49

La porta de la masmorra es va obrir de cop. No era l’hora habitual; el sol encara no havia baixat prou i la llum maldava per esmunyir-se a través de la petita finestra enreixada, però la misèria que planava a l’ambient semblava que estava disposada a impedir-l’hi, i la claror s’amalgamava amb la pols i els efluvis dels presos. No era l’hora habitual i totes les ombres es van moure. Arnau va sentir el soroll de les cadenes, que cessà tan bon punt l’algutzir va entrar amb un nou pres; no en venien a buscar cap. «Un altre… una altra», rectificà Arnau en veure el perfil d’una dona gran al pas de la porta. Quin pecat devia haver comès aquella pobra dona?

L’algutzir va empentar la nova víctima cap dins de la masmorra. La dona va caure.

—Aixeca’t, bruixa! —va retrunyir a la masmorra. Però la bruixa no es va moure. L’algutzir va clavar un parell de puntades de peu a l’embalum que tenia al davant, a terra. L’eco d’aquells dos cops sords va vibrar durant uns segons eterns—. He dit que t’aixequis!

Arnau va notar que les ombres s’intentaven fondre amb les parets que les retenien. Eren els mateixos crits, el mateix to imperatiu, la mateixa veu. En els dies que feia que estava empresonat havia sentit uns quants cops aquella veu, aquells bruels des de l’altra banda de la porta de la masmorra després que fos desencadenat un pres. També llavors havia vist com s’encongien les ombres i vomitaven la por a la tortura. Primer era la veu, el crit, i uns instants després el punyent udol d’un cos mutilat.

—Aixeca’t, vella puta!

L’algutzir li va tornar a clavar cop de peu, però l’anciana va continuar immòbil. A la fi es va ajupir esbufegant, la va agafar d’un braç i la va arrossegar fins on li havien ordenat que l’encadenés: lluny del canviador. El soroll de les claus i dels grillons va sentenciar l’anciana. Abans de sortir, l’algutzir va travessar la masmorra per acostar-se a Arnau.

—Per què? —va preguntar després de rebre l’ordre d’encadenar la bruixa lluny d’Arnau.

—Aquesta bruixa és la mare del canviador —li havia contestat l’oficial de la Inquisició: així l’hi havia explicat l’oficial del noble de Bellera.

—No et pensis pas —va fer l’algutzir quan va ser al costat d’Arnau— que pel mateix preu aconseguiràs que la teva mare mengi més bé. Per més que sigui la teva mare, una bruixa costa diners, Arnau Estanyol.

No havia canviat res: el mas, amb la seva torre de vigilància adossada, continuava dominant el petit tossal. Joan va mirar cap amunt i li va tornar al cap el so de la host, dels homes nerviosos, de les espases i dels crits d’alegria del dia en què ell mateix, exactament allí, va aconseguir convèncer Arnau que lliurés Mar en matrimoni. Mai no s’havia avingut gaire amb la noia, què li diria ara?

Joan va alçar la vista cap al cel i després, encorbat, capcot, arrossegant l’hàbit, va iniciar l’ascens del suau vessant.

Els voltants de la masia es veien deserts. Només el menjoteig de palla dels animals estabulats a la planta baixa trencava el silenci.

—Hi ha algú? —va cridar Joan.

Estava a punt de cridar altre cop quan un moviment el va sorprendre. Traient el cap per una de les cantonades del mas, un nen se’l mirava amb els ulls desmesuradament oberts.

—Vine aquí, noi —li ordenà Joan.

El nen vacil·là.

—Vine aquí…

—Què passa?

Joan es va girar cap a l’escala exterior que portava al pis de dalt. Al cim d’aquesta, Mar l’interrogava amb la mirada.

Tots dos es van quedar una bona estona sense moure’s ni dir res. Joan intentava trobar en aquella dona la imatge de la noia la vida de la qual ell havia ofert al cavaller de Ponts, però la figura exhalava una severitat que tenia ben poc a veure amb l’expressió de sentiments que cinc anys enrere havien viscut a l’interior d’aquella mateixa casa. Passava l’estona i Joan se sentia cada cop més cohibit. Mar el travessava amb la mirada, quieta, sense pestanyejar.

—Què busqueu, frare? —li va preguntar a la fi.

—He vingut a parlar amb tu. —Joan va haver d’alçar la veu.

—No m’interessa res del que m’hàgiu de dir.

Mar va fer com aquell qui va per girar cua, però Joan es va afanyar a intervenir.

—He promès a Arnau que parlaria amb tu. —Contra el que esperava Joan, Mar no va semblar que s’immutés en esmentar Arnau, però tampoc no se’n va anar—. Escolta’m, no sóc pas jo qui vol parlar amb tu. —Joan va deixar passar uns instants—. Puc pujar?

Mar li va donar l’esquena i va entrar a la casa. Joan es va acostar a l’escala i abans de pujar-la va tornar a mirar el cel. Realment era aquella la penitència que es mereixia?

Es va escurar la gola per cridar-li l’atenció. Mar va continuar encarada amb la llar, ocupada en un perol que s’aguantava amb uns clemàstecs penjats del sostre.

—Parleu —es va limitar a dir-li.

Joan l’observà d’esquena, inclinada sobre el foc. Els cabells li queien esquena avall, fins gairebé fregar aquelles natges que es veien testes, perfectament delineades sota de la camisa. S’havia convertit en una dona… atractiva.

—No direu res? —li va preguntar Mar, girant el cap.

«Com…?».

—Arnau ha estat empresonat per la Inquisició —va deixar anar de sobte.

Mar va parar de remenar el contingut del perol.

Joan guardà silenci.

La veu semblava que sortia de les mateixes flames, tremolosa, estremida:

—N’hi ha que fa molt temps que estem empresonades. —Mar continuava d’esquena a Joan, dreta, amb els braços a un costat i altre del cos i la vista clavada en la campana de la llar.

—No va ser pas Arnau qui et va empresonar.

Mar es va girar amb gest brusc.

—Que no va ser ell qui em va lliurar al senyor de Ponts? —va cridar—. I no va ser ell qui va consentir el meu matrimoni? No va ser ell qui va decidir no venjar la meva deshonra? Em va forçar! Em va segrestar i em va forçar.

Havia escopit cadascuna d’aquelles paraules. Tremolava. Tota ella tremolava; des del llavi superior fins a les mans, que ara intentava entrellaçar davant del pit. Joan no va poder suportar aquells ulls injectats de sang.

—No va ser Arnau —va repetir amb veu tremolosa—. Vaig ser… vaig ser jo! —exclamà—. Ho entens, noia? Vaig ser jo. Jo el vaig convèncer que t’havia d’entregar en matrimoni. Què se n’hauria fet d’una noia forçada? Què se n’hauria fet de tu quan tot Barcelona conegués la teva desgràcia? Vaig ser jo qui, convençut per Elionor, vaig preparar el segrest i vaig consentir la teva deshonra per poder convèncer Arnau que et lliurés en matrimoni. Jo vaig ser el culpable de tot. Arnau no t’hauria entregat mai.

Tots dos es van mirar. Joan va notar que el pes de l’hàbit s’alleugeria. Mar va parar de tremolar i les llàgrimes van despuntar en els seus ulls.

—T’estimava —va afegir Joan—. T’estimava llavors i t’estima ara. Et necessita…

Mar es va tapar el rostre amb les mans. Va flexionar els genolls cap a un costat i el cos se li va anar encongint fins a quedar prostrat davant del frare.

Ja estava. Ja ho havia fet. Ara Mar arribaria a Barcelona, ho explicaria a Arnau i… amb aquells pensaments Joan es va ajupir per ajudar Mar a incorporar-se…

—No em toqueu!

Joan va fer un bot enrere.

—Que passa alguna cosa, senyora?

El frare es va girar cap a la porta. Hi va veure un home herculi, armat amb una dalla, que el mirava amb aire amenaçador; darrere d’una de les seves cames treia el cap el nen. Joan era a menys de dos pams del nouvingut, que quasi en feia dos com ell.

—No passa res —va respondre ell mateix, però l’home s’acostà a Mar, empentant-lo com si no existís—. Ja t’he dit que no passa res —va insistir Joan—; vés a ocupar-ta de la teva feina.

El nen va anar a buscar refugi al muntant exterior de la porta i va tornar a treure el cap. Joan va parar d’observar-lo i en girar el cap va veure que l’home de la dalla estava agenollat al costat de Mar, sense tocar-la.

—Que no m’has sentit? —li va preguntar Joan. L’home no va respondre—. Obeeix i vés a ocupar-te de la teva feina.

En aquesta ocasió l’home es va girar cap a Joan.

—Només obeeixo la meva senyora.

Quants com ell, grans, forts i orgullosos, no s’havien prostrat davant seu? Quants no n’havia vist plorar i suplicar abans de dictar sentència? Joan va mig aclucar els ulls, va cloure els punys i va fer un parell de passes cap al criat.

—Goses desobeir la Inquisició? —va cridar.

No havia acabat la frase que Mar ja s’havia aixecat. Tornava a tremolar. El de la dalla també es va incorporar, més a poc a poc.

—Com goseu vós, frare, venir a casa meva i amenaçar el meu criat? Inquisidor? Ha! No sou més que un diable disfressat de frare. Vós em vau forçar! —Joan va veure com el criat cloïa els punys sobre el mànec de la dalla—. Ho heu reconegut!

—Jo… —va vacil·lar Joan.

El criat se li va acostar i li apuntà l’extrem esmussat de la dalla a l’estómac.

—Ningú no se n’assabentaria, senyora. Ha vingut sol.

Joan es mirà Mar. No hi havia temor en els seus ulls, ni tan sols compassió, només… Es va girar tan de pressa com va poder per abastar la porta, però el nen la va tancar amb violència i se li encarà.

Des de darrere, el criat va allargar la dalla i va envoltar el coll de Joan. Aquest cop, l’afilat cantell de l’eina pressionà la nou del coll del frare. Joan es va quedar quiet. El nen ja no se’l mirava amb por. El seu rostre reflectia els sentiments dels qui tenia a l’esquena.

—Què… què faràs, Mar? —En parlar, la dalla li va fer una rascada al coll.

Mar es va quedar un moment en silenci. Joan li sentia la respiració.

—Tanca’l a la torre —ordenà.

Mar no hi havia tornat a entrar d’ençà del dia en què va veure com la host de Barcelona es preparava primer per a l’assalt i després esclatava en víctors. Quan el seu espòs va caure a Calataiud, la va tancar.