L’olor de desinfectant ja es fa present un parell de metres abans de franquejar la porta. Després, continua i es fa intensa quan s’entra dins de l’edifici, fins a dominar quan s’arriba al primer passadís. Les parets de tota la casa fa molt de temps que havien estat blanques. A l’entrada, els visitants s’encreuen amb els malalts que poden caminar i amb les infermeres, les bates perfectament blanques de les quals estableixen el punt d’obligada comparació amb el to deixat anar de la resta.

El mateix passadís desemboca a la sala de la planta baixa, on hi ha col·locats els ingressats de nou, que esperen l’examen que permetrà distribuir-los segons el diagnòstic d’urgència que han de sofrir.

Els llits, ocupats per gent de procedència heterogènia, s’arrengleren d’una manera més aviat excessiva, i tots són plens. Normalment, la sala és sempre silenciosa. Ningú no es coneix, i tothom està prou aixafat per a establir uns contactes que no podrien arribar a ser ni superficials.

Un grup format per un parell de metges i unes infermeres travessa la sala i s’atura a cada llit. En el que acaben de visitar, i que ara ja deixen enrera, hi ha un home jove —molt jove, potser—, però demacrat i prematurament envellit. Els ulls, d’expressió apagada, ensorrats a les conques, són l’única nota una mica viva en un rostre —gairebé cobert per una capa molt espessa de pèl negre— del qual queda lliure algun espai de pell grogosa, prima com un tel de ceba.

Una de les infermeres s’ha separat del grup i resta dempeus mirant-se’l. Uns moments s’anima la fesomia del malalt i hi passa un alè de vida. La noia se’l mira, entre encuriosida i compadida. Ell, però, diu amb un fil de veu:

—No es preocupi… Això s’acaba…

Ella gairebé no el gosa contradir, però sap que és el seu deure de fer-ho. S’esforça i deixa anar el tòpic:

—Tots diuen el mateix quan entren aquí, però ben valents que en surten! Després ja no es recorden més de nosaltres…

Ell intenta de dibuixar un somriure i se la mira potser amb una guspira d’ironia. Insinua un gest expressiu amb una mà on només hi ha ossos i ungles, i ella interpreta un «deixem-ho córrer!», que li fa posar la pell de gallina.

L’altre, però, torna a mirar-se-la i demana a poc a poc, amb esforç:

—Les fotografies… Voldria mirar-les… A la butxaca de l’americana, damunt la cadira…

Ella ha endevinat, més que no pas entès, el sentit de les paraules, i es posa a cercar dins la butxaca. Hi troba un paquetet dins un sobre brut i esquinçat i el passa al malalt, el qual el recull a la mà, sense aixecar-la.

La infermera mira en direcció al grup que passeja entre els llits i comprèn que no pot deixar d’incorporar-s’hi. Li diu:

—Ara haig de marxar. Ja tornaré aviat. Faci bondat!

Amb els dits de la mà que té fora del llit, aconsegueix d’obrir el sobre i d’extreure’n les fotografies. Estan posades per ordre. Sempre hi han estat. Al darrera hi ha la data exacta. Les palpa. En totes hi ha alguna cosa seva. Se les comença a mirar. D’una a una…