27

Eren prostitutes; els seus vestits de colors ho proclamaven. Aledis no sabia si acostar-s’hi, però l’aroma de l’olla de carn i verdures l’hi empenyia. Tenia gana. Estava demacrada. Les noies, joves com ella, es movien i xerraven alegrement al voltant del foc. La van convidar a acostar-s’hi quan la van veure a uns passos de les tendes del campament, però eren prostitutes. Aledis es va mirar a ella mateixa: esparracada, pudent, bruta. Les prostitutes la van tornar a convidar; els reflexos d’aquells vestits de seda que es movien sota el sol la van distreure. Ningú no li havia ofert menjar. No ho havia provat a totes les tendes, barraques o foganyes cap on s’havia arrossegat? Algú s’havia compadit d’ella? L’havien tractat com una vulgar pidolaire; havia demanat caritat: un tros de pa, una mica de carn, una simple hortalissa. Li havien escopit a la mà estesa. Després se n’havien rigut. Aquelles dones eren meuques, però la convidaven a compartir l’olla.

El rei va ordenar que els seus exèrcits es reunissin a la vila de Figueres, al nord del Principat, i allí es van dirigir tant els nobles que no havien abandonat el monarca com les hosts de Catalunya, entre les quals hi havia els soldats de Barcelona i, amb ells, Arnau Estanyol, alliberat, optimista i armat amb la ballesta del seu pare i una senzilla daga esmussada.

Però si a Figueres el rei Pere va aconseguir reunir prop de mil dos-cents homes a cavall i quatre mil soldats a peu, també hi va congregar un altre exèrcit: familiars dels soldats —principalment dels almogàvers, els quals, com a nòmades que eren, duien la família i la llar a coll—, comerciants de tot tipus de mercaderies —que comptaven comprar les que els soldats obtinguessin del saqueig—, mercaders d’esclaus, clergues, tafurs, lladres, prostitutes, captaires i tota mena de necessitats sense cap més objectiu a la vida que el de perseguir la carronya. Tots ells formaven una impressionant rereguarda que es movia al ritme dels exèrcits i amb les seves pròpies lleis, sovint més cruels que les de la contesa de què vivien com a paràsits.

Aledis era una més en aquell grup heterogeni. El comiat d’Arnau li ressonava a l’oïda. Un cop més, Aledis va notar com les rugoses i pansides mans del seu marit recorrien fins l’últim racó de la seva intimitat. La ranera del vell assaonador es barrejava amb els seus records. El vell li va pessigar la vulva. Aledis no es va moure. El vell li clavà un altre pessic, més fort, reclamant la falsa generositat amb què fins aleshores l’havia recompensat la seva dona. Aledis va tancar les cames. «Per què m’has deixat, Arnau?» pensava Aledis mentre sentia Pau damunt seu, que s’ajudava amb les mans per penetrar-la. Va cedir i va obrir les cames mentre l’amargor se li encallava a la gola. Va dissimular una nàusea. L’ancià es movia al seu damunt com un rèptil. Ella va vomitar cap a un costat del llit. Ell ni se’n va adonar. Va continuar empenyent, lànguidament, ajudant-se amb les mans, aguantant-se el penis, i amb el cap sobre els pits d’ella, agafant amb les dents aquells mugrons que el fàstic no deixava endurir. Quan va acabar, va caure com un sac en un costat del llit i es va adormir. L’endemà al matí, Aledis va fer un petit fato amb les seves escasses pertinences, uns diners que havia pres al seu marit i una mica de menjar, i, com qualsevol altre dia, va sortir al carrer.

Va caminar fins al monestir de Sant Pere de les Puelles i va abandonar Barcelona per enfilar l’antiga via romana que l’havia de dur fins a Figueres. Va traspassar les portes de la ciutat capmoixa, reprimint la necessitat de sortir corrent i procurant no topar amb la mirada dels soldats; va alçar la vista cap al cel, blau i brillant, i es va encaminar cap al seu nou futur, somrient al gran nombre de viatgers amb qui coincidia, que anaven cap a la gran ciutat. Arnau també havia abandonat la seva esposa, ho havia comprovat. Segur que se n’havia anat per Maria! No podia estimar aquella dona. Quan feien l’amor… ho notava! El sentia al damunt! No la podia enganyar: l’estimava a ella, a Aledis. I quan la veiés… Aledis se’l va imaginar corrent cap a ella amb els braços oberts. Fugirien! Sí, fugirien junts… per sempre.

Durant les primeres hores de viatge, Aledis va acomodar el pas al d’un grup de pagesos que, després de vendre els seus productes, tornaven a les seves terres. Els va explicar que se n’anava a buscar el seu marit perquè estava embarassada i havia fet la prometença de fer-l’hi saber abans que entrés en combat. Va saber per boca d’ells que Figueres era a cinc o sis dies a bon pas, seguint aquell mateix camí fins a Girona. Però també va tenir l’oportunitat de sentir els consells d’un parell de velles desdentegades que semblava que s’havien de trencar sota el pes dels cistells buits que transportaven: així i tot, continuaven caminant, descalces, amb una energia inconcebible en aquells cossos vells i desnerits.

—No està bé que una dona vagi sola per aquests camins —va dir una d’elles, fent que no amb el cap.

—No que no ho està —va ratificar l’altra.

Van passar uns segons, els necessaris perquè totes dues recuperessin l’alè imprescindible.

—Molt menys si és jove i bonica —va afegir la segona.

—És ben veritat —hi assentia la primera.

—Què em pot passar? —va preguntar ingènuament Aledis—. Si el camí és ple de gent, de bona gent com vosaltres.

Es va haver de tornar a esperar mentre les velles feien uns quants passos en silenci, aquest cop més llargs, per no quedar enrere del grup de pagesos.

—Aquí sí que hi trobaràs gent. Prop de Barcelona hi ha molts pobles que, com nosaltres, en viuen. Però un xic més enllà —va afegir sense aixecar la vista de terra—, quan els pobles no són tan acostats i no hi ha cap ciutat on dirigir-se, els camins són solitaris i perillosos.

En aquella ocasió, la seva companya es va abstenir de fer cap comentari; així i tot, i després de l’espera de rigor, va ser ella la que es va tornar a dirigir a Aledis:

—Quan estiguis sola, procura que no et vegin. Amaga’t si sents cap soroll. Evita qualsevol companyia.

—Fins i tot si són cavallers? —va preguntar Aledis.

—Aquests, els primers! —va exclamar l’una.

—En pic sentis els cascos d’un cavall, amaga’t i resa! —va fer l’altra.

Aquest cop totes dues van contestar a l’uníson, enfurismades i sense necessitat ni de respirar; fins i tot van fer un lleuger alto en el camí, amb la qual cosa la comitiva es va allunyar una mica. L’expressió d’incredulitat d’Aledis devia ser prou ostensible perquè les dues ancianes, un cop van reprendre el ritme, tornessin a insistir.

—Guaita, noia —li aconsellà una mentre l’altra anava fent que sí abans de saber què diria la seva companya—, jo, si fos de tu, me’n tornaria a la ciutat i allí esperaria el meu home. Els camins són molt perillosos, i més quan tots els soldats i oficials estan de campanya amb el rei. Llavors no hi ha autoritat, ningú no vigila ni ningú no tem el càstig d’un rei que està ocupat en altres assumptes.

Aledis caminava pensativa al costat de les dues velles. Amagar-se dels cavallers? Per què ho havia de fer? Tots els cavallers que anaven a l’obrador del seu marit es mostraven cortesos i respectuosos amb ella. Mai no havia sentit de boca de tants mercaders com proveïen el seu marit de primeres matèries cap història de robatoris o excessos que s’haguessin produït pels camins del Principat. En canvi, recordava les esborronadores històries amb què els solien entretenir, sobre les accidentades travessies marítimes, els viatges per terres mores o per les més allunyades del soldà d’Egipte. El seu marit li havia explicat que feia més de dos-cents anys que els camins catalans estaven protegits per les lleis i pel rei i que qualsevol persona que gosés delinquir en un camí reial rebia un càstig molt més gran del que correspondria al mateix delicte comès en un altre lloc. «El comerç exigeix pau en els camins! —afegia—. Com podríem vendre els nostres productes de cap a cap de Catalunya si el rei no ens la proporcionés?». Aleshores li explicava, com si fos una nena, que feia més de dos-cents anys que l’Església havia començat a adoptar mesures per defensar els camins. Primer hi va haver les Constitucions de Pau i Treva, que es van dictar en sínodes. Si algú atemptava contra aquestes regles, se l’excomunicava a l’acte. Els bisbes van establir que els habitants dels seus comtats i bisbats no podien atacar els seus enemics des de l’hora nona del dissabte fins a l’hora prima del dilluns, ni en les festes de precepte; a més, la treva protegia els clergues, les esglésies i tots els qui s’hi dirigissin o en vinguessin. Les Constitucions, li va explicar, van anar ampliant-se i protegint un nombre de persones i béns més gran: els mercaders i els animals agrícoles i de transport, les eines del camp i les cases dels pagesos, els habitants de les viles, les dones, les collites, els olivars, el vi… Al final, el rei Alfons I va concedir la Pau a les vies públiques i als camins i va establir que qui la transgredís cometria un delicte de lesa majestat.

Aledis es va mirar les ancianes, que continuaven endavant en silenci, carregades amb els cistells, arrossegant els peus descalços. Qui havia de gosar cometre un delicte de lesa majestat? Quin cristià s’exposaria a ser excomunicat per atacar algú en un camí català? En allò estava pensant quan el grup de pagesos es va desviar cap a Sant Andreu.

—Adéu, noia —es van acomiadar les velles—. Fes cas de dues velles —va afegir una d’elles—. Si decideixes tirar endavant, sigues prudent. No entris a cap poble ni a cap ciutat. Et podrien veure i seguir-te. Atura’t només als masos, i encara només on vegis criatures i dones.

Aledis va observar com s’allunyava el grup; les dues ancianes arrossegaven aquells peus descalços, esforçant-se per no perdre el gruix del grup. En uns minuts es va quedar sola. Fins aleshores havia tingut la companyia d’aquells pagesos, havia xerrat i deixat volar tant els pensaments com la imaginació, de manera despreocupada, anhelant arribar al costat d’Arnau, emocionada per l’aventura on l’havia portada la seva precipitada decisió; tanmateix, quan les veus i els sorolls dels seus companys de viatge es van perdre en la distància, Aledis es va sentir sola. Li quedava un llarg camí, que va intentar escodrinyar col·locant-se la mà al front, a tall de visera, per protegir-se d’un sol que ja era prou enlaire en el cel, un cel blau clar, sense ni un sol núvol que entelés la immensitat de la magnífica volta que s’ajuntava a l’horitzó amb les vastes i riques terres de Catalunya.

Potser no era únicament la sensació de solitud el que va assaltar la noia en veure’s abandonada pels pagesos o la sensació d’estranyesa de trobar-se en un paratge desconegut. De fet, Aledis mai no s’havia enfrontat al cel i a la terra quan no hi ha res que s’interposi en el camp visual de l’espectador, quan es pot albirar l’horitzó girant sobre un mateix… i veure’l en tot moment! I el va mirar. Aledis va mirar l’horitzó, cap on li havien dit que hi havia Figueres. Les cames li flaquejaven. Es va girar i va mirar enrere. Res. S’allunyava de Barcelona i només veia terres desconegudes. Va buscar les teulades dels edificis que sempre s’havien interposat davant de la meravella d’una realitat desconeguda: el cel. Va buscar les olors de la ciutat, l’olor de cuiro, els crits de la gent, la remor d’una ciutat viva. Estava sola. Tot d’un plegat, les paraules de les dues ancianes li van arribar atropelladament al cap. Va intentar entreveure Barcelona des de la distància. Cinc o sis dies! On dormiria? Què menjaria? Va sospesar el farcell. I si fossin certes les paraules de les ancianes? Què faria? Què podia fer ella contra un cavaller o un delinqüent? El sol era a dalt de tot del cel. Va tornar a girar la vista cap on li havien dit que hi havia Figueres… i Arnau.

Va redoblar la prudència. Caminava amb els sentits a flor de pell, atenta a qualsevol soroll que pertorbés la soledat del camí. A la rodalia de Montcada, on el castell que s’alçava en el cim del mateix nom defensava l’entrada a la plana de Barcelona, ja amb el sol a migdia, el camí es va tornar a omplir de pagesos i mercaders. Aledis s’hi va afegir com si formés part d’alguna de les comitives que es dirigien cap a la vila, però quan hi va ser a les portes, va recordar els consells de les velles i va donar la volta camps a través fins a tornar a trobar el camí.

Se sentia satisfeta de comprovar que com més avançava, més se li dissipaven els temors que l’havien assaltada en trobar-se sola al camí. Va arribar al nord de Montcada i va continuar trobant camperols i mercaders, la majoria a peu, però alguns amb carros, mules o ases. Tots se saludaven amablement i Aledis va començar a gaudir d’aquella generositat en el tracte. Com havia fet altres cops, es va ajuntar a un grup, aquest cop de mercaders, que es dirigia a Ripollet. La van ajudar a travessar el riu Besòs, però un cop ho van haver fet, els mercaders es van desviar a l’esquerra, cap a Ripollet. Quan es va quedar de nou sola, va donar la volta i va deixar enrere Vallromanes i va trobar l’autèntic riu Besòs: un corrent d’aigua que en aquella època de l’any encara duia prou cabal perquè li fos impossible travessar-lo a peu.

Aledis es va mirar el riu i també el barquer que s’esperava, indolent, a la riba. L’home va somriure amb una absurda expressió de condescendència i li va mostrar unes dents espantosament negres. No li quedava cap més remei, si volia prosseguir el viatge, que recórrer als serveis d’aquell barquer de les dents negres. Va mirar de tancar-se l’escot estirant els cordons que s’hi entrecreuaven, però havia d’aguantar el farcell i no ho va aconseguir. Va afluixar el pas. Sempre li havien dit que els seus moviments eren bonics; sempre s’hi havia recreat quan sabia que l’observaven. Tot ell era negror! Exhalava brutícia! I si deixava anar el farcell? No. Se n’adonaria. No li havia de fer por. El barquer duia la camisa apergaminada per l’engrut. I els peus? Senyor! Si quasi no se li veien els dits. A poc a poc. A poc a poc. «Mare de Déu, quin home més espantós», pensava.

—Vull travessar el riu —li va dir.

El barquer va aixecar la vista des dels pits d’Aledis fins als seus grans ulls castanys.

—Vaja —es va limitar a contestar aquest; després, descaradament, li tornà a clavar la vista als pits.

—No m’ha sentit?

—Vaja —va repetir, sense ni tan sols alçar la mirada.

La remor de les aigües del Besòs va trencar el silenci. A Aledis li semblava que notava el frec dels ulls del barquer al pit. Se li va disparar la respiració, i amb això se li realçà el pit alhora que els envermellits ulls d’aquell home li escodrinyaven fins l’últim racó del cos.

Aledis estava sola, perduda a l’interior de Catalunya, a la vora d’un riu del qual ni havia sentit a parlar, que creia que ja havia travessat amb els de Ripollet, i amb un home cepat al davant que se la mirava amb luxúria. Va donar un cop d’ull per allí. No s’hi veia ni una ànima. A uns metres, a l’esquerra, una mica apartada de la riba, hi havia una barraca feta amb troncs malgirbats, tan desballestada i llardosa com el seu amo. Davant de la porta, entre restes i brossa, un foc escalfava una olla penjada d’un trespeus de ferro. Aledis no es va voler ni imaginar què devia coure allí, però l’olor que en sortia li va semblar fastigosa.

—He d’atrapar l’exèrcit del rei —va començar amb veu vacil·lant.

—Vaja —va respondre altre cop el barquer.

—El meu espòs és oficial del rei —va mentir, alçant el to—, i li haig de comunicar que estic embarassada abans no entri en combat.

—Vaja —va respondre ell, ensenyant altre cop aquelles dents negres. Un filet de bava va aparèixer a la comissura dels seus llavis. El barquer se’l va eixugar amb la màniga de la camisa.

—No sap dir res més?

—Sí —va respondre ell mig aclucant els ulls—. Els oficials del rei solen morir aviat en la batalla.

Aledis no el va veure venir. El barquer va clavar una terrible bufetada a la galta de la noia. Ella es va girar, abans de caure postrada als immunds peus del seu agressor.

L’home es va ajupir, la va agafar pels cabells i la va començar a arrossegar cap a la barraca. Aledis va clavar les ungles a la mà de l’home fins a notar com se li enfonsaven en la carn, però ell va continuar estirant-la. Va mirar d’incorporar-se, va fer tentines i va tornar a caure. Es va recuperar i, de quatre grapes, es va llançar contra les cames del seu agressor, intentant immobilitzar-les. El barquer se li escapà i li va clavar una puntada de peu a la boca de l’estómac.

Ja dins de la barraca, mentre intentava recuperar l’alè, Aledis va notar que la terra i el fang li esgarrapaven el cos al so de la luxúria del barquer.

Mentre esperava les diverses hosts i assemblees del Principat, així com els corresponents queviures, el rei Pere va establir el seu quarter general en un alberg de Figueres, vila amb representació a Corts i a prop de la frontera amb el comtat del Rosselló. L’infant En Pere i els seus cavallers es van instal·lar a Peralada, i l’infant En Jaume i els altres nobles —el senyor de Xèrica, el comte de Luna, Blasco d’Alagó, mossèn Joan Ximénez de Urrea, Felipe de Castro i mossèn Joan Ferràndez de Luna, entre d’altres— es van repartir, juntament amb les seves tropes, pels voltants de Figueres.

Arnau Estanyol era amb les tropes reials. Als seus vint-i-dos anys mai no havia viscut una experiència com la d’aquells dies. El campament reial, on s’amuntegaven més de dos mil homes exultants per la victòria obtinguda a Mallorca, àvids de guerra, de baralla i de botí, sense res a fer, fora d’esperar l’ordre reial de marxar sobre el Rosselló, era el pol oposat a l’ordre que regnava a Barcelona. Llevat dels moments en què la tropa rebia instrucció o feia exercicis de tir, la vida al campament girava entorn de les juguesques, de les tertúlies en què els novells escoltaven terrorífiques històries de guerra de boca dels orgullosos veterans i, no cal dir-ho, els furts i les baralles.

Amb tres joves més de Barcelona, tan inexperts com ell en l’art de la guerra, Arnau se solia passejar pel campament. Quedava embadalit davant dels cavalls i les armadures, que els servents s’encarregaven de tenir brunyides en tot moment, i que mostraven al sol, davant de les tendes, en una mena de competició en què vencien les armes i els pertrets més refulgents. Però si les muntures i les armes el deixaven embadalit, d’altra banda patia el suplici de la brutícia, la mala olor i els núvols d’insectes atrets pels rebuigs de milers d’homes i d’animals. Els oficials reials van ordenar la construcció d’unes llargues i profundes rases a tall de latrines, tan allunyades com fos possible del campament, a prop d’un rierol on pretenien fer desembocar els excrements dels soldats. El rierol, però, era gairebé sec i les restes s’amuntegaven i es descomponien bo i creant una ferum enganxosa i insuportable.

Un matí en què Arnau i els seus tres nous companys es passejaven entre les tendes, van veure que s’acostava un cavaller que tornava d’exercitar-se. El cavall, que es dirigia cap a la quadra a la recerca d’un menjar ben merescut i perquè li descarreguessin el pes de l’armadura que li cobria el pit i els flancs, piafava mentre el genet procurava arribar a la seva tenda sense malmetre res, esquivant els soldats i el material que atapeïen els carrers que s’havien obert entre les tendes. Però l’animal, gran i fogós, obligat a sotmetre’s als cruels frens que l’embocaven, substituïa els seus desigs de tirar endavant per un espectacular ball al so del qual llançava la blanca suor que li amarava els costats a qualsevol amb qui topava.

Arnau i el seu grup es van apartar tant com van poder del cavall i del genet, però van tenir la mala sort que, en passar pel seu costat, l’animal va desplaçar violentament la gropa cap al costat i va colpejar Jaume, el més jove dels quatre, que va perdre l’equilibri i va caure a terra. El noi no es va fer mal, i el genet, per la seva banda, va continuar el camí cap a una tenda d’allí a prop sense ni tan sols girar-se. Tot i així, Jaume va anar a caure justament en el lloc on alguns veterans es jugaven la mesada als daus. Un d’ells havia perdut una quantitat equivalent als beneficis que li podrien correspondre de totes les futures campanyes del rei Pere, i amb això les raons no es van fer esperar. El desafortunat jugador es va aixecar a l’acte, disposat a descarregar en Jaume les ires que no havia pogut descarregar en els seus companys. Era un home fornit, de cabells i barba llargs i bruts, amb una expressió, fruit d’hores i hores de pèrdues constants, capaç d’acovardir el més valent dels seus enemics.

El soldat va agafar el que s’havia ficat on no el demanaven i el va aixecar en sopols fins a l’altura dels seus ulls. Jaume ni es va adonar del que passava. En qüestió de segons, el cavall l’havia desplaçat, l’havia fet caure i es veia atacat per un energumen que l’escridassava i el sacsejava, fins que, sense deixar-lo anar, li va pataquejar la cara i li va fer sortir un filet de sang dels llavis.

Arnau va veure que Jaume pernejava en l’aire.

—Deixa’l estar! Porc! —Ell mateix es va sorprendre d’aquelles paraules.

Tothom es va anar apartant d’Arnau i del veterà. Jaume, que, també sorprès, havia deixat de camejar, va caure assegut quan el veterà el va deixar per enfrontar-se a qui havia gosat insultar-lo. De sobte, Arnau es va trobar enmig d’un cercle format per la munió de curiosos que s’havia acostat a veure l’espectacle. Ell i un soldat enfurismat. Tant de bo no l’hagués insultat… Per què li havia hagut de dir porc?

—Ell no en tenia la culpa… —va balbucejar Arnau assenyalant Jaume, que encara no entenia què havia passat.

Sense ni obrir la boca, el soldat va arremetre contra Arnau com un toro en zel; li va colpejar el pit amb el cap i el va llançar uns metres enllà. Prou lluny perquè el cercle de curiosos s’hagués d’apartar. Arnau va tenir la sensació que li havien rebentat el pit. Li va semblar que de sobte havia desaparegut aquell aire pudent que s’havia acostumat a respirar. Boquejava. Va mirar d’incorporar-se, però un cop de peu a la cara el va llançar altre cop a terra. Un dolor intens li borinà el cap mentre mirava de recuperar la respiració, i quan ja quasi l’havia recuperat, un nou patac, aquest cop als ronyons, el va tornar a tombar. Després va venir una pallissa terrible, tan forta que Arnau va haver de tancar els ulls i quedar-se fet un cabdell a terra.

Quan el veterà va parar d’atacar, Arnau estava segur que aquell boig l’havia desmanegat; tot i així i malgrat el dolor que el martiritzava, li va semblar que sentia alguna cosa.

De terra estant, encara arraulit, va afinar l’oïda.

Llavors ho va sentir.

Ho va sentir un cop.

I ho va sentir un altre cop i un altre, i molts més. Va obrir els ulls i es va mirar la gent del cercle, que reia al voltant d’ell, l’assenyalava i tornava a riure. Les paraules del seu pare van ressonar a la seva maltractada oïda: «Jo vaig abandonar tot el que tenia perquè tu poguessis ser lliure». En el seu cap atordit es confonien imatges i records: va veure el seu pare penjat d’una soga a la plaça del Blat… Es va aixecar amb el rostre ensangonat. Va recordar la primera pedra que havia portat a la Mare de Déu de la Mar… El veterà li donava l’esquena. L’esforç que havia fet aleshores per traginar aquella pedra a coll… El dolor, el patiment, l’orgull en descarregar-la…

—Porc!

El barbut va fer mitja volta. Tot el campament va sentir el frec dels seus pantalons en fer-ho.

—Pagès merdós! —va cridar abans de llançar-se altre cop sobre Arnau.

Cap pedra no podia pesar més que aquell porc. Cap pedra… Arnau es va llançar sobre el veterà, s’hi va agafar per impedir que el colpegés i tots dos van rodolar per la sorra. Arnau va aconseguir incorporar-se abans que el soldat i, en comptes de pegar-lo, el va agafar pels cabells i pel cinturó de cuiro que duia, el va aixecar enlaire com si fos una titella i el va llançar cap amunt més enllà del cercle de badocs.

El barbut va caure amb estrèpit sobre els espectadors.

Tot i així, aquella demostració de força no va acovardir el soldat. Acostumat a les baralles, en pocs segons va tornar a ser davant d’Arnau, que l’esperava fermament plantat a terra. En aquesta ocasió, en comptes d’abalançar-se damunt d’ell el veterà va intentar colpejar-lo, però Arnau també va ser més ràpid: va aturar el cop agafant-lo de l’avantbraç i, després de fer mitja volta, el va tornar a llançar uns metres més enllà. De totes maneres, el sistema de defensa d’Arnau no feia mal al soldat i l’assetjament s’anava repetint.

A la fi, quan el barbut comptava que el seu contrincant el tornaria a llançar enlaire, Arnau li va clavar pinyac a la cara, un cop de puny deixat anar amb tota la ràbia que duia a dins.

Els crits que havien acompanyat la batussa van cessar. El barbut va caure inconscient als peus d’Arnau, que només desitjava agafar-se el puny amb què havia colpejat l’altre i poder mitigar el dolor dels artells, però va aguantar les mirades sense descloure’l, com si estigués disposat a pegar altre cop. «No t’aixequis», pensava mirant-se el barbut. «Per l’amor de Déu, no t’aixequis».

Amb gest maldestre el veterà va intentar redreçar-se. «No ho facis!». Arnau va recolzar el peu dret a la cara del veterà i el va empènyer cap a terra. «No t’aixequis, malparit». No ho va pas fer, i els companys del soldat s’hi van acostar per endur-se’l.

—Noi! —La veu sonava autoritària. Arnau es va girar i es va trobar al davant del cavaller que havia causat la baralla, encara amb l’armadura posada—. Acosta’t.

Arnau va obeir, agafant-se la mà dissimuladament.

—Sóc Eiximèn d’Esparça, escuder de sa majestat el rei Pere III, i vull que serveixis sota les meves ordres. Presenta’t als meus oficials.