19

Havia estat una jornada dura. Acabava de passat el solstici d’estiu, costava que es fes fosc i els bastaixos treballaven de sol a sol carregant i descarregant els vaixells que arribaven a port, sempre esperonats pels mercaders i els pilots, que volien quedar-se al port de Barcelona tan poc temps com fos possible.

Arnau va entrar a casa de Pere arrossegant els peus, amb la capçana a la mà. Vuit rostres es van girar cap a ell. Pere i Mariona eren asseguts a taula, juntament amb un home i una dona. Joan, un noi i dues noies se’l miraven des de terra, asseguts i recolzats contra la paret. Tothom anava atacant les escudelles.

—Arnau —li va dir Pere—, et presento els nostres nous inquilins. Gasto Segura, oficial assaonador. —L’home es va limitar a fer una inclinació de cap, sense parar de menjar—. La seva esposa, Eulàlia. —Ella sí que va somriure—. I els seus tres fills: Simó, Aledis i Alesta.

Estava rendit. Arnau va fer un lleu moviment amb la mà dirigit a Joan i als fills de l’assaonador i es va disposar a agafar l’escudella que ja li oferia Mariona. Tanmateix, alguna cosa el va moure a tornar-se a girar cap als tres nouvinguts. Què…? Els ulls! Els ulls de les dues noies estaven fixos en ell. Eren… , eren immensos, castanys, vius. Totes dues van somriure alhora.

—Menja, noi!

El somriure va desaparèixer. Alesta i Aledis van abaixar la vista cap a les seves escudelles i Arnau es va girar cap a l’assaonador, que havia parat de menjar i li assenyalava amb el cap Mariona, a tocar del foc, que li allargava l’escudella.

Mariona li va deixar el seu lloc a la taula i Arnau va començar a menjar; Gasto Segura, davant seu, xarrupava i mastegava amb la boca oberta. Cada vegada que Arnau aixecava la vista de l’escudella topava amb la mirada d’aquell home clavada en ell.

Al cap d’una estona, Simó es va aixecar per donar a Mariona la seva escudella i la de les seves germanes, ja buides.

—A dormir —va ordenar Gasto, trencant el silenci.

Aleshores, l’assaonador va mig aclucar els ulls mirant Arnau, cosa que el va fer sentir incòmode i el va obligar a concentrar-se en l’escudella; només va sentir la remor que van fer les noies en alçar-se i el seu tímid comiat. Quan va deixar de sentir-ne els passos, va alçar la vista. Semblava que l’atenció de Gasto havia minvat.

—Com són? —va preguntar a Joan aquella nit, la primera en què dormien al costat de la xemeneia, l’un a un costat i l’altre a l’altre, amb les màrfegues de palla a terra.

—Qui? —va demanar pel seu compte Joan.

—Les filles de l’assaonador.

—Que com són? Normals —va dir Joan bo i fent un gest d’indiferència, que el seu germà no va poder veure en la foscor—, noies normals. Suposo —va vacil·lar—, de fet no ho sé. No m’hi ha deixat parlar; el seu germà no m’ha permès ni que els toqués la mà. Quan els l’he oferta, l’ha encaixada ell i m’ha separat de les noies.

Però Arnau ja no se l’escoltava. Com volia que fossin normals aquells ulls? I li havien somrigut, totes dues.

A trenc d’alba, Pere i Mariona van baixar. Arnau i Joan ja havien apartat les màrfegues. Poc després van comparèixer l’assaonador i el seu fill. No els acompanyaven les dones perquè Gasto els havia prohibit de baixar abans que els nois fossin fora. Arnau se’n va anar de casa de Pere amb aquells immensos ulls castanys a les seves retines.

—Avui et toca la capella —li va dir un dels prohoms quan va arribar a la platja. El dia anterior havia vist com descarregava tremolejant l’últim fardell.

Arnau va assentir amb el cap. Ja no li feia res que el destinessin a la capella. Ningú no dubtava de la seva condició de bastaix; els prohoms l’havien confirmat i, si bé no podia carregar el mateix que Ramon o la majoria, s’abocava totalment en aquella feina que tant el satisfeia. Tots l’estimaven. A més, aquells ulls castanys… potser no li permetrien concentrar-se en la feina; i també estava cansat, no havia dormit bé al costat de la llar. Va entrar a Santa Maria per la porta principal de la vella església, que encara resistia. Gasto Segura no li havia permès que les mirés. Per què no podia mirar-se unes simples noies? I aquell matí segur que els havia prohibit… Va ensopegar amb una corda i va estar a punt de caure. Va anar fent tentines un tros, topant amb altres cordes, fins que unes mans el van agafar. Es va torçar la clavilla i va deixar anar un crit de dolor.

—Eh! —va sentir dir a l’home que l’havia ajudat—. S’ha d’anar amb compte. Mira què has fet!

Li feia mal el turmell, però va mirar cap a terra. Havia desmuntat les cordes i les estaques amb què Berenguer de Montagut senyalava… però… no podia pas ser ell! Es va girar a poc a poc cap a l’home que l’havia ajudat. No podia ser el mestre! Va quedar ben vermell en topar-se tu per tu amb Berenguer de Montagut. Després es va fixar en els oficials, que havien deixat la feina i els miraven.

—Jo… —va titubejar—. Si voleu… —va afegir assenyalant l’embull de cordes que tenia als peus—, us podria ajudar… Em… em sap greu, mestre.

Tot d’un plegat, el rostre de Berenguer de Montagut es va relaxar. Encara el tenia agafat del braç.

—Tu ets bastaix —va afirmar amb un somriure. Arnau va assentir amb el cap—. T’he vist uns quants cops.

El somriure de Berenguer es va eixamplar. Els oficials van respirar tranquils. Arnau es va tornar a mirar les cordes que se li havien embolicat als peus.

—Em sap greu —va repetir.

—Què hi farem! —El mestre va gesticular, dirigint-se als oficials—. Arregleu això —els ordenà—. Vine, que seurem. Et fa mal?

—No us voldria pas molestar —va fer Arnau amb una ganyota de dolor després d’ajupir-se per deslliurar-se de les cordes—. Espera’t.

Berenguer de Montagut el va obligar a incorporar-se i es va agenollar per desembullar-li les cordes. Arnau no gosava mirar-lo i va girar la vista cap als oficials, que observaven l’escena atònits. El mestre agenollat davant d’un simple bastaix!

—Hem de cuidar aquests homes —va cridar dirigint-se als presents quan va aconseguir alliberar els peus d’Arnau—; sense ells no tindríem pedra. Vine, acompanya’m. Ens asseurem. Et fa mal? —Arnau va fer que no amb el cap, però coixejava, intentant no recolzar-se en el mestre. Berenguer de Montagut el va agafar del braç amb força i el va portar fins a unes columnes que descansaven a terra, a punt per ser alçades, i s’hi van asseure al damunt—. T’explicaré un secret —li va dir de seguida que es van haver assegut. Arnau es va girar cap a Berenguer. Li explicaria un secret! El mestre! Què més li podia passar aquell matí?—. L’altre dia vaig provar d’aixecar la pedra que havies descarregat tu i ho vaig aconseguir amb penes i treballs. —Berenguer anava fent que no—. No em vaig veure capaç de fer uns quants passos portant-la a coll. Aquest temple és vostre —va afirmar passejant la mirada per les obres. Arnau va notar un calfred—. Algun dia, en vida dels nostres néts, o dels seus fills, o dels fills dels seus fills, quan la gent miri aquesta obra, no parlarà de Berenguer de Montagut; ho farà de tu, noi.

Arnau va notar que se li feia un nus a la gola. El mestre! Què li deia? Com volia que un bastaix fos més important que el gran Berenguer de Montagut, mestre d’obres de Santa Maria i de la catedral de Manresa? Ell sí que era important.

—Et fa mal? —va insistir el mestre.

—No… , una mica. Només ha estat una torçada.

—En això confio. —Berenguer de Montagut li va donar uns copets a l’esquena—. Necessitem les teves pedres. Encara queda molt per fer.

Arnau va seguir la mirada del mestre cap a les obres.

—T’agrada? —li va preguntar de sobte Berenguer de Montagut.

Li agradava? Mai no s’ho havia plantejat. Veia créixer l’església, els seus murs, els seus absis, les seves magnífiques i esveltes columnes, els seus contraforts, però… li agradava?

—Diuen que serà el millor temple per a la Mare de Déu de tots els que s’han construït al món —va optar per dir.

Berenguer es va girar cap a Arnau i va somriure. Com podia explicar a un vailet, a un bastaix, com seria aquell temple si ni tan sols els bisbes o els nobles eren capaços d’entreveure el seu projecte?

—Com et dius?

—Arnau.

—Doncs bé, Arnau, no sé si serà el millor temple del món. —Arnau es va descuidar del seu peu i va girar el rostre cap al mestre—. El que t’asseguro és que serà únic, i el que és únic no és ni millor ni pitjor, és simplement això: únic.

Berenguer de Montagut tenia la mirada perduda en l’obra i així va continuar parlant:

—Has sentit a parlar de França o de la Llombardia, Gènova, Pisa, Florència…? —Arnau va assentir amb el cap; i tant que havia sentit a parlar dels enemics del seu país!—. Doncs bé, en tots aquests llocs també es construeixen esglésies; magnífiques catedrals, grandioses i carregades d’elements decoratius. Els prínceps d’aquests llocs volen que les seves esglésies siguin les més grans i les més boniques del món.

—I nosaltres no volem el mateix?

—Sí i no. —Arnau va remenar el cap. Berenguer de Montagut es va girar cap a ell somrient—. Vejam si ets capaç d’entendre’m: nosaltres volem que sigui el millor temple de la història, però volem aconseguir-ho fent servir mitjans diferents dels que utilitzen els altres; nosaltres volem que la casa de la patrona del mar sigui la casa de tots els catalans, igual que aquelles en què viuen els seus fidels, ideada i construïda amb el mateix esperit que ens ha portat a ser com som, aprofitant el que és nostre, el mar, la llum. Ho entens?

Arnau va rumiar uns segons, però va acabar negant amb el cap.

—Si més no, tu ets sincer —va dir el mestre, rient—. Els prínceps fan les coses per a la seva glòria personal, nosaltres les fem per a nosaltres. He vist que, de vegades, en comptes de dur la càrrega a l’esquena, la transporteu lligada a uns pals, entre dos homes.

—Sí, quan fa massa embalum per carregar-la a l’esquena.

—Què passaria si dobléssim la longitud del pal?

—Es trencaria.

—Doncs això és el mateix que passa amb les esglésies dels prínceps… No, no vull pas dir que es trenquin —va afegir davant de l’expressió del noi—; vull dir que com que les volen tan grans, tan altes i tan llargues, les han de fer molt estretes. Altes, llargues i estretes, ho entens? —En aquesta ocasió, Arnau va assentir amb el cap—. La nostra serà tot el contrari; no serà tan llarga, ni tan alta, però serà molt ampla, perquè hi càpiguen tots els catalans, junts davant de la seva Mare de Déu. Algun dia, quan estigui acabada, ho comprovaràs: l’espai serà comú per a tots els fidels, no hi haurà distincions, i com a única decoració: la llum, la llum de la Mediterrània. A nosaltres no ens cal més decoració: només l’espai i la llum que hi entrarà. —Berenguer de Montagut va assenyalar l’absis i va anar abaixant la mà fins a terra. Arnau l’hi seguí—. Aquesta església serà per a tot el poble, no pas per a major glòria de cap príncep.

—Mestre… —Se’ls havia acostat un dels oficials; les estaques i les cordes ja estaven arreglades.

—Ho entens ara? Seria per al poble!

—Sí, mestre.

—Les teves pedres són or per a aquesta església, recorda-ho —va afegir Montagut, aixecant-se—. Et fa mal?

Arnau ja no es recordava del turmell i va fer que no amb el cap.

Aquell matí, dispensat de treballar amb els bastaixos, va tornar abans a casa. Va netejar ràpidament la capella, va esmocar les espelmes, va substituir les consumides i, després d’una breu oració, es va acomiadar de la Mare de Déu. Mossèn Albert el va veure sortir corrent de Santa Maria, de la mateixa manera que el va veure entrar Mariona a casa.

—Què passa? —li va preguntar la velleta—. Què hi fas, aquí, tan aviat?

Arnau va recórrer l’estança amb la mirada; eren allí, mare i filles, cosint a la taula; totes tres el miraven.

—Arnau! —va insistir Mariona—. Passa res? Va notar que s’enrojolava.

—No… —No havia pensat cap excusa! Com podia haver estat tan estúpid? I se’l miraven. Totes se’l miraven, aturat al pas de la porta, esbufegant—. No… —va repetir—, és que avui he… he acabat abans.

Mariona va somriure i es va mirar les noies. Eulàlia, la mare, tampoc no va poder evitar de dibuixar un somriure.

—Doncs ja que has acabat abans —va dir Mariona, interrompent els seus pensaments—, vés-me a buscar aigua.

L’havia tornat a mirar, pensava mentre anava amb la galleda camí de la font de l’Àngel. Li volia dir alguna cosa? Va sacsejar la galleda; segur que sí.

Tot i així, no va tenir oportunitat de comprovar-ho. Quan no era amb Eulàlia. Arnau topava amb les negres dents de Gasto, les poques que li quedaven, i quan no hi havia ni l’un ni l’altre, Simó vigilava les dues noies. Durant dies, Arnau es va haver de conformar a mirar-les de reüll. De vegades es podia aturar uns segons en els seus rostres, finament perfilats i amb una marcada barbeta, pòmuls sortints, nas recte i sobri, dents blanques i ben formades i aquells impressionants ulls castanys. Altres vegades, quan el sol entrava a la casa de Pere, Arnau gairebé podia tocar el reflex blavenc dels seus llargs cabells, negres com atzabeja. I en comptades ocasions, quan creia que se sentia segur, deixava que la seva mirada baixés més enllà del coll d’Aledis, on els pits de la germana gran es podien entreveure fins i tot a través de la tosca camisa que duia. Llavors, un estrany calfred li recorria el cos i, si ningú no vigilava, continuava abaixant la mirada per recrear-se en les corbes de la noia.

Gasto Segura havia perdut tot el que tenia a l’època de la fam, i el seu caràcter, ja agre de mena, s’havia endurit sobre manera. El seu fill, Simó, treballava amb ell, com a aprenent de blanquer, i la seva gran preocupació eren aquelles dues noies, a les quals no podia dotar per trobar un bon marit. Tanmateix, la bellesa de les joves prometia, i Gasto confiava que trobarien un bon espòs. Així podria deixar d’alimentar dues boques.

Per a això, pensava l’home, les noies s’havien de conservar immaculades, i ningú a Barcelona no havia de poder alimentar la més mínima sospita sobre la seva decència. Solament així, repetia una vegada i una altra a Eulàlia i a Simó, Alesta i Aledis podrien trobar un bon espòs. Tots tres, pare, mare i germà gran, havien assumit aquell objectiu com a propi, però si Gasto i Eulàlia confiaven que no hi hauria problema per aconseguir-ho, no era el cas de Simó, en prolongar-se la convivència amb Arnau i Joan.

Joan s’havia convertit en l’alumne més notable de l’escola catedralícia. En poc temps va arribar a dominar el llatí, i els seus professors s’abocaven en aquell noi pausat, assenyat, reflexiu i, per damunt de tot, creient; eren tantes les seves virtuts que pocs dubtaven que tindria un gran futur dins de l’Església. Joan va aconseguir guanyar-se el respecte de Gasto i Eulàlia, els quals sovint compartien amb Pere i Mariona, atents i embadalits, les explicacions que feia el petit sobre les escriptures. Només els sacerdots podien llegir aquells llibres, escrits en llatí, i allí, en una humil casa de vora del mar, tots quatre podien gaudir de les paraules sagrades, de les històries antigues, dels missatges del Senyor que abans només els arribaven des de les trones.

Però si Joan s’havia guanyat el respecte dels qui l’envoltaven, Arnau no quedava enrere: fins Simó se’l mirava amb enveja: un bastaix! Ben pocs al barri de la Ribera ignoraven els esforços que feia Arnau transportant pedres per a la Mare de Déu. «Diuen que el gran Berenguer de Montagut es va agenollar davant d’ell per ajudar-lo», li havia comentat, amb les mans esteses i cridant, un altre dels aprenents de l’obrador. Simó es va imaginar el gran mestre, respectat per nobles i bisbes, als peus d’Arnau. Quan parlava el mestre, tots, fins i tot el seu pare, guardaven silenci, i quan cridava… quan cridava, tremolaven. Simó observava Arnau quan aquest tornava a casa el vespre. Sempre era l’últim d’arribar. Arribava cansat i suat, amb la capçana a la mà, i malgrat tot… somreia! Quan havia somrigut ell en tornar de la feina? Algun cop havien topat mentre Arnau traginava pedres fins a Santa Maria; les cames, els braços, el pit, tot ell semblava de ferro. Simó mirava la pedra i després el rostre congestionat; no l’havia vist somriure?

Per això, quan Simó havia de vigilar les seves germanes i compareixien Arnau o Joan, l’aprenent d’assaonador, tot i ser més gran que ells es retreia, i les dues noies aprofitaven la llibertat de què es veien privades quan hi havia els seus pares.

—Anem a passeig a la platja! —va proposar un dia Alesta.

Simó s’hi va voler negar. A passeig a la platja; si els veia el seu pare…

—Anem-hi —va dir Arnau—. Ens convé —va afirmar Joan.

Simó va callar. Tots cinc, Simó l’últim, van sortir al sol, Aledis al costat d’Arnau, Alesta, de Joan; totes dues deixaven que la brisa els fes voleiar els cabells i cosís capritxosament les folgades camises als seus cossos, puntejant-los els pits, el ventre o l’entrecuix.

Es van passejar en silenci, mirant el mar o colpejant la sorra amb els peus, fins que van topar amb un grup de bastaixos desvagats. Arnau els va saludar amb la mà.

—Vols que te’ls presenti? —va preguntar a Aledis.

La noia es va mirar aquells homes. Tots tenien l’atenció fixa en ella. Què miraven? El vent li premia la camisa contra els pits i els mugrons. Senyor! Semblava que volguessin travessar la roba. Es va enrojolar i va fer que no amb el cap quan Arnau ja s’hi acostava. Aledis va girar cua i Arnau es va quedar aturat a mig camí.

—Empaita-la, Arnau —va sentir que li cridava un dels seus companys.

—No la deixis escapar —li va aconsellar un segon.

—És molt bonica! —va concloure un tercer.

Arnau va apressar el pas fins a posar-se altre cop a l’altura d’Aledis.

—Què passa?

La noia no li va respondre. Caminava amb el rostre amagat i els braços plegats al damunt de la camisa, però tampoc no va agafar el camí de tornada a casa. Així es van continuar passejant, amb la remor de les ones per companyia.