4

La ciutat s’estenia als seus peus.

—Mira, Arnau —va dir Bernat al nen, que dormia plàcidament enganxat al seu pit—, Barcelona. Allí serem lliures.

Des de la seva fugida amb Arnau, Bernat no havia parat de pensar en aquella ciutat, la gran esperança de tots els serfs. Bernat els n’havia sentit a parlar quan anaven a treballar les terres del senyor, a adobar les muralles del castell o a fer qualsevol altra tasca que necessités el senyor. Sempre pendents que l’algutzir o els soldats no els sentissin, els seus xiuxiueigs només havien despertat en Bernat una simple curiositat. Ell era feliç amb les seves terres i mai no hauria abandonat el seu pare. Tampoc no hauria pogut fugir amb ell. En canvi, després de perdre les terres, quan de nit, dins de la gruta dels Estanyol, mirava com dormia el seu fill, aquells comentaris havien anat cobrant vida, fins a ressonar a l’interior de la cova.

«Si un aconsegueix viure-hi un any i un dia sense que el senyor el detingui —recordava que havia sentit—, adquireix la carta de veïnatge i assoleix la llibertat». En aquella ocasió, tots els serfs van guardar silenci. Bernat se’ls va mirar: n’hi havia que tenien els ulls tancats i premien els llavis, d’altres ho negaven amb el cap i la resta somreien, mirant cap al cel.

—I tot el que s’ha de fer és viure a la ciutat? —Va trencar el silenci un jove, un dels que havien mirat el cel, ben segur que somiant de poder trencar les cadenes que el lligaven a la terra—. Per què a Barcelona es pot guanyar la llibertat?

El més vell li va contestar pausadament:

—Sí, no cal res més. Només cal viure-hi aquest temps. —El jove, amb els ulls brillants, el va animar a continuar—. Barcelona és molt rica. Durant molts anys, des de Jaume el Conqueridor fins a Pere el Gran, els reis han sol·licitat diners per a les seves guerres o per a les seves corts. Durant tots aquests anys, els ciutadans de Barcelona han anat concedint aquests diners, però a canvi de privilegis especials, fins que el mateix Pere el Gran, en guerra contra Sicília, els va plasmar en un codi… —L’ancià vacil·lava—. Recognoverunt proceres, em sembla que s’anomena. Es allí on es diu que podem abastar la llibertat. Barcelona necessita treballadors, treballadors lliures.

L’endemà, aquell noi no va arribar a l’hora marcada pel senyor. Tampoc no ho va fer l’endemà passat. El seu pare, en canvi, continuava treballant en silenci. Tres mesos després el van portar encadenat, caminant davant del fuet; això sí, a tots els va semblar que li veien una espurna d’orgull als ulls.

Des del cim de la serra de Collserola, a l’antiga via romana que unia Empúries amb Tarragona, Bernat va contemplar la llibertat i… el mar! Mai no havia vist, ni imaginat, aquella immensitat que semblava que no tenia fi. Sabia que més enllà d’aquell mar hi havia terres catalanes. Això deien els mercaders, però… era el primer cop que tenia al davant una cosa de la qual no veia la fi; darrere d’aquella muntanya, després de travessar aquell riu, sempre podia assenyalar el lloc, indicar un punt al foraster que preguntava. Va escodrinyar l’horitzó que s’ajuntava amb les aigües. Es va quedar uns instants amb la vista fixa en la llunyania mentre acaronava el cap d’Arnau, aquells cabells rebels que li havien crescut a la muntanya.

Després va dirigir la vista cap on el mar es fonia amb la terra. I nu vaixells destacaven prop de la riba, prop de l’illot de Maians. Fins a aquell dia, Bernat només havia vist dibuixos de vaixells. A la seva dreta s’alçava la muntanya de Montjuïc, també llepant el mar, a la seva falda, camps i planes i després, Barcelona. Des del centre de la ciutat, on s’alçava el mont Tàber, un petit promontori, centenars de construccions s’escampaven al voltant, algunes de baixes, engolides per les veïnes, d’altres de majestuoses: palaus, esglésies, monestirs… Bernat es preguntava quanta gent hi devia viure. Perquè tot d’un plegat Barcelona s’acabava. Era com un rusc envoltat de muralles, llevat del cantó del mar, i muntanyes enllà, solament camps. Quaranta mil persones, havia sentit a dir.

—Com ens poden trobar entre quaranta mil persones? —va murmurar mirant Arnau—. Tu seràs lliure, fill.

Allí s’hi podrien amagar. Buscaria la seva germana. Però Bernat sabia que abans que res havia de passar les portes. I si el senyor de Bellera havia donat la seva descripció? Aquella piga… Ho havia pensat en les tres nits de camí des de la muntanya. Es va asseure a terra i va agafar una llebre que havia caçat amb la ballesta. La va degollar i en va deixar caure la sang sobre el seu palmell, on tenia un grapadet de sorra. Va barrejar la sang i la sorra i quan la barreja es començà a assecar se la va escampar sobre l’ull dret. Després va tornar a ficar la llebre al sac.

En notar que la pasta ja era seca i que no podia obrir l’ull, va iniciar el descens cap al portal de Santa Anna, a la part més septentrional de la muralla occidental. La gent feia cua al camí per accedir a la ciutat. Bernat s’hi va afegir, arrossegant els peus, amb discreció, sempre amanyagant el nen, que ja estava despert. Un camperol descalç i encongit sota un enorme sac de naps va girar el cap en direcció a ell. Bernat li va somriure.

—Lepra! —va cridar el camperol, deixant anar el sac i apartant-se d’un salt del camí.

Bernat va veure com tota la cua, fins a la porta, desapareixia cap als marges del camí, els uns a un costat, els altres a l’altre; es van allunyar d’ell i van deixar l’accés a la ciutat sembrat d’objectes i menjar, uns quants carretons i alguna mula. I enmig de tot allò, els cecs que solien demanar a tocar del portal de Santa Anna es movien entre crits.

Arnau es va posar a plorar i Bernat va veure que els soldats desembeinaven les espases i tancaven les portes.

—Vés-te’n a la leproseria! —li va cridar algú de lluny.

—No és pas lepra! —va protestar Bernat—. M’he clavat una branca a l’ull. Mireu! —Bernat va aixecar les mans i les va moure. Després, va deixar Arnau a terra i es va començar a despullar—. Mireu! —va repetir, mostrant tot el seu cos, fort, sencer, sense màcula, sense una sola nafra ni un senyal—. Mireu! Sóc pagès, però em cal un metge perquè em curi l’ull; si no, no podré continuar treballant.

Un dels soldats se li va acostar. L’oficial el va haver d’empènyer per l’esquena. Es va aturar a uns passos de Bernat i el va observar.

—Gira’t —li va indicar, fent un moviment rotatori amb el dit.

Bernat va obeir. El soldat es va girar cap a l’oficial i negà amb el cap. Des de la porta, amb una espasa li van assenyalar l’embalum que tenia a tocar dels peus.

—I el nen?

Bernat es va ajupir per recollir Arnau. El va despullar, amb la part dreta de la cara contra el seu pit, i el va mostrar horitzontalment, com si l’estigués oferint, agafant-lo pel cap; amb els dits li va tapar la piga.

El soldat va tornar a fer que no amb el cap mirant a la porta.

—Tapa’t aquesta ferida, camperol —va dir—; si no, no arribaràs a fer ni un pas a la ciutat.

La gent va tornar al camí. Les portes de Santa Anna es van obrir de nou i el pagès dels naps va recollir el seu sac sense mirar-se Bernat.

Aquest va travessar el portal amb l’ull dret tapat amb una camisa d’Arnau. Els soldats el van seguir amb la mirada, però ara, com s’ho faria per no cridar l’atenció amb una camisa que li tapava mitja cara? Va deixar la col·legiata de Santa Anna a l’esquerra i va continuar caminant darrere de la gent que entrava a la ciutat. Girant a la dreta, va arribar fins a la plaça de Santa Anna. Caminava capcot… Els pagesos es van començar a escampar per la ciutat; van anar desapareixent els peus descalços, les avarques i les espardenyes i Bernat es va trobar al davant d’unes cames cobertes amb mitges de seda d’un vermell com el foc, que acabaven en unes sabates verdes de tela fina, sense sola, ajustades als peus i acabades en punxa, una punxa tan llarga que en sortia una cadeneta d’or que s’abraçava al turmell.

Sense pensar-s’ho, va alçar la vista i va topar amb un home amb barret. Duia una vestimenta negra adornada amb fils d’or i plata, un cinyell també brodat en or i corretjam de perles i pedres precioses. Bernat se’l va quedar mirant amb la boca oberta. L’home es va girar cap a ell, però va dirigir la vista més enllà, com si no existís.

Bernat va vacil·lar, abaixà altre cop la mirada i sospirà alleujat en veure que no li havia prestat atenció. Va tirar endavant fins a la catedral, que estava en construcció, i a poc a poc va començar a alçar el cap. Ningú no el mirava. Durant una bona estona va estar observant com treballaven els manobres de la seu: picaven pedra, es desplaçaven per les altes bastides que l’envoltaven, aixecaven uns enormes blocs de pedra amb corrioles… Arnau li reclamà l’atenció amb un arravatament de plors.

—Bon home —va dir a un peó que passava prop d’ell—, com puc trobar el barri dels terrissaires? —La seva germana Guiamona s’havia casat amb un.

—Tira per aquest mateix carrer —li va contestar atropelladament— fins que trobis la plaça següent, la de Sant Jaume. Allí veuràs una font; tomba a la dreta i continua fins que arribis a la muralla nova, al portal de la Boqueria. No surtis al Raval. Camina tota la vora de muralla en direcció al mar fins al portal següent, el de Trentaclaus. Allí trobaràs el barri dels terrissaires.

Bernat va intentar en va assimilar tots aquells noms, però quan estava a punt de tornar-l’hi a preguntar, l’home ja havia desaparegut.

—Tira per aquest mateix carrer fins a la plaça de Sant Jaume —va repetir a Arnau—. D’això, me’n recordo. I un cop siguem a la plaça tornem a agafar a la dreta, d’això també ens en recordem, eh que sí, fill meu?

Arnau sempre parava de plorar quan sentia la veu del seu pare.

—I ara? —va dir en veu alta. Havia arribat en una altra plaça, la de Sant Miquel—. Aquell home només ha parlat d’una plaça, però no ens podem pas haver equivocat. —Bernat va intentar preguntar-ho a un parell de persones, però cap no se li va aturar—. Tots tenen pressa —comentava a Arnau just en el moment que va veure un home aturat al davant de l’entrada d’un… castell?—. Aquell sembla que no té pressa, potser… Bon home… —el va cridar des de darrere, tocant-li la gel·laba negra.

Fins i tot Arnau, que se li aferrava fort al pit, va tenir un sobresalt quan l’home es va girar cap a Bernat.

L’ancià jueu va fer un feixuc gest de negació. Allò era el que aconseguien les enceses prèdiques dels sacerdots cristians.

—Digue’m —li va respondre.

Bernat no podia apartar la vista de la rodella vermella i groga que cobria el pit de l’ancià. Després va mirar cap a l’interior d’allò que li havia semblat que era un castell emmurallat. Tots els qui en entraven i en sortien eren jueus! Tots duien aquell senyal. Era permès de parlar amb ell?

—Volies res? —va insistir l’ancià.

—Co… com s’arriba al barri dels terrissaires?

—Continua de dret tot aquest carrer —li va indicar l’ancià amb la mà— i arribaràs al portal de la Boqueria. Agafes la muralla cap al mar, i a la porta següent hi ha el barri que busques.

Al cap i a la fi, els capellans només havien advertit que no es podien tenir relacions carnals amb ells; per això l’Església els obligava a dur la rodella, perquè ningú no pogués al·legar ignorància sobre la condició de qualsevol jueu. Els capellans sempre en parlaven amb exaltació, i en canvi aquell ancià…

—Gràcies, bon home —va respondre Bernat, esbossant un somriure.

—Gràcies a tu —li va respondre ell—, però d’ara endavant procura que no et vegin parlar amb un de nosaltres… , i encara menys somriure-li. —El vell va arrugar els llavis en una ganyota de tristesa.

Al portal de la Boqueria, Bernat va ensopegar amb un estol de dones que compraven carn, menuts i boc. Va estar observant uns instants com comprovaven la mercaderia i discutien amb els venedors.

—Aquesta és la carn que porta tants problemes al nostre senyor —va dir al nen. Després es va posar a riure en pensar en Llorenç de Bellera. Quantes vegades no havia vist com intentava acovardir els pastors i ramaders que abastaven de carn la Ciutat Comtal! Però només s’atrevia a fer això, atemorir-los amb els seus cavalls i els seus soldats; els qui portaven bestiar a Barcelona, on només podien entrar animals vius, tenien dret de pastura a tot el Principat.

Bernat va fer la volta al mercat i va baixar cap a Trentaclaus. Els carrers eren més amples, i a mesura que s’acostava al portal va observar que, davant de les cases, s’assecaven al sol munts d’estris de terrissa: plats, escudelles, olles, gerres o maons.

—Busco la casa de Grau Puig —va dir a un dels soldats que vigilaven el portal.

Els Puig havien estat veïns dels Estanyol. Bernat recordava Grau, el quart de vuit famèlics germans que no trobaven a les seves escasses terres prou menjar per a tots. La seva mare els apreciava molt, ja que la mare dels Puig l’havia ajudat a portar al món el mateix Bernat i la seva germana. Grau era el més llest i treballador de tots vuit; per això, quan Josep Puig va aconseguir que un parent admetés un dels seus fills com a aprenent de terrissaire a Barcelona, ell, amb deu anys, va ser l’escollit.

Ara bé, si Josep Puig no podia alimentar la seva família, difícilment podria pagar les dues quarteres de blat blanc i els deu sous que demanava el seu parent per fer-se càrrec de Grau durant els cinc anys d’aprenentatge. I a això s’hi havien de sumar els dos sous que havia demanat Llorenç de Bellera per alliberar un dels seus serfs i la roba que havia de portar Grau durant els dos primers anys; en el contracte d’aprenentatge, el mestre només es comprometia a vestir-lo durant els tres últims.

Per això, Puig pare va anar al mas dels Estanyol acompanyat pel seu fill Grau, un xic més gran que Bernat, i la seva germana. El boig de l’Estanyol va escoltar la proposta de Josep Puig amb atenció: si dotava la seva filla amb aquelles quantitats i les avançava a Grau, el seu fill es casaria amb Guiamona quan fes divuit anys quan ja fos oficial terrisaire. El boig de l’Estanyol es mirà Grau en algunes ocasions, quan la família del noi ja no disposava d’un altre recurs, els havia anat a ajudar al camp. Mai no havia demanat res, però sempre n’havia tornat amb alguna verdura o una mica de gra. Hi tenia confiança. El boig de l’Estanyol ho va acceptar.

Després de cinc anys de treball dur com a aprenent, Grau va aconseguir la categoria d’oficial. Va continuar a les ordres del seu mestre, el qual, satisfet de les seves qualitats, va començar a pagar-li un sou. Quan va fer divuit anys va complir la seva promesa i va contraure matrimoni amb Guiamona.

—Fill —va dir a Bernat el seu pare—, he decidit tornar a dotar Guiamona. Nosaltres només som dos i tenim les millors terres de la contrada, les més extenses i les més fèrtils. Ells poden haver de menester aquests diners.

—Pare —el va interrompre Bernat—, per què em doneu aquestes explicacions?

—Perquè la teva germana ja va rebre el dot i tu ets l’hereu. Aquests diners et pertanyen.

—Feu el que considereu oportú.

Quatre anys més tard, quan en tenia vint-i-dos, Grau es va presentar a l’examen públic que es duia a terme en presència dels quatre cònsols de la confraria. Va realitzar les seves primeres obres, una gerra, dos plats i una escudella, sota l’atenta mirada d’aquells homes, que li van atorgar la categoria de mestre, fet que li permetia obrir el seu propi obrador a Barcelona i, per descomptat, fer servir el segell distintiu dels mestres, que s’havia d’estampar, en previsió de possibles reclamacions, a totes les peces de terrissa que sortissin del seu obrador. Grau, en honor al seu cognom, va triar el dibuix d’una muntanya.

Grau i Guiamona, que estava embarassada, es van instal·lar en una caseta d’un sol pis al barri dels terrissaires, el qual, per disposició reial, estava situat a l’extrem occidental de Barcelona, a les terres situades entre la muralla construïda pel rei Jaume I i l’antic terme fortificat de la ciutat. Per adquirir la casa van recórrer al dot de Guiamona, que havien conservat il·lusionats, a l’espera d’un dia com aquell.

Allí, on l’obrador i l’habitatge compartien l’espai amb el forn de cocció i els dormitoris en una sola peça, Grau va iniciar la seva feina com a mestre en un moment en què l’expansió comercial catalana estava revolucionant l’activitat dels terrissaires i els exigia una especialització que molts d’ells, ancorats en la tradició, rebutjaven.

—Ens dedicarem a les gerres i tenalles —sentencià Grau—; només gerres i tenalles. —Guiamona va dirigir la vista cap a les quatre obres mestres que havia fet el seu marit—. He vist molts comerciants —va continuar— que pidolaven gerres per mercadejar amb l’oli, la mel o el vi, i he vist mestres terrissaires que els acomiadaven sense contemplacions perquè tenien els forns ocupats amb les complicades rajoles d’una casa nova, els plats policromats de la vaixella d’un noble o els pots d’un apotecari.

Guiamona passava els dits per les obres mestres. Que suaus al tacte! Quan Grau, exultant, els les havia regalat després de passar l’examen, ella es va imaginar que la seva llar sempre estaria envoltada de peces com aquelles. Fins i tot els cònsols de la confraria l’havien felicitat. En aquelles quatre obres Grau va demostrar a tots els mestres el seu coneixement de l’ofici: la gerra, els dos plats i l’escudella, decorats amb línies en ziga-zaga, fulles de palma, rosetes i flors de lis, combinaven, sobre una capa blanca d’estany aplicada prèviament, tots els colors: el verd coure, propi de Barcelona, inexcusable en l’obra de qualsevol mestre de la Ciutat Comtal, el porpra o morat del manganès, el negre del ferro, el blau del cobalt o el groc de l’antimoni. Cada línia i cada dibuix eren d’un color diferent. Guiamona patia mentre les peces es coïen, pensant que es podien esquerdar. Per acabar, Grau els aplicà una capa transparent de vernís de plom vitrificat que les va impermeabilitzar del tot. Guiamona va tornar a sentir la suavitat de les peces en el tou dels dits. I ara… només es dedicarien a les gerres.

Grau es va acostar a la seva esposa.

—No t’amoïnis —la va tranquil·litzar—; per a tu continuaré fabricant peces com aquestes.

Grau la va ben encertar. Va omplir l’assecador del seu humil obrador de gerres i tenalles, i ben aviat els comerciants van saber que a casa de Grau Puig podien trobar, a l’acte, tot el que desitgessin. Ja ningú no hauria de mendicar a uns mestres sobergs.

Per això mateix l’habitatge davant d’on es van aturar Bernat i el petit Arnau, que s’havia despertat i reclamava menjar, era tan diferent d’aquella primera casa obrador. El que Bernat va poder veure amb l’ull esquerre era un gran edifici de tres plantes. A la de baix, oberta al carrer, hi havia l’obrador, i a les dues de dalt vivien el mestre i la seva família. En un costat de la casa hi havia un hort i un jardí, i a l’altre, unes construccions auxiliars que donaven als torns de cocció i una gran esplanada on s’emmagatzemaven al sol infinitat de gerres i tenalles de diferents tipus, mides i colors. Darrere de la casa, com exigien les ordenances municipals, s’obria un espai destinat a la descàrrega i emmagatzemament de l’argila i altres materials de treball. També s’hi guardaven les cendres i altres residus de les coccions que els terrissaires tenien prohibit de llençar als carrers de la ciutat.

A l’obrador, visible des del carrer, hi havia deu persones que treballaven frenèticament. Pel seu aspecte, cap d’aquestes no era Grau. Bernat va veure que al costat de la porta d’entrada, a prop d’un carro de bous carregat de gerres noves, s’acomiadaven dos homes. L’un va pujar al carro i se’n va anar. L’altre anava ben vestit i, abans que es fiqués a l’obrador, Bernat li va cridar l’atenció.

—Espereu! —L’home va mirar com se li acostava Bernat—. Busco Grau Puig —li va dir.

L’home l’examinà de dalt a baix.

—Si busqueu feina, no ens cal ningú. El mestre no pot perdre el temps —li va dir de males maneres—, ni jo tampoc —va afegir, començant a donar-li l’esquena.

—Sóc parent del mestre.

L’home es va aturar en sec abans de girar-se amb gest violent.

—Que no us ha pagat prou, el mestre? Per què insistiu? —remugà l’home, empenyent Bernat. Arnau es posà a plorar—. Ja s’et va dir que si tornàveu per aquí us denunciaríem. Grau Puig és un home important, no sé si ho sabeu.

Bernat anava reculant a mesura que l’home l’empenyia, sense saber a què es referia.

—Escolteu —es va defensar—, jo…

Arnau marranejava.

—No m’heu entès? —va cridar més, perquè el sentís malgrat el plor d’Arnau.

Tanmateix, uns crits encara més forts van sortir d’una de les finestres de la planta de dalt.

—Bernat! Bernat!

Bernat i aquell home es van girar cap a la dona que, amb mig cos enfora, agitava els braços.

—Guiamona! —va exclamar Bernat, tornant-li la salutació.

La dona va desaparèixer i Bernat es va girar cap a l’home amb els ulls mig aclucats.

—Us coneix, la senyora Guiamona? —li va preguntar aquest.

—És la meva germana —va respondre Bernat secament—, i heu de saber que a mi mai ningú no m’ha pagat res.

—Em sap greu —es va excusar l’home, ara atordit—. Em referia als germans del mestre: primer l’un, després l’altre, i un altre, i un altre…

Quan va veure que la seva germana sortia de la casa, Bernat el va deixar amb la paraula a la boca i va córrer a abraçar-la.

—I Grau? —va preguntar Bernat a la seva germana un cop es van haver acomodat, després de rentar-se la sang de l’ull, lliurar Arnau a l’esclava mora que tenia cura dels fills petits de Guiamona i veure com devorava una escudella de llet i cereals—. M’agradaria fer-li una abraçada.

Guiamona hi va posar mala cara.

—Que passa alguna cosa? —es va estranyar Bernat.

—Grau ha canviat molt. Ara és ric i important. —Guiamona li va assenyalar una colla de baguls que tenia a tocar de les parets, un armari, un moble que Bernat no havia vist mai, amb alguns llibres i peces de ceràmica, les estores que embellien el terra i els tapissos i cortinatges que penjaven de finestres i sostres—. Ara quasi no es preocupa de l’obrador i del segell; ho porta Jaume, el seu primer oficial, el que has trobat al carrer. Grau es dedica al comerç: vaixells, vi, oli. Ara és cònsol de la confraria, per tant, segons els Usatges, un prohom i un cavaller, i està pendent que el nomenin membre del Consell de Cent de la ciutat. —Guiamona va deixar vagar la mirada per l’estança—. Ja no és el mateix, Bernat.

—Tu també has canviat molt —la va interrompre Bernat. Guiamona es mirà aquell cos de matrona i va assentir amb el cap, somrient—. Aquest Jaume —va continuar Bernat— m’ha dit alguna cosa dels parents de Grau. A què es referia?

Guiamona va fer que no amb el cap abans de contestar.

—Doncs es referia que quan es van assabentar que el seu germà era ric, tots, germans, cosins i nebots, van començar a comparèixer per l’obrador. Tots fugien de les seves terres per venir a buscar l’ajuda de Grau. —Guiamona va haver de copsar per força l’expressió del seu germà—. Tu… també? —Bernat hi va assentir—. Però… si tenies unes terres esplèndides…!

La seva germana no va poder contenir les llàgrimes en sentir la història de Bernat. Quan aquest li va parlar del noi de la farga, es va aixecar i es va agenollar davant de la cadira on seia el seu germà.

—Això no ho expliquis a ningú —li va aconsellar. Després el va continuar escoltant, amb el cap recolzat en la cama d’ell—. No pateixis —va somicar quan Bernat va acabar el relat—, t’ajudarem.

—Germana —li va dir Bernat acaronant-li el cap—, com em podeu pas ajudar si Grau no ha ajudat ni els seus propis germans?

—Perquè el meu germà és diferent! —va exclamar Guiamona, i va fer recular Grau un pas.

Ja s’havia fet fosc quan el marit de Guiamona va arribar a casa. Aquell Grau petit i sec, tot nervi, va pujar l’escala remugant improperis. Guiamona, que l’esperava, el va sentir arribar. Jaume havia informat Grau de la nova situació: «El vostre cunyat dorm al paller amb els aprenents, i el nen… , amb els vostres fills».

Grau es va dirigir atropelladament a la seva esposa quan la va tenir un al davant.

—Com has gosat? —va cridar després de sentir les seves primeres explicacions—. Es un serf fugitiu! Saps què significaria que trobessin un fugitiu a casa nostra? La meva ruïna! Seria la meva ruïna!

Guiamona se’l va escoltar sense intervenir, mentre Grau anava donant voltes i feia escarafalls al voltant d’ella, que li passava un pam.

—Estàs boja! He enviat els meus propis germans amb vaixells a l’estranger! He dotat les dones de la meva família perquè es casin amb forasters, tot perquè ningú no pogués dir res d’aquesta família, i ara tu… Per què haig d’actuar de manera diferent amb el teu germà?

—Perquè el meu germà és diferent! —va cridar Guiamona, davant de la seva sorpresa. Grau va vacil·lar.

—Què…? Què vols dir?

—Ho saps prou bé. No em penso pas que t’ho hagi de recordar.

Grau va abaixar la vista.

—Justament avui —va murmurar— m’he reunit amb un dels cinc consellers de la ciutat perquè, com a cònsol de la confraria que sóc, m’elegeixin membre del Consell de Cent. Sembla que ja he aconseguit decantar a favor meu tres dels cinc consellers i encara em queden el batlle i el veguer. T’imagines què dirien els meus enemics si s’assabentaven que he proporcionat aixopluc a un serf fugitiu?

Guiamona es va adreçar al seu espòs amb dolcesa:

—Ho devem tot a ell.

—Només sóc un artesà, Guiamona. Ric, però artesà. Els nobles em menyspreen i els mercaders m’odien, per més que s’associïn amb mi. Si sabien que hem donat recer a un fugitiu… Saps què dirien els nobles que tenen terres?

—Ho devem tot a ell —va repetir Guiamona.

—Bé, doncs li donem diners i que se’n vagi.

—Necessita la llibertat. Un any i un dia.

Grau es va tornar a passejar nerviosament per l’estança. Després es va acostar les mans a la cara.

—No ho podem fer —va dir amb la cara tapada—. No ho podem fer, Guiamona —va repetir, mirant-se-la—. T’imagines…?

—T’imagines! T’imagines! —el va interrompre ella alçant altre cop la veu—. T’imagines el que passaria si el fèiem fora d’aquí, si el detenien els agents de Llorenç de Bellera o els teus mateixos enemics i s’assabentaven que tot l’hi deus a ell, un serf fugitiu que va consentir un dot que no corresponia?

—M’estàs amenaçant?

—No, Grau, no. Però està escrit. Tot està escrit. Si no ho vols fer per gratitud, fes-ho per tu. Val més que el tinguis vigilat. Bernat no abandonarà Barcelona, vol la llibertat. Si tu no l’aculls, tindràs un fugitiu i un nen, tots dos amb una piga a l’ull dret, com jo!, vagant per Barcelona a disposició d’aquests enemics teus que tanta basarda et fan.

Grau Puig va mirar fixament la seva esposa. Estava a punt de contestar-li, però es va limitar a fer un gest amb la mà. Va abandonar l’estança i Guiamona va sentir que pujava l’escala, cap al dormitori.