54

El tribunal ja estava constituït: els quatre dominics i el notari asseguts darrere la taula, els soldats fent guàrdia al costat de la porta i Arnau, tan brut com el dia abans, dret al centre, vigilat per tots ells.

Poc després van entrar Nicolau d’Eimeric i Berenguer d’Erill, arrossegant luxe i supèrbia. Els soldats els van saludar i els altres components del tribunal es van aixecar fins que tots dos es van asseure.

—S’inicia la sessió —va dir Nicolau—; et recordo —va afegir dirigint-se a Arnau— que continues sota jurament.

«Aquest home —havia comentat al bisbe camí de la sala— parlarà més pel jurament prestat que per la por a la tortura».

—Procedeixi a la lectura de les últimes paraules del reu —va continuar Nicolau, dirigint-se al notari.

«Només abracen idees, creences, com nosaltres». La seva pròpia declaració el va colpir. Amb la presència constant de Mar i Aledis al cap, s’havia passat la nit pensant en el que havia dit. Nicolau no li havia permès explicar-se, però, d’altra banda, com ho podia fer?, què podia dir a aquells caçadors d’heretges sobre les seves relacions amb Raquel i la seva família? El notari continuava llegint. No podia pas dirigir les investigacions cap a Raquel; prou havien passat amb la mort de Hasdai per llançar-los al damunt la Inquisició…

—Consideres que la fe cristiana es redueix a idees o creences que els homes poden abraçar voluntàriament? —va preguntar Berenguer d’Erill—. És que un simple mortal pot jutjar els preceptes divins?

«Per què no?». —Arnau es mirà directament Nicolau—. «O no sou vosaltres simples mortals?». El cremarien. El cremarien com havien fet amb Hasdai i tants d’altres. Una esgarrifança li va recórrer tot el cos.

—Em vaig expressar incorrectament —va respondre a la fi.

—Com ho expressaries, doncs? —va intervenir Nicolau.

—No ho sé. No posseeixo els vostres coneixements. Només puc dir que crec en Déu, que sóc un bon cristià i que sempre he actuat conforme als seus preceptes.

—Consideres que cremar el cadàver del teu pare és actuar conforme als preceptes de Déu? —va cridar l’inquisidor, posant-se dret i colpejant la taula amb totes dues mans.

Emparant-se en les ombres, Raquel va anar a casa del seu germà, tal com havien acordat.

—Sahat —va dir com a salutació, i es va quedar aturada a l’entrada de la casa del seu germà.

Guillem es va aixecar de la taula que compartia amb Jucef.

—Em sap greu, Raquel.

Ella va respondre amb una ganyota. Guillem era a uns passos, però un lleu moviment dels seus braços va bastar perquè s’acostés a Raquel i l’abracés. Guillem la va estrènyer fort, intentant consolar-la, però la veu no li responia. «Deixa córrer les llàgrimes, Raquel —pensava—, deixa que es comenci a apagar aquest foc que et va quedar als ulls».

Al cap d’uns instants, Raquel es va separar de Guillem i s’eixugà les llàgrimes.

—Has vingut per Arnau, oi? —li va preguntar un cop es va haver recuperat—. L’has d’ajudar —va afegir davant de l’assentiment de Guillem—. Nosaltres ben poc hi podem fer sense complicar més les coses.

—Estava dient al teu germà que em cal una carta de presentació per a la cort.

Raquel va interrogar amb la mirada el seu germà, encara assegut a taula.

—L’aconseguirem —hi assentí aquest—. L’infant En Joan, amb la seva cort, membres de la cort del rei i prohoms del regne, s’han reunit en parlament a Barcelona per tractar l’assumpte de Sardenya. És un moment excel·lent.

—Què comptes fer, Sahat? —va preguntar Raquel.

—Encara no ho sé. Em vas escriure —va afegir dirigint-se a Jucef— que el rei està enfrontat amb l’inquisidor. —Jucef va assentir amb el cap—. I el seu fill?

—Molt més —va respondre Jucef—. L’infant és un mecenes de l’art i la cultura. Li agrada la música i la poesia, i a la seva cort de Girona sol reunir-hi escriptors i filòsofs. Cap no accepta l’atac d’Eimeric a Ramon Llull. La Inquisició està mal vista entre els pensadors catalans; a principi de segle es van condemnar per herètiques catorze obres del metge Arnau de Vilanova; l’obra de Nicolau de Calàbria també va ser declarada herètica pel mateix Eimeric, i ara en persegueixen un altre dels grans: Ramon Llull. És com si tot el que fos català els repugnés. Són ben pocs els que gosen escriure per por a la interpretació que pugui fer Eimeric dels seus textos; Nicolau de Calàbria va acabar a la foguera. D’altra banda, si a algú podria afectar el projecte de l’inquisidor d’exercir la seva jurisdicció sobre les jueries catalanes, és a l’infant. Tingues en compte que l’infant viu dels impostos que li paguem. Et prestarà atenció —va afirmar Jucef—, però no t’enganyis: és difícil que s’enfronti directament a la Inquisició.

Guillem va assentir amb el cap de baix en baix.

Cremar el cadàver…?

Nicolau Eimeric es va quedar dret, amb les mans recolzades sobre la taula, mirant-se Arnau; estava congestionat.

—El teu pare —remugà— era un diable que va incitar el poble a la rebel·lió. Per això el van executar i per això tu el vas cremar, perquè morís com a tal.

Nicolau va acabar assenyalant Arnau.

Com ho sabia? Només hi havia una persona que coneixia… l’escrivà anava rascant amb la ploma. No pot ser. Joan no… Arnau va notar que li fallaven les cames.

—Negues que vas cremar el cadàver del teu pare? —va preguntar Berenguer d’Erill.

Joan no el podia haver denunciat!

—Ho negues? —va repetir Nicolau, alçant la veu.

Els rostres dels membres del tribunal es van desfigurar i Arnau va reprimir un oi.

—Teníem gana! —va exclamar—. Heu tingut mai gana? —El rostre morat del seu pare, amb la llengua penjant, es va confondre amb els dels qui el miraven. Joan? Per què no l’havia anat a veure?—. Teníem gana! —va tornar a cridar. Sentia parlar el seu pare: «Jo de tu no em sotmetria»—. Heu tingut mai gana?

Arnau va intentar abalançar-se sobre Nicolau, que el continuava interrogant amb la mirada, dret, superb, però abans d’arribar-hi els soldats el van immobilitzar i el van arrossegar altre cop cap al centre de la sala.

—Vas cremar el teu pare com si fos un dimoni? —va tornar a preguntar Nicolau a plena veu.

—El meu pare no era cap dimoni! —li va respondre Arnau, també cridant, forcejant amb els soldats que el tenien aferrat.

—Però vas cremar el seu cadàver.

«Per què, Joan? Ets el meu germà i Bernat… Bernat sempre et va estimar com un fill. —Arnau va abaixar el cap i va quedar penjat dels soldats—. Per què…?».

—T’ho va ordenar la teva mare?

Arnau amb prou feines va aconseguir aixecar el cap.

—La teva mare és una bruixa que transmet el mal del diable —va afegir el bisbe.

—Què dieu?

—El teu pare va assassinar un noi per alliberar-te a tu. Ho confesses? —va cridar Nicolau.

—Què…? —va mirar de dir Arnau.

—Tu —va fer Nicolau, assenyalant-lo— també vas assassinar un noi cristià. Què en pensaves fer?

—T’ho van ordenar els teus pares? —va preguntar el bisbe.

—Volies el seu cor? —va fer Nicolau.

—Quants nois més has assassinat?

—Quines relacions mantens amb els heretges?

Inquisidor i bisbe es van abocar a una tirallonga de preguntes. El teu pare, la teva mare, nois, assassinats, cors, heretges, jueus… Joan! Arnau va deixar caure altre cop el cap. Tremolava.

—Confesses? —va acabar Nicolau.

Arnau no es va moure. El tribunal deixava passar el temps. Mentrestant, Arnau continuava penjat dels braços dels soldats. A la fi, Nicolau els va fer senyal que abandonessin la sala. Arnau va notar com l’arrossegaven.

—Espereu-vos! —va ordenar l’inquisidor quan estaven a punt d’obrir les portes. Els soldats es van girar cap a ell—. Arnau Estanyol! —va cridar—. Arnau Estanyol! —va repetir.

Arnau va aixecar el cap a poc a poc i es va mirar Nicolau.

—Us el podeu endur —va dir l’inquisidor als soldats quan va veure la mirada d’Arnau sobre ell—. Anoteu, notari —Arnau va sentir el que deia Nicolau mentre passava la porta— que el reu no ha negat cap de les acusacions formulades per aquest tribunal i s’ha negat a confessar simulant un desmai, la falsedat del qual s’ha descobert quan, lliure del procés inquisitorial i abans d’abandonar la sala, ha tornat a atendre el requeriment d’aquest.

El so de la ploma perseguí Arnau fins a les masmorres.

Guillem va ordenar als seus esclaus que organitzessin el trasllat a l’alfòndec, molt a prop de l’hostal de l’Estanyer, el propietari del qual va rebre la notícia amb desgrat; deixava Mar, però no podia córrer el risc que Genis Puig el reconegués. Els dos esclaus van respondre negant amb el cap a tots els intents que va fer l’hostaler per impedir que el ric mercader abandonés el seu establiment. «Per què vull nobles que no paguen?», remugava en comptar els diners que li havien lliurat els esclaus de Guillem.

Del call estant, Guillem se’n va anar directament a l’alfòndec; cap dels mercaders de pas a la ciutat que s’hi hostatjaven no coneixia la seva antiga relació amb Arnau.

—Tinc establiment obert a Pisa —va respondre a un mercader sicilià que es va asseure a menjar a la seva taula i es va interessar per ell.

—Què us ha portat a Barcelona? —va preguntar el sicilià.

«Un amic amb problemes», va estar a punt de respondre-li. El sicilià era un home baix, calb, de faccions excessivament marcades, que li va dir que es deia Jacopo Lercardo. Havia parlat molta estona amb Jucef, però pensava que sempre seria bo conèixer una altra opinió.

—Fa molts anys que vaig mantenir bons contactes a Catalunya i he aprofitat un viatge a València per explorar una mica el mercat.

—Poca cosa hi ha per explorar —li va dir el sicilià, acostant-se la cullera a la boca.

Guillem va esperar que continués, però Jacopo va continuar embrancat amb la seva olla de carn. Aquell home no parlaria si no era amb algú que conegués el negoci tan bé com ell.

—He comprovat que la situació ha canviat molt des de l’última vegada que vaig ser aquí. Als mercats es troben a faltar els camperols; les seves parades són buides. Recordo que abans, fa anys, el mostassaf havia de posar ordre entre mercaders i pagesos.

—Ja no té feina —va dir el sicilià somrient—; els camperols ja no produeixen i no van a vendre als mercats. Les epidèmies han delmat la població, la terra no rendeix i els mateixos senyors l’abandonen i les deixen ermes. El poble emigra a la terra d’on veniu: València.

—He visitat alguns antics coneguts. —El sicilià el va tornar a mirar per damunt de la cullera—. Ja no arrisquen els seus diners en operacions comercials; es limiten a comprar deute de la ciutat. S’han convertit en rendistes. Segons m’han dit, fa nou anys el deute municipal era d’unes cent setanta-nou lliures; avui pot rondar les dues-centes mil lliures i continua pujant. El municipi no pot continuar obligant-se al pagament dels censals o violaris que estableix com a garantia del deute; s’arruïnarà.

Durant uns instants, Guillem es va permetre pensar en l’eterna discussió del pagament dels interessos dels diners, que els cristians tenien prohibit. Retreta l’activitat comercial i amb aquesta les comandes que retribuïen els diners, una altra vegada havien aconseguit burlar la prohibició legal amb la creació dels censals o els violaris, pels quals els rics lliuraven uns diners al municipi i aquest es comprometia al pagament d’una quantitat anual en què, evidentment, s’incloïen interessos prohibits. En els violaris, si es volia tornar el principal prestat, calia pagar un terç més del total prestat. Tot i així, comprant deute municipal no es corrien els riscos de les expedicions comercials… mentre Barcelona pogués pagar.

—Però mentre no arribi aquesta ruïna —li va dir el sicilià, fent-lo tornar a la realitat—, la situació és excepcional per guanyar diners al Principat…

—Venent —el va interrompre Guillem.

—Principalment —Guillem va notar que el sicilià es confiava—, però també es pot comprar, sempre que es faci amb la moneda adequada. La paritat entre el florí d’or i el croat de plata és totalment fictícia i molt allunyada de les paritats establertes als mercats estrangers. La plata surt ara mateix de Catalunya de forma massiva i el rei continua entestat a mantenir el valor del seu florí d’or en contra del mercat; aquesta actitud resultarà molt cara.

—Per què diríeu que manté aquesta posició? —va preguntar amb interès Guillem—. El rei Pere sempre s’ha comportat com una persona sensata.

—Per simple interès polític —el va interrompre Jacopo—. El florí és la moneda reial; la seva encunyació a la seca depèn directament del rei. Al contrari, el croat s’encunya en ciutats com Barcelona i València per concessió reial. El monarca vol mantenir el valor de la seva moneda encara que s’equivoqui; tot i així, per nosaltres és el millor error que podria cometre. El rei ha fixat la paritat de l’or respecte a la plata en tretze vegades més del que en realitat costa en altres mercats!

—I les arques reials?

Aquell era el punt on volia arribar Guillem.

—Tretze vegades sobrevalorades! —va riure el sicilià—. El rei continua la seva guerra contra Castella, encara que sembli que aviat s’acabarà. Pere el Cruel té problemes amb els seus nobles, que s’han decantat pel Trastàmara. A Pere el Cerimoniós només li són fidels les ciutats i, segons sembla, els jueus. La guerra contra Castella ha arruïnat el rei. Fa quatre anys, les corts de Montsó li van concedir un subsidi per import de dues-centes setanta mil lliures a costa de noves concessions a nobles i ciutats. El rei inverteix aquests diners en la guerra però perd privilegis per al futur, i ara una nova revolta a Còrsega… Si teniu algun interès en la casa reial, oblideu-lo.

Guillem va deixar d’escoltar el sicilià i es va limitar a assentir amb el cap i a somriure quan semblava que tocava fer-ho. El rei estava arruïnat i Arnau era un dels seus creditors més grans. Quan Guillem va abandonar Barcelona, els préstecs a la casa reial superaven les deu mil lliures; a quant devien pujar ara? Ni tan sols devia haver pagat els interessos dels préstecs barats. L’executaran. Li va tornar al cap la sentència de Joan. «Nicolau utilitzarà Arnau per reforçar el seu poder —li havia dit Jucef— i el rei no paga al Papa i Eimeric li ha promès part de la fortuna d’Arnau». Estaria disposat el rei Pere a convertir-se en deutor d’un Papa que acabava de promoure una revolta a Còrsega en negar el dret de la corona d’Aragó? Però com aconseguir que el rei s’oposés a la Inquisició?

—La vostra proposta ens interessa.

La veu de l’infant es va perdre en la immensitat del saló del Tinell. Només tenia setze anys, però acabava de presidir, en nom del seu pare, el parlament que havia de tractar la revolució sarda. Guillem va observar dissimuladament l’hereu, assegut al tron i flanquejat pels seus dos consellers, Juan Fernàndez de Heredia i Francesc de Perellós, tots dos drets, Es deia d’ell que era feble, però aquell noi, dos anys enrere, va haver de jutjar, sentenciar i executar el qui havia estat el seu tutor des del seu naixement, Bernat de Cabrera. Després d’ordenar la seva decapitació a la plaça del mercat de Saragossa, l’infant va haver d’enviar el cap del vescomte al seu pare, el rei Pere.

Aquella mateixa tarda, Guillem havia pogut parlar amb Francesc de Perellós. El conseller l’havia escoltat amb atenció; després va ordenar que s’esperés darrere d’una petita porta. Quan, en acabat d’una llarga espera, el van deixar passar, Guillem es va trobar en una estança diàfana de més de trenta metres d’ample, coberta per sis llargs arcs de diafragma que arribaven quasi fins a terra, amb les parets nues i il·luminada amb torxes. L’infant i els seus consellers l’esperaven al fons del saló del Tinell.

Encara era a uns passos del tron, però va clavar el genoll a terra.

—Així i tot —deia l’infant—, recordeu que no podem enfrontar-nos a la Inquisició.

Guillem es va esperar fins que Francesc de Perellós, amb una mirada còmplice, li va indicar que parlés.

—No hauríeu de fer-ho, senyor meu.

—Sia —va sentenciar l’infant, i després es va aixecar i va abandonar el saló acompanyat per Juan Fernàndez de Heredia.

—Alceu-vos —va indicar Francesc de Perellós a Guillem—. Quan serà?

—Demà, si puc. Si no, demà passat.

—Avisaré el veguer.

Guillem va abandonar el palau major a entrada de fosc. Va mirar el límpid cel mediterrani i va respirar fondo. Li quedava molt per fer.

Aquella mateixa tarda, quan encara no havia acabat de parlar amb Jacopo, el sicilià, havia rebut un missatge de Jucef: «El conseller Francesc de Perellós et rebrà aquesta mateixa tarda al palau major, quan acabi el parlament». Sabia com podia interessar l’infant; era senzill: condonar els importants préstecs a la corona que obraven en els llibres d’Arnau perquè no acabessin en mans del Papa. Però com podria alliberar Arnau sense que el duc de Girona hagués d’enfrontar-se a la Inquisició?

Guillem va sortir a passejar abans de dirigir-se al palau. Els seus passos el van portar a la taula d’Arnau. Era tancada; Nicolau Eimeric devia tenir els llibres per evitar vendes fraudulentes i els oficials d’Arnau havien desaparegut. Va mirar cap a Santa Maria, envoltada de bastides. «Com és possible que un home que ho ha donat tot per aquesta església…?». El seu passeig va prosseguir cap al Consolat de Mar i fins a la platja.

—Com està el teu amo? —va sentir a la seva esquena.

Guillem es va girar i es va trobar un bastaix carregat amb un enorme sac a l’esquena. Arnau li havia prestat diners feia anys i els havia tornat moneda a moneda. Guillem va arronsar les espatlles bo i fent mitja ganyota. De seguida, la fila de bastaixos que estava descarregant un vaixell i que seguia el primer el va envoltar. «Què li passa, a Arnau? —va sentir—. Com poden acusar-lo d’heretge?». A aquell també li havia prestat diners… per al dot d’una de les seves filles? Quants d’ells havien acudit a Arnau? «Si el veus —va dir un altre— li dius que hi ha una espelma per ell sota els peus de Santa Maria. Nosaltres vetllem perquè sempre estigui encesa». Guillem va intentar excusar la seva ignorància però no el van deixar: els bastaixos van dir fàstics contra la Inquisició i després van seguir el seu camí.

Amb la visió dels bastaixos enardits, Guillem s’encaminà amb pas determinat cap al palau major.

Ara, amb la silueta de Santa Maria retallada contra la nit a la seva esquena, Guillem tornava a trobar-se davant de la taula de canvi d’Arnau. Necessitava la carta de pagament que al seu dia havia signat el jueu Abraham Levi i que ell mateix va amagar darrere d’una pedra a la paret. La porta estava tancada amb clau, però hi havia una finestra a la planta baixa, que mai no havia tancat bé. Guillem va escrutar la nit; semblava que no hi havia ningú. Arnau mai no havia tingut notícia d’aquell document. Guillem i Hasdai van decidir amagar els beneficis que li havia proporcionat la venda d’esclaus sota l’aparença d’un dipòsit efectuat per un jueu de pas a Barcelona: Abraham Levi. Arnau no havia admès aquells diners. La finestra va espetegar, trencant el silenci nocturn, i Guillem es va quedar paralitzat. No era res més que un moro, un infidel que entrava de nit a la casa d’un reu de la Inquisició. De poc li serviria el seu bateig si el sorprenien. De tota manera, els sorolls nocturns li van demostrar que l’univers no estava pendent d’ell: el mar, el cruixit de les bastides de Santa Maria, criatures plorant, homes escridassant les seves dones…

Va obrir la finestra i s’hi va esmunyir. El dipòsit fictici que va efectuar Abraham Levi va servir perquè Arnau negociés amb aquells diners i obtingués bons beneficis, però cada cop que feia alguna operació, Arnau anotava la quarta part a favor d’Abraham Levi, el titular del dipòsit. Guillem es va esperar que els ulls se li acostumessin a la foscor, fins que la lluna va començar a aparèixer. Abans que Abraham Levi abandonés Barcelona, Hasdai el va acompanyar a un escrivà perquè signés la carta de pagament dels diners que havia dipositat; aquests, doncs, eren propietat d’Arnau, però als llibres del canviador constaven encara a nom del jueu i s’havien multiplicat any rere any.

Guillem es va agenollar al costat de la paret. Era la segona pedra de la cantonada. Va començar a forçar-la. Mai no va trobar el moment de confessar a Arnau aquell primer negoci que va fer a l’esquena d’ell però en nom seu, i el dipòsit d’Abraham Levi va anar creixent i creixent. La pedra se li resistia. «No t’amoïnis —recordava que li havia dit Hasdai en una ocasió en què, en presència d’ell, Arnau li va parlar del jueu—; tinc instruccions que continuïs així. No t’amoïnis», va repetir. Quan Arnau es va girar, Hasdai es mirà Guillem, que tan sols va poder respondre encongint les espatlles i sospirant. La pedra va començar a cedir. No. Arnau no hauria admès mai allò de treballar amb diners procedents de la venda d’esclaus. La pedra va cedir i, a sota, Guillem hi va trobar el lligall, ben embolicat en un drap. No es va preocupar de llegir-lo; sabia què hi deia. Va tornar a col·locar la pedra al forat i es va quedar al costat de la finestra. No va sentir res anormal, de manera que va abandonar la taula d’Arnau després de tancar-la altre cop.