EL CRIT
Fa calor. Els homes són al camp. La mare és a la cuina. Se sent soroll de pots i d’olles. Ja no se’n surt com abans, quan ho feia tot amb quatre cops de mà, d’aquelles mans grosses i feineres que ho endegaven tot tan de pressa. Ara té renossos pertot arreu i el tacte es fa molt difícil. De vegades les coses van per terra de qualsevol manera. I no parlem de si queden o no queden netes, tant que hi quedaven abans! Perquè la cuina, ara, és enganxosa. Els coberts, apagats, no reflecteixen els raigs de la llum. L’hule de damunt la taula conserva deixies seques de menges diferents.
Fa calor. I la casa és la mateixa, però res ja no és com abans. La noia ja no és tampoc una noia. S’ha fet una dona. Ha envellit molt aquests últims anys. Té la cara arrugada i la mirada trista. Ara, des de la sala gran, on s’han celebrat sempre els esdeveniments familiars, convertida, ja fa anys —per falta d’esdeveniments, en racó on dissimular les penes, en cosidor i en recés de baralles, la noia, una dona gran, ja, fa veure que cus—. Repassa la roba. Sargeix uns mitjons. Adoba el coll de la camisa que el pare encara es posarà diumenge per anar al poble a afaitar-se, a l’església i a beure un got d’aiguardent a la taverna.
Perquè el pare, que és el qui ha treballat més durament de tots, és qui encara aguanta millor els sotracs dels anys. Treballa de sol a sol, al camp, ajudat pel mosso, un xicot una mica pobre noi que va fent sense matar-s’hi, tot contemplant com s’esfondra la casa.
El pare —qui sap els anys que té!— no es fa càrrec del que passa a la casa. Està acostumat a l’empenta de la dona, a la seva activitat d’abans. Sempre ho havia tingut tot a punt. Mai no havia hagut de pensar que calia fer això o allò. Quan calia, ella endegava la tartana i es presentava al poble a mercat i en tornava amb la venda feta —sempre a bon preu— de qualsevol de les coses de les quals la masia podia prescindir. Ara no se sap avenir del canvi. Quan arriba a la casa, i ja procura fer-ho cada dia més tard, només troba males cares, soroll i plors. Al principi, feia el desentès i esperava que la lluna canviaria. Però aviat comprovà que ja no hi havia res a fer. Els anys havien passat. Ell, físicament, se sentia bé. Una mica cansat, però això es resolia amb la inhibició en algunes de les feines. El mosso, per altra part, era poc decidit però col·laborava sense oposar resistència. Feia i deixava fer. Si la collita no era prou important, tampoc no calia posar-se’n pedres al fetge.
El vell, de vegades, pensa que, la culpa de tot, la té el noi, que els va deixar per anar-se’n a viure al poble. El noi potser tampoc no hauria estat cap gran reforç. Mai no havia llaurat gaire dret. Però havia fugit per casar-se amb aquella nyeu-nyeu que ni tan sols no era bona per a fer-los avis. És clar que, d’avis, també ho haurien pogut ser per una altra banda, però la noia sempre havia estat esquerpa i, darrerament, quan havia estat a punt d’arreglar-se amb el masover d’una casa de pagès propera, la cosa no s’havia lligat perquè l’altre havia ensumat que estava malalta.
El que l’atabalava més era l’estat de la dona. No se’n sabia avenir. Que es barallés amb la filla, no era res de nou, però no comprenia aquella sobtada falta d’energia, aquella mala manera de fer coses en les quals sempre havia excel·lit.
Ella, la mare, tampoc no podia comprendre què li passava. La culpa, com sempre, calia carregar-la a la filla, que era un veritable mort. On s’és vist una dona jove, encara, arraulint-se a la sala, tot el dia amb l’agulla als dits i sense acabar de treure’s les peces de les mans! És clar que deia que estava malalta i que no es trobava bé, però això eren excuses. Sempre havia tingut excuses per una cosa o altra. Quan passava per la cort i trobava la bicicleta rovellada, encara podia recordar els dies d’abans, quan la noia es plantava al poble amb la primera excusa que se li acudia, i aneu a saber les hores que trigava a tornar. Perquè valia la pena de confessar que els dos fills que havien tingut no s’assemblaven en res als seus pares. Dos llepafils que només procuraven per a ells. La noia sempre amb l’excusa de l’agulla que si s’havia de fer un vestit per a la festa, que si se n’havia de fer un altre per Pasqua, que… Però llavors encara ajudava en alguna de les coses de la masia. L’atrapava en un racó, sola, amb una novel·lota als dits, i l’arrossegava fins a la cuina, a rentar perols o a la cort, a netejar les gàbies dels conills, o a l’estable, a munyir les vaques… Semblava que, de tot, l’única cosa que li agradava fos anar a pasturar. Sortia a l’hora que fos i portava el bestiar al prat. Com que el gos feia la feina, ella s’entretenia amb un altre llibrot. Sempre lamentaria que els fills haguessin sabut entendre les lletres i empassar-se aquelles coses que no servien sinó per a fer pujar els fums al cap… I ara, ja ni això, perquè ja no tenien vaques. No podien atendre-ho tot. L’home, que semblava que badava, vinga voler que tot fos com abans, però no veia clar el que passava. Ella, ho havia de reconèixer, s’havia fet vella, però amb una sola mà i l’altra lligada a l’esquena era capaç de fer cent vegades més de feina que la noia. I només calia que els haguessin embolicats amb aquell estri sorollós, que la noia ja no se n’apartava del costat amb l’excusa que tot li feia mal. Que una vella se senti aixafada, com s’hi sentia ella, és la cosa més natural del món, però que una noia jove es tanqui en una cambra i no en vulgui sortir, i es passi el dia al costat de l’aparell, amb una robeta a les mans, i no sigui bona ni per a fer-se una llesca de pa amb tomàquet…, això no s’havia vist mai!
I la calor es fa sentir i no vénen ganes de fer res, i menys si s’és un malalt crònic. És una malaltia dolenta i llarga, i ja se sap allò de «malaltia llarga, parenta de la mort». També hi ha qui diu que, en aquestes coses, s’hi ha de ser a temps, i llavors encara hi ha una solució. Però ella, la noia, una dona gran, ja, no hi havia estat a temps. No s’hauria pogut imaginar que aquella set del començament fos el preludi del que vindria després, quan semblava que la solució més normal era beure sense aturador. I tot ja venia de molt lluny, perquè ella, de bé, potser no s’hi havia trobat mai. Allò que deien les altres noies, que la vida somreia, que tenien ganes de saltar, i reien i s’escridassaven, tot plegat no era res més que salut i ganes de viure. Dues coses que ella no havia sabut mai què eren. De trastorns, n’havia tinguts sempre, i, d’il·lusió per les coses que atreien les altres noies, no n’havia sentida gens. Havia pujat sempre sola, molt sola, entre els camps i els boscos, i, si un delit havia tingut, era d’anar al poble i de veure persones, botigues, vestits que no fossin els parracs dels pagesos que treballaven al camp. El germà havia fet bé marxant. Si ara tampoc no era gaire feliç, almenys havia pogut fer el que li havia semblat, un cop a la vida.
Sort que aquests darrers temps, quan ja havia perdut la possibilitat d’anar al poble els diumenges a la tarda i veure la pel·lícula, se’ls havia acudit de comprar aquell aparell de ràdio. Ara, amb allò, passava estones més tranquil·la. S adonava que mentre escoltava i sentia com explicaven problemes d’altres persones, o vides brillants, o històries d’amor i aventures, deixava de pensar en les seves coses i fugia per l’espai i vivia els neguits dels altres. Per això procurava allargar fins on podia aquell contacte i si, per qualsevol motiu, es veia obligada a desfer-se’n, es posava de molt mal humor.
Seia en un balanci, de manera que, quan volia, podia fer-se enrera i repenjar el cap a la ràfia que unia els barrots de fusta. Ho feia sovint. Cada tarda, a aquella hora, havia de fer-ho. Començava a neguitejar-se. I es posava cada vegada mes nerviosa quan sentia la mare, a la cuina, com lluitava per desempallegar-se d’una feina fàcil i absurda. Semblava mentida com havia envellit la mare en poc temps! Acotava el cap en caminar i, si sempre havia estat rondinaire de mena, ara no deixava de remugar penjaments a flor de llavi, que es concretaven en amenaces i renecs quan passava per davant de la sala i la veia asseguda al balancí, amb el cap llunyà, seguint els fils misteriosos de les màgiques històries que arribaven per l’espai.
Sabia que la mare hauria agraït que s’aixequés i es posés a ajudar-la, que procurés rellevar-la en les dures tasques de la masia, però, a part que tot allò no li havia agradat mai, no se sentia valenta per a fer-ho. De valenta, havia de ser-ho en algunes ocasions. Cada tarda, concretament. El rellotge de paret marcava l’hora. Les busques no podien passar d’un punt determinat sense que ella hagués de ser valenta. Ara, amb la calor que feia, veia apropar-se el moment que no podria més i que hauria de fer el cor fort. Mentrestant, procurava concentrar-se en el que deia aquella gent llunyana que havia esdevingut amiga. Però la calor, aquella tarda, no permetia absentar-se de la sala. Era massissa i es feia ben present per les gotes que regalimaven pel front. Suor de calor i d’angúnia. Cada tarda a aquella hora havia de tancar la ràdio. Ni això ja no podia distreure-la, i precisament era quan mes necessitat tenia d’evasió. De passar sense pensar aquells moments que la separaven de l’hora en què calia ser valenta. Ja feia estona que ho hauria hagut de ser, però sabia que tenia un marge petit. El metge havia posat un limit. No podia passar d’aquella hora.
S’aixecà amb penes i treballs del balanci. No quedava una gota d’aigua a la gerra de la taula, i aquella calor feia set. I aquella malaltia en feia tanta, també! En una altra època hauria corregut cap al pou, llançat la galleda al fons, sentit l’estrèpit del metall en trencar l’aigua i notat l’atracció de la galleda plena que s’emportaria la corda avall. Després l’hauria poada, amunt, amunt, i hauria ensorrat el cap en aquella aigua fresca i transparent, on la presència d’un pàmpol o bé d’un petit insecte no podia, de cap de les maneres, deixar d’oferir-li una agradable sensació de cosa puríssima. Però ara no hauria pogut arribar fins al pou, i molt menys poar una galleda d’aigua. No podia fer sinó apropar-se a la cuina i omplir la gerra de la galleda que hi hauria damunt els fogons, sempre que encara en quedés.
Començà a caminar amb dificultats, perquè tenia tots els membres entumits. Travessà el passadís i arribà a la cuina. La vella, en veure-la apropar-se, va deixar anar un parell o tres d’imprecacions. La filla no va voler fer-ne cas i es dirigí a la galleda. Va haver de trabucar-la una mica per omplir la gerra, fins que aconseguí fer-ho. Tornà pel mateix camí cap a la sala.
Allà, omplí un got amb l’aigua que acabava d’obtenir, i se’l begué amb avidesa. Després, un altre. Va obrir un calaix de la taula i en tragué una llesca de pa escrostonada. En menjà una mica fins que, sense adonar-se’n, els ulls es clavaren en el rellotge de la paret. El termini que havia establert el metge s’escolava. La frisança que sentia, aquelles ganes de beure aigua, de menjar pa, eren el senyal evident que calia anar de pressa.
Encara romancejà una estona més. Agafà la peça que cosia una estona abans i la canvià de lloc, va arreglar el drap de puntes que tenia al respatller del balancí, va intentar mirar l’eixida i els camps per la finestra. Hi havia alguna cosa que la rosegava. No podia estar-se de pensar en aquell pa blanc que hi havia a tocar ni en aquella aigua fresca que tenia a l’abast. El rellotge corria i, entre la calor i el silenci que regnava en aquells moments, només se sentien els rítmics compassos de la pèndola.
A l’últim es dirigí a l’altre costat de la taula. Li tremolaven les mans. Obrí el calaix i es trobà amb l’estoig. Encara va estar-se uns segons sense agafar-lo. Després el va agafar amb les mans i tornà cap al balancí. S’hi assegué. Va treure la tapadora i dins aparegué l’instrumental. Lentament, però ja amb la decisió presa, amb la voluntat que li deia que no podia fer-se enrera, va mullar un tros de cotó en l’alcohol. El deixà damunt la tapadora. Després posà els dits dins el líquid i va extreure’n una agulla. Se la mirà a contrallum per veure si estava des-puntada i, en comprovar que era correcta, la clavà al tap de goma de l’ampolla. Després connectà la xeringa amb el cap de l’agulla i començà a fer la xuclada. Dues, tres, quatre… cinc ratlletes! A l’escala graduada de la xeringa es veia que el líquid havia entrat fins a omplir les cinc primeres ratlletes. Va desconnectar altra vegada els estris i deixà la xeringa, ajaguda, damunt la taula.
Va respirar profundament. S’arromangà la faldilla i començà a fregar la cuixa amb la mica de cotó sucat amb l’alcohol. Tornà a posar-lo damunt la taula i agafà l’agulla. L’apropà a la part de la pell que havia fregat amb el cotó i descansà uns segons la mà de manera que la punxa de l’agulla quedava a frec de la carn. Va tancar els ulls. La cama restava completament al descobert. Només quedava la pell i l’os. Va obrir els ulls i s’ho mirà. Tota aquella zona apareixia decorada amb puntets vermells que recordaven la història de les mil i una punxades que s’havia donat en circumstàncies semblants a les d’aquell dia. Va girar el cap i aixecà una mica la mà. Anava a deixar-la caure, però el braç no l’obeïa. Va rectificar la posició que tenia al balancí i carregà el pes del cos al costat contrari al de la cama nua. Cercava la posició més adequada. Amb l’altra mà aguantava la roba per tal que no caigués damunt el lloc escollit. De sobte, s’encarcarà, va serrar les dents i deixà anar la mà que tenia l’agulla. La repenjà damunt la pell, de manera que sentí la punxa, i després, amb un gran esforç, clavà l’agulla endins. Va deixar anar un gemec curt, i la roba del vestit s’escapà i caigué damunt la mà que encara aguantava l’agulla. Va tornar a aixecar la faldilla i contemplà amb una mirada d’horror la seva carn profanada per la presència metàl·lica. Agafà la xeringa i tornà a connectaria amb el cap de l’agulla. Tota la cara regalimava de suor, però era d’una suor freda, gelada. Va prémer l’èmbol fins que no quedà gens de líquid a la xeringa. Després tornà a agafar el coto, el col·locà al punt on coincidien agulla i carn, i estirà fort. L’agulla seguí fàcilment i el cotó es tacà de vermell. Va aguantar-lo una estona, fins que ja no en sortí més. Llavors tornà les faldilles a la posició correcta. Dins el calaix de la taula trobà immediatament un terròs de sucre. El va agafar. Esperà uns moments abans de posar-se’l a la boca. Quan li vingué el petament de dents, ho va fer, per compensar.
Després, desfeta, s’ensorrà al balancí. Aviat es van sentir crits. El pare tornava del camp i anava cap a l’estable. La mare contestava cridant. Però la noia ja no en feia cas, perquè, amb la ràdio engegada, tornava a viure lluny, molt lluny, i ni tan sols els sentia. Ella sentia un altre crit. Era com un bram silenciós, profund i etern. Era el crit que en aquells moments proferia tot el seu cos, excitat artificialment per una substància estranya de la qual depenia, ja per sempre, la seva capacitat de viure.