VI

És una escala com una altra qualsevol del barri. No té gaires pisos, però la gent hi circula sovint, ja que cada porta és el niu d’una pila de famílies rellogades. Els graons, de marbre fins al primer pis, han recollit la brutícia ancestral d’unes generacions que han vingut a menys en relació amb les dels primers estadants. Ara, el barri i les cases han perdut el llustre dels temps anteriors. Per les voreres dels graons, a dreta i esquerra, s’amunteguen les gotes de cera que, de nit, els tocatardans deixen lliscar de les candeles amb què es fan llum. Sempre hi ha una humitat que fa que les gorges enfosqueixin les veus i que les baranes de fusta quedin llefiscoses i deixin als dits la sensació de tocar alguna cosa viva i repel·lent. També hi ha, en un racó, el departament de la portera, sense llum, buit, abandonat. L’escala està en un silenci que es trenca ara i adés per les passes cansades d’alguna vella que va a jóc després d’anar a cercar la llet. Per l’ull de l’escala, orfe d’ascensor, es filtra una clariana de llum que ve del segon pis, on una bombeta il·lumina el rètol de la casa de dispeses. El brogit, en tot cas, ve de fora, del carrer. Els vehicles de totes menes travessen en les dues direccions reglamentàries en un esforç d’acabar la feina del dia, de cercar el garatge on reposar, de començar el viatge nocturn que menarà a d’altres encontrades. Del passatge del costat, massa estret per a la circulació de camions, arriba la cridòria de la quitxalla que s’empaita tot cridant. A la portalada del davant, ampla, també, hi ha una parella que, com cada dia, deixa escolar el capvespre en un diàleg mut, fet de mirades i de petits contactes. Arraconat a l’antic quiosquet de la porteria hi ha el vailet, assegut en un racó. Té la cartera de l’escola a la falda, tancada. Espera la seva mare. El pis està tancat. Porta un davantal de teixit, blau i blanc. Són difícils de distingir els trets del seu rostre, barrejats en la tonalitat cendrosa de la portalada. Quan entra una dona com tantes, rossa, alta, grassa, difícilment comprimida dintre d’una roba impotent per a cobrir-la, ell s’aclofa en un intent gairebé reeixit de desfer els símptomes de la seva presència. Mentrestant, els passos de la dona, compassats, amb el ritme precís dels talons —massa estridents— es perden escales amunt.