XV

Les parets que volten la caserna són altes i infranquejables. Tots els qui van arribar el dia abans s’estan al mig del pati i es contemplen encuriosits per veure la fila que fa cadascú dintre la roba nova, amb l’esperança de tenir un aspecte més favorable que el del veí. També han començat a fer els canvis acostumats de pantalons, de sabates i de jaquetes, repartides sense noció de les proporcions. Davant seu se succeeixen un seguit de coses noves, inconegudes. Des de la nit abans —passada gairebé en vetlla—, quan van arribar al vespre i van haver de caminar un parell o tres de quilòmetres per anar a raure en un indret del qual era difícil de precisar els contorns, i on havien estat acollits fredament, sense cerimònia però també sense cordialitat, fins al moment que es trobaven, aquell matí, al pati, havien passat moltes coses: els havien donat una sopa barrejada en llaunes de conserva buides i brutes; havien estat abocats en unes naus de sostre altíssim on havien hagut de dormir vestits, sense poder-se tapar sinó amb una flassada cada dos xicots… I, tot plegat, sota el comandament d’altres nois com ells, amb la sola diferència que ja es bellugaven per allà dins com si fossin a casa seva. Havien hagut d’empaquetar la roba a la maleta i lliurar-ho tot en un magatzem, on quedava tancat junt amb el concepte de persona que anava lligat a aquella roba civil. S’havien hagut de posar una roba nova, tibant, encarcarada, havien hagut de formar en línia recta fora al pati, on passaven llista i els distribuïen com si es tractés d’un ramat. Els botons queien perquè estaven solament apuntats amb un parell de passades de fil, i les botes es resistien a treure llustre. Però el que realment els atreia l’atenció era de contemplar com, d’un a un, tots passaven per un seient format amb una caixa de fusta, on els esquilaven al zero. Era una fila a la qual tots més aviat es resistien a posar-se, malgrat que sabien que, com més aviat els tallarien els cabells, més aviat els començarien a créixer. Fascinava de veure com seien amb cara normal, amb cabells a la closca, i com quan s’aixecaven havien canviat de fesomia i semblaven uns titelles dins una roba massa folgada o massa estreta, i amb el cap pelat, com si sortissin del tifus. Tenia els ulls molt oberts i contemplava com els cabells s’ajuntaven per terra, en tofes de diferents colors, com es formaven combinacions entre els de la majoria, negres, i alguns de rossos o de panotxa, més aviat escadussers. Va sentir una esgarrifança al clatell i es portà la mà al cap. Va experimentar una sensació estranya en notar un tacte diferent del de costum. Sota el palmell de la mà s’arrenglerava el rostoll del que havia estat la seva cabellera, amb uns cabells que s’iniciaven tot apuntant enlaire, punxeguts.