52

Sahat va irrompre al magatzem que el vell comerciant tenia a Pisa, a prop del port, a la riba de l’Amo. Alguns oficials i aprenents van anar per saludar-lo, però el moro no els va fer cap cas. «On és el vostre senyor?», preguntava a tothom, sense parar de caminar entre la infinitat de mercaderies que s’apilaven al gran establiment. A la fi el va trobar en un extrem de l’edifici, inclinat damunt d’unes peces de roba.

—Què passa, Filippo?

El vell comerciant es va incorporar amb dificultat i es va girar cap a Sahat.

—Ahir va arribar un vaixell amb destí a Marsella.

—Ja ho sé. Passa alguna cosa?

Filippo va observar Sahat. Quants anys devia tenir? El cas és que ja no era jove. Com sempre, anava ben vestit, però sense caure en l’ostentació de tants altres que no eren tan rics com ell. Què devia haver passat entre ell i Arnau? Mai no l’hi havia volgut explicar. Filippo va recordar l’esclau acabat d’arribar de Catalunya, la carta de llibertat, l’orde de pagament per part d’Arnau…

—Filippo!

El crit de Sahat el va tornar al present per uns instants; en qualsevol cas, i ja tornava a perdre’s en els seus pensaments, continuava mostrant l’empenta d’un jove il·lusionat. Tot ho emprenia amb aquesta decisió…

—Filippo, t’ho prego!

—Cert. Tens raó. Disculpa. —L’ancià se li acostà i es va agafar a l’avantbraç d’ell—. Tens raó, tens raó. Ajuda’m, anem al meu despatx.

En el món dels negocis de Pisa eren comptades les persones en què Filippo Tescio es recolzava. Aquella mostra pública de confiança per part de l’ancià podia obrir més portes que un miler de florins d’or. En aquesta ocasió, tot i això, Sahat va aturar el lent avenç del ric comerciant.

—Filippo, sisplau.

L’ancià el va estirar suaument perquè continués caminant.

—Notícies… , males notícies. Arnau —li va dir, donant-li temps perquè se situés—. L’ha detingut la Inquisició.

Sahat va guardar silenci.

—Els motius són força confusos —va continuar Filippo—. Els seus oficials han començat a vendre comandes i, pel que es veu, la seva situació… Però això no és més que un rumor i m’imagino que malintencionat. Asseu-te —el va instar quan van arribar al lloc que l’ancià anomenava despatx, una simple taula alçada sobre una tarima, des de la qual controlava els tres oficials que, en taules similars, anotaven les operacions en enormes llibres de comerç, alhora que vigilava el constant tràfec del magatzem.

Filippo va sospirar en asseure’s.

—No és tot —va afegir. Assegut davant d’ell, Sahat no es va moure—. Aquesta Pasqua, els barcelonins es van alçar contra la jueria. Els van acusar d’haver profanat una hòstia. Una multa important i tres executats… —Filippo va observar com el llavi inferior de Sahat començava a tremolar—. Hasdai.

L’ancià va desviar la mirada de Sahat i li va permetre uns instants de soledat. Quan es va girar cap a ell, va veure que premia fermament els llavis. Sahat va aspirar pel nas i es va acostar les mans a la cara per fregar-se els ulls.

—Té —li va dir Filippo, lliurant-li una carta—. És de Jucef. Una coca que va salpar de Barcelona amb destinació a Alexandria la va deixar al meu representant a Nàpols; el pilot de la que torna a Marsella me l’ha portada. Jucef s’ha fet càrrec del negoci i hi explica tot el que ha passat, encara que diu poc d’Arnau.

Sahat va agafar la carta, però no la va obrir.

—Hasdai executat i Arnau detingut —va dir—, i jo aquí…

—T’he reservat passatge per a Marsella —li va dir Filippo—. Partirà demà en sortir el sol. Des d’allí no et serà difícil arribar a Barcelona.

—Gràcies —va sentir que deia ell mateix.

Filippo va guardar silenci.

—Vaig venir aquí a la recerca dels meus orígens —va començar a explicar Sahat—, a la recerca de la família que em creia que havia perdut. Saps què vaig trobar? —Filippo es va limitar a mirar-lo—. Quan em van vendre, sent un nen, la meva mare i cinc germans més vivien. Només vaig aconseguir trobar-ne un… I tampoc no puc assegurar que ho fos. Era esclau d’un descarregador del port de Gènova. Quan me’l van ensenyar no vaig poder-hi reconèixer el meu germà… Ni tan sols recordava el seu nom. Arrossegava una cama i li faltaven el dit petit de la mà dreta i les dues orelles. Llavors vaig pensar que el seu amo devia haver estat molt cruel amb ell per haver-lo castigat de tal manera, però després… —Sahat va fer una pausa i es mirà l’ancià. No va obtenir resposta—. Vaig comprar la seva llibertat i vaig manar que li lliuressin una bona suma de diners sense revelar-li que jo era al darrere de tot allò. Només li van durar sis dies; sis dies en què va estar permanentment borratxo, malbaratant en joc i dones el que per ell havia de ser una fortuna. Va tornar a vendre’s com a esclau per llit i menjar al seu antic amo. —Sahat va fer un gest de menyspreu amb la mà—. Això és tot el que vaig trobar aquí, un germà borratxo i buscabregues…

—També vas trobar-hi algun amic —es va queixar Filippo.

—Cert. Disculpa. Em referia…

—Sé a què et referies.

Els dos homes es van quedar mirant els documents de sobre la taula. El tràfec del magatzem li despertà els sentits.

—Sahat —va dir a la fi Filippo—, durant molts anys he estat corresponsal de Hasdai, i ara, mentre Déu em doni vida, ho seré del seu fill. Després, per voluntat de Hasdai i instruccions teves, em vaig convertir també en corresponsal d’Arnau. En tot aquest temps, ja fossin comerciants, mariners o pilots, només he sentit alabances d’Arnau; fins i tot es va comentar el que va fer amb els serfs de les seves terres! Què va succeir entre vosaltres? Si us haguéssiu enfadat no t’hauria premiat alliberant-te i molt menys m’hauria ordenat que et lliurés aquella quantitat de diners. Què va passar perquè tu l’abandonessis i ell et beneficiés d’aquella manera?

Sahat va deixar que els seus records viatgessin cap al peu d’un turó, a prop de Mataró, al so d’espases i ballestes…

—Una noia… Una noia fantàstica.

—Ah!

—No —va saltar el moro—. No és el que penses.

I per primera vegada en cinc anys, Sahat va explicar en veu alta el que durant tot aquell temps s’havia guardat.

—Com has gosat! —El crit de Nicolau Eimeric va ressonar pels passadissos del palau. Ni tan sols va esperar que els soldats abandonessin el despatx. L’inquisidor es passejava per l’estança gesticulant amb els braços—. Com goses posar en perill el patrimoni del Sant Ofici? —Nicolau es va girar violentament cap a Joan, que s’estava dret al centre de la sala—. Com goses ordenar la venda de les comandes a baix preu?

Joan no va contestar. Havia passat la nit en vetlla, maltractat i humiliat. Acabava de recórrer unes quantes milles darrere dels quarters posterior d’una mula i li feia mal tot el cos. Feia pudor i l’hàbit, brut i ressec, li encetava la pell. No havia fet ni un mos des del dia anterior i tenia set. No. No pensava contestar.

Nicolau se li va acostar per l’esquena.

—Què pretens, fra Joan? —li va dir a cau d’orella—. Potser vendre el patrimoni del teu germà per amagar-lo a la Inquisició.

Nicolau es va quedar uns minuts al costat de Joan.

—Fas pudor —va cridar, apartant-se d’ell i tornant a gesticular amb els braços—. Puts com un vulgar pagès. —Va continuar remugant pel despatx fins que a la fi es va asseure—. La Inquisició s’ha apoderat dels llibres de comerç del teu germà; ja no hi haurà més vendes. —Joan no es va moure—. He prohibit les visites a la masmorra, o sigui, que no intentis veure’l. D’aquí a uns dies s’iniciarà el judici.

Joan va continuar sense moure’s.

—No m’has sentit, frare? D’aquí a pocs dies començaré a jutjar el teu germà.

Nicolau va colpejar la taula amb el puny.

—Ja està bé! Vés-te’n d’aquí!

Joan va arrossegar la vora d’aquell hàbit tan brut pel lluent enrajolat del despatx de l’inquisidor general.

Joan es va aturar sota la llinda de la porta perquè els ulls se li acostumessin al sol. Mar l’esperava, peu a terra, amb el ronsal de la mula a la mà. L’havia feta venir des de la seva masia i ara… Com li havia de dir que l’inquisidor havia prohibit les visites a Arnau? Com carregar també amb la culpa d’aquesta prohibició?

—Penses sortir, frare? —va sentir a la seva esquena.

Joan es va girar i va topar amb una viuda desfeta en llàgrimes.

Tots dos es van mirar.

—Joan? —va preguntar la dona.

Aquells ulls castanys. Aquell rostre…

—Joan? —va tornar a insistir ella—. Joan, sóc Aledis. Et recordes de mi?

—La filla de l’assaonador… —va començar a dir Joan.

—Què passa, frare?

Mar s’havia acostat fins a la porta. Aledis va veure que Joan es girava cap a la nouvinguda. Després, el frare se la mirà de nou i es va tombar una altra vegada cap a la dona de la mula.

—Una amiga de la infància —va dir—. Aledis, et presento Mar; Mar, aquesta és Aledis.

Totes dues es van saludar amb una inclinació de cap.

—Aquest no és un lloc per estar xerrant. —L’ordre del soldat els va fer girar—. Aparteu-vos de l’entrada.

—Hem vingut a veure Arnau Estanyol —va deixar anar Mar alçant la veu, amb la mula agafada del ronsal.

El soldat se la mirà de dalt a baix abans que una ganyota burleta aparegués als seus llavis.

—El canviador? —va preguntar.

—Sí —va insistir Mar.

—L’inquisidor general ha prohibit les visites al canviador.

El soldat va fer com aquell qui vol empènyer Aledis i Joan.

—Per què les ha prohibit? —va preguntar Mar mentre els altres dos començaven a sortir del palau.

—Això ho preguntes al frare —li va respondre, assenyalant Joan.

Tots tres es van allunyar.

—T’havia d’haver mort ahir, frare.

Aledis va veure que Joan abaixava la vista cap al terra. No va ni contestar. Després va observar la dona de la mula; caminava dreta, estirant amb autoritat la bèstia. Què podia haver passat el dia abans? Joan no amagava el rostre blavenc i la seva acompanyant volia veure Arnau. Qui era aquella dona? Arnau estava casat amb la baronessa, la dona que l’acompanyava a la tarima del castell de Montbui quan va derogar els mals usos…

—D’aquí a poc s’iniciarà el judici contra Arnau.

Mar i Aledis es van aturar en sec. Joan va fer uns passos més fins que es va adonar que les dues dones no el seguien. En girar-se va veure que es miraven en silenci. «Qui ets?», semblava que es preguntaven amb la mirada.

—Dubto que aquest frare tingués infantesa… I menys amigues —va dir Mar.

Aledis no va veure que parpellegés. Mar continuava allí plantada, orgullosa; aquells ulls joves semblava que la traspassessin. Fins la mula, darrere d’ella, s’estava quieta, les orelles alerta.

—Ets directa —li va dir Aledis.

—La vida m’ha ensenyat a ser-ho.

—Si fa vint-i-cinc anys el meu pare ho hagués consentit, m’hauria casat amb Arnau.

—Si fa cinc anys m’haguessin tractat com una persona i no com un animal —es va girar per mirar-se Joan—, encara seria al costat d’Arnau —va dir Mar.

El silenci va acompanyar una nova pugna de mirades entre les dues dones. Totes dues s’hi van rabejar, sospesant-se l’una a l’altra.

—Fa vint-i-cinc anys que no veig Arnau —va confessar a la fi Aledis. «No intento competir amb tu», va intentar dir-li en un llenguatge que només dues dones poden entendre.

Mar es va recolzar a l’altre peu i va afluixar la tensió del ronsal de la mula. Va abaixar la vista i va deixar de traspassar Aledis amb els ulls.

—Visc fora de Barcelona. Tens on acollir-me? —va preguntar un moment després.

—Jo també visc fora. M’allotjo… amb les meves filles, a l’hostal de l’Estanyer. Però ens ho podem arreglar —va afegir quan la va veure vacil·lar—. I…? —Aledis va assenyalar Joan amb el cap.

Totes dues se’l van mirar, plantat on s’havia aturat, amb la cara ben masegada i l’hàbit, brut i espellifat, penjant d’aquelles espatlles caigudes.

—S’ha d’explicar molt —va dir Mar— i el podem necessitar. Que dormi amb la mula.

Joan va esperar que les dones es tornessin a posar en camí i les va seguir.

«I tu per què ets aquí?», em preguntarà. «Què feies al palau del bisbe?». Aledis es va mirar de reüll la seva nova acompanyant; tornava a caminar dreta, estirant la mula, sense apartar-se quan algú s’interposava en el seu camí. Què devia haver passat entre Mar i Joan? El frare semblava totalment sotmès… Com podia un dominic admetre que una dona l’enviés a dormir amb una mula? Van travessar la plaça del Blat. Ja havia reconegut que coneixia Arnau, però no els havia dit que l’havia vist a les masmorres suplicant-li que s’acostés. «I Francesca? Què els he de dir de Francesca? Que és la meva mare? No… Joan la va conèixer i sap que no es deia Francesca. La mare del meu difunt espòs. Però, què diran quan la involucrin en el procés contra Arnau? Jo hauria de saber-ho. I quan se sàpiga que és una dona pública? Com ha de ser la meva sogra una dona pública? Val més no saber res, però llavors, què feia al palau del bisbe?».

—Oh! —va respondre Aledis a la pregunta de Mar—. Portava un encàrrec del mestre assaonador, del meu difunt marit. Com que sabia que passaríem per Barcelona…

Eulàlia i Teresa se la van mirar de reüll sense deixar d’atacar les escudelles. Havien arribat a l’hostal i aconseguit que l’hostaler col·loqués una tercera màrfega a l’habitació d’Aledis i les seves filles. Joan va assentir amb el cap quan Mar va dir que dormiria a l’estable, amb la mula.

—Sentiu el que sentiu —va dir Aledis a les noies—, no digueu res. Procureu no respondre a cap pregunta i, sobretot, no coneixem cap Francesca.

Tots cinc es van asseure a menjar.

—Bé, doncs, frare —va tornar a intervenir Mar—, com és que l’inquisidor ha prohibit les visites a Arnau?

Joan no havia fet ni una queixalada.

—Em calien diners per pagar l’algutzir —va respondre d’esma—, i com que a la taula d’Arnau no hi havia efectiu, vaig ordenar la venda d’algunes comandes. Eimeric es va pensar que intentava buidar les arques d’Arnau i que aleshores la Inquisició…

En aquell moment entraven a l’hostal el senyor de Bellera i Genis Puig. En els seus rostres es va dibuixar un ample somriure en veure les dues noies.

—Joan —va fer Aledis—, aquests dos nobles ahir van molestar les meves filles i em fa l’efecte que les seves intencions… Em podríeu ajudar a aconseguir que no hi tornin?

Joan es va girar cap als dos homes mentre aquests, drets, xalaven mirant Teresa i Eulàlia i recordant la nit anterior.

Els seus somriures es van esfumar en reconèixer l’hàbit negre de Joan. El frare els va continuar mirant i els cavallers es van asseure en silenci a la seva taula, amb la vista en les escudelles que els acabava de servir l’hostaler.

—Per què jutjaran Arnau? —va preguntar Aledis quan Joan els tornà a centrar l’atenció.

Sahat observava el vaixell marsellès mentre la tripulació feia els últims preparatius per salpar: una sòlida galera d’un sol pal, amb un timó a popa i dos de laterals, cent vint remers a bord i una cabuda d’uns tres-cents bots.

—És ràpida i molt segura —li comentà Filippo—; ha tingut unes quantes topades amb pirates i sempre ha aconseguit fugir. D’aquí a tres o quatre dies seràs a Marsella. —Sahat va assentir amb el cap—. Des d’allí no et costarà gaire embarcar en una nau de cabotatge i arribar a Barcelona.

Filippo s’aferrava al braç de Sahat amb una mà mentre amb el bastó assenyalava la galera. Funcionaris, comerciants i treballadors del port el saludaven amb respecte en passar-li pel costat; després feien el mateix amb Sahat, el moro en qui es recolzava el comerciant.

—Fa bon temps —va afegir Filippo, apuntant el bastó cap al cel—; no tindràs problemes.

El pilot de la galera es va acostar a la borda i va fer un senyal a Filippo. Sahat va notar que l’ancià li premia el braç.

—Tinc la impressió que no et tornaré a veure —li va dir. Sahat es girà, però Filippo l’agafà més fort—. Ja sóc vell, Sahat.

Tots dos homes es van abraçar al peu de la galera.

—Cuida els meus assumptes —li va dir Sahat, apartant-se.

—Ho faré, i quan ja no pugui —va afegir amb veu tremolosa— se n’ocuparan els meus fills. Llavors, siguis on siguis, els hauràs d’ajudar tu.

—Ho faré —va prometre per la seva banda Sahat.

Filippo va atraure Sahat cap a ell i li besà els llavis davant de la multitud que esperava la sortida de la galera, atenta a l’últim passatger; un murmuri es va elevar davant d’aquella mostra de tendresa per part de Filippo Tescio.

—Vés —va dir l’ancià.

Sahat va ordenar als dos esclaus que li portaven l’equipatge que passessin al davant i va pujar a bord. Quan va ser a la borda de la galera, Filippo ja havia desaparegut.

El mar estava en calma. No bufava el vent i la galera avançava al ritme de l’esforç dels seus cent vint remers.

«Jo no vaig tenir prou valentia —deia Jucef a la seva carta després d’explicar la situació provocada pel robatori de l’hòstia— per fugir del call i acompanyar el meu pare en els seus últims instants. Confio que ho comprengui, sigui on sigui ara mateix».

Sahat, a la proa de la galera, va alçar la vista cap a l’horitzó. «Prou valentia teniu tu i els teus per viure en una ciutat de cristians», va pensar. Havia llegit i rellegit la carta:

Raquel no volia fugir, però la vam convèncer.

Sahat es va saltar la resta de la carta i va arribar al final:

Ahir la Inquisició va detenir Arnau, i avui he aconseguit saber, per un jueu que és a la cort del bisbe, que ha estat la seva esposa, Elionor, qui l’ha denunciat per judaïtzant, i com que la Inquisició necessita dos testimonis per donar crèdit a la denúncia, ella mateixa ha fet cridar davant del Sant Ofici uns quants sacerdots de Santa Maria de la Mar que, pel que sembla, van presenciar una discussió entre el matrimoni; segons diuen, les paraules que va pronunciar Arnau es podrien considerar sacrílegues i avalen amb escreix la denúncia d’Elionor.

L’assumpte, segons li escrivia Jucef, era força complex. «D’una banda, Arnau és molt ric i aquest patrimoni interessa a la Inquisició, i de l’altra és en mans d’un home com Nicolau Eimeric». Sahat va recordar el superb inquisidor que havia accedit al càrrec sis anys abans que ell abandonés el Principat, i que va tenir oportunitat de veure en alguna celebració religiosa a la qual s’havia vist obligat a acompanyar Arnau.

Així acabava Jucef: «Només li quedes tu». Sahat va introduir la carta al cofret en què guardava la correspondència que havia mantingut durant cinc anys amb Hasdai. «Només li quedes tu». Amb el cofret entre les mans, dret a la proa, va tornar a escodrinyar l’horitzó. «Vogueu, marsellesos… Només li quedo jo».

Eulàlia i Teresa es van retirar seguint un senyal d’Aledis. Joan ho havia fet feia una estona; el seu comiat no havia obtingut resposta per part de Mar.

—Per què el tractes així? —va preguntar Aledis quan es van quedar soles a la planta baixa de l’hostal. Només se sentia la crepitació de la llenya quasi consumida. Mar va callar—. Al cap i a la fi, és el seu germà…

—Aquest frare no es mereix res més.

Ni tan sols va alçar la vista, fixa en la taula, de la qual intentava fer saltar una estella que sobresortia. «És bonica», va pensar Aledis. Els cabells, brillants i ondulats, li queien al damunt de les espatlles i tenia unes faccions ben definides: llavis perfilats, pòmuls sortits, barbeta marcada i nas recte. Aledis va quedar sorpresa quan li va veure les dents, blanques i perfectes, i en tot el trajecte del palau a l’hostal no va poder deixar de fixar-se en aquell cos tan ferm i ben fet.

Això sí, les mans eren les d’una persona que havia treballat el camp: aspres i amb durícies.

Mar va deixar l’estella i va dirigir l’atenció cap a Aledis, que li va aguantar la mirada en silenci.

—És una llarga història —va confessar.

—Si vols, tinc temps —va dir Aledis.

Mar va contestar amb una ganyota i va deixar transcórrer els segons. Per què no? Feia dos anys que no parlava amb una dona; en feia més que vivia tancada en si mateixa, abocada al treball en unes terres desagraïdes, intentant que les espigues i el sol comprenguessin la seva desgràcia i es compadissin d’ella. Per què no? Semblava una bona dona. «Els meus pares es van morir a la gran pesta, quan jo era petita…».

No hi va escatimar detalls. Aledis va tremolar quan Mar li parlava de l’amor que sentia a l’esplanada del castell de Montbui. «Et comprenc —va estar a punt de dir-li—; jo també…». Arnau, Arnau, Arnau; de cada cinc paraules, una era Arnau. Aledis va recordar la brisa del mar quan li acariciava el cos jove, li traïa la innocència, li enardia el desig. Mar li va relatar la història del seu segrest i del seu matrimoni; la confessió li va fer arrencar el plor.

—Tens fills? —li va preguntar.

—En vaig tenir un. —Aledis li va estrènyer la mà—. Va morir fa quatre anys, de nounat, en l’epidèmia de pesta que es va acarnissar en les criatures. El seu pare no el va arribar a conèixer ni tan sols va saber mai que jo estava embarassada. Va morir a Calataiud defensant un rei que, en comptes de capitanejar els seus exèrcits, salpava des de València rumb al Rosselló per deslliurar la seva família del nou brot de pesta. —Mar acompanyà les seves paraules amb un somriure despectiu.

—I tot això què té a veure amb Joan?

—Ell sabia que jo estimava Arnau… i que ell em corresponia.

Aledis va clavar un cop a la taula quan va acabar de sentir la història. Se’ls havia tirat la nit a sobre i el cop va retrunyir a tot l’hostal.

—Els denunciaràs?

—Arnau sempre ha protegit aquest frare. És el seu germà i l’estima. —Aledis va recordar els dos nois que dormien a la planta baixa de Pere i Mariona: Arnau que transportava pedres, Joan que estudiava—. No voldria fer mal a Arnau i, tot i així, ara… ara no el puc veure ni sé si ell sap que sóc aquí i que el continuo estimant… El jutjaran. Potser, potser el condemnaran a…

Mar va tornar a prorrompre en plors.

—No et pensis que trencaré el jurament que et vaig fer, però he de parlar amb ell —li va dir quan ja s’acomiadava. Francesca va intentar escrutar-li el rostre en la penombra—. Confia en mi —va afegir Aledis.

Arnau s’havia incorporat en el moment en què Aledis va tornar a entrar a les masmorres, però no la va cridar. Es va limitar a observar en silenci com xiuxiuejaven les dues dones. On era Joan? Feia dos dies que no l’anava a veure i li havia de preguntar moltes coses. Volia que esbrinés qui era aquella vella. Què feia allí? Per què l’algutzir li havia dit que era la seva mare? Com anava el seu procés? I els seus negocis? I Mar? Què se n’havia fet? Alguna cosa anava malament. D’ençà de l’últim cop que hi havia anat Joan, l’algutzir el tornava a tractar com un més; el menjar consistia altre cop en un rosegó i aigua podrida, i li havia desaparegut la galleda.

Arnau va veure com la dona s’apartava de l’anciana. Amb l’esquena contra la paret, s’anava deixant caure però… però es dirigia cap a ell.

En la foscor Arnau va veure que se li acostava i es va incorporar. La dona es va aturar uns passos abans d’arribar a ell, apartada dels escassos i tènues raigs de llum que il·luminaven la masmorra.

Arnau va mig aclucar els ulls per intentar veure-la més bé.

—T’han prohibit les visites —va sentir que li deia la dona.

—Qui ets? —va preguntar—. Com ho saps?

—No tenim temps, Ar… Arnau. —Li havia dit Arnau!—. Si venia l’algutzir…

—Qui ets?

Per què no l’hi havia de dir? Per què no l’havia d’abraçar i consolar? No ho suportaria. Les paraules de Francesca li ressonaven a l’oïda. Es va girar cap a ella i va tornar a mirar Arnau. La brisa del mar, la platja, la seva joventut, el llarg viatge fins a Figueres…

—Qui ets? —va tornar a sentir.

—Això és igual. Només et vull dir que Mar és a Barcelona, que t’espera. T’estima. Et continua estimant.

Aledis va observar que Arnau s’estintolava a la paret. Va esperar uns segons. Soroll al passadís. L’algutzir només li havia concedit uns instants. Més soroll. La clau al pany. Arnau també la va sentir i es va girar cap a la porta.

—Vols que li doni algun encàrrec?

La porta es va obrir i la llum de les torxes del passadís va il·luminar Aledis.

—Digue-li que jo també… —L’algutzir va entrar a la masmorra—. L’estimo. Encara que no pugui…

Aledis va girar cua i se n’anà cap a la porta.

—Què feies parlant amb el canviador? —li va preguntar l’obès algutzir després de tancar la porta.

—M’ha cridat quan sortia.

—Està prohibit parlar-hi.

—No ho sabia. Tampoc no sabia que era canviador. No li he contestat. Ni tan sols m’hi he acostat.

—L’inquisidor ha prohibit…

Aledis va agafar la bossa i va fer dringar les monedes.

—Però no et vull tornar a veure per aquí —va dir l’algutzir agafant els diners—; si ho fas, no sortiràs de la masmorra.

Entretant, al tenebrós interior, Arnau continuava intentant copsar les paraules d’aquella dona: «T’estima. Et continua estimant». Tot i així, el record de Mar quedava enterbolit pel fugisser reflex de les torxes sobre uns enormes ulls castanys. Coneixia aquells ulls. On els havia vist abans?

Li havia dit que ella li donaria l’encàrrec.

—No t’amoïnis —havia insistit—. Arnau sabrà que ets aquí, esperant-lo.

—Digue-li també que l’estimo —va cridar Mar quan Aledis ja era a la plaça de la Llana.

Des de la porta de l’hostal, Mar va veure que la viuda girava el rostre cap a ella i somreia. Quan va perdre de vista Aledis, Mar se’n va anar de l’hostal. Ho va pensar durant el trajecte des de Mataró; ho va pensar quan els van impedir veure Arnau; ho va pensar aquella mateixa nit. Des de la plaça de la Llana va fer uns passos pel carrer de la Bòria, va passar per davant de la capella d’en Marcus i va girar a la dreta. Es va aturar al començament del carrer de Montcada i es va quedar uns instants observant els nobles palaus que el flanquejaven.

—Senyora! —va exclamar Pere, el vell criat d’Elionor, en deixar-la entrar a un dels grans portals del palau d’Arnau—. Quina alegria de tornar-la a veure. Quant feia que… —Pere va callar i amb gest nerviós la va convidar a passar al pati empedrat de l’entrada—. Què la porta per aquí?

—He vingut a veure la senyora Elionor.

Pere va assentir amb el cap i va desaparèixer.

Mentrestant Mar es va perdre en el record. Tot continuava igual; el pati, fresc i net, les pedres polides lluïen; les quadres al davant, i a la dreta, la impressionant escala que donava accés a la zona noble, cap on havia pujat Pere.

Va tornar compungit.

—La senyora no desitja rebre-us.

Mar va alçar la vista cap a les plantes nobles. Una ombra va desaparèixer del darrere d’una de les finestres. Quan havia viscut ella aquella mateixa situació? Quan…? Es va tornar a mirar les finestres.

—Una vegada —murmurà mirant cap a les finestres davant de Pere, que no gosava consolar-la per l’exabrupte— vaig viure aquesta mateixa escena. Arnau en va sortir victoriós, Elionor. T’ho adverteixo: es va cobrar el deute, sencer.