns breus moments vacil·lants, després d’uns tempteigs preliminars, en els quals els qui hi assistien s’havien buidat de l’entusiasme que duien de fora al carrer, d’on havien recollit tot l’esclat d’una primavera matisada de verds vius, de blaus cels límpids i detonants, de roses suaus i torbadors. Havien deixat de banda tot el que de subjectiu podia haver-hi en aquella primera impressió d’entrada, i els primers símptomes de divagació havien estat foragitats després d’una lleugera intervenció del cap de departament de «Planteig de l’eufòria en un mercat apagat», que, per ordre rigorós, havia estat fixat que presidís la sessió d’aquell dia.
Feia una estona que tot anava com una seda.
A mesura que passava el temps, l’ambient de treball era aconseguit plenament. Ningú no s’havia adonat d’una música que ni tan sols s’endevinava d’on sortia. Imperceptible al començament, però que ara havia pres carta de naturalesa a l’ambient, amb una intensitat que la feia de tot punt imprescindible.
Un empleat subaltern havia repartit, pocs minuts després de començada la sessió, uns refrescos americans insubstituïbles en tota reunió de categoria. El mateix subaltern introduí, uns minuts després, uns cigars havans autèntics, que ara cremaven lentament, deixant per tot rastre una cendra blanca, immaculada, que no es desprenia afavorida per l’excel·lent qualitat del tabac i pels moviments senyorívols, reposats, dels afortunats fumadors.
El cap del departament «Contractació de bastaixos» intentava de tancar l’exposició de la seva tesi:
—… s’han d’establir dues subseccions laborals que podríem anomenar bastaixos de primera i bastaixos de segona i recollir en cada una d’elles els qui podríem seleccionar com a element de producció de tipus sanguini, i element de producció de tipus abúlic…
Va parar uns segons per veure quina sensació havia produït als companys de ponència, però en aquells instants tots els rostres semblaven preocupats a seguir el rastre que deixava el fum dels cigars propis fins a fondre’s en la fumera col·lectiva que es formava cap al sostre i que desapareixia misteriosament engolida per algun xuclador-renovador-purificador-acondicionador d’aire, dissimulat en alguna motllura de la decoració un bon xic conservadora que durava encara de l’època que els fundadors, amb el negoci plenament arrencat, s’havien permès el luxe de cercar l’indret adequat que centrés de manera definitiva la gran empresa que havien creat.
L’home continuà, en veure que ningú no hi tenia res a dir:
—… perquè l’experiència m’ha demostrat que no es pot tractar de la mateixa manera dos elements de producció de característiques tan oposades…
Com era natural, el primer que va prendre la paraula després que tots ja havien considerat que el cap del departament de «Contractació de bastaixos» havia acabat, fou l’encarregat de «Objeccions i Paranys», despatx sense massa volum de personal per a ser denominat «departament», i que actuava sota les ordres directes de la Superioritat.
—Suposo que ja heu pensat el sistema de classificació dels elements de treball que propugneu…
—Heu suposat correctament i esperava la vostra pregunta. En efecte, després de les darreres reduccions del número d’elements de treball efectius, ens és permès de controlar el seu capteniment i àdhuc les més petites reaccions particulars. Si tenen interès a conèixer el resultat de les nostres observacions, aquí porto un estudi individual que ens serviria no ja per a fer una classificació dels dos conceptes que he esmentat i que considero bàsics, sinó totes les classificacions pertinents i necessàries… He d’exposar a tots vostès que en aquesta tasca m’ha ajudat eficientment el doctor que ens acompanya, ja que, amb les proves psicoanalítiques que constitueixen l’examen d’ingrés a l’empresa i el resultat dels reconeixements mensuals, es pot determinar amb exactitud de quin peu coixeja cada element.
Les mirades es van dirigir, satisfetes, cap al qui acabava de parlar i cap al doctor esmentat, els quals van somriure amb agraïment en veure que els altres regracia-ven l’esforç fet.
El cap del departament d’«Ambient» va parlar a continuació:
—La meva proposició és de servir música a les hores de treball. Es tracta de vessar música a la sang dels qui l’escoltin sense que s’adonin que la senten. Cal injectar-la a les venes amb l’agulla del pick-up…
«Objeccions i Paranys» prengué la paraula:
—Voldríem que ens expressés la fórmula que farà que aquesta injecció sigui positiva…
—Es tracta de fer-la suau, en principi. No voler forçar l’oïda ràpidament, que se’ls faciliti com un verí que no tenim ganes que mati. A poc a poc. Adequada al ritme de treball. No és cap secret —i va somriure en direcció al cap del departament de «Fabricació»— que els elements es posen a la feina amb un rutinari sentit d’indisciplina als primers moments, quan encara serven les impressions que han pogut recollir pel carrer, pel tramvia o al metro, i que no se centren de seguida al seu quefer. El rendiment màxim es dóna justament al cap de deu minuts d’haver començat. I aquí hauran de permetre’m un lleuger incís per a felicitar el col·lega de «Fabricació», el qual ha aconseguit aquest resultat sorprenent, perquè els nostres competidors més directes no ho aconsegueixen fins al cap d’onze i mig… Al cap de deu minuts, doncs, quan la màquina marxarà al punt òptim, primera elevació musical. Que els sons uns segons abans imperceptibles s’introdueixin als esperits. Deu minuts més i segona elevació musical. Ritme, el precís, el necessari per a sostenir la producció al mateix nivell fins a l’hora de plegar. Ni més ni menys. Hem d’assajar-ho. Hem d’aconseguir que el coeficient que ara és la unitat arribi a ser dos…
—I això, ho assolirem només amb música?
—La música ens pot donar un 0,279 com a màxim. Però em sembla que hi ha qui ha de dir moltes coses…
El cap de «Controls» va sentir-se al·ludit. S’empassà un glop del refresc. Espolsà el cigar i engegà:
—Per part meva, he de comunicar que encara es pot fer més del que s’ha arribat a fer. Crec que, en primer lloc, he d’agrair els serveis del departament «Lleis i interpretacions» que ens hagi permès, amb tota legalitat, de desfer-nos dels elements de producció negatius que arrossegàvem. En comprovar que la darrera mecanització conduïa a la formació d’un excés de conglomerat-mà d’obra ens va resoldre la desvinculació de dues terceres parts dels efectius. Vam poder acomiadar el personal antic que amb tanta de benevolència havíem aguantat temps i temps, i part del de nova planta, aquell que per motius familiars feia més crescuda la distribució administrativa que minva els resultats finals dels exercicis. Gràcies a aquesta possibilitat, a l’excel·lent esperit que informa els moviments dels elements actius i als sistemes de control vigents, sembla que ja no es pot fer res més. Però no senyors, no és així. Proposo la col·locació estratègica de micròfons en tots els indrets per on circuli el personal i que estiguin connectats al departament del qual sóc el responsable, on es prendrà en cinta magnetofònica tot el que es digui i pensi, ja que la veu és un reflex conscient del subconscient…
Càlides mirades d’aprovació van esguardar-lo atentament. El responsable de «Lleis i interpretacions» somreia discretament després de l’ensabonada. Un subaltern va entrar amb discreció i, en adonar-se del silenci, va murmurar:
—Es pot passar la firma?
Es podia, i tots van estimar oportuníssim aquell ajornament que els oferia la possibilitat de canviar de tema uns moments, que donava ocasió de reflexionar, de fer més estimulant la represa, de la qual haurien de sortir coses molt importants per a l’avenir de la casa.
Per la porta que el subaltern havia deixat mig oberta es van introduir, l’un darrera l’altre, drets, tibats, encarcarats, els secretaris de cada un dels departaments representats en aquella saleta. Amb la mateixa posa, la mateixa inclinació, el mateix to de veu, el mateix gest, passaven diligentment els papers del portafirmes a mesura que els responsables signaven desmenjadament, com si el que feien no tingués importància, tot i que, de vegades, per remarcar que seguien al corrent dels afers, es permetien alguna observació, alguna esmena, algun gest brusc, o rebotien un paper, després d’esquinçar-lo, dintre la paperera.
Acabaren simultàniament, i els secretaris van desaparèixer. Van seguir uns segons de silenci, cadascú estudiant la posició respectiva i cercant l’indret més favorable per a produir en tots els altres l’impacte que la pròpia intel·ligència i el treball havien elaborat. Abans de començar van adonar-se que, mentre s’havien ocupat signant els documents, l’ordenança havia substituït els vasos del refresc americà per d’altres amb beguda típica del país, estimulant, d’olor suggeridora, picant.
—Haurem de fer constar a l’acta de les sessions l’agraïment a la presidència —i en aquest punt s’alçaren tots, deferents—, per les moltes atencions que aquests dies hem d’afegir a les que ja hem rebut de la seva perfecta gestió…
—És la plasmació del meu pensament…
—Proposo un brindis.
—A la salut del senyor president!
—Per la prosperitat de la casa!
—Pels resultats de la ponència «Impuls a la producció»!
—Per la futura distribució dels beneficis extraordinaris!
Aquesta frase, d’un mal gust tan evident, pronunciada per l’encarregat del departament «Gestió Exterior» un bon vivant que sempre en tenia una per dir i que es ficava els clients a la butxaca, els va fer tocar de peus a terra i els obligà a reprendre la tasca.
Ara, però, les coses ja no succeirien com abans. Tots estaven més excitats. L’ordre i el ritme s’havien alterat al compàs d’una música que cada vegada era més intensa. Es va produir algun altercat. Les idees sorgien, espesses però lluminoses. Tots procuraven buidar el pap de la totalitat d’idees emmagatzemades. Tenien pressa a deixar sentir la seva veu. Els atots guardats per als moments decisius van abocar-se damunt la taula.
—Caldrà fer la separació en quatre sentits: exigeixo la creació de quatre grups d’elements…
—La nau on treballin els solters haurà de ser decorada segons els dies: dilluns amb motius estridents, sincopats, per mantenir la tensió eròtica afluixada el diumenge a la tarda o al vespre.
—I un be negre!
—Després caldrà rebaixar els tons per suavitzar-los a mesura que pugi en ells la pruïja eròtica, per contrarestar la intensitat amb què la sang tornarà a circular de nou…
—Proposo que els papers en què es comuniquen les sancions econòmiques siguin impresos en colors suaus, que no produeixin la indignació, sinó un sentit de culpabilitat i de penediment.
—Que arran dels micròfons siguin posats uns transmissors de televisió que no funcionin, però que en tot moment els donin la sensació de ser vigilats…
—Que les proves més importants a desenvolupar com a examen d’ingrés siguin uns reconeixements de les aptituds de servir-se amb igualtat de condicions de totes dues mans.
—Ningú no haurà de tenir antecedents d’haver anat a l’escola passats els dotze anys. Ens calen elements, no pas cervells!
—No hi ha por. Ja hi ha qui es preocupa que sigui així!
—Que la falta de puntualitat pugui ésser castigada amb l’acomiadament!
—Que la malaltia lleu —fins als trenta-vuit i mig de temperatura— no sigui excusa per a deixar la feina.
Cada vegada la conversa s’accelerava més al compàs de la música que ells, conscientment, no percebien. Ara les frases ja no quedaven definides. Només s’insinuaven:
—Que sàpiguen ballar «rock and roll»!
—Que no siguin casats!
—Que no tinguin promesa!
—Que no sàpiguen que els qui tenen cotxe és perquè són caps de departament!
—Que tinguin tres mans!
—Que no vulguin cobrar «punts»!
—Que no sàpiguen què és una dona!
—Que el sou els arribi a fi de mes!
—Que no demanin bestretes!
—Que no vagin a futbol!
Passadís enllà, al despatx més luxós de la casa, asseguts com cal en comodíssimes poltrones, el president i alguns dels peixos més grossos del Consell seguien amb atenció en una pantalla de T. V. les incidències que passaven a la saleta habilitada per a les sessions de la Comissió «Impuls a la producció».
El president va prémer l’interruptor i, amb un somriure entre comprensiu i de justificació, va comentar:
—Val més que pleguem. Se m’ha escapat la ma en col·locar la dosi d’estimulant. Ara ja desvariegen.
Un dels consellers va intercalar:
—Alguna de les idees tenia quelcom d’aprofitable…
—Sí, sí… Tot el que vulgui, però crec que estaran amb mi quan informi que s’imposa una renovació… Estan molt gastats!
El president s’aixecà lentament i es dirigí a un quadre de llums que hi havia al costat de la taula. Va tancar la clau que deia «Música a la saleta». Instantàniament hi va parar el ritme. L’home acompanyà els consellers fins a la porta del carrer. Mentre es ficaven dins un vehicle que els esperava, un subaltern entrava a la saleta amb una aspirina per a cada un dels caps de la ponència.
El president va tornar al despatx. Va obrir una porta que menava al seu lavabo particular. Pel petit passadís, i mentre obria l’aixeta per rentar-se les mans, es va quedar quiet, astorat, perplex. De sobte li havia semblat que s’havia fos una música excitant, la presència de la qual no li havia estat permès de percebre fins aquell moment. Just al moment que, mirant el rellotge, s’havia adonat que era hora de plegar.