59

Guillem havia llogat una casa al barri de la Ribera. Va evitar el luxe, però la casa era prou àmplia per acollir-los tots tres, amb una habitació per a Joan, va pensar Guillem quan va donar les instruccions oportunes. Arnau va ser rebut amb afecte per la gent de la platja quan va desembarcar del llagut al port de Barcelona. Alguns mercaders que vigilaven el transport de les seves mercaderies o transitaven per la rodalia de la llotja el van saludar amb un cop de cap.

—Ja no sóc ric —va comentar a Guillem sense parar de caminar i tornant les salutacions.

—Com corren les notícies —li va contestar aquest.

Arnau havia dit que el primer que volia fer en desembarcar era visitar Santa Maria per agrair-li a la Verge el seu alliberament; els seus somnis havien passat de la confusió a la nitidesa de la petita figura saltant per damunt dels caps de la gent mentre els consellers de la ciutat el portaven a coll. Tot i així, el seu trajecte es va veure interromput en passar per la cantonada de Canvis Vells i Canvis Nous. La porta i la finestra de casa seva, de la seva taula de canvis, eren obertes de bat a bat. Al davant hi havia un grup de curiosos que es van arraconar quan van veure arribar Arnau. No van entrar. Tots tres van reconèixer alguns dels mobles i efectes que els soldats de la Inquisició apilonaven sobre un carro al costat de la porta: la llarga taula, que sobresortia del carro i havien estacat amb cordes, el tapet vermell, la cisalla per tallar la moneda falsa, l’àbac, els baguls.

L’aparició d’una figura de negre que anotava els efectes va desviar l’atenció d’Arnau. El dominic va deixar d’apuntar i li clavà la mirada. Tothom va quedar en silenci mentre Arnau reconeixia aquells ulls: eren els que l’havien escrutat durant els interrogatoris, darrere de la taula, al costat del bisbe.

—Carronyaires —remugà.

Eren les seves pertinences, el seu passat, les seves alegries i les seves amargors. Mai no s’hauria pensat que allò de presenciar com l’espoliaven… mai no havia donat importància als seus béns i, tot i així, se li enduien tota una vida.

Mar va notar la suor a la mà d’Arnau.

Algú, de darrere estant, va escridassar el frare negre; tot seguit els soldats van deixar les pertinences i van desembeinar les armes. Van sortir tres soldats més de dins amb les armes ja a la mà.

—No permetran una altra humiliació en mans del poble —va advertir Guillem, estirant Mar i Arnau.

Els soldats van arremetre contra el grup de curiosos, que va sortir corrent en totes direccions. Arnau es va deixar portar per Guillem, mirant enrere, amb la vista clavada en el carro.

Van passar per alt Santa Maria, fins al portal de la qual van arribar alguns dels soldats que perseguien la gent. Hi van donar la volta de pressa per arribar a la plaça del Born i, d’allí, a la seva nova casa.

La notícia de la tornada d’Arnau va córrer per la ciutat. Els primers que es van presentar van ser uns missatges del consolat. L’oficial no es va atrevir a mirar Arnau a la cara. Quan s’hi va dirigir, ho va fer emprant el seu títol, «molt honorable», però li havia de fer a mans la carta per la qual el Consell de Cent de la ciutat el destituïa del seu càrrec. Després de llegir-la, Arnau va allargar la mà a l’oficial per encaixar, i aquest llavors sí que va alçar la vista.

—Ha estat un honor treballar amb vós —li va dir.

—L’honor ha estat meu —va respondre Arnau—. No volen pobres —va comentar a Guillem i Mar quan oficial i soldats abandonaven la casa.

—D’això n’hem de parlar —va fer Guillem.

Però Arnau ho va negar amb el cap. «Encara no», volia dir.

Moltes altres persones van passar per la nova casa d’Arnau. A algunes, com el prohom de la confraria dels bastaixos, les va rebre; d’altres, de condició humil, es van limitar a expressar els seus millors desitjós als criats que els atenien.

El segon dia es va presentar Joan. D’ençà que va tenir notícia de l’arribada d’Arnau a Barcelona, no havia parat de preguntar-se què li devia haver explicat Mar. Quan la incertesa se li va fer insuportable, va decidir enfrontar-se als seus temors i anar a veure el seu germà.

Arnau i Guillem es van aixecar quan Joan va entrar al menjador. Mar va continuar asseguda, a prop de la taula.

«Vas cremar el cadàver del teu pare!». L’acusació de Nicolau Eimeric ressonà a l’oïda d’Arnau tan bon punt va veure Joan. Havia intentat no pensar-hi.

Des de la porta del menjador, Joan va balbucejar unes paraules; després va fer els passos que el separaven d’Arnau amb el cap baix.

Arnau va mig aclucar els ulls. «Es ve a disculpar. Com vas poder…?».

—Com ho vas poder fer? —li va etzibar quan el va tenir al davant.

Joan va desviar la mirada dels peus d’Arnau fins a Mar. No l’havia castigat prou? Havia d’explicar a Arnau…? La noia, però, semblava que estava sorpresa.

—Què vols? —va preguntar Arnau en to fred.

Va buscar una excusa desesperadament…

—S’han de pagar les despeses de l’hostal —es va sorprendre ell mateix de dir.

Arnau va colpejar l’aire amb una mà i es va anar girant fins a donar-li l’esquena.

Guillem va cridar un dels criats i li va donar una bossa amb diners.

—Acompanya el frare a liquidar el compte de l’hostal —va ordenar.

Joan va buscar ajuda en el moro, però aquest ni va parpellejar. Va refer el camí fins a la porta i va desaparèixer més enllà d’aquesta.

—Què ha passat entre vosaltres? —va preguntar Mar tan bon punt Joan va haver abandonat el menjador.

Arnau va guardar silenci. Ho havien de saber? Com els podia explicar que havia cremat el cadàver del seu propi pare i que el seu germà l’havia denunciat a la Inquisició? Ell era l’únic que ho sabia.

—Oblidem el passat —va contestar finalment—, si més no, la part que podem.

Mar es va quedar uns instants en silenci; després hi va assentir.

Joan va abandonar la casa al darrere de l’esclau de Guillem. Durant el camí fins a l’hostal, el jove es va haver de girar uns quants cops, ja que el dominic es quedava plantat al mig del carrer amb la mirada perduda. Havien agafat el camí que anava a l’alfòndec, el que coneixia el noi.

Però quan van ser al carrer Montcada, l’esclau no va aconseguir que Joan el seguís. El frare restava immòbil davant del portal del palau d’Arnau.

—Vés-hi tu, a pagar —li va dir Joan, desfent-se de les estirades del noi—. «Jo haig de cobrar un altre deute» —va dir de baix en baix.

Pere, el vell esclau, el va portar en presència d’Elionor. Ho anava repetint en un murmuri d’ençà que havia entrat; el to de veu va augmentar en pujar l’escala de pedra, amb Pere, que es girava a mirar-lo, estranyat, i ho va deixar anar amb veu de tro quan va ser al davant d’Elionor, abans que aquesta pogués obrir la boca:

—Sé que has pecat!

La baronessa, dreta al saló, se’l va mirar, altiva.

—Quines bajanades dius, frare —va replicar.

—Sé que has pecat —va repetir Joan.

Elionor va deixar anar una riallada abans de girar-li l’esquena.

Joan va observar el vestit de luxós brocat que portava Elionor. Mar havia patit. Ell havia patit. Arnau… Arnau havia d’haver patit tant com ells.

Elionor continuava rient, d’esquena.

—Qui t’has cregut que ets, frare?

—Sóc un inquisidor del Sant Ofici —va respondre Joan—. I en el teu cas, no em cal compassió.

Elionor es va girar en silenci davant de la fredor de les paraules de Joan. Va veure que tenia un llum d’oli a la mà.

—Què…?

No va tenir temps d’acabar. Joan li va llançar el llum contra el cos. L’oli li impregnà la luxosa vestimenta, que es va abrandar a l’acte.

Elionor va deixar anar un bruel.

Era una torxa vivent quan l’ancià Pere va acudir a ajudar la seva senyora, cridant la resta d’esclaus. Joan va veure que despenjava un tapís per llançar-lo al damunt d’Elionor. Va apartar l’esclau d’una manotada, però a la porta del saló ja se n’hi havien acumulat d’altres, tothom amb els ulls desorbitats.

Algú va demanar aigua.

Joan va observar Elionor, que havia caigut de genolls, embolcallada en flames.

—Perdoneu-me, Senyor —balbucejà.

Llavors va agafar un altre llum. Es va acostar a Elionor i s’abrandà la vora de l’hàbit.

—Penedeix-te’n! —va exclamar abans que el foc l’engolís.

Va deixar caure el llum sobre Elionor i es va agenollar al seu costat.

La catifa que tenien a sota va començar a cremar amb nervi. També ho feien alguns mobles.

Quan els esclaus van comparèixer amb l’aigua, es van limitar a llançar-la des de les portes del saló. Després, cobrint-se el rostre, van fugir del dens fumerri.