58

Arnau va dormir la resta del dia. A entrada de fosc, Mar va encendre un foc amb la fullaraca i la llenya que els pescadors havien acumulat a la barraca. L’aigua estava en calma. Mar va alçar la vista cap al cel estrellat. Després, cap al penya-segat que envoltava la cala; la lluna jugava amb les arestes de les roques, il·luminant-les capritxosament aquí i allà.

Va respirar el silenci i va assaborir la calma. El món no existia. Barcelona no existia, la Inquisició tampoc, ni tan sols Elionor o Joan: només ella… i Arnau.

A mitjanit va sentir remor a l’interior de la barraca. Es va aixecar per ficar-s’hi i va veure que Arnau sortia a la llum de la lluna. Es van quedar tots dos quiets a uns passos de distància.

Mar era entre Arnau i el foc. La resplendor de les flames definia la seva silueta i amagava els seus trets entre les ombres. «Que ja sóc al cel?», va pensar Arnau. A mesura que els ulls se li van acostumar a la penombra, aquelles faccions que havien perseguit els seus somnis van anar adquirint forma; primer els seus ulls, brillants, quantes nits no havia plorat per ells? Després, el seu nas, els pòmuls, la barbeta… i la boca, aquells llavis… La figura va obrir els braços cap a ell i la resplendor de les flames es va esmunyir pels costats, acaronant un cos delineat per una vestimenta etèria, còmplice de llum i foscor. El cridava.

Arnau va acudir a la crida. Què passava? On era? De debò es tractava de Mar? Va trobar la resposta en agafar-li les mans, en el somriure que s’obria cap a ell, en el càlid petó que va rebre als llavis.

Després, Mar es va abraçar a Arnau amb força i el món va tornar a la realitat. «Abraça’m», va sentir que li demanava. Arnau li envoltà l’esquena i va prémer el seu cos contra el de la jove. Va sentir que plorava. Va notar els espasmes del pit d’ella contra el seu i li amanyagà el cap, bressolant-la suaument. Quants anys havien hagut de passar per gaudir d’aquell moment? Quants errors havia arribat a cometre?

Arnau va apartar el cap de Mar del seu muscle i l’obligà a mirar-lo als ulls.

—Em sap greu —va començar a dir-li—, em sap greu haver-te lliurat…

—Calla —el va interrompre ella—. El passat no existeix. No hi ha res per perdonar. Comencem a viure des d’avui. Mira —li va dir, apartant-se i agafant-li una mà—, el mar. El mar no sap res del passat. És aquí. Mai no ens demanarà explicacions. Les estrelles, la lluna són aquí i ens continuen il·luminant, brillen per a nosaltres. Què els importa el que hagi pogut passar? Ens acompanyen i són felices de fer-ho. No veus com brillen? Espurnegen al cel. Ho farien si els importés? Que vols dir que no s’aixecaria una tempesta si Déu ens volgués castigar? Estem sols, tu i jo, sense passat, sense records, sense culpes, sense res que es pugui interposar en el nostre… amor.

Arnau va mantenir la vista cap al cel, després la va encarar al mar, a les petites onades que arribaven suaument fins a la platja sense ni tan sols rompre. Va mirar la paret de roca que els protegia i es balancejà en el silenci.

Es va girar cap a Mar sense deixar-li anar la mà. Li havia d’explicar una cosa, una cosa dolorosa, una cosa que havia jurat davant de la Mare de Déu després de la mort de la seva primera esposa i a què no podia renunciar. Mirant-la als ulls, en un murmuri, l’hi va explicar.

En acabar el relat, Mar va deixar anar un sospir.

—Només sé que no tinc intenció de tornar-te a abandonar, Arnau. Vull estar amb tu, i prop teu… en les condicions que tu proposis.

La matinada del cinquè dia va arribar el llagut, del qual només va desembarcar Guillem. Tots tres es van trobar a la riba. Mar es va separar dels dos homes per deixar-los fondre en una abraçada.

—Senyor! —gemegà Arnau.

—Quin Senyor? —va preguntar Guillem amb un nus a la gola, apartant Arnau i mostrant en un somriure la seva dentadura blanca.

—El de tots —va respondre Arnau, afegint-se a la seva alegria.

—Vine aquí, nena meva —va fer Guillem obrint un braç.

Mar se’ls va acostar i els va abraçar per la cintura.

—Ja no sóc la teva nena —li va dir amb un somriure murri.

—Sempre ho seràs —va corregir Guillem.

—Sempre ho seràs —va confirmar Arnau.

Així, tots tres, abraçats, es van asseure al voltant de les restes del foc de la nit anterior.

—Ets lliure, Arnau —va deixar anar Guillem només d’acomodar-se a terra; li va allargar la sentència.

—Digue’m què diu —va demanar ell, negant-se a agafar-la—. Mai no he llegit un document que m’hagis portat tu.

—Diu que es requisen els teus béns… —Guillem es va mirar Arnau, però no va notar cap reacció—. I que se’t condemna a pena de gramalleta cada diumenge durant un any davant de les portes de Santa Maria. Altrament, la Inquisició et deixa en llibertat.

Arnau es va imaginar descalç, vestit amb una túnica de penitent fins als peus amb dues creus pintades, davant de les portes de la seva església.

—Havia de suposar que ho aconseguiries quan et vaig veure al tribunal, però no estava en condicions…

—Arnau —el va interrompre Guillem—, has sentit el que he dit? La Inquisició et requisa tots els béns.

Arnau va guardar silenci uns instants.

—Estava mort, Guillem —va respondre—. Eimerich me la tenia jurada. D’altra banda, hauria donat tot el que tinc…, tenia —va rectificar, agafant la mà de Mar— per aquests últims dies. —Guillem va girar la vista cap a Mar i va veure un gran somriure i uns ulls molt brillants—. La meva nena —va fer somrient ell també—. He estat pensant…

—Traïdor! —li va retreure Mar amb una ganyota simpàtica.

Arnau va clavar uns suaus cops de palmell a la mà de la noia.

—Pel que recordo, devia costar molts diners aconseguir que el rei no s’enfrontés a la host.

Guillem va assentir amb el cap.

—Gràcies —va dir Arnau.

Tots dos homes es va mirar.

—I bé —va afegir Arnau decidint trencar l’encís—, i a tu? Com t’ha anat tots aquests anys?

Amb el sol ja a dalt de tot, tots tres se’n van anar fins al llagut després de fer senyal al mariner que s’acostés a la cala. Arnau i Guillem van embarcar.

—Només un moment —els demanà Mar. La noia es va girar cap a la cala i es va mirar la barraca. I ara què li esperava? La pena de la gramalleta, Elionor…

Mar va abaixar la vista.

—No pateixis per ella —la va consolar Arnau, amanyagant-li els cabells—; sense diners, no ens molestarà. El palau del carrer de Montcada forma part del meu patrimoni, per tant, ara pertany a la Inquisició. Només li queda Montbui. Se n’haurà d’anar cap allà.

—El castell —va murmurar Mar—. Se’l quedarà la Inquisició?

—No. El castell i les terres ens els va lliurar en dot el rei. La Inquisició no ho pot requisar com a patrimoni meu.

—Em sap greu pels pagesos —va dir Mar fluixet, recordant el dia en què Arnau va derogar els mals usos.

Ningú no va parlar de Mataró, del mas de Felip de Ponts.

—Ens en sortirem… —va començar a dir Arnau.

—De què parles? —el va interrompre Guillem—. Tindreu tots els diners que us calguin. Si volguéssiu podríem tornar a comprar el palau del carrer de Montcada.

—Aquests diners són teus —va dir Arnau.

—Aquests diners són nostres. Escolteu —va dir a tots dos—, a part de vosaltres, no tinc ningú més. Què faré jo amb els diners que he aconseguit gràcies a la teva generositat? Són vostres.

—No, no —va insistir Arnau.

—Vosaltres sou la meva família. La meva nena… i l’home que em va donar la llibertat i la riquesa. Això vol dir que no em voleu a la vostra família?

Mar va estirar el braç per tocar Guillem. Arnau va balbucejar:

—No… no volia pas dir això… per descomptat…

—Doncs els diners vénen amb mi —el va tornar a interrompre Guillem—. O vols que els cedeixi a la Inquisició?

La pregunta va robar un somriure a Arnau.

—I tinc grans projectes —va afegir Guillem.

Mar va continuar mirant la cala. Una llàgrima li anava cara avall. No es va moure. Li va arribar als llavis i es va perdre a la comissura. Tornaven a Barcelona. A complir una condemna injusta, amb la Inquisició, amb Joan, el germà que l’havia traït… I amb una esposa a qui menyspreava i de la qual no es podia deslliurar.