47

Una venjança que feia temps que es tramava, en la qual Elionor no estava sola. Una venjança en què l’acusació contra Arnau i la jueva Raquel no era més que el principi.

Les decisions d’Arnau Estanyol com a baró de Granollers, Sant Vicenç dels Horts i Caldes de Montbui van coure molt a la resta de nobles, que veien com bufaven vents de rebel·lia entre els seus camperols. Més d’un es va veure obligat a sufocar, amb més contundència de la que havia calgut fins aleshores, una revolta que demanava a crits l’abolició de certs privilegis als quals Arnau, aquell baró nascut serf, havia renunciat. Entre els esmentats nobles hi havia Jaume de Bellera, el fill del senyor de Navarcles, a qui Francesca havia alletat de petit. I al seu costat, algú a qui Arnau havia privat de casa, fortuna i estil de vida: Genis Puig, que, després del desnonament, va haver d’ocupar la vella casa de Navarcles que havia estat del seu avi, el pare de Grau. Una casa que tenia ben poc a veure amb el palau del carrer de Montcada on havia passat la major part de la seva vida. Tots dos s’havien passat hores lamentant la seva mala fortuna i ordint plans de venjança. Uns plans que ara, si les cartes de la seva germana Margarida no mentien, estaven a punt de donar els seus fruits…

Arnau va pregar al mariner que estava testificant que guardés silenci i es va girar cap a l’algutzir del tribunal del Consolat de Mar que havia interromput el judici.

—Un oficial i uns quants soldats de la Inquisició us volen veure —li va dir aquest a cau d’orella.

—Què volen? —va preguntar Arnau. L’altre va fer un gest d’ignorància—. Que s’esperin que s’acabi el judici —va ordenar Arnau abans d’instar el mariner perquè continués perquè les seves explicacions.

En la travessia havia mort un altre mariner i el senyor de la nau es negava a pagar als seus hereus més de dos mesos de sou, quan la viuda mantenia que el pacte no havia estat per mesos i que, en conseqüència, en haver mort el seu marit a alta mar, li corresponia la meitat de la quantitat pactada.

—Continueu —l’instà Arnau amb la mirada fixa en la viuda i els tres fills del finat.

—Cap mariner no pacta per mesos…

De sobte, les portes del tribunal es van obrir violentament. Un oficial i sis soldats de la Inquisició, armats, empenyent sense contemplacions l’algutzir del tribunal, van irrompre a la sala.

—Arnau Estanyol? —va preguntar l’oficial, dirigint-se directament a ell.

—Què significa això? —exclamà Arnau—. Com us atreviu a interrompre…?

L’oficial va continuar caminant fins que es plantà davant d’Arnau.

—Sou Arnau Estanyol, cònsol de mar, baró de Granollers…?

—Ho sabeu prou bé, oficial —el va interrompre Arnau—, però…

—Per ordre del Tribunal de la Santa Inquisició, quedeu detingut. Acompanyeu-me.

Els missatges del tribunal van fer com aquell qui vol defensar el seu cònsol, però Arnau els va aturar amb un gest.

—Feu el favor d’apartar-vos —demanà Arnau a l’oficial de la Inquisició.

L’home va dubtar un instant. Arnau, amb gest tranquil, insistí amb la mà per indicar-li que se situés més a prop de la porta, i a la fi, sense deixar de vigilar el detingut, l’oficial va fer els passos suficients perquè Arnau recuperés la panoràmica dels familiars del mariner mort.

—Sentencio a favor de la viuda i els fills —va dir amb calma—. Rebran la meitat del sou total de la travessia i no els dos mesos que pretén l’amo de la nau. Així ho ordena aquest tribunal.

Arnau es va aixecar i s’encarà amb l’oficial de la Inquisició.

—Anem —li va dir.

La notícia de la detenció d’Arnau Estanyol es va propagar per Barcelona i des d’allí, per boca de nobles, mercaders o simples pagesos, per gran part de Catalunya.

Uns dies més tard, en una petita vila del nord del Principat, un inquisidor que en aquells moments estava esporuguint un grup de vilatans rebia la notícia de boca d’un oficial de la Inquisició.

Joan es mirà l’oficial.

—Sembla que és cert —insistí.

L’inquisidor es tornà a girar cap al poble. Què els deia? «Arnau detingut?».

Va tornar a mirar-se l’oficial i aquest va assentir amb el cap.

«Arnau?».

La gent es va començar a moure, inquieta. Joan va intentar continuar però no va poder pronunciar ni una paraula. Un cop més es va girar cap a l’oficial i va percebre un somriure en els seus llavis.

—No continueu, fra Joan? —s’avançà l’oficial—. Els pecadors us esperen.

Joan es va a girar de nou cap al poble.

—Sortim cap a Barcelona —va ordenar.

De tornada a la Ciutat Comtal, Joan va passar molt a prop de les terres del baró de Granollers. Per poc que s’hagués desviat de la seva ruta, hauria vist com el carià de Montbui i altres cavallers sotmesos a Arnau recorrien les terres acovardint uns pagesos que tornaven a estar sotmesos als mals usos que un dia Arnau havia derogat. «Diuen que ha estat la mateixa baronessa qui ha denunciat Arnau», va assegurar algú.

Però Joan no va passar per les terres d’Arnau. D’ençà que s’havien posat en marxa que no havia intercanviat ni una paraula amb l’oficial o amb cap dels homes que formaven la comitiva, ni tan sols amb l’escrivà. El que no podia era deixar de sentir-hi:

—Sembla que l’han detingut per heretge —va dir un dels soldats, prou alt perquè Joan ho pogués sentir.

—Al germà d’un inquisidor? —va afegir un altre a crits.

—Nicolau Eimeric aconseguirà que confessi tot el que du a dins —va intervenir aleshores l’oficial.

Joan va recordar Nicolau Eimeric. Quantes vegades no l’havia felicitat per la seva tasca com a inquisidor?

—Cal combatre l’heretgia, fra Joan. Cal buscar el pecat sota l’aparença de bondat de la gent; en la seva cambra, en els seus fills, en els seus esposos.

I ell ho havia fet. «No s’ha de dubtar a torturar-los perquè confessin». I ell també ho havia fet, sense descans. Quina tortura haurien aplicat a Arnau perquè es confessés heretge?

Joan va apressar el pas. El brut i desmanegat hàbit negre li queia a plom sobre les cames.

—Per la seva culpa em trobo en aquesta situació —va fer Genis Puig sense parar d’anar d’un costat a l’altre de l’estança—. Jo que havia gaudit…

—De diners, de dones, de poder —el va interrompre el baró.

Però Genis, inquiet, va fer cas omís del baró.

—Els meus pares i el meu germà van morir com simples pagesos, famolencs, atacats per malalties que només es rabegen en els pobres, i jo…

—Un simple cavaller sense hosts per aportar al rei —va afegir d’esma el baró acabant una frase repetida mil vegades.

Genis Puig es va aturar davant de Jaume, el fill de Llorenç de Bellera.

—Ho trobes graciós?

El senyor de Bellera no es va moure de la butaca des d’on havia seguit la ronda de Genis per la torre de l’homenatge del castell de Navarcles.

—Sí —li va respondre al cap d’uns instants—, més que graciós. Els teus motius per odiar Arnau Estanyol em semblen grotescos comparats amb els meus.

Jaume de Bellera va dirigir la mirada cap a dalt de tot de la torre.

—Vols deixar de donar voltes d’una vegada?

—Trigarà gaire el teu oficial? —va preguntar Genis sense parar de passejar-se per la torre.

Tots dos esperaven la confirmació de les notícies que Margarida Puig havia insinuat en una missiva prèvia. Genis Puig, des de Navarcles, havia convençut la seva germana perquè, a poc a poc, durant les moltes hores que Elionor es passava sola a la casa que havia estat dels Puig, s’anés guanyant la confiança de la baronessa. No li va costar gaire: Elionor necessitava una confident que odiés el seu marit tant com ella mateixa. Va ser Margarida qui de manera insidiosa va informar Elionor d’on es dirigia el baró. Va ser Margarida qui es va inventar l’adulteri d’Arnau amb Raquel. Ara, tan bon punt Arnau Estanyol fos detingut per relacionar-se amb una jueva, Jaume de Bellera i Genis Puig farien el pas que tenien previst.

—La Inquisició ha detingut Arnau Estanyol —va confirmar l’oficial en entrar a la torre de l’homenatge.

—De manera que Margarida tenia ra… —saltà Genis.

—Calla —li ordenà el senyor de Bellera des de la seva butaca—. Continua.

—El van detenir fa tres dies, mentre impartia justícia al tribunal del consolat.

—De què se l’acusa? —va preguntar el baró.

—No és gaire clar; hi ha qui diu d’heretgia, altres mantenen que per judaïtzant i uns altres diuen que per mantenir relacions amb una jueva. Encara no l’han jutjat; està tancat a les masmorres del palau episcopal. Mitja ciutat hi està a favor i l’altra mitja en contra, però tothom fa cua davant de la seva taula de canvi perquè els reintegrin els dipòsits. Jo ho he vist. Tots es barallen per recuperar els seus diners.

—Paguen? —va intervenir Genis.

—De moment sí, però tothom sap que Arnau Estanyol ha prestat molts diners a gent sense recursos, i si no pot recuperar aquests préstecs… Per això es baralla la gent: dubten que es pugui mantenir la solvència del canviador. Hi ha un gran esvalot.

Jaume de Bellera i Genis Puig van intercanviar una mirada.

—Comença la davallada —va comentar el cavaller.

—Busca la puta que em va alletar —va ordenar el baró a l’oficial— i tanca-la a les masmorres del castell!

Genis Puig se sumà al senyor de Bellera i va esperonar l’oficial perquè s’afanyés.

—Aquella llet endimoniada no era per a mi —li havia sentit a dir en moltes ocasions—; era per al seu fill, Arnau Estanyol, i mentre ell gaudeix dels diners i del favor reial, jo haig de patir les conseqüències del mal que em va transmetre la seva mare.

Jaume de Bellera havia hagut d’acudir al bisbe perquè l’epilèpsia que tenia no fos considerada un mal del dimoni. Però la Inquisició no dubtaria a declarar endimoniada Francesca.

—Voldria veure el meu germà —va deixar anar Joan a Nicolau Eimeric així que es va presentar al palau del bisbe.

L’inquisidor general va mig aclucar aquells seus ullets:

—Heu d’aconseguir que confessi la seva culpa i se’n penedeixi.

—De què se l’acusa?

Nicolau Eimeric va fer un bot darrere de la taula en què l’havia rebut.

—Preteneu que us digui de què se l’acusa? Sou un gran inquisidor, però… Que potser voleu ajudar el vostre germà? —Joan va abaixar la mirada—. Només us puc dir que es tracta d’un tema molt seriós. Us permetré visitar-lo sempre que us comprometeu que l’objectiu de les vostres visites sigui el d’aconseguir la confessió d’Arnau.

Deu fuetades! Quinze, vint-i-cinc… Quantes vegades no havia repetit aquella ordre en els últims anys? «Fins que confessi!», ordenava a l’oficial que l’acompanyava. I ara… ara li demanaven que obtingués la confessió del seu propi germà. Com ho aconseguiria? Joan es disposava a contestar, però l’intent es va quedar en un simple moviment de mans.

—És la vostra obligació —li va recordar Eimeric.

—És el meu germà. És l’únic que tinc…

—Teniu l’Església. Ens teniu a tots nosaltres, els vostres germans en la fe cristiana. —L’inquisidor general va deixar passar uns segons—. Fra Joan, m’he esperat perquè sabia que vindríeu. Si no assumiu aquest compromís, me n’hauré d’encarregar jo personalment.

No va poder reprimir una ganyota de disgust quan la ferum de les masmorres del palau episcopal li colpejà els sentits. Mentre avançava pel passadís que l’havia de dur fins a Arnau sentia el degoteig de l’aigua que es filtrava per les parets i les corredisses de les rates al seu pas. Una se li esmunyí entre els turmells. Va notar una esgarrifança, el mateix que li havia passat davant l’amenaça de Nicolau Eimeric: «Me n’hauré d’ocupar jo personalment». Quina falta devia haver comès Arnau? Com li diria que ell, el seu propi germà, s’havia compromès…?

L’algutzir va obrir la porta de la masmorra i una gran estança fosca i pudent es va obrir davant de Joan. Unes ombres es van moure i la dringadissa de les cadenes que les subjectaven a les parets xerricà a la seva oïda. El dominic va notar que l’estómac se li rebel·lava davant d’aquella misèria i la bilis li va pujar a la boca. «Allí», li va dir l’algutzir assenyalant-li una ombra encongida en un racó, i sense esperar resposta va sortir de la masmorra. El soroll de la porta al seu darrere el va sobresaltar. Joan va continuar dret, a l’entrada de l’estança, envoltat per la penombra; una única finestra enreixada, a dalt de tot de la paret, deixava passar uns febles raigs de llum. Les cadenes van començar a sonar després de la sortida de l’algutzir; més d’una dotzena d’ombres es van moure. Estaven tranquils perquè no els anaven a buscar a ells, o potser desesperats per la mateixa raó?, pensava Joan mentre es començava a sentir assetjat pels laments i els gemecs. Es va acostar a una de les ombres, la que li semblava que li havia assenyalat l’algutzir, però quan s’hi ajupí al davant el rostre nafrat i desdentegat d’una anciana es va girar cap a ell.

Va caure enrere; la dona se’l va mirar uns segons i després va tornar a amagar la seva desgràcia en la foscor.

—Arnau? —mussità Joan encara a terra.

Després ho va repetir en veu alta, trencant el silenci que havia obtingut per resposta.

—Joan?

Es va acostar de pressa cap a la veu que li marcava el camí. Es va tornar a aclofar davant d’una altra ombra, va agafar el cap del seu germà amb totes dues mans i se l’acostà al pit.

—Verge Santa! Què…? Què t’han fet? Com estàs? —Joan va començar a palpar Arnau; els cabells aspres, els pòmuls ja prominents—. No et donen menjar?

—Sí —va respondre Arnau—, un rosegó de pa i aigua.

Quan Joan va tocar les anelles dels seus turmells en va apartar de pressa les mans.

—Podràs fer alguna cosa per mi? —el va interrompre Arnau. Joan va callar—. Tu ets un d’ells. Sempre m’has dit que l’inquisidor t’aprecia molt. Això és insuportable, Joan. No sé quants dies fa que sóc aquí dins. T’estava esperant…

—He vingut de seguida que he pogut.

—Ja has parlat amb l’inquisidor?

—Sí. —Malgrat la foscor, Joan va provar d’amagar la mirada.

Els dos germans van guardar silenci.

—I? —va preguntar a la fi Arnau.

—Què és el que has fet, Arnau?

La mà d’aquest es crispà sobre el braç de Joan.

—Com pots pensar…?

—Ho haig de saber, Arnau. Haig de saber de què se t’acusa per poder-te ajudar. Saps prou bé que la denúncia és secreta; Nicolau no m’ho ha volgut dir.

—Doncs de què heu parlat?

—De res —va respondre—. No he volgut parlar de res amb ell fins que no t’hagués vist. He de saber per on pot anar l’acusació per convèncer Nicolau.

—Pregunta-ho a Elionor. —Arnau va tornar a veure la seva dona que l’assenyalava enmig de les flames que cremaven el cos d’un innocent—. Hasdai ha mort —va dir.

—Elionor?

—T’estranya?

Joan va perdre l’equilibri i es va haver de recolzar en Arnau.

—Què et passa, Joan? —li va preguntar, fent un esforç perquè no caigués.

—Aquest lloc… Veure’t així… Em penso que m’estic marejant.

—Vés-te’n d’aquí —l’instà Arnau—. Em seràs més útil a fora que no pas aquí mirant de consolar-me.

Joan es va aixecar. Les cames li fallaven.

—Sí, em penso que sí.

Joan va cridar l’algutzir i va abandonar la masmorra. Va recórrer el passadís precedit per l’obès vigilant. Portava unes quantes monedes a sobre.

—Té —li va dir. L’home es va limitar a guardar-se els diners—. Demà en tindràs més si tractes bé el meu germà. —L’única resposta va ser el bellugueig de les rates al seu pas—. M’has sentit? —va insistir. Va obtenir com a resposta un ronc que va retrunyir pel túnel de les masmorres fins a fer emmudir les rates.

Necessitava diners. Així que va sortir del palau del bisbe, Joan se n’anà de dret a la taula de canvi d’Arnau, on va trobar que una multitud s’apinyava a la cantonada de Canvis Vells i de Canvis Nous, davant del petit edifici des del qual Arnau havia dirigit els seus negocis. Va retrocedir.

—Aquí hi ha el seu germà! —va dir algú.

Uns quants se li van abalançar al damunt. Joan es va plantejar de fugir, però va canviar de parer en veure que la gent s’aturava a uns passos d’on era ell. Com podien atacar un dominic? Es va posar tan dret com va poder i va continuar el seu camí.

—Què li passa al teu germà, frare? —li va preguntar algú en passar.

Joan es va encarar amb un home que feia ben bé un pam més que ell.

—Em dic fra Joan, inquisidor del Sant Ofici —va alçar la veu en esmentar el càrrec—. Pots dirigir-te’m com a Senyor Inquisidor.

Joan va mirar enlaire, directament als ulls de l’home. «I quins són els teus pecats?», li preguntà en silenci. L’home va recular un parell de passos. Joan va continuar cap a la taula de canvi i tothom li va anar obrint pas.

—Sóc fra Joan, inquisidor del Sant Ofici! —va haver de tornar a cridar davant de les portes tancades de l’establiment.

El van rebre tres oficials d’Arnau. L’interior estava desordenat; els llibres, escampats sobre el tapet vermell, arrugat, que cobria la llarga taula del seu germà. Si ho hagués vist Arnau…

—Necessito diners —els va dir.

Tots tres se’l van mirar, incrèduls.

—Nosaltres també —va respondre el més gran, anomenat Remigi, que havia substituït Guillem.

—Què dius?

—Que no hi ha ni un sou, fra Joan —Remigi es va acostar a la taula per abocar-hi uns quants cofres—. Ni un, fra Joan.

—No té diners el meu germà?

—En efectiu, no. Què us penseu que fa tota aquesta gent aquí fora? Vol els seus diners. Fa dies que ens assetgen. Arnau continua sent molt ric —va mirar de tranquil·litzar-lo l’oficial—, però tot està invertit, en préstecs, en comandes, en negocis en marxa…

—I ja no podeu exigir la devolució dels préstecs?

—El principal deutor és el rei, i ja sabeu que les arques de Sa Majestat…

—Ningú més no deu diners a Arnau?

—Sí. Molta gent, però són préstecs que no han vençut, i els que ho han fet… Ja sabeu que Arnau prestava molts diners a gent humil. No els poden tornar. Tot i així, quan s’han assabentat de la situació d’Arnau, molts han vingut i han pagat part del que havien manllevat, el poc que tenen, però el seu gest no és més que això. No podem pas cobrir la devolució dels dipòsits.

Joan es va girar, assenyalant la porta.

—I ells, per què poden exigir els seus diners?

—De fet, no ho poden pas fer. Tots van dipositar els seus diners perquè Arnau hi negociés, però els diners són covards i la Inquisició…

Joan li va fer un gest perquè no tingués en compte el seu hàbit negre. El ronc de l’algutzir li va tornar a retrunyir a l’oïda.

—Necessito diners —pensava en veu alta.

—Ja us he dit que no n’hi ha —va sentir de boca de Remigi.

—Doncs jo en necessito —reiterà Joan—, Arnau en necessita.

«Arnau en necessita i sobretot —pensava Joan girant-se altre cop cap a la porta—, necessita tranquil·litat. Aquest escàndol només pot perjudicar-lo. La gent es pensarà que està arruïnat i llavors ningú no voldrà saber res d’ell… Ens cal suport».

—No es pot fer res per calmar aquesta gent? No podem vendre res?

—Podríem cedir algunes comandes. Agrupar els dipositaris per comandes en què no hi hagi Arnau —va respondre Remigi—. Però sense la seva autorització…

—Et serveix la meva?

L’oficial es mirà Joan.

—Es necessari, Remigi.

—Suposo que sí —va cedir al cap d’uns instants—; en realitat no hi perdríem diners. Simplement permutaríem negocis: ells se’n quedarien uns i nosaltres uns altres. Sense Arnau pel mig es tranquil·litzarien… però m’haureu de donar l’autorització per escrit.

Joan va signar el document que li va preparar Remigi.

—Aconsegueix efectiu per demà a primera hora —li va dir mentre el rubricava—. Necessitem diners —va insistir davant la mirada de l’oficial—; si cal, vens alguna cosa a baix preu, però necessitem aquests diners.

Tan bon punt Joan va haver abandonat la taula de canvi i apaivagat altre cop els creditors, Remigi va començar a agrupar les comandes. Aquell mateix dia, l’últim vaixell que va salpar del port de Barcelona portava instruccions per als corresponsals d’Arnau a tota la Mediterrània. Remigi va actuar amb rapidesa; l’endemà havien de ser els creditors satisfets els qui havien de començar a propagar la nova situació dels negocis d’Arnau.