LA VISITA

La mare i la filla —una nena, encara— eren al menjador, dretes, amb els ulls molt oberts. La mare procurava respondre en tot moment amb precisió les preguntes que els feia el tercer d’aquells tres homes desconeguts que havien fet acte de presència en aquella casa feia uns minuts, i dels quals —amb seguretat— es preveia que guardaria un mal record tota la vida.

L’home, amb parsimònia, s’havia assegut en una cadira i, davant la mirada sorpresa i ferida de la dona i de la curiositat de la nena, havia obert la cartera. Estengué les seves coses damunt la taula, com un oficinista que, en ser les nou del matí, es prepara a començar la jornada, amb la preocupació de tenir les coses a punt per al cas d’haver-les de necessitar. Fredament, sense presses, col·locà amb tranquil·litat un bloc de paper quadrícula, un parell de bolígrafs de colors diferents, unes carpetes blaves i uns papers, solts, a mig escriure, que més endavant hauria de consultar repetidament.

—És d’hora, encara…

—Sí, tenim molt de temps…

La nena no es feia càrrec del que succeïa, però la mare ja ho havia vist ben clar. Es reservava abans de cada resposta, perquè sabia que, impensadament, podria posar el marit en un conflicte pitjor que el que els amenaçava. Passat l’astorament inicial, s’havia refet una mica. Aquells primers minuts d’escorcoll constituïren una part fonamental a l’antologia dels moments crítics de la seva existència. Ella sabia que el seu marit no havia fet res. Era incapaç de fer res. Sabia que tenia les seves idees —com tothom—, però també sabia que tenia massa seny per a actuar en algun sentit determinat. Tot i compartir els neguits populars, tots dos eren observadors pacífics dels esdeveniments. El seu món, malgrat totes les idees, eren aquelles quatre parets profanades en aquells moments pels tres desconeguts. El matrimoni i la filla. Res més. Un petit món fet d’amor i de treball. Ple d’inquietuds i d’alguns desigs reprimits, però sense que la cosa passés d’una especulació ideològica. Ella coneixia bé el seu marit. Per això, al començament d’aquell malson, havia experimentat un sentiment de menyspreu en sentir les paraules d’aquells homes i en conèixer què anaven a fer. Més endavant, però, després de les primeres preguntes, en veure que es prenien l’afer seriosament, com si ell fos un malfactor, com si, en efecte, aquella fos la casa d’un element suspecte, havia pres forma concreta un càstig sempre latent. No trobava consol en la companyia de la filla, la qual, en lloc d’ajudar-la, la preocupava més per la mirada estranya que feia en veure que ella permetia que aquells homes trenquessin el perfecte i intocable ordre casolà, fet del correcte arrenglerament de tovalloles, de llençols, de llibres…

El neguit havia començat, però, abans de tot això. El marit, sempre tan puntual, trigava com mai. Havia telefonat a la feina, però ja no hi quedava ningú. El porter recordava haver-lo vist sortir a mig matí, acompanyat. Era una estranya revelació, a la qual, però, no havia pogut associar el fet present. Quan els tres homes havien trucat a la porta, havia temut la notificació d’un accident. De seguida, però, ho havia vist clar.

Malgrat tot, era consolador d’observar el capteniment d’aquells homes, freds i absents però correctes. No semblava que poguessin ser partícips del poder que en aquells instants l’aclaparava. Per fi s’havia assossegat i responia amb més calma, pensant-s’ho bé. Els altres dos, mentrestant, prosseguien, de cambra en cambra, de racó en racó, i feien una inspecció rutinària. No se n’escapava cap moble, cap calaix. Això, però, no la preocupava gens ni mica, ja que a casa seva no havien d’amagar res.

—Què et va semblar ahir, la «tele»?

—Quina dona més estupenda!

Encara no havia pogut treure l’entrellat del fet que havia provocat aquell escorcoll ni l’empresonament momentani del seu marit. Ell, ja ho sabia, tenia la llengua llarga. Era el més gran dels seus petits defectes… Mentre contemplava l’agent que prenia nota de totes les seves declaracions, calculava seriosament en quina cosa es podia haver excedit i què era el que podia haver arribat a dir. Tenia por, perquè ell, en aquest aspecte, era capaç de fer un disbarat. Era així, no hi podia fer més. Ella sabia que ell sempre feia broma, però els altres ho ignoraven. Més d’una vegada li havia dit que un dia tindrien un disgust. Però, fos el que fos el que hagués xerrat, no hi veia raons per a tota aquella activitat de control i de repressió.

Les preguntes que formulava aquell home d’acord amb un qüestionari que hi havia en aquells papers, escampats damunt la taula, portaven a intermitències estats d’ànim contradictoris… De vegades, semblava com si la cosa no tingués importància, com si tot aquell seguit de fets estranys no tingués cap altra finalitat que crear una mica de por. Però la intenció d’unes altres preguntes la trasbalsava i feia néixer l’angoixa i la nerviositat.

La filla no s’havia fet càrrec de res. També li havien fet alguna pregunta, però ella, innocentment, somreia cada vegada que l’home anomenava el seu pare. No s’estava quieta i, de vegades, feia alguna de les trapelleries que sempre havien estimulat la simpatia i cordialitat dels visitants. Amb això, també, aconseguia que el fidel complidor del deure es distragués de la fredor professional i que una espurna de benevolència aparegués en aquell rostre indiferent.

—Per què no en proves un dels meus?

—D’on els has requisats?

La dona no comprenia el capteniment d’aquells tres homes. No comprenia que aquella era la seva feina i que la desenvolupaven amb el mateix esperit rutinari que qualsevol persona hauria pogut demostrar en una tasca diferent. No acusaven el xoc que l’emoció produïa a ella ni se’ls veia nerviosos o preocupats. Tampoc no semblaven massa interessats: es limitaven a complir, sense excedir-se. Els dos que escorcollaven ho feien amb cura, però sense entusiasme. Semblava que, si hi hagués hagut res una mica amagat, hauria pogut escapar a l’atenció d’ells, distrets i allunyats, amb els pensaments i les preocupacions que els eren propis, particulars.

De sobte, la dona experimentà una fiblada. Els dos homes que escorcollaven acabaven de sortir de la cambra de matrimoni i es dirigien a la saleta, on el marit tenia una mena de despatx. Damunt la taula hi havia uns llibres. Inofensius. Tots? No. Justament feia un parell de dies que un amic havia arribat de l’estranger i n’havia portat un on es parlava de les coses del país. I ho feia, naturalment, amb un punt de vista molt allunyat de l’oficial. No era un llibre d’acció, però, amb tota seguretat, era un llibre prohibit. Recordava la rialla del seu marit en agafar-lo i comentar: «És un llibre clandestí. És dels únics que val la pena de llegir…».

—Has vist, tu?

—Sí, tots en tenen un…

Va haver de demanar que li repetís la pregunta, ja que estava distreta i, mentalment, pregava perquè aquells dos homes passessin de llarg i no s’adonessin de l’existència d’aquell llibre. Sabia que allò seria molt difícil, però calia no rebutjar aquella possibilitat. Els dos homes xerraven animadament de les seves coses i no es preocupaven massa del que hi havia al seu voltant.

L’home que feia les preguntes no semblava gens terrible. Tenia posa de suficiència i prenia molta cura a escriure. Semblava que feia cal·ligrafia. Cada vegada que ella contestava una pregunta, l’home estava una estona per redactar la resposta d’ella. Quan ho havia acabat, li pregava molt polidament que el volgués escoltar i li llegia el que acabava d’escriure. No havia afegit mai res que ella no hagués dit abans. Si no fos pel maleït llibre, l’existència del qual, en aquell moment, la turmentava, ja no hauria patit més. Tal com feien les coses, seriosament, amb decència i honestedat, no els podia passar res, ni a la nena ni a ella ni, segurament, a ell, per més que, com de costum, hagués fet el bocamoll.

Es va voler fondre uns instants. Un dels dos individus tornava a ser al menjador amb un llibre a la mà. L’havien trobat! El va deixar damunt la taula, tot indicant al qui escrivia que hi donés una ullada. L’home no canvià d’expressió i, sense mirar-se-la, deixà la feina del bloc uns instants i es dedicà a fullejar el llibre. En llegí el títol, i els trets del seu rostre perderen la impertorbabilitat que havien mantingut fins aquells moments. Semblava com si hagués volgut somriure. Semblava que havia trobat un vell amic. No va intentar de llegir cap de les pàgines impreses, però mirà les cobertes amb atenció. Després l’agafà pel llom i el va espolsar per veure si, de dins, queia algun paper. En efecte, caigué el que feia de punt. Era l’anunci d’una pasta dentifrícia. La dona, a l’expectativa, no sabia quina cara fer-hi. Esperava alguna frase que indiqués la gravetat que podia suposar aquella troballa. Va respirar profundament alleujada quan l’home li va dir que, malgrat no estar bé de tenir un d’aquells llibres a casa, si no trobaven res més de comprometedor no caldria fer-ho constar a la informació. La dona se’l mirà, molt agraïda, i, a partir d’aquell instant, intentà de sincerar-se amb aquell home que s’havia sabut mostrar tan correcte i comprensiu. Li explica —tot i que no semblava mostrar cap interès a saber-ho— que el seu marit era un bon xicot; que era incapaç de fer res que pogués merèixer un càstig, perquè era preu prudent per a no embolicar-se i posar la família en dificultats; que era impossible que hagués fet res mal fet, perquè es feia solament amb gent de la mateixa posició d’ells, moderats i sense ganes de buscar complicacions que pertorbessin la seva forma de viure. Arribà a dir que ell, com ella, podia no estar massa d’acord amb l’ordre existent i que, de vegades, no se sentien solidaris amb el que passava pel seu voltant, però que això no era obstacle per a saber que, idealistes com eren —o s’ho pensaven—’, en qualsevol altre ordre de coses tampoc no haurien sabut trobar la perfecció. Intentà de fer-se obsequio-sa, guanyar-se la voluntat de l’agent, captar-se’l per aconseguir que l’home la tingués al corrent de l’acusació per la qual havien tancat el marit, però no en tragué l’entrellat. L’home, després d’abandonar el bolígraf en un racó de la taula, li digué que ell no deixava de ser una persona manada i que li havien ordenat de prendre nota del resultat de l’escorcoll d’aquella casa. No sabia si era greu la responsabilitat que els corresponia; que, en aquells casos, ells no en sabien res, ja que tot depenia de les instruccions de la superioritat, que sempre eren concretes i precises. Li recomanà que no es desesperés sense saber a què atenir-se i que, si tot era tal com ella deia, no havia de tenir por. Que la cosa no passava de ser una fórmula d’intervenció com una altra qualsevol i que ja se sabia que en aquells temps calia tenir els ulls ben oberts, perquè la subversió era latent. En cas de ser innocent, el marit sortiria dins el termini legal de set dies, que era el màxim que les lleis permetien de tenir tancada una persona sense motius concrets.

—Què et sembla el calaix de l’escriptori?

—Massa vist, tu!

Després va reprendre el qüestionari i passà a preguntar detalls de les persones amb les quals tenien relacions més habitualment. Era curiós: els detalls que arribaven a saber! D’un a un, va haver de facilitar xafarderies de les persones que constituïen el seu cercle d’amistats… Les preguntes semblaven inofensives. ¿De què es coneixien? Quan se solien veure? ¿Quin havia estat el darrer dia que s’havien reunit? ¿De què havien parlat? ¿Quina era la relació que tenien? Què opinava d’ells? I, de sobte, una pregunta inesperada: ¿Sabia que es tractava d’agents que rebien ordres de l’estranger? Això la desarmava. La seva resposta, naturalment negativa, era sincera i vibrant. Semblava absurd que algú pogués suposar aquell seguit de bestieses. Eren un grup de famílies amigues. Gent de la mateixa posició, més aviat benestants. Sense més preocupació que la feina i la família i, això sí, una irritació per certes coses. Irritació que traslluïa en alguns comentaris irònics, dits a mitja veu. Comentaris que eren els mateixos que, simultàniament, milers d’altres persones repetien en indrets diferents. Quedaven entre la sàtira de l’acudit i l’agror del ressentiment…

—Ja ho tinc! La capsa de tabac!

—Home, què vols que et digui!… Sí, és igual…

De sobte, va sonar el timbre del telèfon. La primera reacció d’ella va ser de despenjar-lo, però se n’estigué. Ja no manava a casa seva. L’agent, però, li va indicar amb el cap que el podia agafar. A l’altre costat del fil se sentia una veu de dona, nerviosa, sincopada. Va haver de demanar que repetís allò que deia, perquè no l’entenia. Després endevinà que, precisament, es tractava d’una de les dones el nom de la qual havia sortit a l’interrogatori com a suposada agent subversiva. L’altra dona plorava i es desfeia en un seguit d’incoherències i d’expressions de sentiment. Es va assossegar i pogué interpretar què li deien. Ho va comprendre tot. L’amiga feia el mateix que ella segurament hauria fet tan bon punt els agents haguessin marxat: telefonar a les dones dels altres possibles encartats. També tenia el marit pres i acabava de sofrir un escorcoll domiciliari. A l’interrogatori havia de sortir el nom d’ells, de la mateixa manera que, a l’altra casa, acabava de sortir el dels altres. L’escorcoll ja devia haver acabat, perquè havia començat més d’hora. Després tornaren els plors i va endevinar que li deia que els agents havien trobat una pistola amagada al des-patxet del seu marit. La dona assegurava que ella no sabia que el seu marit hagués tingut mai cap pistola. Que, encara que ella no obria gairebé mai aquell calaix, estava segura que el seu home, si l’hagués tinguda, li ho hauria dit en alguna ocasió. Estava desesperada. No sabia què fer. Li trucava perquè, almenys, si anaven a escorcollar-li el pis, estigués previnguda i pogués fer desaparèixer qualsevol cosa comprometedora. S’acomiadaren. No va saber què dir quan l’agent va usar per primera vegada la ironia per comentar que aquella classe d’ajudes sempre arribaven tard.

—Si tens gana, podem preparar la pistola, ja…

—Sí, sortim i enllestim-ho tot. Aquell ja deu haver acabat. Tens el mocador?

De sobte, ho va comprendre tot. Després, va sentir soroll i es girà. En efecte, la revelació havia arribat al mateix moment que anava a succeir el pitjor. Els altres dos homes entraven per la porta del passadís. El que anava davant portava a la mà la capsa de tabac que en una ocasió ella havia regalat al seu marit. L’altre avançava amb un mocador blanc a les mans, on destacava, per la foscor, un objecte desacostumat, mai no vist en aquella casa. Immediatament se sentí lassa, cansada. Com si, de cop i volta, hagués envellit vint anys. Li va semblar que, allò, ja ho sabia. Que sempre ho havia sabut. Un sempre que havia començat quan havia obert la porta a aquells tres homes. S’adonà que havia caigut al parany que, amb el capteniment correcte, li havien preparat. Sabia íntimament, profundament, que en allò hi havia una gran mentida, però comprenia que la seva veritat seria desconeguda per sempre. Malgrat tot, no es pogué estar d’aixecar-se. Volia escopir el seu menyspreu a aquells tres homes que els havien enganyats. La seva raó li manifestava que no hi havia res a fer, però el seu pudor li va impedir de deixar anar la pena que li rosegava el cor, perquè sabia que les llàgrimes i els crits els alegrarien extraordinàriament.

Sabia que l’única manera d’expressar la seva protesta, de llançar-los al rostre tot el seu menyspreu, era mantenint-se serena, acusadora. Va fer un pas endavant. Tenia tot el cos en tensió. Els seus ulls expressaven l’odi profund que era capaç de sentir per la injustícia soferta i per l’engany en què havia caigut. El cos estava rígid, encarcarat… Després, tot va donar voltes. Va caure a terra mentre la nena deixava anar un crit de terror.

—No m’esperava que s’ho prengués així…!

—Potser fa comèdia…

—Va, pirem, que es fa tard!