20

Aquell mateix vespre, mentre sopaven al costat de la llar, la noia va premiar Arnau amb un segon més del necessari, un segon en què va mantenir els seus enormes ulls castanys fixos en ell.

Un segon en què Arnau va tornar a sentir el mar mentre s’enfonsava a la sorra de la platja. Va desviar la mirada cap als altres per comprovar si algú s’havia adonat del desvergonyiment: Gasto continuava parlant amb Pere i ningú no semblava que hi hagués parat esment. S’hauria dit que ningú no sentia les ones.

Quan Arnau va gosar tornar a mirar Aledis la va veure capbaixa, joguinejant amb el menjar que tenia a l’escudella.

—Menja, nena! —li ordenà Gasto en veure que movia la cullera sense acostar-se-la a la boca—; el menjar no és per jugar.

Les paraules de Gasto van tornar Arnau a la realitat i, durant la resta del sopar, Aledis no solament no va tornar a mirar Arnau, sinó que el va defugir de manera palesa.

Aledis va trigar uns dies a tornar a dirigir-se a Arnau de la manera silenciosa en què ho havia fet aquell vespre després del passeig a la platja. En les escasses ocasions en què es trobaven, Arnau desitjava tornar a sentir clavats en ell els ulls castanys d’Aledis, però la noia s’esmunyia maldestrament i amagava la mirada.

—Adéu, Aledis —li va dir distretament un matí en obrir la porta per anar-se’n cap a la platja.

Va coincidir que en aquell moment tots dos estaven sols. Arnau va anar per tancar la porta darrere seu, però alguna cosa indefinible el va impulsar a girar-se per mirar la noia, i allí la va veure, al costat de la llar, ben dreta, preciosa, convidant-lo amb els seus ulls castanys.

A la fi! A la fi. Arnau es va posar vermell i va abaixar la vista. Atordit, va intentar tancar la porta i a la meitat del moviment alguna cosa li va tornar a reclamar l’atenció: Aledis continuava allí, cridant-lo amb els seus grans ulls castanys, i somrient. Aledis li somreia.

La seva mà lliscà del pestell de la porta, ell va ensopegar i va estar a punt de caure a terra. No va gosar tornar-se-la a mirar i va fugir, lleuger, cap a la platja, deixant la porta oberta.

—Té vergonya —va xiuxiuejar Aledis a la seva germana aquella mateixa nit, abans que els seus pares i el seu germà es retiressin, ajagudes totes dues a la màrfega que compartien.

—Per què n’ha de tenir? —va preguntar aquesta—. És bastaix. Treballa a la platja i porta pedres a la Mare de Déu. Tu només ets una nena. Ell és un home —va afegir amb un deix d’admiració.

—Tu sí que ets una nena —li etzibà l’altra.

—Vaja, ja ha parlat la dona! —va contestar Alesta girant-se d’esquena i utilitzant la mateixa expressió que emprava la seva mare quan l’una o l’altra reclamava alguna cosa que per edat no els corresponia.

—Està bé, està bé —va replicar Aledis.

«Ha parlat la dona. Que no ho sóc, jo?», Aledis va pensar en la seva mare, en les amigues de la seva mare, en el seu pare. Potser… potser la seva germana tenia raó. Per què a una persona com Arnau, un bastaix que havia demostrat a tot Barcelona la seva devoció per la Mare de Déu, li havia de fer vergonya que ella, una nena, se’l mirés?

—Té vergonya. T’asseguro que té vergonya —va insistir Aledis la nit següent.

—Pesada! Per què hauria de tenir vergonya Arnau?

—No ho sé —va respondre Aledis—, però en té. Li fa vergonya mirar-me. N’hi fa que el miri. S’atabala, es posa vermell, em defuig…

—Estàs boja!

—Potser sí, però…

Aledis sabia el que deia. Si la nit anterior la seva germana va aconseguir sembrar el dubte, ara no ho podria fer. Ho havia comprovat. Va observar Arnau, va buscar el moment oportú quan ningú no els podia sorprendre i s’hi va acostar, fins al punt de notar l’olor del seu cos. «Hola, Arnau». Havia estat un simple hola, una salutació acompanyada d’una mirada tendra, propera, tan propera com va poder, que quasi el va fregar, i Arnau es va tornar a sufocar, la va defugir i es va amagar de la seva presència. En veure que s’apartava, Aledis va somriure, orgullosa d’un poder fins aleshores desconegut.

—Demà ho comprovaràs —va dir a la seva germana.

La indiscreta presència d’Alesta la va animar a dur més enllà el seu breu coqueteig. No podia fallar. Al matí, quan Arnau es disposava a sortir de la casa, Aledis li va barrar el pas plantant-se davant de la porta, recolzant-s’hi. Ho havia planificat una i mil vegades mentre la seva germana dormia.

—Per què no vols parlar amb mi? —li va dir amb veu melosa, mirant-se’l un cop més als ulls.

Ella mateixa va quedar parada del seu atreviment. Havia repetit aquella simple frase tantes vegades com ocasions s’havia preguntat si seria capaç de dir-la d’una tirada. Si Arnau li responia, quedaria indefensa, però per a satisfacció d’ella no va ser així. Conscient de la presència d’Alesta, Arnau es va girar instintivament cap a Aledis amb l’habitual rubor a les galtes. No podia sortir ni tampoc no gosava mirar Alesta.

—Jo sí… , jo…

—Tu, tu, tu —el va interrompre Aledis, envalentida—, tu m’esquives. Abans parlàvem i rèiem i ara, cada cop que miro de parlar amb tu…

Aledis es va posar tan dreta com va poder i els seus joves pits es mostraren ferms sota de la camisa. Malgrat la basta tela, els mugrons es van marcar com dards. Arnau els va veure i ni totes les pedres de la pedrera reial haurien pogut desviar-li la mirada d’allò que Aledis li oferia. Es va estremir de dalt a baix.

—Nenes!

La veu d’Eulàlia, que baixava l’escala, els tornà a tots a la realitat. Aledis va obrir la porta i va sortir al carrer abans que la seva mare arribés a baix, Arnau es va girar cap a Alesta, que encara es mirava l’escena bocabadada, i també va sortir de la casa. Aledis ja havia desaparegut.

Aquella nit, les germanes van xiuxiuejar, sense trobar respostes a les preguntes que els suscitava aquella nova experiència i que no podien compartir amb ningú. Del que sí que estava segura Aledis, encara que no sabia com explicar-ho a la seva germana, era del poder que el seu cos exercia sobre Arnau. Aquella sensació la satisfeia, l’omplia del tot. Es va preguntar si tots els homes devien reaccionar de la mateixa manera, però no es va imaginar al davant de cap que no fos Arnau; mai no se li hauria acudit d’actuar de manera semblant amb Joan o amb algun dels aprenents d’assaonador amics de Simó; només d’imaginar-s’ho… En canvi amb Arnau alguna cosa s’alliberava dins seu…

—Què li passa, al noi? —va preguntar Josep, prohom de la confraria, a Ramon.

—Doncs no ho sé —va respondre aquest amb sinceritat.

Tots dos van mirar cap als barquers, on hi havia Arnau, que exigia amb escarafalls que li carreguessin un dels fardells més pesants. Quan ho va aconseguir, Josep, Ramon i els altres companys el van veure marxar amb pas vacil·lant, els llavis premuts, el rostre congestionat.

—No aguantarà gaire aquest ritme —va sentenciar Josep.

—És jove —va intentar defensar-lo Ramon.

—No aguantarà.

Tots ho havien notat. Arnau exigia els fardells i les pedres més pesants i els transportava com si d’allò en depengués la seva vida.

Tornava al lloc de càrrega quasi corrent i reclamava altre cop més pes del que li convenia. En acabar el jornal, s’arrossegava, esllomat, fins a casa de Pere.

—Què passa, noi? —s’interessà Ramon l’endemà, mentre tots dos carregaven fardells fins als dipòsits municipals.

Arnau no va respondre. Ramon va dubtar si el silenci es devia al fet que no volia parlar o que, per un motiu o altre, no ho podia fer. Tornava a tenir el rostre congestionat pel pes que portava a sobre.

—Si tens algun problema, jo podria…

—No, no —va aconseguir articular Arnau.

Com li podia explicar que el seu cos es moria de desig per Aledis? Com li podia explicar que només trobava l’assossec carregant cada cop més pes a coll, fins que el seu cap, obsessionat per arribar, aconseguia oblidar aquells ulls, aquell somriure, aquells pits, aquell cos? Com li podia explicar que cada vegada que Aledis jugava amb ell perdia el domini dels seus pensaments i la veia nua, al seu costat, acariciant-lo? Aleshores recordava totes i cadascuna de les paraules del mossèn sobre les relacions prohibides: «Pecat! Pecat!», advertia amb veu ferma els seus feligresos. Com li podia explicar que desitjava arribar a casa destrossat per caure rendit a la màrfega i poder agafar el son malgrat tenir la noia tan a prop?

—No, no —va repetir—. Gràcies… Ramon.

—Quedarà rebentat —va insistir Josep a la fi d’aquella jornada.

En aquella ocasió Ramon no va gosar portar-li la contrària.

—No trobes que en fas un gra massa? —va preguntar una nit Alesta a la seva germana.

—Per què?

—Si ho sabés el pare…

—Què hauria de saber?

—Que estimes l’Arnau.

—Jo no estimo l’Arnau! Només… només… em sento bé, Alesta. M’agrada. Quan em mira…

—L’estimes —va insistir la petita.

—No. Com t’ho podria explicar? Quan veig que em mira, quan es queda vermell, és com si un cuquet em recorregués tot el cos.

—L’estimes.

—No. Dorm. Què vols saber tu? Dorm.

—L’estimes, l’estimes, l’estimes.

Aledis va decidir no contestar, però l’estimava? Només se la passava bé sabent que la mirava i la desitjava. La satisfeia que els ulls d’Arnau no poguessin apartar-se del seu cos; prenia plaer en el seu evident desassossec quan ella deixava de temptar-lo: això era estimar? Aledis va intentar trobar-hi resposta, però no va transcórrer gaire temps abans que el cap no se li tornés a entretenir en aquella satisfacció fins a quedar adormida.

Un matí, Ramon va abandonar la platja així que va veure que Joan sortia de la casa de Pere.

—Què li passa al teu germà? —li va preguntar fins i tot abans de saludar-lo.

Joan s’ho va rumiar uns segons.

—Em sembla que s’ha enamorat d’Aledis, la filla de Gasto, el blanquer.

Ramon va deixar anar una riallada.

—Doncs aquest amor el fa embogir —li va advertir—. Si continua així, acabarà rebentat. No es pot treballar a aquest ritme. No està preparat per a aquest esforç. No seria el primer bastaix que es trencava… , i el teu germà és molt jove per quedar esguerrat. Fes-hi alguna cosa, Joan.

Aquella mateixa nit Joan va intentar de parlar amb el seu germà.

—Què et passa, Arnau? —li va preguntar des del seu lloc de la llar.

Arnau va guardar silenci.

—M’ho has d’explicar. Sóc el teu germà i vull… , vull ajudar-te. Tu sempre ho has fet amb mi. Deixa’m compartir els teus problemes.

Joan va esperar que el seu germà reflexionés sobre les seves paraules.

—És… , és per Aledis —va reconèixer. Joan no el va voler interrompre—. No sé què em passa amb aquesta noia, Joan. Des d’aquella passejada per la platja… alguna cosa ha canviat entre nosaltres. Em mira com si volgués… , no ho sé. També…

—També què? —li va preguntar Joan en veure que el seu germà callava.

«No penso explicar-li res més que no siguin les mirades», va decidir en el mateix moment Arnau, amb els pits d’Aledis a la memòria.

—Res.

—Quin és el problema, doncs?

—Doncs que tinc mals pensaments, la veig nua. Bé, m’agradaria veure-la nua. M’agradaria…

Joan havia pregat als seus mestres que aprofundissin sobre l’assumpte i ells, sense saber que el seu interès responia a la preocupació que li causava el seu germà i al temor que aquest pogués caure en la temptació i sortir-se del camí que tan decididament havia iniciat, es van estendre en explicacions sobre les teories del caràcter i la perniciosa naturalesa de la dona.

—No és culpa teva —va sentenciar Joan.

—No?

—No. La malícia —li explicà xiuxiuejant des de l’altra banda de la xemeneia— és una de les quatre malalties naturals de l’home, que neixen en nosaltres per culpa del pecat original, i la malícia de la dona és més gran que qualsevol de les malícies que hi ha al món. —Joan repetia de memòria les explicacions dels seus mestres.

—Quines són les altres tres malalties?

—L’avarícia, la ignorància i l’apatia o incapacitat per fer el bé.

—I què té a veure la malícia amb Aledis?

—Les dones són malicioses per naturalesa i se la passen bé temptant l’home cap als camins del mal —va recitar.

—Per què?

—Doncs perquè les dones són com aire en moviment, vaporoses. No paren d’anar d’un costat a l’altre com si fossin corrents d’aire. —Joan va recordar el sacerdot que li havia fet aquella comparació: els seus braços, les mans esteses i els dits que no paraven de vibrar, voletejant al voltant del seu cap—. En segon lloc —va recitar—, perquè les dones, per naturalesa, per creació, tenen poc sentit comú i, en conseqüència, la seva malícia natural no té fre.

Joan havia llegit tot allò i molt més, però no era capaç d’expressar-ho en paraules. Els savis afirmaven que la dona era, també per naturalesa, freda i flegmàtica, i se sap que quan una cosa freda s’arriba a abrandar, crema amb molta força. Segons els entesos, la dona era, en definitiva, l’antítesi de l’home i, per tant, incoherent i absurda. Només calia fixar-se que fins i tot el seu cos era oposat al de l’home: ample de baix i prim de dalt, mentre que el cos d’un home ben fet ha de ser el contrari, prim del pit en avall, ample de pit i espatlles, amb el coll curt i gruixut i el cap gros. Quan neix una dona, la primera lletra que diu es la e, que és una lletra per renyar, mentre que la primera lletra que diu un home en néixer és la a, la primera lletra de l’abecedari i enfrontada a la e.

—No pot ser. Aledis no és així —el va contradir Arnau a la fi.

—No t’enganyis. Fora de la Verge, que va concebre Jesús sense pecat, totes les dones són iguals. Fins i tot ho entenen així les ordenances de la teva confraria! O és que no prohibeixen les relacions adúlteres? Que no ordenen l’expulsió de qui tingui una amiga o convisqui amb una dona deshonesta?

Arnau no es podia enfrontar a aquell argument. Desconeixia les raons de savis i filòsofs i, per més que Joan s’hi entestés, podia fer cas omís d’aquestes, però no pas de les ensenyances de la confraria. Aquelles regles sí que les coneixia. Els prohoms de la confraria l’havien posat al corrent de totes, i li havien advertit que si les incomplia l’expulsarien. I la confraria no podia estar equivocada!

Arnau es va sentir terriblement confós.

—Doncs què s’ha de fer? Si totes les dones són dolentes…

—Primer cal casar-s’hi —el va interrompre Joan— i, un cop contret el matrimoni, actuar com ens ensenya l’Església.

Casar-se, casar-se… La possibilitat no li havia passat mai pel cap, però… si aquella era l’única solució…

—I què cal fer un cop casats? —va preguntar amb veu tremolosa davant de la hipòtesi de veure’s al costat d’Aledis tota la vida.

Joan va recuperar el fil de l’explicació que li havien proporcionat els seus professors catedralicis:

—Un bon marit ha de procurar controlar la malícia natural de la seva esposa segons alguns principis: el primer és que la dona està sota el domini de l’home, sotmesa a ell: «Sub potestate viri em», diu el Gènesi. El segon, de l’Eclesiastès: «Mulier si primatum haber…». —Joan es va encallar—. «Mulier siprimatim habuerit, contraria est viro suo», que significa que si la dona té primacia a la casa, serà contrària al seu marit. Un altre principi és el que surt als Proverbis: «Qui delicate nutrit servum suum, inveniet contumacem», que vol dir que qui tracta delicadament els qui l’han de servir, entre els quals hi ha la dona, trobarà rebel·lió allí on hauria de trobar humilitat, submissió i obediència. I si, malgrat tot, la malícia continua fent acte de presència en la seva dona, el marit l’ha de castigar amb la vergonya i la por; corregir-la al començament, quan és jove, sense esperar que envelleixi.

Arnau escoltava en silenci les paraules del seu germà.

—Joan —li va dir quan va acabar—, consideres que em podria casar amb Aledis?

—I tant que sí! Però hauries d’esperar un xic, fins que prosperis a la confraria i la puguis mantenir. De tota manera, caldria que parlessis amb el seu pare abans que convingui el seu matrimoni amb una altra persona, perquè aleshores no hi podries fer res.

La imatge de Gasto Segura amb aquelles quatre dents, totes negres, va sorgir davant d’Arnau com una barrera insalvable. Joan es va imaginar quins eren els temors del seu germà.

—Ho has de fer —va insistir.

—M’hi ajudaries?

—Hi pots ben comptar!

Durant uns instants, el silenci va tornar a regnar entre les dues màrfegues de palla que flanquejaven la llar de foc de la casa de Pere.

—Joan —va cridar Arnau, trencant aquell silenci.

—Digues.

—Gràcies.

«L’havíem fet més dolent».

—De res —va respondre de tota manera.

Els dos germans van mirar de dormir, però no ho van aconseguir: Arnau, entusiasmat amb la idea de casar-se amb la seva desitjada Aledis; Joan, perdut en els records pensant en la seva mare. Potser tenia raó Ponç el calderer? La malícia és natural en la dona. La dona ha d’estar sotmesa a l’home. L’home ha de castigar la dona. Era cert que tenia raó el calderer? Com podia respectar ell el record de la seva mare i donar aquells consells? Va recordar la mà de la seva mare que sortia de la petita finestra de la seva presó i li amanyagava el cap. Va recordar l’odi que havia sentit, i sentia, envers Ponç… Però, tenia raó el calderer?

Durant els dies següents ni l’un ni l’altre no es van atrevir a dirigir-se al malcarat Gasto, un home a qui l’estada com a inquilí a la casa de Pere no feia altra cosa que recordar-li el seu infortuni, que l’havia dut a perdre el seu propi habitatge. Aquell caràcter agre de Gasto empitjorava quan arribava a aquella casa, que era precisament quan els dos germans tenien l’oportunitat de plantejar-li la seva proposta, però les seves rebufades, protestes i grolleries els en feien desistir.

Mentrestant, Arnau continuava embolcallat pel solc que deixava Aledis darrere seu. La veia, la perseguia amb els ulls i la imaginació i no hi havia moment del dia en què els seus pensaments no estiguessin centrats en ella, fora de quan apareixia Gasto; llavors el seu esperit s’encongia.

Perquè, per més que ho prohibissin els sacerdots i els confrares, el noi no podia apartar els ulls d’Aledis quan ella, conscient que estava sola amb la seva joguina, aprofitava el que fos per cenyir-se la folgada camisa descolorida. Arnau quedava absort davant d’aquella visió: els mugrons, els pits, el cos sencer d’Aledis el cridava. «Seràs la meva esposa, algun dia seràs la meva esposa», pensava, acalorat. Aleshores intentava imaginar-se-la despullada i la seva ment viatjava per llocs prohibits i desconeguts, ja que, fora del torturat cos de Javiva, mai no havia vist una dona de pèl a pèl.

En altres ocasions, Aledis s’ajupia davant d’Arnau, doblegant-se des de la cintura en comptes de fer-ho aclofant-se, per mostrar-li les anques i les corbes dels malucs; també aprofitava qualsevol situació adient per aixecar-se la camisa per damunt dels genolls i deixar les cuixes al descobert; de vegades es posava les mans a l’esquena, fins als ronyons, per, simulant algun mal inexistent, vinclar-se fins on li permetia la columna vertebral i mostrar així que el seu ventre era pla i dur. Després somreia o, fent veure que de sobte descobria la presència d’Arnau, es mostrava torbada. Quan desapareixia, Arnau havia de lluitar per apartar de la seva memòria aquelles imatges.

Els dies en què vivia experiències d’aquelles, Arnau intentava, fos com fos, trobar el moment oportú per parlar amb Gasto, l’assaonador.

—Què dimonis feu aquí aturats! —els va deixar anar en una ocasió en què els dos nois se li havien plantat al davant amb la ingènua intenció de demanar-li la filla en matrimoni.

El somriure amb què Joan havia intentat acostar-se a Gasto va desaparèixer de seguida que l’assaonador els va passar entremig, empenyent-los sense contemplacions.

—Vés-hi tu —va dir en una altra ocasió Arnau al seu germà.

Gasto seia sol a la taula de la planta baixa. Joan se li va asseure al davant, es va escurar la gola i, quan estava a punt de parlar, l’assaonador va alçar la vista de la peça de cuiro que estava examinant.

—Gasto… —va fer Joan.

—L’escorxaré de viu en viu! Li arrencaré els collons! —li va etzibar, escopint saliva pels forats que se li obrien entre aquelles dents tan negres—. Simooó! —Joan es va dirigir a Arnau, amagat en un racó de l’habitació, amb gest d’impotència. Entretant, Simó havia acudit al crit del seu pare—. Què has fet amb aquesta costura! —va cridar Gasto plantant-li la peça pels morros…

Joan es va aixecar de la cadira i es va retirar de la discussió familiar.

Però no van pas cedir.

—Gasto —va tornar a insistir Joan un altre dia en què, després de sopar i pel que semblava de bon humor, l’assaonador va sortir a donar un volt per la platja i tots es van llançar al seu darrere.

—Què vols? —li va preguntar sense aturar-se.

«Si més no, ens deixa parlar», pensaven tots dos.

—Volia… us volia parlar d’Aledis…

En sentir el nom de la seva filla, Gasto es va aturar en sec i es va acostar a Joan, tant que el fètid alè va sacsejar el noi com si fos una fogonada.

—Què ha fet? —Gasto respectava Joan; el tenia per un jove seriós.

La menció d’Aledis i la seva innata desconfiança li van fer pensar que la volia acusar d’alguna cosa, i l’assaonador no es podia permetre la més petita màcula en la seva joia.

—Res —va dir Joan.

—Com que res? —va continuar Gasto, atropelladament, sense apartar-se ben gens de Joan—. I doncs, per què em vols parlar d’Aledis? Digues la veritat, què ha fet?

—Res, no ha fet res, de debò.

—Res? I tu —va fer, girant-se cap a Arnau, per a tranquil·litat del seu germà—, què hi tens a dir? Què en saps, d’Aledis?

—Jo… res… —La vacil·lació d’Arnau va atiar les obsessives sospites de Gasto.

—Explica-m’ho!

—No hi ha res… No…

—Eulàlia! —Gasto no es va esperar més i, cridant com un energumen el nom de la seva dona, se’n tornà cap a la casa de Pere.

Aquell vespre tots dos nois, amb la culpa a la gola, van sentir els crits que deixava anar Eulàlia mentre Gasto intentava obtenir a garrotades una confessió impossible.

Ho van provar en dues ocasions més, però ni tan sols van poder començar a explicar-se. Al cap d’unes setmanes, desanimats, van explicar el seu problema a mossèn Albert, el qual, somrient, es va comprometre a parlar amb Gasto.

—Em sap greu, Arnau —li va anunciar al cap d’una setmana mossèn Albert. Havia citat Arnau i Joan a la platja—. Gasto Segura no aprova el teu matrimoni amb la seva filla.

—Per què? —va preguntar Joan—. Arnau és una bona persona.

—Pretén que casi la meva filla amb un esclau de la Ribera? —havia estat la resposta de l’assaonador—; un esclau que no guanya ni per llogar una habitació?

Llavors el mossèn va mirar de convèncer-lo:

—A la Ribera ja no hi treballa cap esclau; això era abans. Sabeu prou bé que està prohibit que els esclaus treballin a…

—Una feina d’esclaus.

—Això era abans —va insistir el mossèn—. A més —va afegir—, he aconseguit un bon dot per a la vostra filla. —Gasto Segura, que ja havia donat per acabada la conversa, es va girar de sobte cap al sacerdot—. Amb això es podrien comprar una casa…

Gasto el va tornar a interrompre:

—A la meva filla no li cal la caritat dels rics! Guardeu-vos els oficis per a d’altres.

Després de sentir les paraules de mossèn Albert, Arnau va mirar cap al mar; el reflex de la lluna llambrejava des de l’horitzó fins a la riba i es perdia en l’escuma de les onades que rompien a la platja.

Mossèn Albert va deixar que la remor de les ones els embolcallés. I si Arnau n’hi demanava les raons? Què li diria aleshores?

—Per què? —va balbucejar Arnau sense deixar de mirar l’horitzó.

—Gasto Segura és… un home estrany. —No podia pas entristir encara més el noi!—. Pretén trobar un noble per a la seva filla! Com pot pretendre una cosa així un oficial assaonador?

Un noble. S’ho havia cregut el noi? Ningú no es podia sentir menyspreat davant de la noblesa. Fins la remor de les ones, constant, pacient, semblava que esperés la resposta d’Arnau.

Un sanglot va ressonar a la platja.

El mossèn va posar el braç damunt de l’espatlla d’Arnau i va notar les convulsions del jove. Després va fer el mateix amb Joan i tots tres es van quedar allí, davant del mar.

—Trobaràs una bona noia —li va dir el mossèn al cap d’una estona.

«No pas com ella», va pensar Arnau.