40

El sol va anunciar un dia esplèndid i calorós. El cel, límpid i sense núvols, semblant a aquell que gairebé quaranta anys enrere havia acollit la celebració del matrimoni d’un serf de la terra anomenat Bernat Estanyol, semblava una volta blau clar al damunt dels milers de vassalls aplegats a la plana. S’acostava l’hora i Elionor, amb les seves millors gales, es passejava nerviosa per l’immens saló del castell de Montbui. Només faltaven els nobles i els cavallers! Joan, mudat amb l’hàbit negre, reposava en una cadira, i Arnau i Mar, com si no hi tinguessin res a veure, s’entrecreuaven divertides mirades de complicitat davant de cada sospir de desesperació que sortia de la gola d’Elionor.

Finalment van aparèixer els nobles. Sense guardar les formes, impacient com la seva senyora, un servent d’Elionor va irrompre a l’estança per anunciar-ne l’arribada. La baronessa va treure el cap per la finestra i quan es va girar cap als presents la seva cara irradiava felicitat. Els nobles i els cavallers de les seves terres arribaven a la planura amb tota la pompa de què eren capaços. Aquelles luxoses vestidures, les espases i les joies es barrejaven amb el poble i posaven una nota de color i brillantor a la grisa, trista i espellifada roba que cobria els pagesos. Els cavalls, de la mà dels palafreners, es van anar reunint darrere de la tarima i els seus renills van trencar el silenci amb què els humils havien acollit l’arribada dels seus senyors. Els servents dels nobles van instal·lar luxoses cadires, entapissades de seda de colors vius, al peu de la tarima, on els nobles i els cavallers havien de jurar homenatge als seus nous senyors. Instintivament, la gent es va separar de l’última fila de cadires per deixar un espai clar entre ells i els privilegiats.

Elionor va tornar a mirar per la finestra i va somriure en comprovar de nou l’ostentació de luxe i noblesa amb què comptaven rebre-la els seus vassalls. Quan a la fi, acompanyada del seu seguici familiar, va ser davant d’ells, asseguda a la tarima, mirant-los des de la distància, es va sentir com una veritable reina.

L’escrivà d’Elionor, convertit en mestre de cerimònies, va iniciar l’acte llegint el decret de Pere III pel qual es concedia com a dot a Elionor, pupil·la reial, la baronia dels honors reials de Granollers, Sant Vicenç i Caldes de Montbui, amb tots els seus vassalls, les terres, rendes… Mentre l’escrivà llegia, Elionor es regalava amb les seves paraules; se sentia observada i envejada —fins i tot odiada, per què no?— per tots els vassalls que ho havien estat fins aleshores del rei. Sempre deurien fidelitat al príncep, però en aquell moment entre el rei i ells hi hauria un nou graó: ella. Arnau, en canvi, no parava esment a les paraules de l’escrivà i es limitava a tornar els somriures que li dirigien els pagesos que havia visitat i ajudat.

Barrejades amb el poble senzill i indiferents a tot el que succeïa allí, hi havia dues dones amb vistoses vestimentes, tal com obligava la seva condició de dones públiques: l’una, ja gran; l’altra, madura però bonica, mostrant amb altivesa els seus atributs.

—Nobles i cavallers —va cridar l’escrivà, captant, aquesta vegada sí, l’atenció d’Arnau—, presteu homenatge a Arnau i Elionor, com a barons de Granollers, Sant Vicenç i Caldes de Montbui?

—No!

La negativa va semblar que esquincés el cel. El desposseït carià del castell de Montbui, dret, havia respost amb veu de tro al requeriment de l’escrivà. Un murmuri sord va sortir de la multitud situada darrere dels nobles; Joan va moure el cap com si ja ho hagués previst, Mar va dubtar, sentint-se estranya davant de tota aquella gent, Arnau no va saber què fer i Elionor va empal·lidir fins que el seu rostre va quedar com la cera.

L’escrivà va girar la vista cap a la tarima, esperant instruccions de la seva senyora, però en no rebre’n cap, va prendre la iniciativa.

—Us hi negueu?

—Ens hi neguem —bramà el carià, segur de si mateix—. Ni tan sols el rei no ens pot obligar a prestar homenatge a una persona de condició inferior a la nostra. És la llei! —Joan hi va assentir amb tristesa. No ho havia volgut dir a Arnau. Els nobles havien enganyat Elionor—. Arnau Estanyol —continuà el carià, dirigint-se a l’escrivà a plena veu— és ciutadà de Barcelona, fill d’un pagès de remença fugitiu. No prestarem homenatge al fill d’un serf de la terra fugitiu, per més que el rei li hagi concedit les baronies que dius!

La més jove de les dues dones es va aixecar de puntetes per veure la tarima. La visió dels nobles allí asseguts havia despertat la seva curiositat, però en sentir en veu del carià el nom d’Arnau, ciutadà de Barcelona i fill d’un pagès, les cames li van començar a flaquejar.

Amb el murmuri de la gentada al fons, l’escrivà es tornà a mirar Elionor. També ho va fer Arnau, però la pupil·la reial no va fer cap gest. Estava paralitzada. Després de la primera impressió, la seva sorpresa s’havia convertit en ira. Aquell rostre tan blanc havia envermellit; tremolava de ràbia i les seves mans, engarrotades al damunt dels braços de la cadira, semblava que volguessin travessar la fusta.

—Per què em vas dir que havia mort, Francesca? —va preguntar Aledis, la més jove de les dues prostitutes.

—És el meu fill, Aledis.

—Arnau és fill teu?

Mentre assentia amb el cap, Francesca va dirigir a Aledis un expressiu gest perquè abaixés el to. Per res del món no volia que algú pogués saber que Arnau era fill d’una dona pública. Sort que la gent que les rodejava només estava pendent de la baralla entre els nobles.

La discussió semblava que empitjorés per moments. Davant de la passivitat de la resta, Joan va decidir intervenir.

—Podeu tenir raó en el que dieu —va afirmar des de darrere de la ultratjada baronessa—, us podeu negar a l’homenatge, però això no deroga l’obligació de prestar serveis als vostres senyors i de signar-los de dret. És la llei! Hi esteu disposats?

Mentre el carià, conscient que el dominic tenia raó, mirava els seus companys, Arnau va fer un gest a Joan perquè se li acostés.

—Què significa això? —li va preguntar en veu baixa.

—Significa que salven el seu honor. No presten homenatge a…

—A una persona de condició inferior —el va ajudar Arnau—. Ja saps que mai no m’ha fet res.

—No et presten homenatge, ni se sotmeten a tu com a vassalls, però la llei els obliga a continuar prestant-te serveis i a signar-te de dret, a reconèixer les terres i honors que tenen per tu.

—Una cosa així com els capbreus que ells fan firmar als pagesos?

—Una cosa així.

—Signarem de dret —va respondre el carià.

Arnau no va fer cap cas al noble. Ni se’l va mirar. Pensava; allí tenia la solució a la misèria dels pagesos. Joan continuava inclinat damunt d’ell. Elionor ja no comptava; els seus ulls miraven més enllà de l’espectacle, cap a les il·lusions perdudes.

—Això vol dir —preguntà Arnau a Joan— que encara que no em reconeguin com a baró seu continuo manant i m’han d’obeir?

—Sí. Només salven el seu honor.

—Va bé —va dir Arnau, aixecant-se amb parsimònia i cridant amb gestos l’escrivà—. Veus el buit que hi ha entre els senyors i el poble? —li va preguntar quan el va tenir al costat—. Doncs situa’t allí i vés repetint tan fort com puguis, paraula per paraula, el que et diré. Vull que tothom se n’assabenti! —Mentre l’escrivà s’encaminava cap a l’espai obert darrere dels nobles, Arnau va dirigir un somriure cínic al carià, que esperava resposta al seu compromís de signar de dret—. Jo, Arnau, baró de Granollers, Sant Vicenç i Caldes de Montbui…!

Arnau va esperar que l’escrivà vociferés les seves paraules:

—Jo, Arnau —va repetir l’escrivà—, baró de Granollers, Sant Vicenç i Caldes de Montbui…

—… declaro proscrits de les meves terres tots aquells costums coneguts com a mals usos…

—… declaro proscrits…

—No ho pots fer! —va exclamar un dels nobles, interrompent l’escrivà.

Davant de les paraules dels nobles, Arnau es mirà Joan buscant confirmació de les seves facultats.

—Sí que ho puc fer —es va limitar a respondre Arnau quan Joan va assentir amb el cap.

—Acudirem al rei! —va cridar un altre.

Arnau va arronsar les espatlles. Joan se li va acostar.

—Has pensat què li passarà, a aquesta pobra gent, si li dones esperances i després el rei et treu la raó?

—Joan —va respondre Arnau amb una seguretat en si mateix que no havia tingut fins aleshores—, és probable que no sàpiga res de l’honor, de la noblesa o de la cavalleria, però conec els apunts que hi ha en els meus llibres amb relació als préstecs a sa majestat; per cert —va afegir somrient—, considerablement incrementats per a la campanya de Mallorca després del meu matrimoni amb la seva pupil·la. D’això sí que hi entenc. T’asseguro que el rei no posarà en dubte les meves paraules.

Es va mirar l’escrivà i l’instà a continuar:

—… declaro proscrits de les meves terres tots aquells costums coneguts com a mals usos… —va cridar l’escrivà.

—Declaro derogat el dret d’intestia, pel qual el senyor té dret a heretar part dels béns dels seus vassalls. —Arnau va continuar parlant amb claredat i a poc a poc, perquè l’escrivà pogués repetir les seves paraules. El poble escoltava en silenci, incrèdul i esperançat alhora—. El de cugucia, pel qual els senyors s’apropien de la meitat o de la totalitat dels béns de l’adúltera. El d’eixorquia, pel qual se’ls atorga una part dels béns dels pagesos casats que morin sense fills. El ius maletractandi, pel qual els senyors poden maltractar al seu gust els pagesos i apropiar-se de les seves coses. —El silenci acompanyava les paraules d’Arnau, fins al punt que el mateix escrivà va callar en adonar-se que la multitud allí congregada podria sentir sense problemes el discurs del seu senyor. Francesca es va agafar al braç d’Aledis—. El d’àrsia, pel qual el pagès té l’obligació d’indemnitzar el senyor per l’incendi de les seves terres. El dret de ferma d’espoli forçada, pel qual el senyor pot jaure amb la núvia en la seva primera nit…

El fill no ho va poder veure, però entre aquella multitud que es començava a remoure alegrement a mesura que s’adonava de la seriositat de les seves paraules, una dona gran, la seva mare, es va desfer d’Aledis i es va tapar la cara amb les mans. Aledis ho va comprendre tot a l’acte. Les llàgrimes van aparèixer a les seves pupil·les i es va abraçar a la seva mestressa. Mentrestant, els nobles i els cavallers, al peu de la tarima des d’on Arnau alliberava els seus vassalls, discutien sobre quina seria la millor manera de plantejar aquell problema al rei.

—Declaro proscrits qualssevol altres serveis a què fins ara hagin estat obligats els rústics i que no siguin el pagament del just i legítim cànon de les seves terres. Us declaro lliures per coure el vostre propi pa, per ferrar els vostres animals i per adobar les eines a les vostres pròpies fargues. A les dones, a les mares, us declaro lliures per negar-vos a criar gratuïtament els fills dels vostres senyors. —L’anciana, perduda en el record, ja no podia parar de plorar—. Així com per negar-vos a servir gratuïtament a les cases dels vostres senyors. Us allibero de l’obligació de fer regals als vostres senyors per Nadal i de treballar de franc les seves terres.

Arnau va guardar silenci uns instants, mentre observava, més enllà dels preocupats nobles, la multitud que esperava sentir determinades paraules. Faltava un punt! La gent ho sabia i s’esperava inquieta davant del sobtat silenci d’Arnau. En faltava un!

—Us declaro lliures! —va cridar a la fi.

El carià va deixar anar un crit alçant el puny cap a Arnau. Els nobles que l’acompanyaven van gesticular i cridar per la seva banda.

—Lliures! —sanglotà l’anciana entre els víctors de la multitud.

—A dia d’avui, quan uns nobles s’han negat a prestar homenatge a la pupil·la del rei, els pagesos que treballen les terres que componen les baronies de Granollers, Sant Vicenç i Caldes de Montbui seran iguals que els pagesos de la Catalunya Nova, igual que els de les baronies d’Entença, de la Conca de Barberà, del camp de Tarragona, del comtat de Prades, de la Segarra o la Garriga, del marquesat d’Aitona, del territori de Tortosa o del camp d’Urgell… , iguals que els pagesos de qualsevol de les dinou comarques d’aquesta Catalunya conquerida amb l’esforç i la sang dels nostres pares. Sou lliures! Sou pagesos però mai més, en aquestes terres, no tornareu a ser serfs de la terra ni ho seran els vostres fills o els vostres néts!

—Tampoc les vostres mares —va murmurar Francesca fluixet—, tampoc les vostres mares —va repetir abans de prorrompre altre cop en plors i agafar-se a Aledis, que tenia els sentiments a flor de pell.

Arnau va haver d’abandonar la tarima per evitar que el poble s’abalancés damunt d’ell. Joan va ajudar Elionor, que es veia incapaç de caminar pel seu compte. Al seu darrere, Mar intentava controlar l’emoció que semblava que estava a punt d’esclatar dins del seu pit.

La plana es va anar buidant quan Arnau i el seu seguici la van abandonar per dirigir-se cap al castell. Els nobles, després d’acordar com plantejarien l’assumpte al rei, se’n van anar a brida abatuda, sense respectar la gent, que s’atapeïa en els camins i havia de saltar als camps per no ser atropellada per aquells genets iracunds. Els pagesos van iniciar una lenta marxa de tornada a casa seva amb un somriure al rostre.

Solament dues dones es van quedar quietes a la plana.

—Per què em vas enganyar? —va preguntar Aledis.

Aleshores, l’anciana es va girar cap a ella.

—Perquè no el mereixies… I ell no havia de viure al teu costat. No t’havien cridat per ser la seva esposa. —Francesca no va dubtar. Ho va dir amb fredor, amb tota la fredor que li va permetre aquella veu tan ronca.

—De debò que trobes que no el mereixia? —va preguntar Aledis.

Francesca es va eixugar les llàgrimes i va recuperar l’energia i la fermesa que li havien permès tirar endavant el seu negoci durant anys.

—Que no has vist en què s’ha convertit? No has sentit el que ha fet? Tu et penses que la seva vida hauria estat la mateixa al teu costat?

—Allò del meu marit i el duel…

—Mentida.

—I que em buscaven…

—També. —Aledis va arrugar el front i va observar Francesca—. Tu també em vas dir una mentida, te’n recordes? —li va retreure l’anciana.

—Jo tenia els meus motius.

—I jo els meus.

—Captar-me per al teu negoci… ara ho entenc.

—Aquest no va ser l’únic, però reconec que sí. En tens alguna queixa? Quantes noies ingènues no has enganyat tu d’aleshores ençà?

—Això no hauria calgut si tu…

—Et recordo que l’elecció va ser teva. —Aledis dubtava—. Altres no van poder triar.

—Va ser molt dur, Francesca. Arribar fins a Figueres, arrossegar-me, sotmetre’m, i per què?

—Vius bé, millor que molts dels nobles que eren avui aquí. No et falta res.

—L’honra.

Francesca es va posar tan dreta com li va permetre aquell cos masegat. Aleshores es va enfrontar a Aledis.

—Mira, Aledis, jo no hi entenc, d’honres i d’honors. Tu em vas vendre la teva. A mi me la van robar quan era joveneta. Ningú no em va deixar triar. Avui he deixat anar les llàgrimes que no m’havia permès en tota la meva vida, i ja n’hi ha prou. Som el que som i no en trauríem res, ni tu ni jo, de recordar com hi hem arribat. Deixa que l’altra gent es baralli per l’honra. Avui els has vist. Qui dels que teníem a prop pot parlar d’honor o d’honra?

—Potser ara, sense mals usos.

—No t’enganyis, continuaran sent uns desgraciats sense un lloc on caure morts. Hem lluitat molt per arribar on som; no pensis en l’honra: no està feta per al poble.

Aledis va mirar al voltant i observà el poble. Els havien alliberat dels mals usos, sí, però continuaven sent els mateixos homes i les mateixes dones sense esperances, les mateixes criatures famolenques, descalces i mig despullades. Assentint amb el cap, va abraçar Francesca.