XIV
A l’estació hi ha un soroll de mil dimonis. El tren de càrrega, ple de nois a la flor de la joventut, espera el senyal que l’ha de fer marxar en direcció a les localitats on hi ha les casernes corresponents. Ja gairebé tothom s’ha acomiadat dels parents o dels amics que han anat a veure’ls partir. Les cares s’esforcen a semblar rialleres. Algunes ho són de debò. A l’andana hi ha també alguna rialla, encara que les mares ploren. En algun racó se sent una cançó que comença, desafinada, i que es perd a la segona estrofa, engolida per la cridòria que s’aixeca d’un cantó o de l’altre. Els soldats que dirigeixen l’expedició caminen amunt i avall fent les darreres recomanacions, i presenten cada dos per tres les informacions als sergents que hi ha instal·lats al vagó del darrera. Han donat l’ordre d’abandonar l’andana i d’enfilar-se als vagons. Gairebé tots l’han complerta. De cada vagó, per l’estreta obertura que serveix de porta, surten una munió de caps que cerquen entre les cares que hi ha a l’andana la que els correspon per parentiu o per amistat. Es canvien les darreres frases, les darreres recomanacions. Alguna mare que ha arribat just, tard, cerca neguitosa entre els caps que surten dels vagons. En un extrem, absents a tot’, ells dos, amb les mans agafades, es miren i no saben què dir-se. S’han acostumat a estar junts aquests darrers temps, i ara no saben què passarà, no saben què pot arribar a ocórrer. Han jugat llurs papers amb fidelitat, encara que mai no han tingut massa paraules a dir-se. Han fet més aviat el que han vist fer als altres que es trobaven en el mateix cas. Pressenten que la separació trencarà un costum ja establert, i no saben què serà de llurs vides un cop el tren es posarà en marxa amb ell a dalt i ella restarà quieta a l’andana, tot fent els adéus amb les mans, com farà tothom. El xiscle de la sirena del tren, que ara els esfereeix, recorda un altre moment més decisiu encara, ja passat. L’estreta de mans es converteix en una abraçada ferma, i els llavis, que ignoren quan tornaran a trobar-se, es xuclen i diuen el que les paraules no han gosat o no han sabut explicar. El bes continua, llarg i càlid, mentre el tren sacseja la seva immobilitat i amb molta lentitud es disposa a desentumir les velles rodes i a fer-les lliscar per les vies, testimonis muts de l’escena que forma l’estreta abraçada, eterna, entre els crits que s’eleven a la darrera potència, en un comiat frenètic.