XII

A l’estació on sol pujar al metro no hi ha gairebé ningú. És el començament de trajecte, i el vehicle encara no s’omple. Però al cap d’uns moments, després d’un parell de parades, ja va ple del tot. Quan sembla que ja no hi cap ningú més, torna a parar i una força impensada els estampeix contra la paret oposada. Hi ha un remoli de gent, cops de colze, insults a mitja veu, queixes que brollen tímidament o sorollosa, i gent que se sent dissortada de bon matí. Ell ha tingut sort. Com sigui que puja al començament de tot, s’ha pogut situar en un indret on les escomeses arriben alleujades per l’espessa capa de gent que el separa dels accessos. Una noia s’ha esmunyit entre ell i la paret i s’ha arrecerat, protegida de les empentes, pel braç del noi, amb el qual s’agafa a la barra lateral. Ja fa una estona que tot el pes del vagó es concentra contra aquell braç i contra la seva esquena. Treu forces de no sap on per aguantar la catapulta que es projecta en aquella direcció. S’ha convertit en protector d’aquella noia. No vol que arribi a ser molestada. De mica en mica, però, ha hagut de cedir un centímetre darrera l’altre, fins a trobar-se a frec del cos d’ella. Es vincla al màxim per defugir un contacte que imagina impossible, fora de lloc. Ella vesteix com una senyoreta. Els cabells, arran del seu nas, desprenen un perfum trasbalsador. La pell de la cara, vellutada, s’endevina suau, i els ulls, estilitzats, tenen una bonica expressió bondadosa. Ja gairebé no pot més. Està suat. Sent que la mà cedeix sota la pressió constant de la gent que entra, fins que llisca, barra avall, sense poder-hi fer res. Sense voler, sense adonar-se’n, la mà troba la d’ella, agafada també a la barra, una mica més avall. A l’instant d’aquell breu contacte, involuntari i ingenu, sent com la mà d’ella fuig, esgarrifada. I el seu cos resisteix ara sense esforç, encarcarat. De moment no pot comprendre per què ella se’l mira d’aquella mala manera amb uns ulls que ara han esdevingut durs, cruels, que expressen fàstic i repugnància. I queda rígid quan comença a comprendre. Quan es mira la mà, rasposa i bruta ja per sempre; la caçadora esfilagarsada i la bufanda atrotinada; quan pressent els pantalons que li volten les cames, sense séc, apedaçats, que mig tapen unes espardenyes mullades, per on es filtra la humitat.