III

La pissarra, a l’esquerra. Unes lletres recargolades marquen el títol de l’últim dictat. Més avall, unes rengleres de números que han quedat incompletes, després de passar lleugerament l’esborrador per damunt els temes d’aritmètica. La tarima, enfront, i, darrera, un parell de mapes, cagats de les mosques. Europa dividida en taques de colors esvaïts, amb fronteres caducades i amb banderes passades de moda. Els pupitres, vells, amb un prestatge part dessota, on es poden guardar els llibres; ennoblits per les marques dels ganivets de moltes generacions d’escolars. Taques de tinta de tonalitats diferents que indiquen èpoques i qualitats. No se sent res. Una mosca aixeca el vol cap a la finestra, on petarà de cap, mentre una altra frustra una temptativa rera l’altra en un intent de sortir pel coll llefiscós d’un tinter. El mestre contempla una llibreta plena de lletres mal fetes, i davant seu, un noiet, prim, escanyolit, suporta silenciosament l’atenció de l’home, endinsat en qui sap quines reflexions. Els altres noiets s’estan amb els braços plegats, immòbils, però canvien mirades d’intel·ligència amb els ulls entelats per la por. L’atmosfera està carregada. Se sent una pudor característica dels agrupaments de mainada. És com una barreja de cosa dolça —de sacarina— amb porqueria. Una olor que va lligada amb la idea de cabells esbullats, d’orelles brutes, de colls plens de quisca, de cames que irrompen, potents, pels carnals dels pantalons, de genolls amb crostes i de sabates destrossades, incapaces de contenir uns peus que creixen una mica cada dia. El sol es filtra, entre dos núvols, tímidament, per la finestra, tancada, amb els vidres decorats per l’aigua de la pluja barrejada amb la pols, i s’escampa per l’aula, alta de sostre, sense allunyar, però, el fred que hi domina. Sobtadament, els músculs de tots s’encarcaren. L’home tanca la llibreta i aixeca la mà. El noiet resta dempeus. Sent una gran escalfor a la galta. Els ulls s’omplen de llàgrimes.