21

Havien passat quatre anys d’ençà que Gastó Segura va negar a concedir la mà de la seva filla a Arnau, el bastaix. Al cap d’uns mesos, Aledis va ser lliurada en matrimoni a un vell mestre assaonador viudo, que va acceptar amb lascívia la manca de dot de la noia. Fins que la van entregar al seu espòs, Aledis va estar sempre acompanyada.

Arnau, per la seva banda, era ja un home de divuit anys, alt, fort i ben plantat. En aquells quatre anys havia viscut per i per a la confraria, l’església de Santa Maria de la Mar i el seu germà Joan —traginava mercaderies i pedres com el primer, complia amb la caixa dels bastaixos i participava amb devoció en els actes religiosos—, però no s’havia casat i els prohoms veien amb preocupació l’estat de solteria d’un jove com ell: si queia en la temptació de la carn l’haurien d’expulsar, i era tan fàcil que un jove de divuit anys cometés aquell pecat…

Tanmateix, Arnau no volia sentir a parlar de dones. Quan el mossèn li va dir que Gasto no volia saber res d’ell, Arnau va recordar, mirant el mar, les dones que havien passat per la seva vida: ni tan sols havia arribat a conèixer la seva mare; Guiamona l’havia acollit amb afecte, però després l’hi va negar; Javiva va desaparèixer amb sang i dolor i moltes nits encara somiava en el fuet de Grau que petava contra aquell cos nu; Estranya el va tractar com a un esclau; Margarida es va burlar d’ell en el moment més humiliant de la seva existència, i Aledis, què podia dir d’Aledis? Al seu costat havia descobert l’home que duia a dins, però després l’havia abandonat.

—He de tenir cura del meu germà —responia als prohoms cada cop que sortia el problema—. Sabeu que està entregat a l’Església, dedicat a servir Déu —afegia mentre ells rumiaven les seves paraules—. Hi ha un propòsit millor que aquest?

Llavors els prohoms callaven.

Així va viure Arnau aquells quatre anys: tranquil, pendent de la seva feina, de l’església de Santa Maria i, sobretot, de Joan.

Aquell segon diumenge de juliol de l’any 1339 era una data transcendental per a Barcelona. El gener de 1336 havia mort a la Ciutat Comtal el rei Alfons el Benigne, i després de la Pasqua d’aquell mateix any fou coronat a Saragossa el seu fill, Pere, que regnà sota el títol de Pere III de Catalunya, IV d’Aragó i II de València.

Durant gairebé quatre anys, de 1336 a 1339, el nou monarca no va visitar Barcelona, la Ciutat Comtal, la capital de Catalunya, i tant la noblesa com els comerciants veien amb preocupació aquella desídia per retre homenatge a la més important de les ciutats del regne. L’animadversió del nou monarca envers la noblesa catalana era prou coneguda de tots: Pere III era fill de la primera muller del difunt Alfons, Teresa d’Entença, comtessa d’Urgell i vescomtessa d’Àger. Teresa va morir abans que el seu marit fos coronat rei i Alfons va contraure segones núpcies amb Elionor de Castella, dona ambiciosa i cruel, de qui havia tingut dos fills.

El rei Alfons, conqueridor de Sardenya, era tot i així dèbil de caràcter i influïble, i la reina Elionor ben aviat va aconseguir per als seus fills importants concessions de terres i títols. El seu següent propòsit va ser la implacable persecució dels seus fillastres, els fills de Teresa d’Entença, hereus del tron del seu pare. Durant els vuit anys de regnat d’Alfons el Benigne i amb el consentiment tàcit d’aquest i de la seva cort catalana, Elionor es va dedicar a atacar l’infant Pere, aleshores un nen, i el seu germà Jaume, comte d’Urgell. Solament dos nobles catalans, Ot de Montcada, padrí de Pere, i Vidal de Vilanova, comanador Montalbà, van donar suport a la causa dels fills de Teresa d’Entença i van aconsellar al rei Alfons i als mateixos infants que fugissin perquè no els emmetzinessin. Així ho van fer els infants Pere i Jaume, i es van amagar a les muntanyes de Jaca, a l’Aragó; després van aconseguir el suport de la noblesa aragonesa i refugi a la ciutat de Saragossa, sota la protecció de l’arquebisbe Pere Lopes de Luna.

Per això la coronació de Pere va trencar una tradició que es mantenia d’ençà que s’havien ajuntat el regne d’Aragó i el principat de Catalunya. Si el ceptre d’Aragó es lliurava a Saragossa, el principat de Catalunya, que corresponia al rei en la seva qualitat de comte de Barcelona, se li havia de fer a mans en terres catalanes. Fins a l’entronització de Pere III, els monarques juraven prèviament a Barcelona i eren coronats després a Saragossa. Si el rei rebia la corona pel simple fet de ser monarca d’Aragó, com a comte de Barcelona, només rebia el Principat si jurava lleialtat als furs i les constitucions de Catalunya, i fins aleshores el jurament dels furs es considerava tràmit previ a qualsevol entronització.

El comte de Barcelona, príncep de Catalunya, no era més que un primus inter pares per a la noblesa catalana, i així ho demostrava el jurament d’homenatge que rebia: «Nosaltres, que som tan bons com vós, jurem a vostra mercè, que no és millor que nosaltres, que us acceptem com a rei i senyor sobirà, sempre que respecteu totes les nostres llibertats i lleis; si no, no». D’aquí que quan Pere III havia de ser coronat rei, la noblesa catalana es dirigís a Saragossa per exigir-li que primer jurés a Barcelona, com havien fet els seus avantpassats. El rei s’hi negà i els catalans van abandonar la coronació. Així i tot, el rei havia de rebre el jurament de fidelitat dels catalans i, malgrat les protestes de la noblesa i de les autoritats de Barcelona, Pere el Cerimoniós va decidir fer-ho a la ciutat de Lleida, on el juny de 1336, després de jurar els Usatges i furs catalans, va rebre l’homenatge.

Aquell segon diumenge de juliol de 1339, el rei Pere visitava per primer cop Barcelona, la ciutat que l’havia humiliat. Tres eren els esdeveniments que portaven el rei a Barcelona: el jurament que com a vassall de la corona d’Aragó li havia de prestar el seu cunyat Jaume III, rei de Mallorca, comte del Rosselló i de la Cerdanya i senyor de Montpeller; el concili general dels prelats de la Tarraconense —en la qual a efectes eclesiàstics s’englobava Barcelona—, i el trasllat de les restes de la màrtir santa Eulàlia des de l’església de Santa Maria a la catedral.

Els dos primers actes es van dur a terme sense la presència del poble. Jaume III va sol·licitar expressament que el seu jurament d’homenatge no se celebrés davant del poble, sinó en un lloc més íntim, a la capella del palau i davant de l’única presència d’un escollit grup de nobles.

El tercer esdeveniment, això no obstant, es va convertir en un espectacle públic. Nobles, eclesiàstics i el poble en pes s’hi van abocar, els uns per veure, els altres, els més privilegiats, per acompanyar el seu rei i la comitiva reial, els quals, després d’oir missa a la catedral, es van dirigir en processó a Santa Maria per, des d’allí, tornar a la seu amb les restes de la màrtir.

Tot el recorregut, des de la catedral fins a Santa Maria de la Mar, estava ocupat pel poble, que desitjava aclamar el seu rei. Santa Maria ja havia vist el seu absis cobert, es treballava en les nervadures de la segona volta i encara quedava una petita part de l’església romànica inicial.

Santa Eulàlia va patir martiri en època romana, l’any 303. Les seves restes primer van reposar al cementiri romà i després a l’església de Santa Maria de les Arenes, que es va construir sobre la necròpolis tan bon punt l’emperador Constantí va permetre el culte cristià. Amb la invasió àrab, els responsables de la petita església van decidir amagar les relíquies de la màrtir. L’any 801, quan el rei francès Lluís el Pietós va alliberar la ciutat, l’aleshores bisbe de Barcelona, Frodoí, va decidir buscar les restes de la santa. D’ençà que les van trobar, reposaven en una arqueta a Santa Maria.

Malgrat que estava coberta de bastides i envoltada de pedres i material de construcció, Santa Maria es veia esplendorosa per a l’ocasió. L’ardiaca de la Mar, Bernat Rosell, juntament amb els membres de la junta d’obres, nobles, beneficiats i altres membres del clergat, abillats tots amb les seves millors gales, esperaven la comitiva reial. L’acoloriment de les vestidures era espectacular. El sol del matí de juliol entrava a doll a través de les voltes i els finestrals inacabats i feia refulgir els daurats i els metalls que portaven al damunt els privilegiats que podien esperar el rei a l’interior.

El sol també va brillar sobre el brunyit punyal esmussat d’Arnau, ja que al costat d’aquells importants personatges hi havia els humils bastaixos. Els uns, entre els quals hi havia Arnau, davant de la capella del Santíssim, la seva capella; els altres, com a guardians del portal major, al costat del portal d’accés al temple, que encara era el de l’antiga església romànica. Els bastaixos, aquells antics esclaus o macips de ribera, tenien innombrables privilegis respecte a Santa Maria de la Mar, i Arnau n’havia gaudit durant els últims quatre anys. A part que els corresponia la capella més important del temple i que eren els guardians del portal major, les misses de les seves festivitats se celebraven a l’altar major, el prohom de més importància de la confraria guardava la clau del sepulcre de l’Altíssim, en les processons del Corpus eren els encarregats de portar la Verge i, a menys altura que aquesta, santa Tecla, santa Caterina i sant Macià, i quan un bastaix arribava a les portes de la mort, el Sagrat Viàtic sortia de Santa Maria, fos l’hora que fos, solemnement, per la porta principal, acompanyat del repic de les campanes i sota pal·li.

Aquell matí, Arnau va superar, juntament amb els seus companys, les barreres dels soldats del rei que controlaven el trajecte de la comitiva; sabia que l’envejaven els nombrosíssims ciutadans que s’amuntegaven per veure el rei. Ell, un humil treballador portuari, havia accedit a Santa Maria al costat dels nobles i els rics mercaders, com un més. En travessar l’església per arribar a la capella del Santíssim, va topar tu per tu amb Grau Puig, Isabel i els seus tres cosins, tots amb vestidures de seda, engalanats amb or, altius.

Arnau va vacil·lar. Tots cinc se’l miraven. Va abaixar la vista en passar-hi pel costat.

—Arnau —va sentir que el cridaven en el moment en què deixava enrere Margarida. No n’havien tingut prou d’arruïnar la vida del seu pare? Serien capaços d’humiliar-lo un cop més, ara, al costat dels seus confrares, a la seva església?—. Arnau —va tornar a sentir.

Va alçar la vista i es va trobar al davant de Berenguer de Montagut; els cinc Puig eren encara no a un pas d’ell.

—Excel·lència —va dir el mestre, adreçant-se a l’ardiaca de la Mar—, us presento Arnau… —«Estanyol», va balbucejar Arnau—. És el bastaix de qui us he parlat tant. Era un nen i ja duia a coll pedres per a la Mare de Déu.

El prelat va assentir amb el cap i va oferir el seu anell a Arnau, que s’inclinà per besar-lo. Berenguer de Montagut li va donar uns copets a l’esquena. Arnau va veure que Grau i la seva família s’inclinaven davant del prelat i el mestre, però aquests en van fer cas omís i van continuar el seu camí fins a altres nobles. Arnau es va posar dret i, amb pas ferm i la vista clavada en el deambulatori, es va allunyar dels Puig i es va dirigir a la capella del Santíssim, on s’apostà al costat dels altres confrares.

La cridòria de la gentada va anunciar l’arribada del rei i el seu seguici. El rei Pere III; el rei Jaume de Mallorca; la reina Maria, esposa de Pere; la reina Elisenda, viuda del rei Jaume, avi de Pere; els infants Pere, Ramon Berenguer i Jaume, els dos primers, oncles del rei, i l’últim, germà seu; la reina de Mallorca, també germana del rei Pere; el cardenal Rodés, legat pontifici; l’arquebisbe de Tarragona, bisbes, prelats, nobles i cavallers es dirigien en processó a Santa Maria pel carrer de la Mar. Mai no s’havia vist a Barcelona un desplegament tan gran de personalitats, de luxe i de vistositat.

Pere III el Cerimoniós volia impressionar el poble, al qual havia tingut abandonat durant més de tres anys, i ho va aconseguir. Els dos reis, el cardenal i l’arquebisbe caminaven sota pal·li, portat per uns quants bisbes i nobles. A l’altar major provisional de Santa Maria de la Mar van rebre de mans de l’ardiaca de la Mar l’arqueta amb les restes de la màrtir, sota l’atenta mirada dels presents i el contingut nerviosisme d’Arnau. El mateix rei va transportar l’arqueta amb les restes des de Santa Maria fins a la catedral. Va sortir sota pal·li i va tornar a la seu, on es van inhumar a la capella construïda especialment per a això sota de l’altar major.