32

«Ningú no farà mal a aquestes criatures. On sou, pare? Per què, pare? Al palau hi ha gra. T’estimo, Maria…». Quan Arnau delirava, Sahat obligava els nens a sortir de l’habitació i feia avisar Hasdai, el pare de Raquel i de Jucef, perquè l’ajudés a immobilitzar-lo cas que Arnau comencés a combatre contra els soldats del Rosselló i es tornés a obrir la ferida de la cama. Amo i esclau el vigilaven al peu del llit mentre una esclava li aplicava compreses fredes al front. Això havien fet ja durant una setmana en què Arnau va rebre les millors atencions dels metges jueus i també de la família Cresques i dels seus esclaus, sobretot de Sahat, que el vetllava nit i dia.

—La ferida no té gaire importància —van diagnosticar els metges—, però la infecció afecta tot el cos.

—Viurà? —va preguntar Hasdai.

—És un home fort —es van limitar a contestar els metges abans d’abandonar la casa.

—Hi ha blat al palau! —va tornar a cridar Arnau, amarat de suor per la febre, al cap d’uns minuts.

—Si no hagués estat per ell —va dir Sahat—, tots seríem morts.

—Ja ho sé —va respondre Hasdai, dret al seu costat.

—Per què ho devia fer? És cristià.

—És una bona persona.

De nit, quan Arnau reposava i la casa restava en silenci, Sahat s’orientava cap a la direcció sagrada i s’agenollava a resar pel cristià. De dia l’obligava pacientment a beure aigua i empassar-se les pocions que havien preparat els metges. Raquel i Jucef treien el cap sovint per allí i Sahat els permetia entrar si Arnau no delirava.

—És un guerrer —va afirmar en una ocasió Jucef, amb els ulls esbatanats.

—Segur que ho ha estat —li va respondre Sahat.

—Va dir que era bastaix —el va corregir Raquel.

—Al cementiri ens va dir que era guerrer. Potser és un bastaix guerrer.

—T’ho va dir perquè callessis.

—No sé què m’hi jugaria que és bastaix —va intervenir Hasdai—. Pel que diu.

—És guerrer —va insistir el més petit.

—No ho sé, Jucef. —L’esclau li va amanyagar aquells cabells tan negres—. Per què no ens esperem que es curi i ens ho expliqui ell mateix?

—Es curarà?

—Segur. Quan has vist que un guerrer mori per una ferida a la cama?

Quan els nens se n’anaven, Sahat s’acostava a Arnau i li tocava el front, que continuava bullent. No solament són les criatures les que viuen gràcies a tu, cristià. «Per què ho vas fer? Què et va impulsar a arriscar la vida per un esclau i tres criatures jueves? Viu! Has de viure. He de parlar amb tu, donar-te les gràcies. A més, Hasdai és molt ric i segur que et recompensarà».

Uns dies després, Arnau es va començar a recuperar. Un matí, Sahat el va trobar molt menys calent.

—Al·là, lloat sigui el seu nom, m’ha escoltat.

Hasdai va somriure en comprovar-ho personalment.

—Viurà —es va atrevir a assegurar als seus fills.

—M’explicarà les seves batalles?

—Fill, no crec…

Però Jucef va començar a imitar Arnau movent el punyal davant d’un imaginari grup d’agressors. Quan estava a punt de degollar el que havia caigut, la seva germana li va agafar el braç.

—Jucef! —va cridar.

Quan es van girar cap al malalt, van veure que Arnau havia obert els ulls. Jucef es va espantar.

—Com us trobeu? —li va preguntar Hasdai.

Arnau va intentar contestar, però tenia la boca seca. Sahat li va acostar un got amb aigua.

—Bé —va aconseguir dir després de beure—. I les criatures?

Jucef i Raquel es van acostar al capçal del llit, empesos pel seu pare. Arnau va dibuixar un somriure.

—Hola —va dir Arnau.

—Hola —van respondre ells.

—I Saül?

—Bé —va respondre Hasdai—, però ara heu de reposar. Vinga, mainada!

—Quan estiguis bé m’explicaràs les teves batalles? —li va preguntar Jucef abans que el seu pare i la seva germana el traguessin de l’habitació.

Arnau va assentir amb el cap, mirant de dibuixar un somriure.

Al llarg de la setmana següent, la febre va remetre del tot i la ferida es començà a curar. Arnau i Sahat van conversar en totes les ocasions en què el bastaix va tenir forces per fer-ho.

—Gràcies —va ser el primer que va dir a l’esclau.

—Ja me les vau donar, no us en recordeu? Per què… per què ho vau fer?

—Els ulls del nen… La meva dona no ho hauria permès…

—Maria? —va preguntar Sahat, recordant els deliris d’Arnau.

—Sí —va respondre ell.

—Voleu que l’avisem que sou aquí? —Arnau va prémer els llavis bo i fent que no—. Doncs voleu que avisem algú altre? —L’esclau, en veure l’expressió que entristia el rostre d’Arnau, no va insistir més.

—Com va acabar el setge? —va preguntar en una altra ocasió Arnau a Sahat.

—Dos-cents homes i dones assassinats. Moltes cases saquejades o incendiades.

—Quin desastre!

—No tant —el va corregir Sahat. Arnau se’l va mirar sorprès—. El call de Barcelona ha tingut sort. Des de l’Orient fins a Castella, els jueus han estat assassinats sense pietat. Més de tres-centes comunitats han quedat totalment destruïdes. A Alemanya, el mateix emperador Carles IV va prometre concedir el perdó a qualsevol delinqüent que assassinés un jueu o destruís una jueria. Us imagineu què hauria passat a Barcelona si el vostre rei en comptes de protegir el call hagués perdonat tots els qui matessin algun jueu? —Arnau va tancar els ulls i ho va negar amb el cap—. A Mainz, han cremat a la foguera sis mil jueus, i a Estrasburg n’han immolat en massa dos mil, en una immensa pira al cementiri jueu, dones i criatures incloses. Dos mil de cop…

Les criatures només podien entrar a l’habitació d’Arnau quan Hasdai anava a veure el malalt i podia vigilar que no el molestessin. Un dia, quan Arnau ja es començava a aixecar del llit i a fer els primers passos, Hasdai hi va anar sol. El jueu, alt i prim, de cabells negres, llargs i estirats, mirada penetrant i nas ganxut, se li va asseure al davant.

—Heu de saber… —va fer en to greu— suposo que ja sabeu —va rectificar— que els vostres sacerdots tenen prohibida la cohabitació entre cristians i jueus.

—No us amoïneu, Hasdai; de seguida que pugui caminar…

—No —el va interrompre el jueu—, no estic pas dient que us n’heu d’anar de casa. Heu salvat els meus fills d’una mort segura, arriscant la vostra vida. Tot el que posseeixo és vostre i us n’estaré eternament agraït. Us podeu quedar en aquesta casa tot el temps que vulgueu. La meva família i jo ens sentiríem molt honrats si ho fèieu. L’única cosa que pretenia era advertir-vos, sobretot si decidiu quedar-vos, que hem de mirar de guardar la màxima discreció. Ningú no sabrà pels meus, i aquí incloc tota la comunitat hebrea, que viviu a casa meva; per això podeu estar ben tranquil. La decisió és vostra i insisteixo que ens sentiríem molt honrats i feliços si decidíeu continuar amb nosaltres. Què responeu?

—Qui explicaria al vostre fill les meves batalles?

Hasdai va somriure i li va oferir una mà, que Arnau va encaixar.

Castell-Rosselló era una fortalesa impressionant… El petit Jucef s’asseia davant d’Arnau a terra, al jardí del darrere de la casa dels Cresques, amb les cames creuades i els ulls ben oberts, i anava assaborint una vegada rere l’altra les històries de guerra del bastaix, atent en el setge, inquiet en la baralla, somrient en la victòria.

—Els defensors van lluitar amb valor —li explicava—, però els soldats del rei Pere vam ser superiors…

Quan acabava, Jucef insistia perquè li repetís una altra de les seves històries. Arnau tant li explicava relats reals com inventats. «Jo només vaig atacar dos castells —havia estat a punt de confessar-li—; els altres dies de guerra els dedicàvem a saquejar o destruir cases de pagès o collites, tot llevat de les figueres».

—T’agraden les figues, Jucef? —li va preguntar en una ocasió, recordant les retorçades branques que s’alçaven enmig de la destrucció total.

—Ja n’hi ha prou, Jucef —li va advertir el seu pare, que acabava d’arribar al jardí, davant de la insistència del petit perquè Arnau li expliqués una altra batalla—. Au, cap a dormir. —Jucef, obedient, va dir bona nit al seu pare i a Arnau—. Com és que heu preguntat al nen si li agraden les figues?

—És una llarga història.

Sense obrir la boca, Hasdai se li va asseure al davant en una cadira. «Explica-me-la», li va dir amb la mirada.

—Ho vam arrasar tot… —li va confessar Arnau després de relatar-li breument els antecedents—, fora de les figueres. Absurd, no? Deixàvem els camps erms i, enmig, enmig de tanta destrucció, una figuera solitària ens mirava preguntant-nos què fèiem.

Arnau es va perdre en els seus records i Hasdai no va gosar interrompre’l.

—Va ser una guerra sense sentit —va afegir a la fi el bastaix.

—L’any següent —va dir Hasdai—, el rei va recuperar el Rosselló. Jaume de Mallorca es va agenollar descobert davant seu i va retre els seus exèrcits. Potser aquesta primera guerra on vau ser va servir per…

—Per matar de fam els pagesos, els nens i els humils —el va interrompre Arnau—. Potser va servir perquè l’exèrcit de Jaume no tingués provisions, però per això va haver de morir molta gent humil, us ho asseguro. No som res més que joguines en mans dels nobles. Decideixen sobre els seus assumptes i no els importen quantes morts o quanta misèria poden ocasionar als altres.

Hasdai va sospirar.

—Si jo us ho expliqués, Arnau… Nosaltres som propietat reial, som seus…

—Jo vaig anar a la guerra a lluitar i vaig acabar cremant les collites dels humils.

Tots dos homes es van quedar uns instants pensatius.

—I bé! —va exclamar Arnau, trencant el silenci—, ja sabeu el perquè de la història de les figueres.

Hasdai es va aixecar i li va donar uns copets a l’espatlla. Després el va convidar a entrar a la casa.

—Fa més fresca —li va dir, mirant el cel.

Quan Jucef els deixava sols, Arnau i Raquel solien conversar al jardinet dels Cresques. No parlaven pas de la guerra; Arnau li explicava coses de la seva vida de bastaix i de Santa Maria.

—Nosaltres no creiem en Jesucrist com a Messies; el Messies encara no ha arribat i el poble jueu espera la seva vinguda —li va explicar en una ocasió Raquel.

—Diuen que vosaltres el vau matar.

—No és veritat! —va respondre ella, ofuscada—. És a nosaltres a qui sempre han matat i expulsat d’on fóssim!

—Diuen —va insistir Arnau— que per Pasqua sacrifiqueu un nen cristià i us en mengeu el cor i els membres per complir els vostres ritus.

Raquel va fer que no amb el cap.

—Això és una bestiesa! Tu mateix has comprovat que no podem menjar carn que no sigui kosher i que la nostra religió ens prohibeix ingerir sang. Què faríem amb el cor d’un nen, amb els seus braços o les seves cames? Tu ja coneixes el meu pare i el pare de Saül. Els veus capaços de menjar-se un nen?

Arnau va recordar el rostre d’Hasdai i va tornar a sentir les seves sàvies paraules; va rememorar la seva prudència, la tendresa que li feia brillar el rostre quan mirava els seus fills. Com volien que aquell home es mengés el cor d’un nen?

—I l’hòstia? —va preguntar—. També diuen que les robeu per torturar-les i reviure el sofriment de Jesucrist.

Raquel va gesticular amb les mans.

—Els jueus no creiem en la transsub… —Va fer un gest de contrarietat. Sempre es travava amb aquella paraula quan parlava amb el seu pare!—. Transsusbstanciació —va repetir d’una tirada.

—En la què?

—En la transsubs… tanciació. Per a vosaltres significa que el vostre Jesucrist és a l’hòstia, que l’hòstia és realment el cos de Crist. Nosaltres no hi creiem. Per als jueus, la vostra hòstia no és res mes que un tros de pa. Seria força absurd per la nostra part torturar un simple tros de pa.

—Així que res del que se us acusa és cert?

—Res.

Arnau es volia creure Raquel. La noia se’l mirava amb els ulls molt oberts, implorant-li que apartés de la seva ment els prejudicis amb què els cristians difamaven la seva comunitat i les seves creences.

—Però sou usurers. Això sí que no ho podeu negar.

Raquel estava a punt de contestar quan van sentir la veu del seu pare.

—No. No som usurers —va intervenir Hasdai Cresques, acostant-se’ls i asseient-se al costat de la seva filla—, si més no, no ho som tal com ho expliquen. —Arnau va restar en silenci a l’espera d’una explicació—. Mireu, fins fa poc més d’un segle, l’any 1230, els cristians també prestaven diners amb interessos. Ho fèiem tant els jueus com els cristians, però un decret del vostre papa Gregori IX va prohibir als cristians el préstec amb interessos i, a partir d’aleshores, només els jueus i algunes altres comunitats, com els llombards, ho continuem practicant. Durant mil dos-cents anys, els cristians heu prestat diners amb interessos. Fa poc més de cent anys que no ho feu, oficialment —Hasdai va remarcar la paraula—, i ara resulta que nosaltres som uns usurers.

—Oficialment?

—Sí, oficialment. Hi ha molts cristians que presten diners amb interessos a través nostre. En tot cas, us voldria explicar per què ho fem. En totes les èpoques i en tots els llocs, els jueus sempre hem depès directament del rei. Al llarg dels temps, la nostra comunitat ha estat expulsada de molts països; ho va ser de la nostra pròpia terra, després d’Egipte, més tard, el 1183, de França, i pocs anys després, el 1290, d’Anglaterra. Les comunitats jueves van haver d’emigrar d’un país a l’altre, deixar enrere totes les seves pertinences i suplicar als reis dels països on es dirigien permís per establir-s’hi. Com a resposta, els reis, i això passa amb els vostres, se solen apropiar de la comunitat jueva i ens exigeixen grans contribucions per a les seves guerres i les seves despeses. Si no obteníem beneficis dels nostres diners, no podríem complir les desorbitades exigències dels vostres reis i ens tornarien a expulsar d’on som.

—Però no només presteu diners als reis —va insistir Arnau.

—No. És cert. I sabeu per què? —Arnau va negar amb el cap—. Perquè els reis no tornen els préstecs; ben al contrari, ens van demanant més i més préstecs per a les seves guerres i despeses. D’algun lloc hem de treure els diners per deixar-los-hi, si no és per contribuir de franc, sense que sigui un préstec.

—No us hi podeu negar?

—Ens farien fora… o, encara pitjor, no ens defensarien dels cristians, com fa uns dies. Moriríem tots. —En aquesta ocasió, Arnau va assentir en silenci amb el cap davant de la mirada de satisfacció de Raquel, que comprovava que el seu pare aconseguia convèncer el bastaix. Ell mateix havia vist els enfurismats barcelonins clamant contra els jueus—. Sigui com sigui, penseu que tampoc no prestem diners a cristians que no siguin mercaders o no tinguin ofici de comprar i vendre. Fa quasi cent anys que el vostre rei Jaume I el Conqueridor va promulgar un usatge pel qual qualsevol escriptura de comanda o de dipòsit efectuada per un canviador jueu a algú que no sigui mercader es considera falsa i simulada pels jueus, i per això no es pot actuar contra els qui no siguin mercaders. No podem fer escriptures de comanda o dipòsit a algú que no sigui mercader, perquè no les cobraríem mai.

—I quina diferència hi ha?

—Tota, Arnau, tota. Els cristians us enorgulliu de no prestar diners amb interessos seguint les ordres de la vostra Església, i és cert que no ho feu, si més no, a la clara. De tota manera, feu el mateix, però ho diuen d’una altra manera. Mireu, fins que l’Església va prohibir els préstecs amb interessos entre els cristians, els negocis van funcionar com ho fan ara entre els jueus i els mercaders: hi havia cristians amb molts diners que prestaven a altres cristians, mercaders, i als quals aquests els tornaven el capital amb els interessos.

—Què va passar quan es va prohibir el préstec amb interessos?

—Doncs molt senzill. Com sempre, els cristians vau donar la volta a la norma de l’Església. Era evident que cap cristià que tingués diners no els prestaria a algú altre sense obtenir un benefici, com es pretenia. Per això se’ls quedava ell i no corria cap risc. Llavors els cristians us vau inventar un negoci que s’anomena la comanda; n’has sentit a parlar?

—Sí —va reconèixer Arnau—. Al port es parla molt de les comandes quan arriba un vaixell amb mercaderies, però la veritat és que mai no ho he entès.

—Doncs és molt senzill. La comanda no és més que un préstec amb un interès… disfressat. Hi ha un comerciant, un canviador en general, que entrega diners a un mercader perquè compri o vengui alguna mercaderia. Quan el mercader ha tancat el negoci ha de tornar al canviador la mateixa quantitat que ha rebut i a més una part dels guanys que n’ha obtingut. És el mateix que el préstec amb interessos, però anomenat d’una altra manera: comanda. El cristià que entrega aquests diners n’obté un benefici, que és el que prohibeix l’Església: l’obtenció de beneficis pels diners i no pel treball de l’home. Els cristians continueu fent exactament el mateix que fa cent anys, abans que es prohibissin els interessos, només que amb un altre nom. Resulta que si nosaltres prestem diners per a un negoci som uns usurers, però si ho fa un cristià a través d’una comanda, no ho és.

—No hi ha cap diferència?

—Només una: en les comandes, aquell que ha entregat els diners corre el mateix risc que el negoci, això és, si el mercader no torna o perd la mercaderia perquè, per exemple, l’assalten els pirates durant una travessia marítima, el qui hi ha posat els diners els perd. Això no succeiria en un préstec, ja que el mercader continuaria estant obligat a tornar els diners amb els seus interessos, però a la pràctica és el mateix, perquè el mercader que ha perdut la mercaderia no ens paga, i en últim terme, els jueus ens hem d’acomodar a les pràctiques comercials habituals: els mercaders volen comandes en què no corrin amb el risc i nosaltres hem de fer-les perquè, si no les fem, no aconseguiríem beneficis per complir amb els vostres reis. Ho heu entès?

—Els cristians no prestem amb interès, però el resultat és el mateix a través de les comandes —va comentar Arnau per a ell mateix.

—Exacte. El que intenta prohibir la vostra Església no és l’interès en si mateix, sinó l’obtenció d’un benefici pels diners, no pel treball, i això sempre que els préstecs no siguin a reis, nobles o cavallers, els que s’anomenen préstecs barats, perquè un cristià sí que pot prestar diners als reis, nobles o cavallers amb interès; l’Església suposa que aquest préstec és per a la guerra, i considera vàlid l’interès.

—Però aquesta pràctica només la porten a terme els canvistes cristians —va argüir Arnau—. No es pot jutjar tots els cristians pel que facin…

—No us equivoqueu, Arnau —li va advertir Hasdai somrient i gesticulant amb les mans—. Els canvistes reben en dipòsit els diners dels cristians i amb aquests diners contracten comandes, els beneficis de les quals després han de pagar a aquells cristians que els han donat els seus diners. Els canvistes donen la cara, però els diners són dels cristians, de tots els que els dipositen a les seves taules de canvi. Arnau, hi ha una cosa que mai no canviarà en la història: el qui té diners en vol més; mai no els ha regalat i mai no ho farà. Si no ho fan els vostres bisbes, per què ho havien de fer els seus feligresos? S’anomenarà préstec, s’anomenarà comanda, s’anomenarà com s’anomeni, però la gent no regala res; ara bé, els únics usurers som nosaltres.

Tot xerrant se’ls va fer de nit; era una nit mediterrània, estrellada i plàcida. Durant una estona, tots tres van restar en silenci gaudint de la pau i la tranquil·litat que es respirava en el petit jardí de darrere de la casa d’Hasdai Cresques. Al final els van cridar per sopar i per primera vegada des que s’allotjava amb aquells jueus, Arnau els va veure com persones iguals que ell, amb altres creences, però bons, tan bons i caritatius com podien ser-ho els més sans dels cristians. Aquella nit, ja sense cap mena de reserva, va gaudir dels sabors de la cuina jueva acompanyat per Hasdai a la taula i servit per les dones de la casa.