22

Després de l’enterrament de les restes de Santa Eulàlia, el rei va celebrar un banquet al seu palau. A la taula reial, al costat de Pere, s’hi van acomodar el cardenal, els reis de Mallorca, la reina d’Aragó i la reina mare, els infants de la casa reial i uns quants prelats, fins a un total de vint-i-cinc persones; en altres taules, els nobles i, per primer cop en la història dels banquets reials, una gran quantitat de cavallers. Però no solament el rei i els seus favorits van celebrar l’esdeveniment: tot Barcelona va ser una festa durant vuit dies.

A primera hora del matí, Arnau i Joan anaven a missa i a les processons solemnes que recorrien la ciutat al so del repicament de les campanes. Després, com tothom, es perdien pels carrers de la ciutat i se la passaven bé amb les justes i torneigs al Born, on els nobles i els cavallers demostraven les seves habilitats guerreres, a peu, armats amb les seves grans espases, o a cavall, escometent-se l’un contra l’altre a brida abatuda amb les llances apuntant l’oponent. Els dos nois quedaven embadalits contemplant els simulacres de combats navals. «Fora del mar semblen molt més grans», va comentar Arnau a Joan assenyalant-li els llenys i les galeres que, carregats al damunt dels carros, recorrien la ciutat i des d’on els mariners simulaven abordatges i baralles. Joan censurava Arnau amb la mirada quan aquest apostava diners a les cartes o als daus, però no tenia inconvenient a compartir amb ell, somrient, els jocs de bitlles, el bòlit o l’escampella, en què el jove estudiant va de mostrar una habilitat inusitada a l’hora de fer saltar els pals en el primer o colpejar les monedes en el segon.

Però el que agradava més a Joan era sentir, de boca de tants trobadors com havien anat a la ciutat, les grans gestes guerreres dels catalans. «Aquestes són les cròniques de Jaume I», va comentar a Arnau en una ocasió, després d’escoltar la història de la conquesta de València. «Aquesta, la crònica de Bernat Desclot», li va explicar en una altra, quan el trobador va posar fi a les històries guerreres del rei Pere el Gran en la seva conquesta de Sicília o en la croada francesa contra Catalunya.

—Avui hem d’anar al pla d’en Llull —li va dir Joan en acabar la processó del dia.

—Per què?

—M’han dit que allí hi ha un trobador valencià que coneix la Crònica de Ramon Muntaner. —Arnau el va interrogar amb la mirada—. Ramon Muntaner és un famós cronista empordanès que va ser cabdill dels almogàvers en la seva conquesta dels ducats d’Atenes i Neopàtria. Fa set anys que va escriure la crònica d’aquestes guerres i segur que és interessant… Si més no deu ser certa.

El pla d’en Llull, un espai obert entre Santa Maria i el convent de Santa Clara, estava ple de gom a gom. La gent s’havia assegut a terra i xerrava sense apartar la vista del lloc en què havia d’aparèixer el trobador valencià; tenia tanta fama que fins i tot alguns nobles havien anat a escoltar-lo, acompanyats per esclaus carregats amb cadires per a tota la família.

—No hi són —va dir Joan a Arnau en veure que el seu germà buscava amb recel entre els nobles. Arnau li havia explicat la trobada amb els Puig a Santa Maria. Van aconseguir un bon lloc al costat d’un grup de bastaixos que feia estona que esperaven que comencés l’espectacle. Arnau es va asseure a terra, però no pas sense tornar a donar un cop d’ull a les famílies dels nobles, que destacaven per damunt del poble senzill—. Hauries d’aprendre a perdonar —li va murmurar. Arnau es va limitar a respondre-li amb una dura mirada—. El bon cristià…

—Joan —el va interrompre Arnau—, això mai. Mai no oblidaré el que va fer aquella garsa al meu pare.

En aquell moment va sortir el trobador i tothom va picar de mans. Martí de Xàtiva, un home alt i prim que es movia amb agilitat i elegància, va demanar silenci amb les mans.

—Us explicaré la història de com i per què sis mil catalans van conquerir l’Orient i van vèncer els turcs, els bizantins, els alans i tots els pobles guerrers que van intentar enfrontar-se amb ells.

Es van tornar a sentir els aplaudiments al pla d’en Llull; Arnau i Joan s’hi van sumar.

—Us contaré, així mateix, com va assassinar l’emperador de Bizanci el nostre almirall Roger de Flor i un gran nombre de catalans als quals havia convidat a una festa… —Algú va cridar: «Traïdor!», fet que va aconseguir que el públic prorrompés en insults—. Us contaré, finalment, com es van venjar els catalans de la mort del seu cabdill i van arrasar l’Orient sembrant-hi la mort i la destrucció. Aquesta és la història de la companyia dels almogàvers catalans, que l’any 1305 va embarcar sota el comandament de l’almirall Roger de Flor…

El valencià sabia com captar l’atenció del seu públic. Gesticulava, actuava i s’acompanyava amb dos ajudants que, darrere seu, representaven les escenes que narrava. També obligava el públic a actuar.

—Ara tornaré a parlar del Cèsar —va dir en començar el capítol de la mort de Roger de Flor—, que, acompanyat per tres-cents homes a cavall i mil a peu, va acudir a Adrianòpolis convidat per xor Miquel, fill de l’emperador, a una festa en honor seu. —Llavors el trobador es va dirigir a un dels nobles més ben vestits i li va demanar que sortís a l’escenari per representar el paper de Roger de Flor. «Si compromets el públic —li havia explicat el seu mestre—, sobretot si són nobles, et pagaran més diners». Davant de la gent, Roger de Flor fou adulat pels ajudants durant els sis dies que va durar la seva estada a Adrianòpolis, i el setè, xor Miquel va fer cridar Girgan, cap dels alans, i Melic, cap dels turcoples, amb vuit mil homes a cavall.

El valencià es movia inquiet per l’escenari. La gent va començar a cridar altre cop: n’hi va haver que es van aixecar i solament els seus acompanyants els van impedir d’anar a defensar Roger de Flor. El mateix trobador va assassinar Roger de Flor i el noble es va deixar anar a terra. Tothom va començar a clamar venjança per la traïció a l’almirall català. Joan va aprofitar per observar Arnau, que, quiet, tenia la vista clavada en el noble caigut. Els vuit mil alans i turcoples van assassinar els mil tres-cents catalans que havien acompanyat Roger de Flor. Els ajudants es van anar matant repetidament entre si.

—Només se’n van lliurar tres —va continuar el trobador aixecant la veu—: Ramon d’Arquer, cavaller de Castelló d’Empúries; Ramon de Tous…

La història va continuar amb la venjança dels catalans i la destrucció de la Tràcia, la Calcídia, Macedònia i la Tessàlia. Els ciutadans de Barcelona es felicitaven cada cop que el trobador esmentava algun d’aquells llocs. «Que la venjança dels catalans t’afligeixi!», cridaven una vegada i una altra. Tots havien participat en les conquestes dels almogàvers quan aquests van arribar al ducat d’Atenes. També allí van vèncer després de matar més de vint mil homes i nomenar capità Roger des Laur, va cantar el trobador, i li van donar per muller la que havia estat del senyor de la Sola, juntament amb el castell de la Sola. El valencià va buscar un altre noble, el va convidar a l’escenari i li va concedir una dona, la primera que va trobar entre el públic, a la qual va acompanyar fins al nou capità.

—I així —va dir el trobador amb el noble i la dona agafats de la mà— es van repartir la ciutat de Tebes i totes les viles i castells del ducat, i van donar totes les dones per esposes als de la companyia d’almogàvers, a cadascun segons quant bon home fos.

I mentre el trobador cantava la Crònica de Muntaner, els seus ajudants triaven homes i dones del públic i els col·locaven en dues files enfrontades. Molts volien ser seleccionats: eren al ducat d’Atenes, ells eren els catalans que havien venjat la mort de Roger de Flor. El grup de bastaixos va cridar l’atenció dels ajudants. L’únic solter era Arnau i els seus companys el van aixecar com a candidat per aprofitar la festa. Els ajudants el van triar per a alegria dels seus companys, que van prorrompre en aplaudiments. Arnau va sortir a l’escenari.

Quan Arnau es va situar a la fila dels almogàvers, una dona es va aixecar entre el públic i va clavar els seus immensos ulls castanys en el jove bastaix. Els ajudants la van veure. Tothom l’havia de veure, bonica i jove com era, exigint altivament que la triessin. Quan els ajudants s’hi van dirigir, un vell malcarat la va agafar del braç i va intentar fer-la seure altre cop, cosa que va despertar les rialles entre el públic. La noia va aguantar les estrebades del vell. Els ajudants van mirar el trobador i aquest els va esperonar amb un gest: «No t’ha de preocupar humiliar algú», li havien ensenyat, «si amb això et guanyes la majoria», i la majoria reia de l’ancià que, ja dret, lluitava amb la jove.

—És la meva esposa —va recriminar a un dels ajudants mentre forcejava amb ell.

—Els vençuts no tenen esposa —va respondre el trobador des de lluny—. Totes les dones del ducat d’Atenes són per als catalans.

L’ancià va vacil·lar, moment que van aprofitar els ajudants per arrabassar-li la noia i col·locar-la a la fila de les dones, entre els víctors de la gent.

Mentre el trobador continuava amb la seva representació, lliurava les ateneses als almogàvers i aixecava crits d’alegria amb cada nou matrimoni, Arnau i Aledis es miraven als ulls. «Quant temps ha passat, Arnau?», li van preguntar aquells ulls castanys. «Quatre anys?». Arnau es va mirar els bastaixos, que li somreien i l’animaven; va evitar, això sí, d’enfrontar-se a Joan. Aledis no havia obert la boca, però la seva exigència va arribar a ell clamorosament. Arnau es va perdre en els ulls d’Aledis. El valencià va prendre la mà de la noia i la va fer travessar l’espai que separava les files. Va aixecar la mà d’Arnau i va recolzar la d’Aledis sobre la del bastaix.

Un nou clamor es va aixecar. Totes les parelles estaven en fila, encapçalades per Arnau i Aledis i encarades cap al públic. Aledis va notar que li tremolava tot el cos i va estrènyer suaument la mà d’Arnau mentre el bastaix observava de reüll l’ancià, el qual, dret entre la gent, el travessava amb la mirada.

—Així van ordenar la seva vida els almogàvers —va continuar cantant el trobador, assenyalant les parelles—. Es van establir al ducat d’Atenes i allí, al llunyà Orient, continuen vivint per a grandesa de Catalunya.

El pla d’en Llull es va alçar en aplaudiments. Aledis va cridar l’atenció d’Arnau estrenyent-li la mà. Es van mirar. «Pren-me, Arnau», li van suplicar els ulls castanys. Tot d’una, Arnau va notar la mà buida. Aledis havia desaparegut; el vell l’havia agafat pels cabells i l’estirava, entre les bromes del públic, en direcció a Santa Maria.

—Unes monedes, senyor —li va demanar el trobador, acostant-se-li. El vell va escopir i continuà estirant Aledis.

—Meuca! Per què ho has fet?

El vell mestre assaonador encara tenia força als braços, però Aledis no va notar la bufetada.

—No… No ho sé. La gent, els crits; tot d’un plegat m’ha semblat que era a l’Orient…

—Com podia permetre que la lliuressin a un altre?

—A l’Orient? Puta!

L’assaonador va agafar una tira de cuiro i Aledis va oblidar Arnau.

—Sisplau, Pau. Sisplau. No sé pas per què ho he fet. T’ho juro. Perdona’m. T’ho prego, perdona’m. —Aledis es va agenollar davant del seu marit i abaixà el cap. La tira de cuiro va tremolar a la mà de l’ancià.

—Et quedaràs en aquesta casa i no en sortiràs fins que jo t’ho digui —va cedir.

Aledis no va dir res més ni es va moure fins que va sentir el soroll de la porta que donava al carrer.

Feia quatre anys que el seu pare l’havia lliurada en matrimoni. Sense cap mena de dot, aquell va ser el millor partit que Gasto va poder aconseguir per a la seva filla: un vell mestre assaonador vidu i sense fills. «Algun dia heretaràs», li va dir com a explicació. No va afegir-hi que aleshores ell, Gasto Segura, ocuparia el lloc del mestre i es quedaria el negoci, però a les filles no els calia saber aquells detalls.

El dia del casament, el vell no va esperar que s’acabés la festa per endur-se la seva jove esposa al dormitori. Aledis es va deixar despullar per unes mans tremoloses i es va deixar besar els pits per una boca que bavejava. La primera vegada que l’ancià la va tocar, la pell d’Aledis es va encongir en contacte amb aquelles mans plenes de durícies i aspres. Després, Pau se la va endur al llit i es va ajeure al damunt seu, encara vestit, bavejant, tremolant, bleixant. El vell li va grapejar i mossegar els pits. Li va pessigar l’entrecuix. Després, damunt d’ella, encara vestit, va començar a panteixar amb més rapidesa i a remenar-se fins que un sospir el va portar a la quietud i al son.

L’endemà al matí, Aledis va perdre la virginitat sota la lascívia d’un cos fràgil i debilitat que l’escometia graponerament. Es va preguntar si aconseguiria sentir res més que fàstic.

Aledis observava els joves aprenents del seu marit cada cop que per una raó o altra havia de baixar a l’obrador. Per què no se la miraven? Ella sí que els veia. Els seus ulls resseguien els músculs d’aquells nois i es recreaven en les perles de suor que els naixien al front, els recorrien el rostre, els queien pel coll i s’allotjaven en els seus troncs, forts i poderosos. El desig d’Aledis ballava al so de la dansa que marcava el constant moviment dels seus braços mentre adobaven la pell, una vegada i una altra, una vegada i una altra, una vegada i una altra… Però les ordres del seu marit havien estat clares: «Deu fuetades a qui miri la meva dona per primer cop, vint la segona, la fam la tercera». I Aledis continuava, nit rere nit, preguntant-se on era aquell plaer de què li havien parlat, el que reclamava la seva joventut, aquell que mai no li podria proporcionar el decrèpit a qui l’havien lliurada.

Alguna nit, el vell mestre l’esgarrapava amb aquelles mans tan rasposes, d’altres l’obligava a masturbar-lo i d’altres, apressant-la perquè estigués disposada abans que la feblesa l’hi impedís, la penetrava. Després, sempre queia rendit. Una d’aquelles nits, Aledis es va aixecar, en silenci, procurant no despertar-lo, però el vell ni tan sols va canviar de posició.

Va baixar a l’obrador. Les taules de treball, perfilades en la penombra, la van atraure i s’hi va passejar enmig, fent lliscar els dits d’una mà pels polits taulers. No em desitgeu? No us agrado? Somiava en els aprenents, passant entre les seves taules, acariciant-s’hi els pits i els malucs, quan una tènue resplendor a la paret d’un racó de l’obrador li va cridar l’atenció. Un petit nus d’una de les posts que separaven l’obrador del dormitori dels aprenents havia caigut. Aledis hi va mirar a través. Tot seguit s’apartà del forat. Tremolava. Hi va tornar a acostar l’ull. Estaven despullats! Per un moment va tenir por que la respiració no la pogués delatar. Un d’ells s’estava tocant, ajagut a la màrfega!

—En qui penses? —va preguntar el de més a prop de la paret on era Aledis—. En la dona del mestre?

L’altre no va respondre i es va continuar fregant el penis una vegada i una altra, una vegada i una altra… Aledis suava. Sense adonar-se’n, va fer lliscar una mà fins a l’entrecuix i, mirant el noi que pensava en ella, va aprendre a proporcionar-se plaer. Va esclatar fins i tot abans que el jove aprenent i es va deixar anar cap a terra, amb l’esquena recolzada a la paret.

L’endemà al matí, Aledis va passar davant de la taula de l’aprenent emanant desig. Inconscientment es va aturar davant d’aquella taula. A la fi, el jove va alçar un moment la vista. Ella va saber que el noi s’havia tocat pensant en ella i va somriure.

A la tarda, el mestre va reclamar Aledis a l’obrador. L’esperava darrere de l’aprenent.

—Estimada meva —li va dir quan va ser a la seva altura—, ja saps que no m’agrada que ningú distregui els meus aprenents.

Aledis va mirar l’esquena del noi. Deu fines línies de sang la travessaven. No va respondre. Aquella nit no va baixar a l’obrador, ni tampoc la següent ni l’altra, però després sí que ho va fer, nit rere nit, per acariciar-se el cos amb les mans d’Arnau. Estava sol. L’hi havien dit els seus ulls. Havia de ser seu.