14

D’ençà que Arnau li havia assegurat que la Mare de Déu també era la seva mare, Joan corria fins a l’església tan bon punt tenia un moment lliure i, aferrant-se amb les mans a les reixes de la capella del Santíssim, ficava la cara entre aquestes i es quedava allí contemplant la figura de pedra amb el nen recolzat a l’espatlla i el vaixell als peus.

—Algun dia no podràs treure el cap d’aquí —li va dir en una ocasió mossèn Albert.

Joan va apartar el cap i li va somriure. El sacerdot li va embullar els cabells, ajupit al seu costat.

—L’estimes? —li va dir, assenyalant l’interior de la capella.

Joan va vacil·lar.

—Ara és la meva mare —va respondre, més mogut pel desig que no pas per la certesa.

Mossèn Albert va notar un nus a la gola. Quantes coses li podia explicar sobre Nostra Senyora! Va intentar parlar però no ho va poder fer. Va abraçar el petit esperant que li tornés la veu.

—Li reses? —li va preguntar un cop es va haver refet.

—No. Només li parlo. —Mossèn Albert el va interrogar amb la mirada—. Sí, li explico les meves coses.

El sacerdot es mirà la Mare de Déu.

—Continua, fill, continua —va afegir, deixant-lo sol.

No li va ser difícil aconseguir-ho. Mossèn Albert va pensar en tres o quatre candidats i a la fi es va decidir per un ric argenter. En l’última confessió anual l’artesà s’havia mostrat prou contrit per algunes relacions adúlteres que havia mantingut.

—Si tu ets la seva mare —va murmurar mossèn Albert alçant la vista al cel—, no et farà res que faci servir aquest petit estratagema pel teu fill, oi, Senyora?

L’argenter no es va atrevir a negar-s’hi.

—Només es tracta d’un petit donatiu a l’escola catedralícia —li va dir el mossèn—; amb això ajudareu un nen i Déu… Déu us ho agrairà.

Tan sols li quedava parlar amb Bernat, de manera que mossèn Albert es va posar en camí.

—He aconseguit que admetin Joanet a l’escola de la catedral —li va dir mentre es passejaven per la platja, a prop de la casa de Pere.

Bernat es va girar cap al sacerdot.

—No tinc prou diners, mossèn —es va excusar.

—No us costarà pas diners.

—Tenia entès que les escoles…

—Sí, però això és a les de la ciutat. A la de la catedral n’hi ha prou… —Per què l’hi havia d’explicar?—. Bé, ho he aconseguit. —Tots dos van continuar la passejada—. Aprendrà a llegir i a escriure, primer amb llibres de lletres i després amb altres de salms i oracions. —Per què Bernat no deia res?—. Quan faci tretze anys, podrà començar l’escola secundària, l’estudi del llatí i de les set arts liberals: gramàtica, retòrica, dialèctica, aritmètica, geometria, música i astronomia.

—Mossèn —li va dir Bernat— Joanet ajuda a la casa, i gràcies a això Pere no em cobra una boca més. Si el noi estudia…

—Li donaran menjar a l’escola. —Bernat se’l va mirar remenant el cap, com si s’ho estigués rumiant—. A més —va afegir el sacerdot—, ja he parlat amb Pere i està d’acord de continuar cobrant-vos el mateix.

—Us heu preocupat molt pel nen.

—Sí, que us fa res? —Bernat ho va negar amb un somriure—. Imagineu-vos que després de tot Joanet pogués anar a la universitat, a l’Estudi General de Lleida o fins i tot a alguna universitat de l’estranger, a Bolonya, a París…

Bernat es va posar a riure.

—Si us digués que no, quedaríeu decebut, m’equivoco? —Mossèn Albert va assentir amb el cap—. No és fill meu, mossèn —va continuar Bernat—. Si fos així, el que no permetria és que un treballés per a l’altre, però si no em costa diners, per què no? El vailet s’ho mereix. També pot ser que algun dia vagi a tots aquests llocs que heu dit.

—Jo m’estimaria més estar amb els cavalls com tu —va dir Joanet a Arnau mentre es passejaven per la platja, pel mateix lloc on mossèn Albert i Bernat havien decidit el seu futur.

—És molt dur, Joanet… Joan. No faig res més que netejar i netejar, i quan ho tinc tot ben brillant, surt un cavall i torna-hi! Això quan no ve Tomàs cridant i em dóna una brida o alguna corretja perquè l’hi repassi. La primera vegada em va clavar un clatellot, però després va arribar el meu pare i… si l’haguessis vist! Duia la forca, el va arraconar contra la paret, amb les punxes a tocar el pit, i l’altre va començar a quequejar i… va demanar perdó.

—Per això m’agradaria estar amb vosaltres.

—Ui, no! —va replicar Arnau—. Des de llavors no em toca, és veritat, però sempre hi ha alguna cosa que està mal feta. I ho embruta ell, saps? Ho he vist.

—Per què no ho dieu a Jesús?

—El pare diu que no, que no em creuria, que Tomàs és amic de Jesús, que aquest sempre el defensarà i que la baronessa aprofitaria qualsevol problema per atacar-nos. Ens odia. Ja ho veus, tu aprens moltes coses a l’escola, i jo, netejant el que embruta un altre i aguantant crits. —Tots dos van guardar silenci una estona, caminant per la sorra i mirant el mar—. Aprofita, Joan, aprofita —li va dir Arnau de sobte, repetint les paraules que havia sentit en boca de Bernat.

Joan no va trigar gaire a aprofitar les classes. S’hi va posar des del mateix dia que el sacerdot que oficiava de mestre el va felicitar públicament. Joan va notar un agradable pessigolleig i va permetre que els seus companys de classe el contemplessin. Si visqués la seva mare! En aquell moment correria a asseure’s sobre la caixa i explicar-li que l’havien felicitat: el millor, havia dit el mestre, i tots, tots, se l’havien mirat. Mai no havia estat el millor en res!

Aquell vespre, Joan va fer el camí de tornada a casa cobert per un núvol de satisfacció. Pere i Mariona se’l van escoltar somrients i il·lusionats i li van demanar que repetís les frases que creia que havia pronunciat, però que havien quedat en crits i gestos. Quan van arribar Arnau i Bernat, tots tres van mirar cap a la porta. Joan va fer com aquell qui arrenca a córrer cap a ells, però l’expressió del seu germà l’hi va impedir: se li coneixia que havia plorat, i Bernat, amb una mà sobre la seva espatlla, l’anava abraçant.

—Què…? —va preguntar Mariona, acostant-se a Arnau per fer-li una abraçada.

Bernat la va aturar amb un gest.

—S’ha d’aguantar —va afegir sense dirigir-se a ningú en concret.

Joan va buscar la mirada del seu germà, però Arnau mirava Mariona.

I van aguantar. Tomàs, el palafrener, no s’atrevia a punxar Bernat, però ho feia a Arnau.

—Està buscant un enfrontament, fill —mirava de consolar-lo quan Arnau tornava a esclatar d’ira—. No hem de caure a la trampa.

—Però tampoc no podem continuar així tota la vida, pare —es va queixar un dia Arnau.

—No ho farem pas. He sentit que Jesús l’advertia uns quants cops. No treballa bé i Jesús ho sap. Els cavalls que ell toca són intractables: tiren guitzes i mosseguen. No trigarà a caure, fill, no trigarà.

I les conseqüències, tal com preveia Bernat, no es van fer esperar. La baronessa estava entestada que els fills de Grau aprenguessin a muntar a cavall. Que Grau no en sabés era admissible, però els dos nens n’havien d’aprendre. Per això, dos cops a la setmana, quan els nens acabaven les classes, Isabel i Margarida —en el cotxe de cavalls conduït per Jesús— i els nens, el preceptor i Tomàs el palafrener —a peu i portant un cavall del ronsal aquest darrer— sortien de la ciutat fins a una petita esplanada a camp obert, extramurs, on, d’un en un, rebien les lliçons corresponents de Jesús.

Aquest agafava amb la mà dreta una corda llarga que havia lligat al fre del cavall, de manera que l’animal es veiés obligat a donar voltes al seu voltant, i amb la mà esquerra empunyava una tralla per abrivar-lo; llavors, els aprenents de genets muntaven l’un rere l’altre i anaven girant i girant al voltant del cavallerís major, atenent les seves ordres i els seus consells.

Aquell dia, des del carruatge, on vigilava el tir, Tomàs no treia la vista de la boca del cavall; només li caldria una estrebada més forta del normal, una i prou. Sempre hi havia un moment en què el cavall s’espantava.

Genis Puig estava eixarrancat sobre l’animal.

El palafrener va desviar la mirada cap al rostre del noi. Pànic. Tenia pànic als cavalls i s’engarrotava. Sempre hi havia un moment en què un cavall s’espantava.

Jesús va fer petar el fuet i va abrivar el cavall perquè galopés. Aquest va clavar caparrada i va estirar la corda.

Tomàs no va poder evitar un somriure, que es va esborrar instantàniament dels seus llavis quan el mosquetó es va deixar anar de la corda i el cavall va quedar lliure. No havia estat difícil entrar d’amagatotis a l’albarderia i tallar la corda per dins del mosquetó per deixar-la mal fixada.

Isabel i Margarida van ofegar sengles crits. Jesús va deixar caure la tralla a terra i va mirar de detenir l’animal, però no hi va haver res a fer.

Genis, en veure que es deixava anar la corda, va començar a xisclar, aferrat al coll del cavall. Va clavar els peus i les cames a les illades de l’animal i aquest, desbocat, va sortir a galop tirat en direcció a les portes de la ciutat, amb Genis trontollant al damunt. Quan l’animal va saltar un petit monticle, el noi va sortir impulsat enlaire i, després de donar unes quantes voltes de campana, va anar a parar de morros contra uns matolls.

Des de l’interior dels estables. Bernat va sentir primer els cascos dels cavalls sobre l’empedrat del pati d’accés al palau i, tot seguit, els crits de la baronessa. En comptes d’entrar al pas, amb tranquil·litat, com feien sempre, els cavalls colpejaven les pedres amb gran estrèpit. Quan Bernat s’encaminava a la sortida de les quadres, Tomàs entrava amb el cavall. L’animal estava frenètic, amarat de suor i esbufegava pels oronells.

—Què…? —va començar a preguntar Bernat.

—La baronessa vol veure el teu fill —va dir cridant mentre colpejava l’animal.

Els crits de la dona continuaven ressonant a l’exterior dels estables. Bernat es va tornar a mirar el pobre animal, que potollava sobre el terra.

—La senyora et vol veure —va tornar a cridar Tomàs quan Arnau va sortir de l’albarderia.

Arnau es va mirar el seu pare i aquest va arronsar les espatlles.

Van sortir al pati. La baronessa, enfurismada, brandant el fuet de mà que duia sempre quan sortia a muntar, cridava contra Jesús, el preceptor i tots els esclaus que s’hi havien acostat. Margarida i Josep continuaven darrere d’ella. Al seu costat tenia Genis, esgalabrat, sagnant, amb la roba esquinçada. Així que van comparèixer Arnau i Bernat, la baronessa va fer uns passos cap al nen i li va girar la cara amb una fuetada. Arnau es va posar les mans a la boca i la galta. Bernat va intentar reaccionar, però Jesús s’hi va interposar:

—Fixa’t en això —va bramar el cavallerís major, donant a Bernat la corda esquinçada i el mosquetó—. Aquesta és la feina del teu fill!

Bernat va agafar la corda i el mosquetó i ho va examinar; Arnau, amb les mans a la cara, també s’ho va mirar. Ho havia comprovat el dia abans. Va alçar la vista cap al seu pare en el moment precís en què aquest ho feia cap a la porta de les quadres des d’on Tomàs observava l’escena.

—Estava bé —va exclamar Arnau agafant la corda i el mosquetó, agitant-ho davant de Jesús. Va tornar a mirar cap a la porta de les quadres—. Estava bé —va repetir mentre les primeres llàgrimes apuntaven en els seus ulls.

—Mira com plora —es va sentir tot d’una. Margarita assenyalava Arnau—. Ell és el culpable del teu accident i plora —va afegir, dirigint-se al seu germà Genis—. Tu no ho has pas fet quan has caigut del cavall per culpa seva —va mentir.

Josep i Genis van trigar a reaccionar, però ho van fer per burlar-se d’Arnau.

—Plora, nena —va dir l’un.

—Sí, plora, nena —va repetir l’altre.

Arnau va veure que l’assenyalaven i es reien d’ell. No podia parar de plorar! Les llàgrimes li baixaven per les galtes i el pit se li encongia al ritme dels sanglots. Des d’on era, estirant els braços, va tornar a mostrar la corda i el mosquetó a tots, fins i tot als esclaus.

—En comptes de plorar hauries de demanar perdó pel teu descuit —l’instà la baronessa després d’adreçar un descarat somriure als seus fillastres.

Perdó? Arnau va mirar el seu pare amb un «per què?» dibuixat a les pupil·les. Bernat tenia la mirada fixa en la baronessa. Margarida continuava assenyalant-lo i xiuxiuejava amb els seus germans.

—No —s’hi va oposar—. Estava bé —va afegir llançant la corda i el mosquetó a terra.

La baronessa va començar a gesticular, però es va aturar quan Bernat va fer un pas cap a ella. Jesús va agafar Bernat del braç.

—És noble —li va dir a cau d’orella.

Arnau se’ls va mirar a tots i va abandonar el palau.

—No! —va exclamar Isabel quan Grau, assabentat dels esdeveniments, va decidir despatxar pare i fill—. Vull que el pare continuï aquí, treballant per als teus fills. Vull que en tot moment recordi que estem pendents de les disculpes del seu fill. Vull que aquest nen es disculpi públicament davant dels teus fills! I no ho aconseguiré mai si els fas fora. Fes-lo avisar que el seu fill no podrà tornar a treballar fins que no hagi demanat perdó… —Isabel no parava de cridar i de gesticular—. Li dius que fins aleshores només cobrarà la meitat del sou i que, cas que busqui una altra feina, posarem en coneixement de tot Barcelona el que ha passat aquí perquè no pugui trobar de què viure. Vull una disculpa! —va exigir, histèrica.

«Posarem en coneixement de tot Barcelona…». Grau va notar que els pèls se li posaven de punta. Tants anys mirant d’amagar el seu cunyat i ara… Ara la seva dona pretenia que tot Barcelona en conegués l’existència!

—Et prego que siguis discreta —va ser tot el que se li va ocórrer dir.

Isabel se’l va mirar amb els ulls injectats de sang.

—Vull que s’humiliïn!

Grau anava per dir alguna cosa, però de sobte va callar i va arrugar els llavis.

—Discreció, Isabel, discreció —va acabar dient-li.

Grau es va doblegar a les exigències de la seva esposa. Al cap i a la fi, Guiamona ja no vivia; ja no hi havia pigues a la família i tots eren coneguts com a Puig, i no com a Estanyol. Quan Grau va abandonar els estables, Bernat, abaixant els ulls, va escoltar del cavallerís major les noves condicions de la seva feina.

—Pare, aquell ronsal estava bé —es va excusar Arnau a la nit, quan tots tres eren a la petita habitació que compartien—. Us ho juro! —va insistir davant del silenci de Bernat.

—Però no ho pots demostrar —va intervenir Joan, al cas del que havia succeït.

«No cal que m’ho juris —va pensar Bernat—. Però com et puc explicar…?». Bernat va notar un calfred en recordar la reacció del seu fill a les quadres de Grau: «Jo no en tinc la culpa i no m’haig de disculpar».

—Pare —va repetir Arnau—, us ho juro.

—Però…

Bernat va fer callar Joan.

—Et crec, fill. Ara, a dormir.

—Però… —va intentar aquest cop Arnau.

—A dormir!

Arnau i Joan van apagar el llum d’oli, però Bernat va haver d’esperar que fos negra nit per sentir la respiració rítmica que li indicava que havien agafat el son. Com li podia dir que exigien les seves disculpes?

—Arnau… —La veu li va tremolar en veure que el seu fill parava de vestir-se per mirar-se’l—. Grau… Grau vol que et disculpis; si no…

Arnau el va interrogar amb la mirada.

—Si no, no permetrà que tornis a treballar.

Encara no havia acabat la frase que va percebre en els ulls del seu fill una seriositat que no havia vist fins aleshores. Bernat va desviar la vista cap a Joan i es va fixar que aquest també estava immòbil, a mig vestir, amb la boca oberta. Va intentar continuar parlant, però la gola no li va respondre.

—I aleshores? —va preguntar Joan, trencant el silenci.

—Vós considereu que haig de demanar perdó?

—Arnau, jo vaig abandonar tot el que tenia perquè tu poguessis ser lliure. Vaig abandonar les nostres terres, que havien estat propietat dels Estanyol durant segles, perquè ningú no et pogués fer a tu el que m’havien fet a mi, havien fet al meu pare i al pare del meu pare… i ara hi tornem a ser… , a la mercè del caprici dels que s’anomenen nobles; però amb una diferència: que ens hi podem negar. Fill, aprèn a fer servir la llibertat que tant d’esforç ens ha costat abastar. Només a tu et correspon decidir.

—Però què m’aconselleu, pare?

Bernat es va quedar un instant en silenci.

—Jo, de tu, no em sotmetria.

Joan va mirar d’intervenir en la conversa.

—Només són barons catalans! El perdó… el perdó únicament el concedeix el Senyor.

—I com viurem? —va preguntar Arnau.

—No t’amoïnis per això, fill. Tinc uns diners estalviats que ens permetran de tirar endavant. Buscarem un altre lloc on treballar. Grau Puig no és l’únic que té cavalls.

Bernat no va deixar passar un sol dia. Aquella mateixa tarda, quan va acabar el jornal, va començar a buscar feina per a ell i Arnau. Va trobar una casa noble, amb quadres, on l’encarregat el va rebre bé. Hi havia molta gent a Barcelona que envejava la cura amb què es tractaven els cavalls de Grau Puig, i quan Bernat es va presentar com a artífex d’aquesta, l’encarregat va mostrar interès per contractar-los. Però l’endemà, quan Bernat hi va tornar per confirmar una notícia que ja havia celebrat amb els seus fills, ni tan sols el van rebre. «No pagaven prou», va mentir aquell vespre a l’hora de sopar. Ho va tornar a intentar en altres cases nobles que tenien estables, però quan semblava que hi havia bona disposició per contractar-los, aquesta desapareixia en un obrir i tancar d’ulls.

—No aconseguireu pas trobar feina —li va confessar a la fi un cavallerís, afectat per la desesperació que reflectia el rostre de Bernat, el qual enfonsava la mirada en l’empedrat de l’enèsima cavallerissa que el rebutjava—. La baronessa no permetrà que en trobeu —li va explicar aquell home—. Després que ens vinguéssiu a veure, el meu amo va rebre un missatge de la baronessa en què li pregava que no us donés feina. Em sap greu.

—Malnat —li va dir a l’oïda, en veu baixa però ferma, arrossegant les vocals. Tomàs, el palafrener, va tenir un sobresalt i intentà escapar-se, però Bernat, darrere d’ell, li va agafar el coll i l’hi va anar estrenyent fins que el malnat es va començar a doblegar sobre si mateix. Fins aleshores no va afluixar la pressió. «Si els nobles reben missatges», va pensar Bernat, «algú em deu seguir». «Deixeu-me sortir per l’altra porta», havia demanat al cavallerís. Tomàs, apostat en una cantonada, davant de la porta de les cavallerisses, no el va veure sortir; Bernat se li va acostar per darrere—. Tu vas preparar el ronsal perquè saltés, eh? Què més vols ara? —Va tornar a estrènyer el coll del palafrener.

—Què…? Què hi fa? —boquejà Tomàs.

—Què pretens dir? —Bernat va estrènyer amb més força. El palafrener va agitar els braços sense aconseguir deixar-se anar. Uns segons després, Bernat va notar que el cos de Tomàs començava desplomar-se. Li va deixar anar el coll i el va girar cap a ell—. Què pretens dir? —li va tornar a preguntar.

Tomàs va aspirar fort uns quants cops abans de contestar. Quan el seu rostre va recuperar el color, un somriure irònic se li dibuixà als llavis.

—Mata’m si vols —li va dir amb veu mig nuada—, però saps que si no hagués estat el ronsal, hauria estat qualsevol altra cosa. La baronessa t’odia i t’odiarà sempre. No ets res més que un serf fugitiu, i el teu fill, el fill d’un serf fugitiu. No aconseguiràs feina a Barcelona. La baronessa ho ha ordenat, i si no sóc jo, serà un altre l’encarregat d’espiar-te.

Bernat li va clavar una escopinada a la cara. Tomàs no solament no es va moure, sinó que va ampliar el somriure.

—No tens sortida, Bernat Estanyol. El teu fill haurà de demanar perdó.

—Demanaré perdó —va claudicar Arnau aquell vespre, tancant els punys i reprimint les llàgrimes després de sentir les explicacions del seu pare—. No podem lluitar contra els nobles i hem de treballar. Porcs! Porcs, porcs!

Bernat es mirà el seu fill. «Allí serem lliures», va recordar que li havia promès quan tenia pocs mesos, a les envistes de Barcelona. Per allò tants esforços i tantes penúries?

—No, fill. Espera’t. Buscarem un altre…

—Ells manen, pare. Els nobles manen. Manen al camp, manaven a les teves terres i manen a la ciutat.

Joanet els observava en silenci. «Cal obeir i sotmetre’s als prínceps», li havien ensenyat els seus professors. «L’home trobarà la llibertat en el regne de Déu i no en aquest».

—No poden manar en tot Barcelona. Només els nobles tenen cavalls, però podem aprendre un altre ofici. Una cosa o altra trobaré, fill.

Bernat va entrellucar una espurna d’esperança a les pupil·les del seu fill, que es van eixamplar com si volguessin absorbir l’alè d’aquelles últimes paraules. «Et vaig prometre la llibertat, Arnau. Te l’haig de donar i te la donaré. No hi renunciïs tan aviat jovenet».

Durant els dies següents, Bernat es va llançar al carrer a la recerca de la llibertat. Al principi, quan acabava la feina a les quadres de Grau, Tomàs el seguia, ara descaradament, però va deixar de fer-ho quan la baronessa va comprendre que no podia influir en artesans, petits mercaders o constructors.

—Difícilment aconseguirà res —va mirar de tranquil·litzar-la Grau quan la seva esposa se li va acostar enfurismada per l’actitud del pagès.

—Què vols dir? —va preguntar ella.

—Que no trobarà feina. Barcelona està patint les conseqüències de la manca de previsió. —La baronessa l’animà a continuar; Grau mai no s’equivocava en les seves apreciacions—. Les collites dels últims anys han estat desastroses —li va continuar explicant el seu marit—; el camp està massa poblat i el poc que recullen no arriba a les ciutats. S’ho mengen ells.

—Però Catalunya és molt gran —va intervenir la baronessa.

—No t’equivoquis, estimada meva. Catalunya és molt gran, cert, però ja fa anys que els camperols no es dediquen al conreu dels cereals, que és el que dóna menjar. Ara conreen lli, raïm, olives o fruita seca, però no cereals. El canvi ha enriquit els senyors dels camperols i ens ha anat molt bé a nosaltres, els mercaders, però la situació comença a ser insostenible. Fins ara menjàvem els cereals de Sicília i Sardenya, però la guerra amb Gènova impedeix que ens puguem proveir d’aquests productes. Bernat no trobarà feina, però tots, nosaltres inclosos, tindrem problemes, i tot per culpa de quatre nobles ineptes…

—Com pots parlar així? —el va interrompre la baronessa, sentint-se al·ludida.

—Mira, estimada meva —va respondre Grau amb gravetat—, nosaltres ens dediquem al comerç i guanyem molts diners. Part del que guanyem ho dediquem a invertir en el nostre propi negoci. Avui no naveguem amb els mateixos vaixells de fa deu anys; per això continuem guanyant diners. Però els nobles terratinents no han invertit un sol sou en les seves terres o en els seus mètodes de treball; de fet continuen fent servir les mateixes eines de lliurar i les mateixes tècniques que utilitzaven els romans, els romans!; les terres s’han de quedar en guaret cada dos o tres anys, quan ben conreades podrien aguantar el doble o fins i tot el triple. A aquests nobles propietaris que tant defenses els importa ben poc el futur; l’única cosa que volen són els diners fàcils, i portaran el Principat a la ruïna.

—No serà tan greu —va insistir la baronessa.

—Saps a quin preu va la quartera de blat? —La seva dona no va respondre; Grau va negar amb el cap abans de continuar—: Raneja els cent sous. Saps quin és el seu preu normal? —En aquesta ocasió no va esperar resposta—. Deu sous sense moldre i setze, mòlta. La quartera ha multiplicat el seu valor per deu!

—Però nosaltres, podrem menjar? —va preguntar la baronessa sense amagar la preocupació que l’assaltava.

—No ho vols entendre, noia. Podrem pagar el blat… si n’hi ha, perquè pot arribar un moment en què no n’hi hagi… si és que no ha arribat ja. El problema és que malgrat que el blat ha augmentat deu vegades el seu valor, el poble continua cobrant el mateix…

—Doncs no ens faltarà blat —el va interrompre la seva dona.

—No, però…

—I Bernat no trobarà feina.

—Em penso que no, però…

—Doncs és l’única cosa que m’importa —li va dir abans de girar-li l’esquena, cansada de tantes explicacions.

—… però alguna cosa terrible s’acosta —va acabar Grau quan la baronessa ja no sentia el que li deia.

Un mal any. Bernat estava cansat de sentir aquella excusa una vegada i una altra. El mal any apareixia anés on anés a buscar feina. «He hagut de despatxar la meitat dels meus aprenents, com voleu que us doni feina?», li va dir un. «Passem un mal any, no en tinc ni per donar menjar als meus fills», li va dir un altre. «No n’esteu al corrent? —va saltar un tercer—. Vivim un mal any; he gastat més de la meitat dels estalvis per alimentar els meus fills quan abans n’hauria fet prou amb una vintena part». «Com vol que no n’estigui al corrent?», va pensar Bernat. Però continuà buscant fins que van arribar l’hivern i el fred. Llavors hi va haver llocs en què ni tan sols no va gosar preguntar-ho. La mainada passava gana, els pares dejunaven per alimentar els seus fills, i la verola, el tifus o la diftèria començaven a fer la seva mortífera aparició.

Arnau revisava la bossa del seu pare quan aquest era fora de casa. Al principi ho feia cada setmana, però en aquells moments ho feia cada dia; hi havia dies que revisava la bossa unes quantes vegades, conscient que la seva seguretat minvava a passos de gegant.

—Quin és el preu de la llibertat? —va preguntar un dia a Joan quan tots dos resaven a la Mare de Déu.

—Diu sant Gregori que en un principi tots els homes van néixer iguals i, per tant, tots eren lliures. —Joan parlava en veu baixa, tranquil·la, com si repetís una lliçó—. Van ser els homes nascuts lliures els qui pel seu propi bé es van sotmetre a un senyor perquè tingués cura d’ells. Van perdre part de la seva llibertat, però van guanyar un senyor que se’n cuidés.

Arnau escoltava les paraules del seu germà mirant la Mare de Déu. «Per què no em somrius? Sant Gregori… Que potser sant Gregori tenia una bossa buida com la del meu pare?».

—Joan.

—Què?

—Tu què trobes que haig de fer?

—Has de ser tu qui prengui la decisió.

—Però tu què en penses?

—Ja t’ho he dit. Van ser els homes lliures els qui van prendre la decisió que un senyor tingués cura d’ells.

Aquell mateix dia, sense que el seu pare ho sabés, Arnau es va presentar a casa de Grau Puig. Hi va entrar per la cuina perquè no el veiessin des de les quadres. Allí va trobar Estranya, grassa com sempre, com si no l’afectés la fam, plantada com un ànec davant d’una perola que tenia al foc.

—Digues als teus amos que els he vingut a veure —li va dir quan la cuinera es va adonar que era allà.

Un estúpid somriure es va dibuixar als llavis de l’esclava. Estranya va avisar el majordom de Grau i aquest, per la seva banda, el seu senyor. El van fer esperar a peu dret hores i hores. Mentrestant tot el personal de la casa va desfilar per la cuina per observar Arnau; n’hi havia que somreien, d’altres, no gaires, deixaven entreveure una certa tristesa per la capitulació. Arnau els va mantenir la mirada a tots, i va respondre amb altivesa als qui somreien, però no va aconseguir esborrar la burla dels seus rostres.

Només hi va faltar Bernat, i això que Tomàs, el palafrener, es va afanyar a avisar-lo que el seu fill havia anat a disculpar-se. «Em sap greu, Arnau, em sap greu», va dir Bernat mil vegades entre dents mentre raspallava un dels cavalls.

Després de l’espera, amb les cames adolorides per l’obligada immobilitat —havia intentat seure però Estranya l’hi havia prohibit—, Arnau va ser acompanyat al saló principal de la casa de Grau. No va parar esment en el luxe amb què havien decorat l’estança. Només d’entrar, els seus ulls es van clavar en els cinc membres de la família, que l’esperaven al fons: els barons asseguts i els seus tres cosins drets al seu costat; els homes, amb vistoses calces de seda de diferents colors i gipons per sobre dels genolls, cenyits amb cinturons daurats; les dones, amb vestits adornats amb perles i pedreria.

El majordom va portar Arnau fins al centre de la peça, a uns passos de la família. Després se’n tornà cap a la porta, on, seguint ordres de Grau, es va esperar.

—Tu diràs —li etzibà Grau, hieràtic com sempre.

—Us vinc a demanar perdó.

—Doncs fes-ho —li va ordenar el mateix Grau.

Arnau volia començar, però la baronessa l’hi va impedir.

—Així és com et proposes demanar perdó? Dret?

Arnau va dubtar uns segons, però a la fi va clavar un genoll a terra. El riure beneit de Margarida va ressonar al saló.

—Us demano perdó a tots —va recitar Arnau mirant directament la baronessa.

La dona el va traspassar amb els ulls.

«Només ho faig pel meu pare —li va respondre Arnau amb la mirada—. Garsa!».

—Els peus! —va exclamar la baronessa—. Besa’ns els peus! —Arnau va fer gest d’incorporar-se, però la baronessa l’hi va tornar a impedir—. De genolls! —va retrunyir a tot el saló.

Arnau va obeir i es va arrossegar fins a ells, de genollons. «Només pel meu pare. Només pel meu pare. Només pel meu pare». La baronessa li va mostrar les seves sabatilles de seda i Arnau les besà, primer l’esquerra i després la dreta. Sense alçar la vista es va desplaçar fins a Grau, que va vacil·lar quan va tenir el nen al davant, amb la vista fixa en els seus peus, però la dona se’l va mirar, fora de si, i els hi aixecà fins a l’altura de la boca del noi, primer l’un i després l’altre. Els cosins d’Arnau van imitar els seus pares. Arnau estava a punt de besar la sabatilla de seda que li mostrava Margarida, però just quan hi tenia els llavis a frec, ella la va apartar i va tornar a sonar la rialleta. Arnau va fer un altre intent i la seva cosina es va tornar a riure d’ell. A la fi va esperar que la nena arribés a tocar la seva boca amb la sabatilla… l’una… i l’altra.