LA SUPERACIÓ

Allò va començar aquell dia que el gerent sentí unes punxades a la dreta del centre de simetria que és el melic. També, mentre s’afaitava, potser a causa de la tensió elèctrica, més aviat fluixa, es trobà la cara més groga del que era normal. Quan va sortir al carrer, tenia un lleuger complex de patir del fetge.

Com sigui que aquest complex esdevenia força regular, els empleats de la gerència, quan van veure la cara que feia en entrar, acotaren el cap fins a clavar el nas en el paper, disposats a no aixecar-lo mentre persistís aquell estat de coses.

El cap del departament de Comptes Corrents, que feia pocs dies que havia entrat a la casa, procedent d’un dels Bancs més importants —i que pagaven pitjor— de la ciutat, no tenia temps encara de conèixer o de pressentir el lleuger complex de patir del fetge que feia trontollar el gerent.

Va entrar dins el despatx somrient, engrescat pel formigueig de la sang que s’escampava per tot el cos, fins pels racons més insòlits. Sang agraïda per la digestió laboriosa d’un estómac satisfet. Un cop dins el despatx, i, abans de deixar anar la salutació més cerimoniosa, va tenir ganes de fer un saltet reverenciés i de quedar quadrat davant el seu superior amb els peus graciosament col·locats en la primera posició de la dansa clàssica, a punt d’iniciar el ballet… Totes les extremitats es bellugaven sense dificultats. Les juntures, untades amb el greix abundant amb què ara podia amanir els àpats, no oferien obstacle a un moviment incessant, nerviós, ple de vitalitat… Per altra part, la primavera havia esclatat, suau i brutal alhora, i, junt amb els brots primerencs, naixien impulsos vells, continguts, ajornats…

—Un dia esplèndid, sí senyor…! Un solet encisador! El termòmetre de la cantonada en marcava disset i mig… Un èxit, sí senyor…! La vida és meravellosa. Quan venia cap al treball, he hagut de tombar-me d’allò més vegades, i és que les dones, amb perdó sigui dit, quan es treuen els abrics…

El gerent semblava no haver sentit res del que el cap de Comptes Corrents manifestava amb tant de deler. Obria i tancava els calaixos de la seva taula, ordenava els papers del damunt, provava el traç de l’estilogràfica en un paperet qualsevol destinat a la paperera. Semblà adonar-se de la presència de l’altre home i l’interpel·là amb brusquedat:

—Com està la feina?

L’altre encara no endevinava l’estat d’ànim del gerent, perquè va seguir sense preocupació:

—És una feina ideal… I els nois són unes bellíssimes persones… Tots treballen a cor què vols… S’esforcen a rendir el màxim i ho aconsegueixen… Dóna gust de treballar amb una gent tan competent, tan eficaç… Que senten un amor tan gran per la casa…

—No divagui! La feina! Com està la feina?

El gest a mig esbossar, un braç mig penjat en l’aire, amb l’expressió trencada i amb la vergonya de tornar-lo a lloc ja sense gràcia, barroerament, amb el neguit d’una criatura atrapada en plena malifeta… Va intentar encara un lleuger somriure d’excusa, un petit i ridícul moviment de cap, inclinant-lo cap a la dreta, manyac, com per treure importància a la seva presència. S’encongí, empetití la seva silueta, contragué el cos. Va dir unes paraules soltes, sense lligar, sense gràcia:

—Jo… Ja veurà… La feina, sí, la feina… Els estats, sap? Fem uns estats amb unes columnes… Hi ha ratlle-tes molt fines per a posar-hi el nom dels clients, sap? Amb lletra rodona, sap? N’hi ha un que és el qui millor la fa, sap?

De l’altre cantó de taula va sorgir un bruel:

—Com està la feina?

El cap de Comptes Corrents va fer un salt endarrera, terroritzat. Cercà una protecció més àmplia que la que li oferia la taula, darrera una de les butaques. Amb la humilitat que palesa la cara d’un gos apallissat, l’home allargà amb mà tremolosa un paper i el deixà caure damunt la taula abans que el gerent el pogués engrapar.

—És el que li venia a presentar, senyor. El comunicat setmanal de treballs. Tot en ordre, senyor. Tot al corrent, senyor. Les fitxes, numerades. Els estats, tancats. Les relacions, enllestides. Els càlculs…

A mesura que parlava semblava tornar-li la confiança. La veu lligava més. Les coses que deia tornaven a tenir sentit. El moviment amb què acompanyà les darreres paraules havia adquirit una certa elegància.

—… ben repassats. Els resultats, senyor, favorables… La gràfica segueix ascendent. Els límits, superats. Els clients, contents. El benefici, com mai…

Altra vegada indiferent, el gerent tornava a obrir calaixos i a resseguir papers. De cua d’ull observà la informació que havia caigut, amb un perfecte sentit de la disciplina, davant seu mateix, lleugerament inclinada en la direcció del seu cos, la qual cosa permetia una lectura ràpida i fàcil. En un to de veu de complex de mal de fetge més suau, interrogà distretament:

—El personal?

Asserenat, però ja en guàrdia, amb un guspireig de malfiança als ulls, el cap de Comptes Corrents, disposat des d’aquell moment a aguantar el xàfec si es tornava a produir, s’escurà la gorja i amb veu clara informà:

—Com ja insinuava primerament, senyor, estic molt content de tots… No sabria ben bé qui mereix l’honor de veure’s distingit davant la gerència… Potser m’atreviria a destacar el d’abans, el qual, a part la perfecció i la qualitat de la seva lletra rodona, és eficient en totes les feines que se li encarreguen. Té reflexos, és intel·ligent, té una memòria d’elefant —amb perdó—, suma com una màquina…

—Bé, bé… No segueixi. Des d’aquest instant, aquest xicot queda sota les ordres directes d’aquesta gerència, la qual disposarà d’ell d’ara endavant.

—Senyor…

—Ho ha comprès?

—Si, sí senyor… Però nosaltres, jo, el departament, sap?, sense ell, potser…

—Què vol insinuar? Vostè és aquí el cap de Comptes Corrents, no pas l’amo dels millors empleats de la casa. Els temps no són bons per a fer entrar més personal. Ha sonat l’hora de la reducció de plantilles! Tenim en perspectiva la inauguració de noves sucursals, i no és intenció d’aquesta gerència que entrin nous galifardeus… Ja n’hi ha prou! També volem donar oportunitats als més competents. I vostè ja pot començar a bellugar-se. Cal que se les arregli com pugui. La feina ha de continuar al dia, no al dia, a l’hora, al minut, si convé…!

—Però, senyor…

—Prou! S’ha acabat! Suposo que no intentarà de fer perdre més temps a la gerència, a aquesta gerència, veritat?

—No senyor… Volia afegir que, malgrat una pèrdua tan considerable, els qui quedem a la secció, amb un servidor al front, ens comprometem a desenvolupar la mateixa tasca amb l’eficàcia, el fervor, l’amor a la casa i l’esperit de sacrifici que hem demostrat fins ara. Però si, per alguna casualitat, el nostre treball no reuneix la perfecció demostrada fins ara, vostè es farà càrrec que…

—Fora! No tinc més temps per als seus discursos… A treballar s’ha dit! No perdonaré un error. I, recordi, la consigna és: reducció de plantilles! Guerra als ganduls!

La veu va córrer aviat per tota la casa. El complex de patir del fetge que tenia el gerent havia pres una forma determinada: la reducció de plantilles! Els caps de departament que havien gastat els colzes de moltes americanes fregant les taules de la casa van cercar aviat el remei per no ser afectats pel complex: n’hi va haver dos que es van presentar immediatament a la gerència i van demanar permís per a fer hores extraordinàries tota la secció durant una bella temporada per poder posar al corrent unes feines endarrerides. Eren els partidaris d’allò que diuen els tècnics de l’estratègia que la millor defensa és un bon atac. El cap de Vendes, un murri que la sabia molt llarga, va coincidir casualment amb el gerent al moment que aquest sortia del seu lavabo particular, i després de saludar-lo tot deferent, quan ja marxava, es va recordar que aquell mateix dia havia rebut carta d’una cosina que vivia a la quinta forca. Va treure de la cartera, com aquell que no hi dóna cap importància, un dels tres segells islandesos que guardava per a casos d’emergència.

Van passar uns quants dies fins que es va tornar a presentar el complex. En aquest termini, el departament de Comptes Corrents s’havia fet càrrec de la feina que el sobrecarregava des de la sortida d’aquell xicot tan competent, i la resta del personal, ara amb una col·laboració més directa del cap, que havia deixat de dirigir per treballar com un més de la colla, havien absorbit l’increment de feina.

El cap de Comptes Corrents va tenir la mala pensada d’anar a visitar el gerent per portar-li el comunicat setmanal de treballs justament amb un dia d’anticipació del que era normal, orgullós de poder demostrar que sense aquell empleat la cosa rutllava igual que abans. Aquell dia, però, hi tornava a haver complex. L’home, feliç, no se’n va adonar. L’altre, com de costum, el deixava parlar, sense mirar-se’l, acceptant els seus comentaris a l’entorn del temps, de la vida, de la primavera… El cap no va adonar-se que havia caigut al parany fins que es trobà que contestava una pregunta relativa al més diligent dels empleats que li quedaven:

—… no dubti que aquest xicot, senyor, farà carrera, perquè al capteniment seriós uneix un veritable sentit del compliment del deure i…

No va poder acabar. El gerent el contemplava amb la mirada dura dels dies que tenia complex. El cap ja no es va estranyar de sentir les paraules tràgiques:

—… sota les ordres directes de la gerència, la qual disposarà d’ell d’ara endavant.

Aquest cop, però, no estava disposat a callar:

—Senyor, amb tot el respecte que em mereixen vostè i el càrrec que ocupa, m’ha de permetre que intercali unes paraules en el raonament que l’ha mogut a fer una altra reducció de plantilla en el meu…

—És una ordre! No el vull sentir més! Vejam si m’haurà d’ensenyar la meva obligació. Ja el conec jo, a vostè… Si l’hagués escoltat, tampoc no hauria pogut disposar de l’altre xicot del seu departament, i ara resulta que poden fer la feina perfectament sense ell i que encara han millorat la presentació dels estats que…

—Si senyor… Això ha estat cosa meva. He tingut molt d’interès a…

—Prou. És una ordre, i, això, no acostumo a dir-ho dues vegades. I sàpiga que vull que el comunicat de la setmana que ve em digui que tot segueix al corrent. Jo sempre he cregut que, tractant-se d’aquest gremi d’oficinistes, de pixatinters, sempre quatre poden fer la feina de cinc, i cinc la que han fet sis… Res més. He dit que era una ordre…!

Aquell mateix dia el gerent va haver de denegar el seu permís de fer hores extraordinàries a dos departaments més, i la seva col·lecció filatèlica s’enriquí amb un nou exemplar islandès, que feia goig de veure…

Fora ja l’empleat que va passar a dependre directament de la gerència, en aquell departament només quedaven mitjanies. A part d’organitzar la feina col·locant cada persona a l’indret més adequat, al treball més apropiat, el cap del departament va haver de carregar damunt les espatlles la part més feixuga de la secció.

En els darrers temps, la cosa s’havia complicat tant, que ja no podia portar personalment el comunicat de feines setmanals: se’l feia recollir per un grum que, de passada, omplia els càntirs dels departaments.

Sense poder defensar cara a cara la seva posició, l’home es va veure obligat a cedir encara els tres darrers col·laboradors que li quedaven.

S’havia instal·lat en una taula gran de despatx, rodejada de tauletes auxiliars. Els tres telèfons que tenia al seu davant es despenjaven automàticament al segon truc que oferien, i quedaven situats a una alçada tal, que ell els podia atendre sense haver de deixar la feina que feia. Va arribar a «dessincronitzar» una mà de l’altra i mentre anotava les operacions en un registre, l’altra cercava en els fitxers que s’arrengleraven a l’esquerra la fitxa precisa del darrer client que acabava de trucar. Dues calculadores, amb diferents mòduls de tipus fix, mogudes simultàniament per ambdues mans, facilitaven les xifres que calia sumar en les dues màquines de la tauleta auxiliar que tenia a l’esquena. No cal dir que la cadira era giratòria…

Metres, quilòmetres, potser, de paper continu sortien de dins el calaix i s’apilotaven, degudament diligenciats, fins al fons del departament. Va acostumar-se a treballar fora d’hores. Hi havia qui deia que ho feia per fer mèrits:

—La feina s’ha d’enllestir en hores de treball! Hi ha qui sempre fa el llepa…!

Aviat va començar a quedar-se més hores, moltes més hores. Si no era quan contestava al telèfon, ningú no el sentia parlar en tot el dia. Una nit va ajuntar-se amb l’endemà. Ja no va plegar cap més vespre. Va instal·lar una mena de catre en un racó —la secció per a ell tot sol era, evidentment, massa gran—, i a les tantes de la nit, quan havia passat el moviment del dia, els registres de clients, les relacions, els interessos actius i passius, buscat les diferències, quadrat els estats diaris, passat el resultat als resums desenals, fet els assentaments per al diari esborrany, etc., etc., podia reposar una estoneta ben estirat.

Al cap d’un temps, però, van treure el catre del racó: ja no el feia servir. Quan acabava la feina s’estava quiet, immòbil per primera vegada en tot el dia, tots els músculs en repòs.

La casa li havia posat tanta confiança que, per evitar-li més feina, van suprimir alguns registres, les dades dels quals ell servava perfectament a la memòria i lliurava exactament quan era consultat.

Alguna de les noves reduccions de plantilla encara el van afectar. En una altra tauleta auxiliar que hi havia a la dreta, justament al lloc que temps enrera havia fet servir per a sortir quan plegava, van col·locar-hi unes calculadores i uns registres. Cada mes feia el càlcul dels pressupostos de vendes, feina que corresponia naturalment a una altra secció, on cada dia estaven més atrafegats.

De tant en tant, i perquè els seus membres poguessin seguir col·laborant a la puixança de la casa, li abocaven una mica d’oli d’oliva a les juntures de les extremitats.

No cal dir que, en aquells moments, la seva producció era encara més perfecta i més ràpida.

Quan no ho veia ningú, d’això sí que se n’assegurava, rosegava alguna fitxa mal impresa o que, per alguna remota casualitat, havia equivocat. La gerència podia estar tranquil·la: això no succeïa més que en comptades ocasions.