I

Del sostre segurament penjava una bombeta, la mateixa que anys després encara desprenia aquella llum groguenca. Anava lligada en un tros de cordó mig suspès en l’aire, que resseguia el sostre tot fent una bossa, fins a unir-se a la paret, on amb poca habilitat esquivava el relleu d’una motllura barroca, fora de lloc, i continuava avall, fins a fondre’s darrera la calaixera. L’armari mirall, de fusta de caixes d’ous, ostentava una forma presumptuosa. De prop es veien els forats dels corcs. Potser hi havia un parell de cadires al costat del llit. La porta que comunicava amb el passadís devia romandre oberta. Damunt la capçalera, un gravat amb un sant, esfumat, impossible d’identificar. Al llit, una dona ajaguda que gemegava. Els llençols i les flassades, amuntegats al seu costat, no la cobrien. La camisa de dormir, arromangada, ensenyava un ventre extraordinàriament inflat. Les cames encongides, els genolls que apuntaven el sostre, i una palangana clavada a les natges. Jove, però envellida uns instants pel dolor. Pàl·lida, blanca, i els ulls, estranyament oberts, tot cercant el més enllà. Amb les mans —els braços estirats endarrera— agafada als barrots del capçal, prement-los amb intensitat. La veu dels homes, com una remor sorda i trencada, entrava de tant en tant junt amb el so cristal·lí del porró que colpejava la taula. Al llindar de la porta, unes altres dones, joves també, veïnes, amb els ulls esbatanats i uns draps a les mans. I la vella que es mou amunt i avall, i renya i s’enfada, però’ que amb la seva presència dóna consol, ajuda i consell. De sobte, com en tots els parts, la vella es precipita sobre la dona del llit. Uns minuts de brega: separar les cames i prémer el ventre fins a fer aparèixer una tofa de cabells. Després, un xiscle, un cop de tisores, una rialla, un front, uns ulls, un nas, una boca. Tot, en un instant.