XIX

Quan la corneta acaba de sonar, tots es precipiten escales avall, amb la carmanyola a la mà. Fora al pati xiula un vent que aixeca núvols de pols barrejada amb els grans de sorra més esquifits que hi ha per terra. La formació s’insinua amb rapidesa, però únicament sota la vigilància i la direcció dels caporals. D’una porta llunyana s’apropen amb pas cançoner uns quants oficials. Els rengles de soldats comencen a dibuixar-se amb eficàcia. Fa fred. Els caporals es mouen amunt i avall, i compten els efectius, i estableixen l’ordre definitiu, de tres en tres. Tots procuren ensorrar el cap dintre el coll de la granota, i tenen les mans tancades, encongides dins les mànigues. S’ha sentit el segon toc de corneta, que ha sonat més fort a la primeria i s’ha perdut, cap al final, endut pel bufarut en una altra direcció. S’han donat les ordres amb veus estridents. L’enorme cuc que formen les files inacabables es torna rígid i obeeix amb exactitud. De sobte, es posa en marxa, tomba la cantonada i para al costat més arrecerat del vent. Davant hi ha dues peroles enormes, servides per uns soldats, i unes caixes de fruita, i una bóta de vi. Després del tercer toc de corneta i d’unes veus reglamentàries, comencen a avançar els capdavanters de les files. Cadascú, quan arriba al centre de distribució, rep dins el pot tres racions de la perola que li ha correspost, menys el de l’extrem, a la dreta, que omple el pot amb tres llossades de vi i s’emporta tres tarongetes. Després, cada grup de tres soldats se situa sota les voltes, a ple aire, i es disposen a ficar ordenadament la cullera dintre el pot on s’han abocat les tres racions del que representa ser el primer plat. Per torns, també, xarrupen un glop de vi. Ell s’ha sentit empés pels altres dos, els quals l’arraconen en un costat de la paret, i posa a terra, enmig del grup, el seu pot. Li ha correspost de recollir el vi i les taronges. Els altres dos, sense fer compliments, s’aboquen àvidament damunt el primer plat, i ell els deixa fer. S’han assegut per terra, i el vent colpeja els rostres. Hi ha algú que fa cua encara darrera les peroles per si pot arreplegar un suplement de qualsevol cosa. Assisteix indiferent al tec. Vacil·la uns segons i, a l’últim, intenta de ficar la cullera dintre el pot. Encara queda alguna cosa. Se la porta a la boca i, quan comença a mastegar aquella barreja indefinible, les dents aixafen un gra de sorra que el vent hi ha introduït. No s’irrita, però escup per terra tot el que té a la boca. Els altres dos, que han parat un moment per contemplar-lo, es reincorporen decididament a la seva tasca. I ja no menja més. No ho necessita.