NOTA DEL AUTOR

En el desenvolupament d’aquesta novel·la he volgut seguir la Crònica de Pere III, amb les necessàries adaptacions que una obra de ficció com la proposada requeria. Navarcles com a enclavament del castell i les terres del senyor del mateix nom és una qüestió totalment fictícia, però no les baronies de Granollers, Sant Vicenç dels Horts i Caldes de Montbui, que el rei Pere concedeix a Arnau pel seu matrimoni amb la seva pupil·la Elionor, creació aquesta última de l’autor. Les baronies en qüestió van ser cedides el 1380 per l’infant Martí, fill de Pere el Cerimoniós, a Guillem Ramon de Montcada, de la branca siciliana dels Montcada, pels seus bons oficis en pro del matrimoni entre la reina Maria i un dels fills de Martí, el qual havia de regnar després sota el nom de l’Humà. Tanmateix, aquests dominis van durar menys en poder de Guillem Ramon de Montcada del que duren al protagonista de la novel·la. Tan bon punt els va rebre, el senyor de Montcada els va vendre al comte d’Urgell, i amb els diners va armar una flota i es va dedicar a la pirateria.

El dret de jeure la primera nit amb la núvia era, en efecte, un dels que concedien els usatges als senyors sobre els seus serfs. L’existència dels mals usos a la Catalunya Vella, però no pas a la Nova, va portar els serfs de la terra a rebel·lar-se contra els seus senyors, amb conflictes continus fins que, amb la sentència arbitral de Guadalupe de 1486, no es deroguen del tot, això sí, mitjançant el pagament d’una important indemnització als senyors desposseïts dels seus drets.

La sentència reial contra la mare de Joan, per la qual se l’obligava a viure en una habitació fins a la mort, a pa i aigua, va ser dictada efectivament l’any 1330 per Alfons III contra una dona anomenada Eulàlia, consort de Joan Dosca.

L’autor no comparteix les consideracions que es fan al llarg de la novel·la sobre les dones o els pagesos; totes, o la gran majoria, estan copiades textualment del llibre escrit pel monjo Francesc Eiximenis cap a l’any 1381, Lo crestià.

A la Catalunya medieval, a diferència del que succeïa a la resta d’Espanya, sotmesa a la tradició legal goda plasmada en el Fuero Juzgo, que ho prohibia, els estupradors sí que es podien casar amb l’estuprada, encara que hi hagués hagut violència en el segrest, per aplicació de l’usatge Si quis virginem, tal com passa amb el matrimoni de Mar i el senyor de Ponts. L’estuprador tenia l’obligació de dotar la dona a fi que pogués trobar marit, o bé de contraure matrimoni amb ella. Si la dona era casada, s’aplicaven les penes per adulteri.

No se sap del cert si l’episodi en què el rei Jaume de Mallorca intenta segrestar el seu cunyat, Pere III, i que fracassa perquè un monjo, familiar d’aquest últim, l’hi adverteix després d’oir en confessió el complot —a la novel·la, ajudat per Joan—, va succeir en realitat o va ser una invenció de Pere III per excusar el procés obert contra el rei de Mallorca, que havia de finalitzar amb la requisa dels seus regnes. El que sí que sembla cert és l’exigència del rei Jaume de construir un pont des de les seves galeres, ancorades al port de Barcelona, fins al convent de Framenors, fet que tal vegada va exacerbar la imaginació del rei En Pere quant al complot relatat a les seves cròniques.

L’intent d’invasió de Barcelona per part de Pere el Cruel, rei de Castella, està detallat minuciosament a la Crònica de Pere III. Efectivament, el port de la Ciutat Comtal, després de l’avenç de la terra i la inhabilitació dels ports anteriors, estava indefens enfront dels fenòmens naturals i dels atacs enemics; no s’inicia la construcció d’un nou port d’acord amb les necessitats de Barcelona fins al 1340, sota el regnat de Pere III el Cerimoniós.

Així i tot, la batalla es va produir tal com la relata Pere III, i l’armada castellana no va poder accedir a la ciutat perquè una nau —un balener, segons Capmany— es va entravessar a les tasques d’accés a la platja i va impedir el progrés dels de Castella. És en aquesta batalla on trobem una de les primeres referències a l’ús de l’artilleria —una brigola muntada a la proa de la galera reial— a les batalles navals. Poc després, allò que no havia estat més que un mitjà de transport de tropes es va anar convertint en unes grans i pesants naus armades amb canons, fet que va fer canviar del tot el concepte de batalla naval. A la seva Crònica, el rei Pere III es recrea en la burla i l’escarni a què la host catalana, des de la platja o des de les nombroses barques que van sortir en defensa de la capital, va sotmetre les tropes del Cruel, i la considera, juntament amb l’efectivitat de l’ús de la brigola, una de les raons per les quals el rei de Castella va desistir d’envair Barcelona.

Pel que fa a la revolta de la plaça del Blat de l’anomenat primer mal any, en què els barcelonins van reclamar el blat, efectivament es va sotmetre a judici sumaríssim els promotors d’aquesta, els quals van ser executats a la forca, execució que per raons argumentals s’ha situat a la mateixa plaça del Blat. El cas és que les autoritats municipals van confiar en el fet que el simple jurament pogués vèncer la fam del poble.

El que sí que va ser executat l’any 1360 per decapitació, en aquest cas davant de la seva taula de canvi, com establia la llei, a prop de l’actual plaça del Palau, va ser el canviador F. Castelló, declarat abatut.

També l’any 1367, arran de l’acusació de profanació d’una hòstia i després d’haver estat tancats a la sinagoga sense aigua ni menjar, tres jueus van ser executats per ordre de l’infant En Joan, lloctinent del rei Pere.

Durant la Pasqua cristiana, els jueus tenien terminantment prohibit sortir de casa seva; i no només això, sinó que durant aquells dies havien de tenir permanentment tancades les portes i finestres de les cases perquè no poguéssiu veure les nombroses processons dels cristians o interferir-hi. Tot i així, la Pasqua encenia, més si pot ser, els ressentiments dels fanàtics, i les acusacions quant a celebracions de rituals herètics augmentaven durant unes dates que els jueus temien, amb raó.

Dues van ser les principals acusacions que es van efectuar contra la comunitat jueva en relació amb la Pasqua cristiana: l’assassinat ritual de cristians, bàsicament nens, per crucificar-los, torturar-los, beure-se’n la sang o menjar-se’n el cor, i la profanació de l’hòstia, totes dues, segons el poble, destinades a reviure el dolor i el patiment de la Passió de Crist dels catòlics.

La primera acusació coneguda de crucifixió d’un nen cristià es va produir a l’Alemanya del Sacre Imperi, a Würzburg, el 1147, si bé, tal com sempre havia succeït amb els jueus, el morbós deliri del poble aviat va aconseguir que aquests esdeveniments es traslladessin a tot Europa. Només un any després, el 1148, es va acusar els jueus anglesos de Norwich de crucificar un altre nen cristià. A partir d’aquí, les acusacions d’assassinats rituals, principalment durant la Pasqua i mitjançant la crucifixió, es van generalitzar: Gloucester, 1168; Fulda, 1235; Lincoln, 1255; Munic, 1286… Fins a tal punt arribava l’odi als jueus i la credibilitat de la gent, que al segle XV un franciscà italià, Bernardino da Feltre, va anunciar amb antelació la crucifixió d’un nen, primer a Trento, on certament es va complir la profecia i el petit Simón va aparèixer mort a la creu. L’Església va beatificar Simón, però el frare va continuar «anunciant» crucifixions: Reggio, Basano o Màntua. Fins a mitjan segle XX l’Església no va rectificar i anul·lar la beatificació de Simón, màrtir del fanatisme i no pas de la fe.

Una de les sortides que efectivament va efectuar la host de Barcelona, tot i que amb posterioritat a la data que figura a la novel·lada que es va produir el 1369, es va fer contra el poble de Creixell per impedir el lliure trànsit i pasturatge del bestiar destinat a la Ciutat Comtal, el qual només podia arribar viu a Barcelona; aquesta, la detenció del bestiar, era una de les principals causes per les quals la host ciutadana sortia a defensar els seus privilegis davant d’altres pobles i senyors feudals.

Santa Maria de la Mar és sens dubte un dels temples més bonics que hi ha; no té la monumentalitat d’altres esglésies, coetànies o posteriors, però en el seu interior s’hi respira l’esperit que va intentar imprimir-hi Berenguer de Montagut: l’església del poble, edificada pel poble i per al poble, com una gran masia catalana, austera, protegida i protectora, amb la llum mediterrània com a suprem element diferenciador.

La gran virtut de Santa Maria, segons els entesos, és que es va construir en un període ininterromput de temps de cinquanta-cinc anys, sota una única influència arquitectònica, amb escassos elements afegits, cosa que la converteix en el màxim exponent de l’anomenat gòtic català o gòtic ample. Com era costum a l’època i a fi de no interrompre els serveis religiosos, Santa Maria es va construir sobre l’antiga església. En un principi, l’arquitecte Bassegoda Amigo situava el temple primitiu a la cantonada del carrer de l’Espaseria, assenyalant que l’actual es va construir davant de l’antic, més al nord, deixant-hi enmig un carrer, avui de Santa Maria. Tanmateix, el descobriment de 1966, arran de les obres de construcció d’un nou presbiteri i cripta al temple, d’una necròpolis romana a sota de Santa Maria va modificar la idea primigènia de Bassegoda, i el seu nét, arquitecte i estudiós del temple, manté actualment que les successives esglésies de Santa Maria sempre van ser al mateix lloc i que unes construccions es van sobreposar a les altres. Es en aquest cementiri on se suposa que es va enterrar el cos de santa Eulàlia, patrona de Barcelona, les restes de la qual van ser traslladades pel rei Pere des de Santa Maria fins a la catedral.

La imatge de la Mare de Déu de la Mar que s’utilitza a la novel·la és la que hi ha actualment a l’altar major, abans situada al timpà del portal del carrer del Born.

De les campanes de Santa Maria no se’n té notícia fins al 1714, quan Felip V va vèncer els catalans. El rei castellà va gravar amb un impost especial les campanes de Catalunya, com a càstig pel seu constant repicament cridant els patriotes catalans a sometent, a agafar les armes per defensar la seva terra. Malgrat tot, no van ser només els castellans els qui es van acarnissar amb les campanes que cridaven els ciutadans a la guerra. El mateix Pere el Cerimoniós, quan va aconseguir vèncer l’oposició valenciana que s’havia alçat en armes contra ell, va ordenar executar alguns dels revoltats obligant-los a beure’s el metall fos de la campana de la Unió, que havia cridat els valencians a sometent.

Tanta era la representativitat de Santa Maria que el rei Pere va triar la seva plaça per arengar els ciutadans en la guerra contra Sardenya i va rebutjar altres llocs de la ciutat, com la plaça del Blat, al costat del palau del veguer, per reunir la ciutadania.

Els humils bastaixos, amb el seu treball de traginar de franc les pedres fins a Santa Maria, són l’exemple més clar del fervor popular que aixecava l’església. La parròquia els va concedir privilegis, i avui la seva devoció mariana queda reflectida en les figures de bronze del portal major, en relleus del presbiteri o en capitells de marbre, en tots els quals es representen les figures dels descarregadors portuaris.

El jueu Hasdai Cresques va existir —també va existir un tal Bernat Estanyol, capità dels almogàvers—, però així com el primer ha estat triat per l’autor, el segon no és res més que una coincidència. L’ofici de canviador i la vida que se li atribueix, igualment, són invencions de l’autor. Set anys després que s’inaugurés oficialment Santa Maria, l’any 1391 —més de cent anys abans que els Reis Catòlics ordenessin l’expulsió dels jueus dels seus regnes—, el call de Barcelona va ser arrasat pel poble, els seus habitants executats i els qui van tenir més sort, com ara els que van aconseguir refugiar-se en un convent, obligats a convertir-se. Un cop destruïda del tot la jueria barcelonina, enderrocats els seus edificis i construïdes esglésies al seu interior, el rei Joan, preocupat pels perjudicis econòmics que comportava per a les arques reials la desaparició dels jueus, va fer per manera que tornessin a Barcelona: els va prometre exempcions fiscals fins que la seva comunitat no superés el nombre de dues-centes persones i va derogar obligacions com la de deixar els seus llits i mobles quan la cort era a Barcelona o la d’alimentar els lleons i altres feres reials. Però els jueus no van tornar, i l’any 1397 el rei va concedir a Barcelona el privilegi de no tenir call.

Nicolau Eimeric, l’inquisidor general, va acabar refugiant-se a Avinyó amb el Papa, però a la mort del rei Pere va tornar a Catalunya i va continuar atacant les obres de Ramon Llull. El rei Joan el va desterrar de Catalunya el 1393 i l’inquisidor es va tornar a refugiar amb el sant pare; això sí, aquell mateix any va anar de nou a la Seu d’Urgell i el rei Joan va haver d’exigir al bisbe de la ciutat la seva expulsió immediata. Nicolau va tornar a fugir a Avinyó i, quan va morir el rei Joan, va obtenir el permís del rei Martí l’Humà per poder passar els últims anys de la seva vida a Girona, la seva ciutat natal, on va morir a vuitanta anys. Les referències a les màximes d’Eimeric sobre la possibilitat de torturar més d’una vegada com a continuació d’una tortura anterior, així com les condicions que ha de reunir una presó, fins a fer perir el reu, són certes.

Des de l’any 1249, a diferència de Castella, on no es va instituir la Inquisició fins al 1487, tot i que el record dels seus terribles processos va perdurar segles, Catalunya va disposar de tribunals de la Inquisició totalment diferenciats i independents de la tradicional jurisdicció eclesiàstica exercida a través dels tribunals episcopals. La prelació de la institució oficial dels tribunals de la Inquisició a Catalunya va trobar la seva raó de ser en el seu objectiu originari: la lluita contra l’heretgia en aquells anys identificada amb els càtars del sud de França i els valdesos de Pere Valdès a Lió. Ambdues doctrines, considerades herètiques per l’Església, van captar adeptes a la Catalunya Vella arran de la proximitat geogràfica; es van arribar a comptar com a seguidors dels càtars nobles catalans pirinencs, com el vescomte Arnau i la seva esposa Ermessenda; Ramon, senyor del Cadí, i Guillem de Niort, veguer del comte Nunó Sanç a la Cerdanya i al Conflent.

Per aquesta raó la Inquisició va començar precisament a Catalunya el seu trist camí per terres ibèriques. El 1286, això no obstant, es va posar fi al moviment càtar, i la Inquisició catalana, ja al segle XIV, va rebre ordres del papa Climent V de dirigir els seus esforços cap al proscrit orde dels cavallers del Temple, tal com s’estava duent a terme al veí regne francès. Però a Catalunya els templers no patien la mateixa malvolença que prodigava el monarca francès —encara que aquesta es basés principalment en motius econòmics—, i en un concili provincial convocat pel metropolità de Tarragona per tractar de l’assumpte dels templers tots els bisbes presents van adoptar unànimement una resolució per la qual se’ls declarava lliures de culpa i no es trobava cap raó per a l’heretgia de què se’ls acusava.

Després dels templers, la Inquisició catalana va dirigir la vista cap als begards, que també havien aconseguit introduir-se a Catalunya, i va dictar algunes sentències de mort que va executar, com era norma, el braç secular després de la relaxació del condemnat. Tanmateix, a mitjan segle XIV, el 1348, amb l’assalt popular a les jueries de tot Europa arran de l’epidèmia de pesta i de les acusacions generalitzades contra els jueus, la Inquisició catalana, mancada d’heretges i d’altres sectes o moviments espirituals, va començar a dirigir les seves actuacions cap als judaïtzants.

El meu agraïment a la meva esposa, Carmen, sense la qual no hauria estat possible aquesta novel·la, a Pau Pérez, per haver-la viscut amb la mateixa passió que jo, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, per la seva magnífica tasca didàctica en el món de les lletres, a Carles Urritz per la seva acurada traducció, a Sandra Bruna, la meva agent, i a Ana Liaràs, la meva editora.

Barcelona, novembre de 2005