XVII

A les mans té el sobre que, inexpert, no acaba de saber obrir. Avui no ha pogut anar a fer la instrucció amb els altres. Gairebé encara no es pot bellugar. Té molt mal de cap. L’han deixat que fes de vigilant. No li tocava, però el cap de la tenda ho ha disposat així; altrament, ja veien que tampoc no hauria servit de res. Seu a l’entrada de la tenda, per la part de dins, repenjat a la mica de paret —de mig metre d’alçada— que hi ha d’obra, sobre la qual s’aixeca la lona. Fa uns moments que ha resseguit amb penes i treballs tota la circumferència, i ha tibat les cordes, perquè el vent començava a bufar. L’eix de la tenda està constituït per un pal gruixut clavat en un suport on, uns moments abans, hi havia col·locats els fusells de tots els qui conviuen amb ell. Ara només n’hi queda un, el seu. Al voltant hi ha tants de paquets com soldats hi viuen. Damunt les fustes que constitueixen el sòl i que els separen de la terra viva, tots han cargolat els estris que els pertanyen i n’han fet uns paquets que difereixen entre ells per la traça amb què han estat lligats. El matalàs i les mantes formen un embalum d’aspecte més aviat net i tranquil. Al costat té el càntir, ple d’aigua, que haurà de vessar pel damunt de les fustes, per donar una enganyosa sensació de frescor. Després, quan serà buit, caldrà treure forces de flaquesa i travessar el riu en direcció a la font de l’altra banda. Però abans cal obrir el sobre que li acaben de portar juntament amb la correspondència de tots els altres. El té a les mans i coneix perfectament la lletra. Quan finalment aconsegueix d’obrir-lo, n’extreu el full de paper que conté i salta un trosset de cartolina que cau a terra. Sembla una foto, però ha quedat al revés. Les seves faccions, però, es contreuen. Tot i girada d’esquena, aquella foto té alguna cosa de familiar. Es veu que no és recent. La coneix. Deixa de banda el paper on ha de llegir les paraules que ara tem de trobar, i amb mà tremolosa intenta agafar la cartolina. Es compleix el pressentiment quan l’agafa entre els dits i, en girar-la, reconeix el seu rostre, imprès en aquell rectangle de paper. No acaba de sorprendre’s, però l’envaeix una sensació d’aixafament. Sense adonar-se’n, es fa enrera i els ulls es clouen a poc a poc, mentre el cap reposa damunt el paquet de roba més proper.