8

Els dos amics es trobaven cada dia, i junts corrien fins a la platja per veure els vaixells o rondaven i jugaven pels carrers de Barcelona. Cada vegada que ho feien darrere de la tàpia, cada vegada que les veus de Josep, Genis o Margarida ressonaven més enllà del jardí dels Puig, Joanet veia com el seu amic aixecava la vista al cel com si busqués alguna cosa que flotés sobre els núvols.

—Què mires? —li va preguntar un dia.

—Res —va contestar Arnau.

—Pugem a l’arbre? —va fer Joanet, ja que creia que eren les branques el que atreia l’atenció del seu amic.

—No —va contestar Arnau, mentre localitzava amb la vista un ocell per poder-li donar un encàrrec per a la seva mare.

—Per què no vols pujar a l’arbre? Així podríem veure…

Què podia dir a la Mare de Déu? Què se li deia, a una mare? Joanet no deia res a la seva; només l’escoltava i feia que sí… o que no, però és clar, ell podia sentir-li la veu i les carícies, pensava Arnau.

—Pugem?

—No —va exclamar Arnau, i amb això va aconseguir que a Joanet el somriure se li esborrés dels llavis— tu ja tens una mare que t’estima, no et cal espiar les dels altres.

—Però tu no en tens —li va respondre Joanet—; si pugem…

Que l’estimava! Això és el que deien a Guiamona els seus fills. «Digue-li això, ocellet. —Arnau va veure com volava cap al cel—. Digue-li que l’estimo».

—Què? Pugem? —va insistir Joanet, ja amb una mà a les branques baixes.

—No. Jo tampoc no ho necessito… —Joanet es va deixar anar de l’arbre i va interrogar el seu amic amb la mirada—. Jo també tinc una mare.

—Nova?

Arnau va dubtar.

—No ho sé. Es diu Mare de Déu.

—Mare de Déu? Qui és aquesta?

—Es en algunes esglésies. Jo sé que ells —va continuar, assenyalant cap a la tàpia— anaven a les esglésies, però a mi no m’hi portaven.

—Ja sé on són. —Arnau va obrir molt els ulls—. Si vols, t’hi porto. A la més gran de Barcelona.

Com sempre, Joanet va sortir corrent sense esperar la resposta del seu amic, però Arnau ja li tenia la mida presa i el va atrapar en un moment.

Van córrer fins al carrer de la Boqueria i van envoltar el call pel carrer del Bisbe fins a anar a parar a la catedral.

—Tu creus que aquí dins hi haurà la Mare de Déu? —va preguntar Arnau al seu amic assenyalant l’eixam de bastides que s’alçaven sobre les parets inacabades.

Va seguir amb la vista una gran pedra que pujava gràcies a l’esforç d’uns quants homes que estiraven una corriola.

—És clar que sí —li va contestar Joanet, convençut—. Això és una església.

—Això no és cap església! —tots dos van sentir que deien darrere seu. Es van girar i van topar amb un home rude que duia un martell i una escarpra a la mà—. Això és la catedral —va saltar, orgullós del seu treball com a ajudant del mestre escultor—; no la confongueu mai amb una església.

Arnau es mirà Joanet amb ràbia.

—On hi ha una església? —va preguntar Joanet a l’home, que ja se n’anava.

—Aquí mateix —els va respondre per a la seva sorpresa, assenyalant amb l’escarpra el mateix carrer per on havien vingut—, a la placeta de Sant Jaume.

Com un llamp, van desfer el camí del carrer del Bisbe fins a la placeta de Sant Jaume, on van veure una petita construcció diferent de les altres, amb infinitat d’imatges en relleu esculpides al timpà de la porta, a la qual s’accedia per una petita escalinata. Ni l’un ni l’altre no s’ho va pensar dos cops. Hi van entrar a més córrer. L’interior era fosc i fresc, i abans que els seus ulls haguessin tingut temps d’acostumar-se a la penombra, unes mans fortes els van agafar per les espatlles i tal com havien entrat van ser foragitats escales avall.

—Estic fart de dir-vos que no vull corredisses a l’església de Sant Jaume.

Arnau i Joanet es van mirar fent cas omís del sacerdot. L’església de Sant Jaume! Aquella tampoc no era l’església de la Mare de Déu, es van dir en silenci.

Quan va haver desaparegut el capellà es van aixecar; estaven envoltats d’un grup de sis nens descalços, esparracats i bruts com Joanet.

—Té molt mala bava —va dir un, assenyalant amb el cap les portes de l’església.

—Si voleu us direm per on podeu entrar sense que se n’adoni —va fer un altre—, però després us haureu d’espavilar sols. Si us enxampa…

—No, ens és igual —va contestar Arnau—. Sabeu on hi ha una altra església?

—No us deixaran entrar en cap —va afirmar un tercer.

—Això és cosa nostra —va respondre Joanet.

—Mira el petitó! —va dir rient el més gran, acostant-se a Joanet. En feia dos com ell i Arnau va tenir por pel seu amic—. Tot el que passa en aquesta plaça és cosa nostra, m’entens? —va fer, empenyent-lo.

Quan Joanet va reaccionar i estava a punt de llançar-se al damunt del nen gran, alguna cosa els va cridar l’atenció a tots des de l’altre costat de la placeta.

—Un jueu! —va cridar un altre del grup.

Tots van sortir corrent en direcció a un nen que duia una rodella vermella i groga al pit, i que va arrencar a córrer quan es va adonar del que li queia al damunt. El petit jueu va aconseguir arribar a la porta del call abans que l’atrapés el grup. Tots es van aturar davant de l’entrada. Al costat d’Arnau i Joanet continuava, de totes maneres, un nen encara més petit que Joanet, embadalit davant de l’intent d’aquest de rebel·lar-se contra el gran.

—Allí teniu una altra església, darrere de la de Sant Jaume —els indicà—. Aprofiteu per escapar-vos, perquè Pau —va afegir assenyalant amb el cap el grup, que ja es tornava a dirigir contra ells— tornarà molt enrabiat i vosaltres ho pagareu. Sempre que se li escapa un jueu s’enrabia.

Arnau va estirar Joanet, el qual esperava el tal Pau amb aire desafiador. A la fi, quan va veure que la colla començava a córrer cap a ells, Joanet va cedir a les estrebades del seu amic.

Van córrer carrer avall, en direcció al mar, però quan es van adonar que Pau i els seus —probablement més preocupats pels jueus que transitaven per la seva plaça— no els seguien, van recuperar el ritme normal. Amb prou feines havien recorregut un carrer des de la placeta de Sant Jaume quan van topar amb una altra església. Es van aturar al peu de l’escala i es van mirar. Joanet va fer un gest amb els ulls i el cap en direcció a les portes.

—Esperarem —va dir Arnau.

En aquell moment una vella va sortir de l’església i va baixar l’escala a poc a poc. Arnau no s’ho va pensar dues vegades.

—Ens podríeu dir —s’hi encarà quan va arribar a baix— quina és aquesta església?

—La de Sant Miquel —va respondre la dona sense aturar-se.

Arnau va deixar anar un sospir. Ara Sant Miquel.

—On hi ha una altra església? —va intervenir Joanet en veure l’expressió del seu amic.

—Al final d’aquest carrer.

—I quina és? —va insistir, i per primer cop va aconseguir copsar l’atenció de la dona.

—Aquella és l’església dels Sants Just i Pastor. Per què hi teniu tant d’interès?

Els nens no li van contestar i es van separar d’aquella dona, que se’ls mirà mentre s’allunyaven capmoixos.

—Totes les esglésies són d’homes! —va exclamar Arnau—. N’hem de trobar una de dones; segur que allí hi haurà la Mare de Déu.

Joanet va continuar caminant, capficat.

—Sé un lloc… —va dir a la fi—. Tot són dones. És a l’extrem de la muralla, a tocar el mar. En diuen… —Joanet mirava de recordar—. En diuen Santa Clara.

—Tampoc no és la Mare de Déu.

—Però és una dona. Segur que la teva mare és amb ella. A tu et sembla que estaria amb un home que no fos el teu pare?

Van baixar pel carrer de la Ciutat fins al portal de la Mar, que s’obria en l’antiga muralla romana, a prop del castell del Regomir, i des d’on sortia el camí cap al convent de Santa Clara, que tancava les noves muralles pel seu extrem oriental tocant al mar. Després d’haver deixat enrere el castell del Regomir van tirar cap a l’esquerra i van continuar fins al carrer de la Mar, que anava de la plaça del Blat fins a l’església de Santa Maria de la Mar, On s’esqueixava en petits carrerons, tots paral·lels, que desembocaven a la platja. Des d’allí, travessant la plaça del Born i el pla d’en Llull, s’arribava pel carrer de Santa Clara fins al convent del mateix nom.

Tot i l’ànsia per trobar l’església que buscaven, ni l’un ni l’altre no van poder vèncer l’impuls d’aturar-se davant de les taules dels argenters situades a banda i banda del carrer de la Mar. Barcelona era una ciutat pròspera i rica, i bona mostra n’eren els nombrosos objectes de valor exposats en aquelles taules: vaixelles de plata, gerres i gots de metalls preciosos amb incrustacions de pedres, collarets, polseres i anells, cinturons, una infinitat d’obres d’art que resplendien sota el sol de l’estiu i que Arnau i Joanet intentaven mirar abans que l’artesà els obligués a continuar el seu camí a còpia de crits o de clatellots.

D’aquesta manera, corrent davant de l’aprenent d’un dels argenters, van arribar a la plaça de Santa Maria; a la seva dreta, un petit cementiri, el fossar Major, i a la seva esquerra, l’església.

—Santa Clara és per… —va començar Joanet, però va callar tot d’una. Allò… allò era impressionant!

—Com ho deuen haver fet? —es va preguntar Arnau abans de quedar-se amb la boca oberta.

Davant seu s’alçava una església, forta i resistent, seriosa, adusta, carrada, sense finestrals i amb uns murs d’un gruix excepcional. Al voltant del temple havien netejat i aplanat el terreny. Una infinitat d’estaques clavades a terra i ajuntades amb cordes, formant figures geomètriques, l’envoltaven.

Circumdant l’absis de l’església petita, s’aixecaven deu esveltes columnes de setze metres d’altura, d’una pedra blanca que ressaltava a través de la bastimentada que les envoltava.

Les bastides, de fusta, recolzades a la part posterior de l’església pujaven i pujaven com uns graons immensos. Fins i tot en la distància que els separava de l’edifici, Arnau va haver d’aixecar la vista per albirar la fi de les bastides, molt per sobre de les columnes.

—Anem —va dir Joanet quan es va cansar de mirar el perillós tràfec dels treballadors per les bastides—; segur que és una altra catedral.

—Això no és una catedral —van sentir al seu darrere. Arnau i Joanet es van mirar i van somriure. Es van girar i amb la mirada interrogaren un home fort, amarat de suor, que duia una enorme pedra a l’esquena. «I què és?», semblava que li digués Joanet, somrient—. La catedral la paguen els nobles i la ciutat, en canvi aquesta església, que serà més important i més bonica que la catedral, la paga i la construeix el poble.

L’home ni tan sols s’havia aturat. Semblava que el pes de la pedra l’empenyés endavant; així i tot, els havia somrigut.

Els dos nens el van seguir fins al costat de l’església, a tocar d’un altre cementiri, el fossar Menor.

—Vol que l’ajudem? —va preguntar Arnau.

L’home va deixar anar un esbufec abans de girar-se i tornar a somriure.

—Gràcies, noi, però valdrà més que no.

Al final, es va ajupir i va deixar la pedra a terra. Els nens se la van mirar i Joanet s’hi va acostar per provar de moure-la, però no ho va poder fer. L’home va deixar anar una rialla i Joanet va respondre amb un somriure.

—Si no és una catedral —va intervenir Arnau, assenyalant les altes columnes vuitavades—, què és?

—Aquesta és la nova església que està aixecant el barri de la Ribera en agraïment i devoció a Nostra Senyora, la Mare…

Arnau va tenir un sobresalt.

—La Mare de Déu? —el va interrompre amb els ulls ben badats.

—Això mateix, noi —li va contestar, esperrucant-lo un xic—. La Mare de Déu, Nostra Senyora de la Mar.

—I… ¿i on és la Mare de Déu? —va preguntar altre cop Arnau amb la vista clavada a l’església.

—Allí dins, en aquesta esglesieta, però quan acabem, aquesta tindrà el millor temple que hagi tingut mai cap Mare de Déu.

Allí dins! Arnau ni tan sols va sentir la resta. Allí dins hi havia la seva Mare de Déu. Tot d’una, una remor els obligà a tots a aixecar la vista: un estol d’ocells havia arrencat el vol des del cim de les bastides.