38

Arnau treballava a la taula de canvi. Eren en plena època de navegació. Els negocis anaven vent en popa i Arnau s’havia convertit en una de les primeres fortunes de la ciutat. Continuaven vivint a la caseta de la cantonada de Canvis Vells i Canvis Nous, amb Mar i Donaha. Arnau va fer el sord davant del consell de Guillem de traslladar-se al palau dels Puig, que feia quatre anys que era tancat. Mar, per la seva banda, era tan tossuda com Arnau i no havia consentit a contraure matrimoni.

—Per què em vols allunyar de tu? —li va preguntar un dia, amb els ulls negats de llàgrimes.

—Jo… —vacil·là Arnau— jo no vull pas allunyar-te de mi!

Encara plorant, Mar va buscar la seva espatlla.

—No pateixis —li va dir Arnau, acaronant-li el cap—, mai no t’obligaré a fer una cosa que tu no vulguis fer.

I Mar continuava vivint amb ells.

Aquell 9 de juny va començar a repicar una campana. Arnau va parar de treballar. Se n’hi afegí a l’acte una altra, i al cap de poc, un munt més.

—Via fora —va dir Arnau.

Va sortir al carrer. Els obrers de Santa Maria baixaven vertiginosament de les bastides; paletes i picapedrers sortien del portal major i tothom corria pels carrers cridant: «Via fora!».

En aquell moment va trobar Guillem, que caminava de pressa, alterat.

—Guerra! —va cridar.

—Criden la host —va dir Arnau.

—No… no. —Guillem va fer una pausa per refer-se—. No és la host de la ciutat. És la de Barcelona i totes les seves viles i pobles a dues llegües de distància. No només Barcelona.

Eren les de Sant Boi i Badalona. Les de Sant Andreu i Sarrià, Provençana, Sant Feliu, Sant Genis, Cornellà, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Sants, Santa Coloma, Esplugues, Vallvidrera, Sant Martí, Sant Adrià, Sant Gervasi, Sant Joan d’Horta… El repic de les campanes retrunyia a Barcelona i fins a dues llegües de distància.

—El rei ha invocat l’usatge prínceps namque —va continuar Guillem—. No és la ciutat. És el rei! Estem en guerra! Ens ataquen. El rei Pere de Castella ens ataca…

—Barcelona? —el va interrompre Arnau.

—Sí. Barcelona.

Tots dos van entrar corrent a casa.

En sortir-ne, Arnau equipat com quan va servir Eiximèn d’Esparça, es van dirigir al carrer de la Mar per arribar a la plaça del Blat, però la gent baixava pel carrer cridant el «via fora» en comptes de pujar.

—Què? —va intentar preguntar Arnau subjectant pel braç un dels homes armats que corria carrer avall.

—A la platja! —va cridar l’home, desfent-se de la seva mà—. A la platja!

—Per mar? —es van preguntar Arnau i Guillem mútuament.

Tots dos es van sumar a la multitud que corria cap a la platja.

Quan hi van arribar, els barcelonins s’hi començaven a amuntegar, amb la vista fixa a l’horitzó, armats amb les ballestes i el repicament de campanes a l’oïda. El «via fora» va anar perdent força i els ciutadans van acabar guardant silenci.

Guillem es va posar la mà al front per protegir-se de l’intens sol de juny i va començar a comptar les naus: una, dues, tres, quatre…

El mar estava en calma.

—Ens destrossaran —va sentir Arnau a la seva esquena.

—Arrasaran la ciutat.

—Què podem fer nosaltres contra un exèrcit?

Vint-i-set, vint-i-vuit… Guillem continuava comptant.

«Ens arrasaran», va repetir Arnau de baix en baix. Quantes vegades no n’havia parlat amb mercaders i comerciants? Barcelona estava indefensa per mar. Des de Santa Clara fins a Framenors, la ciutat s’obria al mar, sense cap mena de defensa! Si arribava al port una armada…

—Trenta-nou i quaranta. Quaranta vaixells! —va exclamar Guillem.

Trenta galeres i deu llenys, tots armats. Era l’armada de Pere el Cruel. Quaranta naus carregades d’homes aguerrits, d’experts guerrers, contra uns ciutadans convertits de sobte en soldats. Si aconseguien desembarcar, es lluitaria a la mateixa platja, als carrers de la ciutat. Arnau va notar un calfred en pensar en les dones i les criatures… En Mar. Els derrotarien! Saquejarien. Violarien les dones. Mar! Es va recolzar en Guillem en tornar-hi a pensar. Era jove i bonica. Se la va imaginar en poder dels castellans, cridant, demanant ajuda… On seria ell llavors?

La platja es continuava omplint de gent. El mateix rei hi va anar i va començar a donar ordres als seus soldats.

—El rei! —va cridar algú.

I què podia fer el rei?, va estar a punt de replicar Arnau.

Feia tres mesos que el rei era a la ciutat preparant una armada per acudir en defensa de Mallorca, la qual Pere el Cruel havia amenaçat d’atacar. Al port de Barcelona només hi havia deu galeres —la resta de la flota encara havia d’arribar— i lluitarien en el mateix port!

Arnau anava fent que no amb la vista fixa en les veles que a poc a poc s’acostaven a la costa. El de Castella havia aconseguit enganyar-los. Des que va començar la guerra, ja feia tres anys, les batalles i les treves s’havien anat alternant. Pere el Cruel va atacar primer el regne de València i després el d’Aragó, on va prendre Tarassona, i amb això va amenaçar directament Saragossa. L’Església va intervenir i Tarassona es va entregar al cardenal Pere de la Jugie, que havia d’arbitrar a quin dels dos reis corresponia la ciutat. També es va signar una treva d’un any, que no incloïa, però, les fronteres dels regnes de Múrcia i de València.

Durant la treva, el Cerimoniós va aconseguir convèncer el seu germanastre Ferran, aleshores aliat de Castella, perquè el traís i, després de fer-ho, l’infant va atacar i saquejar el regne de Múrcia fins a arribar a Cartagena.

De la platja estant, el rei Pere va ordenar que s’aparellessin les deu galeres i que els ciutadans de Barcelona i els de les viles confrontants, que ja començaven a arribar a la platja, s’embarquessin al costat dels pocs soldats que l’acompanyaven. Totes les barques, petites o grans, mercants o de pesca, havien d’anar a l’encontre de l’armada castellana.

—És una bogeria —va comentar Guillem, observant com la gent es llançava a les barques—. Qualsevol d’aquestes galeres abordarà els nostres vaixells i els partirà pel mig.

Encara faltava molt perquè la flota castellana arribés a port.

—No tindrà pietat —va sentir Arnau que deia algú darrere seu—. Ens destrossarà.

Pere el Cruel no tindria pietat. Prou fama tenia: va executar els seus dos germans bastards, Frederic a Sevilla i Joan a Bilbao, i un any després la seva tia Elionor, després d’haver-la tingut empresonada tot aquest temps. Quina pietat es podia esperar d’un rei que matava els seus propis parents? El Cerimoniós no va pas matar Jaume de Mallorca, malgrat totes les traïcions i guerres que els havien enfrontat.

—Valdria més organitzar la defensa a terra —li va dir Guillem, cridant, acostant-se-li a l’oïda—, per mar és impossible fer-ho. Quan els castellans superin les tasques, ens arrasaran.

Arnau va assentir amb el cap. Per què s’entestava el rei a defensar la ciutat per mar? Guillem tenia raó, de seguida que haguessin passat les tasques…

—Les tasques! —va exclamar Arnau—. Quin vaixell tenim a port…?

—Què pretens?

—Les tasques, Guillem! Que no ho entens? Quin vaixell tenim?

—Aquell balener —li va respondre, assenyalant un enorme i pesant vaixell panxut.

—Som-hi. No podem perdre temps.

Arnau va arrencar a córrer altre cop cap al mar, barrejant-se amb la multitud que feia el mateix. Va girar el cap per dir a Guillem que s’afanyés.

La riba s’havia convertit en un formiguer de soldats i barcelonins que s’havien ficat a l’aigua fins a la cintura; n’hi havia que miraven de pujar a les barquetes de pesca que ja es feien a la mar, d’altres esperaven que arribés un barquer perquè els portés fins a alguna de les grans naus de guerra o als mercants fondejats al port.

Arnau en va veure arribar un.

—Vinga! —va cridar a Guillem, ficant-se a l’aigua i mirant de passar al davant dels qui es dirigien a la barca.

Quan hi van arribar, aquesta estava de gom a gom, el barquer va reconèixer Arnau i els va fer lloc.

—Porta’m al balener —li va dir Arnau quan l’home estava a punt de donar l’ordre de sortida.

—Primer les galeres. Aquesta és l’ordre del rei…

—Porta’m al balener! —l’instà Arnau. El barquer va decantar el cap. Els homes de la barca es van començar a queixar—. Silenci! —va cridar Arnau—. Em coneixes. Haig d’arribar al balener. Barcelona… la teva família en depèn. Totes les vostres famílies en poden dependre!

El barquer es va mirar el gran vaixell panxut. S’havia de desviar molt poc. Per què no? Per què l’havia d’enganyar Arnau Estanyol?

—Al balener! —va ordenar als dos remers.

Així que Arnau i Guillem es van aferrar a les escales que va llançar cap a ells el pilot del balener, el barquer va posar rumb a la galera següent.

—Els homes als rems —va ordenar Arnau al pilot quan encara no havia trepitjat la coberta.

L’home va fer un gest als remers, els quals es van col·locar de seguida als bancs.

—Què fem? —va preguntar.

—A les tasques —va respondre Arnau.

Guillem va assentir amb el cap.

—Allà, lloat sigui el seu nom, vulgui que et surti bé.

Però si Guillem va arribar a entendre les intencions d’Arnau, l’exèrcit i els ciutadans de Barcelona, no. Quan van veure que el balener es posava en moviment, sense soldats, sense homes armats, rumb a alta mar, algú va dir:

—Vol salvar el seu vaixell.

—Jueu! —va cridar un altre.

—Traïdor!

Molts més es van sumar als insults i, al cap de poc, la platja sencera era un clam contra Arnau. Què es proposava Arnau Estanyol?, es preguntaven bastaixos i barquers, tots amb la mirada fixa en el vaixell panxut que es movia lentament, al ritme de més d’un centenar de rems que s’enfonsaven a l’aigua per tornar a pujar, una vegada i una altra, una vegada i una altra.

Arnau i Guillem es van col·locar a proa, drets, amb l’atenció fixa en l’armada castellana, que es començava a acostar perillosament, però quan van passar a tocar de les galeres catalanes, una pluja de fletxes els va obligar a amagar-se. Es van incorporar de nou quan van ser fora del seu abast.

—Sortirà bé —va dir Arnau a Guillem—. Barcelona no pot caure en mans d’aquest brètol.

Les tasques, una cadena de barres de sorra paral·lela a la costa que impedien l’entrada dels corrents marítims, constituïen l’única defensa natural del port de Barcelona, alhora que representaven un perill per als vaixells que intentaven arribar-hi. Una sola entrada, a tall de canal amb prou calat, permetia el pas a les naus; si no s’acostaven a la platja a través d’aquest punt, els vaixells embarrancaven en els baixos.

Arnau i Guillem es van acostar a les tasques deixant enrere aquells milers de goles d’on sortien els insults més obscens. Els crits dels catalans fins i tot havien aconseguit fer callar el repic de les campanes.

«Sortirà bé», va repetir Arnau, aquest cop per a si mateix. Després va ordenar al pilot que els remers paressin de vogar. Quan el centenar de rems es van alçar per damunt de la borda i el balener va lliscar en direcció a les tasques, van anar minvant els insults i els crits fins que va regnar el silenci a la platja. L’armada castellana continuava acostant-se. Per damunt de les campanes, Arnau va sentir com la quilla del vaixell lliscava cap als baixos.

—Ha de sortir bé! —va dir entre dents.

Guillem li va agafar el braç, estrenyent-l’hi. Era el primer cop que el tocava d’aquella manera.

El balener va continuar lliscant, lentament, molt lentament. Arnau es va mirar el pilot. «Som al canal?», li va preguntar amb un simple gest de les celles. El pilot hi va assentir; des del moment que li havia ordenat que paressin de remar, sabia què volia fer Arnau.

Ja ho sabia tot Barcelona.

—Ara! —va cridar Arnau—. Vira!

El pilot va donar l’ordre. Els rems de babord es van enfonsar a l’aigua i el balener va començar a girar en rodó fins que la proa i la popa van embarrancar a les parets del canal.

La nau va escorar.

Guillem va estrènyer fort el braç d’Arnau. Tots dos es van mirar i aquest el va estirar per abraçar-lo mentre a la platja i a les galeres prorrompien en crits d’entusiasme.

L’entrada al port de Barcelona havia estat clausurada.

Des de la riba, armat per a la batalla, el rei mirà el balener entravessat a les tasques. Nobles i cavallers continuaven al seu voltant, en silenci, mentre el rei contemplava l’escena.

—A les galeres! —va ordenar a la fi.

Amb el balener d’Arnau entravessat a les tasques, Pere el Cruel va organitzar la seva armada en mar obert. El Cerimoniós ho va fer rasques endins, i abans que es fes fosc totes dues flotes —l’una de guerra, amb quaranta naus armades i disposades, l’altra pintoresca, amb tan sols deu galeres i desenes de petits vaixells mercants o de pesca carregats de ciutadans— estaven tu per tu al llarg de tota la línia de la costa portuària, de Santa Clara a Framenors. Ningú no podia entrar a Barcelona ni sortir-ne.

Aquell dia no hi va haver batalla. Cinc de les galeres de Pere III es van disposar a prop del balener d’Arnau, i a la nit els soldats reials, il·luminats per una lluna resplendent, el van abordar.

—Sembla que la batalla girarà al voltant nostre —va comentar Guillem a Arnau, tots dos asseguts a coberta, amb l’esquena estintolada a la borda, a recer dels ballesters castellans.

—Ens hem convertit en la muralla de la ciutat i totes les batalles comencen a les muralles.

En aquell moment se’ls va acostar un oficial reial.

—Arnau Estanyol? —va preguntar. Arnau es va fer notar alçant una mà—. El rei us autoritza a abandonar el vaixell.

—I els meus homes?

—Els convictes a galeres? —En la semifoscor, Arnau i Guillem van poder comprovar l’expressió de sorpresa de l’oficial. Què li podia importar, al rei, un centenar de convictes?—. Poden ser necessaris aquí —va sortir del pas l’oficial.

—En aquest cas —va dir Arnau—, em quedo; és el meu vaixell i són els meus homes.

L’oficial va arronsar les espatlles i continuà ordenant les seves forces.

—Vols baixar tu? —va preguntar Arnau a Guillem.

—Que no sóc un més dels teus homes?

—No, i ho saps prou bé. —Tots dos van guardar silenci un moment mentre veien passar ombres i sentien les curses dels soldats, que prenien posicions, i les ordres a mitja veu, gairebé en murmuris, dels oficials—. Saps que fa molt temps que vas deixar de ser esclau —va continuar Arnau—; només has de demanar la carta de llibertat i la tindràs.

Alguns soldats es van apostar a prop d’ells.

—Aneu a les bodegues com els altres —els va murmurar un dels soldats intentant ocupar el seu lloc.

—En aquest vaixell anem on volem —li va respondre Arnau. El soldat es va inclinar damunt d’ells.

—Perdoneu —es va disculpar—. Tots us agraïm el que heu fet. Va buscar un altre lloc a prop de la borda.

—Quan voldràs ser lliure? —va tornar a preguntar Arnau.

—Em penso que no en sabria.

Van tornar a quedar en silenci. Quan tots els soldats van haver abordat el balener i ocupat els seus llocs, la nit va anar transcorrent a poc a poc. Arnau i Guillem es van endormiscar entre els estossecs i els murmuris dels homes.

Quan clarejava, Pere el Cruel va ordenar l’atac. L’armada castellana es va acostar a les tasques i els soldats del rei van començar a disparar les seves ballestes i a llançar pedres amb uns petits trabucs muntats a les bordes i també amb brigoles. La flota catalana va fer el que pertocava des de l’altre costat dels baixos. Es lluitava al llarg de la línia costanera, però sobretot a prop del balener d’Arnau. Pere III no podia permetre que els castellans abordessin la nau, i per això unes quantes galeres, incloent-hi la reial, van prendre posicions a prop d’aquesta.

Molts homes van morir tocats per les sagetes disparades des d’un costat o l’altre. Arnau recordava el xiulet de les fletxes quan sortien disparades de la seva ballesta mentre ell s’estava apostat darrere d’una roca enfront del castell de Bellaguarda.

Unes riallades el van apartar del somni. Qui podia riure en una batalla? Barcelona estava en perill i hi havia homes que morien. Com podia ser que algú rigués? Arnau i Guillem es van mirar. Sí, eren rialles. Riallades cada cop més estridents. Tots dos van buscar un lloc més resguardat des d’on poguessin veure la batalla. Els tripulants de molts vaixells catalans, a segona o tercera línia, a recer de les fletxes, es burlaven dels castellans, els escridassaven i se’n reien.

Des dels seus vaixells, els castellans miraven de fer blanc amb les brigoles, però amb tan poca punteria que les pedres anaven caient una darrere l’altra al mar. Algunes aixecaven un arbre d’escuma en caure a l’aigua. Arnau i Guillem es miraven i somreien. Els homes dels vaixells es van tornar a burlar dels castellans i la platja de Barcelona, atapeïda de ciutadans convertits en soldats, es va sumar a les rialles.

Durant tot el dia els catalans van estar fent befa dels artillers castellans, que anaven fallant i fallant.

—No m’agradaria gens ser a la galera de Pere el Cruel —va comentar Guillem a Arnau.

—No —va respondre aquest rient—, no vull ni pensar què els farà, a aquests aprenents.

Aquella nit no va tenir res a veure amb l’anterior. Arnau i Guillem es van dedicar a atendre la gran quantitat de ferits del balener, a curar-los i ajudar-los a baixar fins a les barques que els havien de dur a terra. Fins al balener sí que hi arribaven les fletxes dels castellans. Un nou contingent de soldats va abordar la nau, i quan quasi havia passat la nit van mirar de descansar un xic pensant en la nova jornada.

La primera llum del dia va despertar altre cop les goles dels catalans, i els crits, els insults i les rialles van tornar a retrunyir en el port de Barcelona.

Arnau havia esgotat les seves sagetes i amb Guillem, a resguard, es va dedicar a contemplar la batalla.

—Mira —va dir al seu amic, assenyalant les galeres castellanes—, s’acosten molt més que ahir.

Era cert. El rei de Castella havia decidit acabar com més aviat millor amb l’escarni dels catalans i es dirigia directament al balener.

—Digue’ls que parin de riure —va dir Guillem amb la vista clavada en les galeres castellanes que s’acostaven.

Pere III es va disposar a defensar el balener i s’hi va acostar tant com l’hi van permetre les tasques. La nova batalla es va lliurar a tocar de Guillem i Arnau; estaven a frec de la galera reial i distingien amb claredat el rei i els seus cavallers.

Les dues galeres es van posar de costat, una a cada banda de les tasques. Els castellans van disparar uns trabucs que duien muntats a proa. Arnau i Guillem es van girar alhora cap a la galera reial. No hi havien fet mal. El rei i els seus homes continuaven a coberta i semblava que els trets no havien afectat la nau.

—És una bombarda això? —va preguntar Arnau assenyalant el canó cap on es dirigia Pere III.

—Sí —va respondre Guillem. Havia vist com la pujaven a la galera mentre el rei preparava la seva flota pensant que els castellans comptaven atacar Mallorca.

—Una bombarda en un vaixell?

—Sí —va contestar altre cop Guillem.

—Deu ser el primer cop que s’arma una galera amb una bombarda —va continuar Arnau, amb l’atenció centrada en les ordres que donava el rei als seus artillers—; mai no havia vist…

—Jo tampoc…

La seva conversa es va veure interrompuda per l’estrèpit que va deixar anar la bombarda en disparar una gran pedra. Tots dos es van girar cap a la galera castellana.

—Molt bé! —van cridar a l’uníson quan la pedra va desarborar la nau.

Tots els vaixells catalans van aclamar el tret.

El rei va ordenar que carreguessin altre cop la bombarda. La sorpresa i la caiguda del pal van impedir que els castellans contestessin al foc amb els seus trabucs. El tret següent va tocar de ple el castell de la nau i la va destrossar.

Els castellans es van començar a apartar de les tasques.

Les constants befes i la bombarda de la galera reial van fer que el castellà s’hi repensés, i al cap d’un parell d’hores va ordenar a la seva flota que abandonés el setge i es dirigís cap a Eivissa.

De coberta estant, Arnau i Guillem observaven, al costat d’uns quants oficials reials, la retirada de l’armada castellana. Les campanes de la ciutat van començar a repicar.

—Ara haurem de desencallar aquest vaixell —va dir Arnau.

—Ja ho farem nosaltres —va sentir que deia algú darrere seu. Arnau es va girar i va veure un oficial que acabava d’abordar el balener—. Sa Majestat us espera a la galera reial.

El rei havia tingut dues nits senceres per assabentar-se de qui era Arnau Estanyol. «Ric —li van dir els consellers de Barcelona—, immensament ric, majestat». El rei anava assentint amb ben poc interès a cada comentari que li feien els consellers sobre Arnau: la seva etapa com a bastaix, la seva lluita a les ordres d’Eiximèn d’Esparça, la seva devoció per Santa Maria. En canvi, se li van obrir els ullets en sentir que era viudo. «Ric i viudo —va pensar el monarca—, si ens deslliurem d’aquesta…».

—Arnau Estanyol —el va presentar en veu alta un dels camarlencs del rei—. Ciutadà de Barcelona.

El rei, assegut en una cadira a coberta, estava rodejat d’una multitud de nobles, cavallers consellers i prohoms de la ciutat que s’havien acostat a la galera reial després de la retirada dels castellans. Guillem es va quedar a tocar la borda, darrere dels qui envoltaven Arnau i el rei.

Arnau va fer com aquell qui volgués iniciar una genuflexió, però el rei li va ordenar que s’incorporés.

—Estem molt satisfets de la vostra acció —va parlar el rei—, la vostra gosadia i intel·ligència han estat crucials per guanyar aquesta batalla.

El rei va callar i Arnau dubtà. Havia de parlar o esperar? Tots els presents tenien la vista fixa en ell.

—Nosaltres —va continuar el monarca—, en agraïment a la vostra acció, desitgem afavorir-vos amb la nostra gràcia.

I ara? Havia de parlar? Quina gràcia li podia concedir el rei? Ja tenia tot el que podia desitjar…

—Us concedim en matrimoni la nostra pupil·la Elionor, la qual dotem amb les baronies de Granollers, Sant Vicenç dels Horts i Caldes de Montbui.

Tots els presents van murmurar; n’hi va haver que van picar de mans. Matrimoni! Havia dit matrimoni? Arnau es va girar buscant Guillem, però no el va localitzar. Els nobles i cavallers li somreien. Havia dit matrimoni?

—No esteu content, senyor baró? —va preguntar el rei en veure que havia girat el cap.

Arnau va tornar a mirar el rei. Senyor baró? Matrimoni? Per què volia tot allò, ell? Nobles i cavallers van callar davant del silenci d’Arnau. El rei el travessava amb la mirada. Elionor, havia dit? La seva pupil·la? No podia… no havia de desdenyar la proposta del rei!

—No… vull dir, sí, majestat —vacil·là—. Us agraeixo la vostra gràcia.

—Sigui, doncs.

Pere III es va alçar i la seva cort es va tancar al voltant d’ell. Alguns van donar uns copets a l’esquena a Arnau en passar-li pel costat i el van felicitar amb unes frases que li van resultar inintel·ligibles. Arnau va quedar tot sol allí on abans havia estat envoltat de gent. Es va girar cap a Guillem, que continuava recolzat a la borda.

Des d’on era, Arnau va obrir les mans, però el moro li va respondre gesticulant cap al rei i la seva cort, i les va amagar ràpidament.

L’arribada d’Arnau a la platja va ser tan celebrada com la del mateix rei. La ciutat sencera es va abalançar sobre ell i Arnau va anar de mà en mà, d’un a l’altre, rebent felicitacions, copets i encaixades. Tothom es volia acostar al salvador de la ciutat, però Arnau no aconseguia reconèixer ni sentir ningú. Ara que tot li anava bé, que era feliç, el rei havia decidit casar-lo. Els barcelonins el van acompanyar, atapeïts contra ell, des de la platja a la seva taula de canvi, i quan hi va entrar es van quedar davant de la porta corejant el seu nom, cridant sense parar.

De seguida que va ser a dins, Mar se li llançà als braços. Guillem ja havia arribat i estava assegut en una cadira; no havia explicat res. Joan, també a la taula, l’observava amb el seu habitual aspecte taciturn.

Mar va quedar parada quan Arnau, potser amb més força del que hauria volgut, es va desfer de la seva abraçada. Joan es va aixecar per felicitar-lo, però tampoc no li va fer cas. Finalment es va deixar caure en una cadira al costat de Guillem. Tots el miraven sense gosar dir res.

—Què et passa? —es va atrevir a preguntar a la fi Joan.

—Que em casen! —va exclamar Arnau, aixecant els braços per damunt del cap—. El rei ha decidit convertir-me en baró i casar-me amb la seva pupil·la. Aquest és el favor que em fa per haver-lo ajudat a salvar la seva capital! Casar-me!

Joan va reflexionar un instant, va decantar el cap i va somriure.

—Per què et queixes? —li va preguntar.

Arnau se’l mirà de reüll. Al seu costat, Mar havia començat a tremolar. Només la va veure Donaha, des de la porta de la cuina, i es va afanyar a acostar-s’hi per ajudar-la a mantenir-se dreta.

—Què és el que no t’agrada? —va insistir Joan. Arnau ni tan sols se’l va mirar. Mar va sentir la primera nàusea després d’escoltar les paraules del frare—. Què té de dolent que et casis? I amb la pupil·la del rei. Et convertiràs en baró de Catalunya.

Mar, per por de vomitar, se’n va anar a la cuina amb Donaha.

—Què li passa, a Mar? —va preguntar Arnau.

El frare va trigar un moment a respondre.

—Jo et diré què li passa —va fer després—. Que també s’hauria de casar! Tots dos us hauríeu de casar. Encara bo que el rei té més cap que tu.

—Deixa’m estar, Joan, sisplau —va dir Arnau, abatut.

El frare va aixecar els braços i va abandonar la taula de canvi.

—Vés a veure què li passa a Mar —va demanar Arnau a Guillem.

—No sé pas què li passa —va dir aquest a Arnau uns minuts després—, però Donaha m’ha dit que no m’hi amoïni. Coses de dones —va afegir.

Arnau es va girar cap a ell.

—No em parlis de dones.

—Poca cosa podem fer contra els desitjós del rei, Arnau. Potser amb una mica de temps… hi trobarem una solució.

Però no en van pas tenir, de temps. Pere III va fixar per al dia 23 de juny la seva partença cap a Mallorca per perseguir el rei de Castella; va ordenar que per a aquella data tingués l’armada reunida al port de Barcelona i va manifestar que abans de sortir volia haver resolt l’assumpte de la seva pupil·la Elionor amb l’acabalat Arnau. Així ho va comunicar un oficial reial al bastaix a la seva taula de canvi.

—Només em queden nou dies! —es va queixar a Guillem quan l’oficial va desaparèixer per la porta—. Potser menys i tot!

Com seria aquella tal Elionor? Arnau no podia dormir només de pensar-hi. Vella? Bonica? Simpàtica, agradable o altiva i cínica com tots els nobles que havia conegut? Com es podia casar amb una dona que ni tan sols coneixia? Ho va encarregar a Joan:

—Tu ho pots fer. Assabenta’t de com és aquesta dona. No puc parar de pensar en el que m’espera.

—Diuen —li va explicar Joan la mateixa tarda del dia en què l’oficial se li havia presentat a la taula— que és bastarda dels infants del Principat, algun dels oncles del rei, encara que ningú no s’atreveix a assegurar quin. La seva mare va morir en el part; per això la van acollir a la cort…

—Però com és, Joan? —el va interrompre Arnau.

—Té vint-i-tres anys i és atractiva.

—I de caràcter?

—És noble —es limità a contestar.

Què en treia d’explicar-li el que havia sentit sobre Elionor? És atractiva, això sí, li havien dit, però els seus trets sempre reflecteixen un enuig constant amb el món sencer. És capritxosa i consentida, altiva i ambiciosa. El rei la va casar amb un noble que va morir al cap de poc i després, sense fills, va tornar a la cort. Un favor a Arnau? Una gràcia reial? Els seus confidents van riure. El rei ja no aguantava Elionor, i qui millor per casar-la que un dels homes més rics de Barcelona, un canviador a qui podia acudir a demanar crèdits. El rei Pere hi guanyava en tots els sentits: es treia del damunt Elionor i s’assegurava l’accés a Arnau. Per què li havia d’explicar tot allò?

—Què vols dir amb això que és noble?

—Doncs això mateix —va respondre Joan, mirant d’evitar la mirada d’Arnau—, que és noble, una dona noble, amb el seu caràcter, com totes.

També Elionor havia fet indagacions per la seva banda, i la seva irritació anava augmentant a mesura que li arribaven les notícies: un antic bastaix, una confraria que procedia dels esclaus de ribera, dels macips de ribera, dels asservits. Com pretenia el rei casar-la amb un bastaix? Era ric, molt ric, sí, segons li havia dit tothom, però què li importaven a ella els seus diners? Vivia a la cort i no li faltava res. Va decidir acudir al rei quan va saber que Arnau era fill d’un pagès fugitiu i que ell mateix, per naixement, també havia estat serf de la terra. Com podia pretendre el rei que ella, filla d’un infant, esposés un personatge com aquell?

Però Pere III no la va ni rebre i va ordenar que el casament se celebrés el 21 de juny, dos dies abans de la seva partença cap a Mallorca.

El dia següent es casaria. A la capella reial de Santa Àgata.

—És una capella petita —li va explicar Joan—. La va fer construir a principi de segle Jaume II per indicació de la seva esposa, Blanca d’Anjou, sota l’advocació de les relíquies de la passió de Crist, la mateixa que la Sainte-Chapelle de París, d’on provenia la reina.

Havia de ser una boda íntima, tant que l’únic que acompanyaria Arnau seria Joan. Mar es va negar a assistir-hi. Des que es va anunciar el matrimoni, el defugia i callava en presència d’ell, el mirava de tant en tant, però sense els somriures que fins aleshores li havia dedicat.

Per això mateix, aquella tarda Arnau va abordar la noia i li va demanar que l’acompanyés.

—A on? —va preguntar Mar.

A on?

—No ho sé… Què te’n semblaria de Santa Maria? El teu pare estava enamorat d’aquesta església. Sabies que el vaig conèixer allí?

Mar hi va accedir, tots dos van sortir de la taula de canvi i es van dirigir a la inconclusa façana de Santa Maria. Els paletes començaven a treballar a les dues torres vuitavades que l’havien de flanquejar i els mestres del cisell s’escarrassaven en el timpà, els brancals, els mainells i les arquivoltes, picant i repicant sobre la pedra. Arnau i Mar van entrar al temple. Les nervadures de la tercera volta de la nau central ja començaven a estendre’s cap al cel, a la recerca de la clau, com una teranyina protegida per la bastimenta cada de fusta sobre la qual creixien.

Arnau notava la presència de la noia al seu costat. Era tan alta com ell i els cabells li queien amb gràcia al damunt de les espatlles. Feia bona olor: de frescor, d’herbes. La major part dels operaris l’admiraven; Arnau els ho veia als ulls, tot i que es desviaven quan advertien la seva mirada. L’aroma de la noia anava i venia al ritme del seu moviment.

—Com és que no vols venir al meu casament? —li va preguntar de sobte.

Mar no li va contestar. Passejava la vista pel temple.

—Ni tan sols m’han permès casar-me en aquesta església —va murmurar Arnau.

La noia tampoc no va dir res.

—Mar —Arnau va esperar que es girés—: M’hauria agradat que fossis amb mi el dia de la meva boda. Saps que no m’agrada, que ho faig contra la meva voluntat, però el rei… No hi insistiré més, entesos? —Mar va assentir amb el cap—. Si no ho faig, ens podrem tractar com sempre?

Mar va abaixar la vista. Eren tantes les coses que li hauria volgut dir… Però no li podia negar el que li demanava; no li hauria pogut negar res.

—Gràcies —li va dir Arnau—; si tu em fallaves… no sé què faria si els que estimo em falléssiu!

Mar va notar un calfred. No era pas aquest tipus de tendresa el que demanava ella. Era amor. Per què havia consentit a acompanyar-lo? Va dirigir la vista a l’absis de Santa Maria.

—Saps que Joan i jo vam veure com alçaven aquesta pedra de clau? —li va dir ell en observar cap on mirava—. Érem criatures. En aquell moment els mestres vidriers treballaven de valent en el claristori, el conjunt de finestrals situat sota de l’absis, després d’haver acabat els de la part superior, l’arc ogival de la qual es veia retallat per una petita rosassa. Després havien de passar a decorar els grans finestrals ogivals que s’obrien sota d’aquestes. Treballaven els colors component figures i dibuixos, tots trencats per unes fines i delicades tires de plom, que rebien la llum externa per filtrar-la al temple.

»Quan jo era petit —va continuar Arnau—, vaig tenir la sort de parlar amb el gran Berenguer de Montagut. “Nosaltres”, recordo que em va dir referint-se als catalans, no necessitem més decoració: en tenim prou amb l’espai i la llum». Aleshores va assenyalar l’absis, just on ara estàs mirant tu, i va deixar caure una mà estesa cap a l’altar major, simulant la llum de què havia parlat. Jo li vaig dir que entenia el que volia dir, però en realitat era incapaç d’imaginar a què es referia. —Mar es va girar cap a ell—. Era jove —es va excusar—, i ell, el mestre, el gran Berenguer de Montagut. Però avui sí que ho entenc. —Arnau es va acostar més a Mar i va estendre una mà en direcció a la rosassa de l’absis, amunt, molt amunt. Mar va fer un esforç per dissimular el lleuger tremolor que li va provocar el contacte amb Arnau—. Veus com entra la llum al temple? —Llavors va començar a abaixar la mà fins a l’altar major, com va fer Berenguer al seu dia, però en aquesta ocasió assenyalant uns virolats raigs de llum que efectivament entraven a l’església. Mar va seguir la mà d’Arnau—. Fixa-t’hi. Els vitralls orientats al sol són de colors vius, vermells, grocs i verds, per aprofitar la força de la llum de la Mediterrània; els que no hi estan són blancs o blaus. I a cada hora, a mesura que el sol recorre el cel, el temple va canviant de color i les pedres reflecteixen unes tonalitats o altres. Quanta raó que tenia el mestre! És com una església nova cada dia, cada hora, com si contínuament naixés un nou temple, perquè encara que la pedra sigui morta, el sol és viu i cada dia és diferent; mai no s’hi veuran els mateixos reflexos.

Tots dos es van quedar hipnotitzats per la llum.

A la fi, Arnau va agafar Mar per les espatlles i la va fer girar cap a ell.

—No em deixis, Mar, sisplau.

L’endemà, de matinada, a la capella de Santa Àgata, fosca i recarregada, Mar va intentar amagar les seves llàgrimes durant la cerimònia.

Arnau i Elionor, per la seva banda, es mantenien hieràtics davant del bisbe. Ella ni tan sols es va moure: ben dreta, amb la vista endavant. Arnau es va girar cap a Elionor en un parell d’ocasions al principi de la cerimònia, però ella no va moure el cap per res. A partir d’aleshores només es va permetre alguna mirada de reüll.